Des d’Obaba fins al Congo Belga

M’ha costat acabar-me el Firmin, tot i que té moments brillants. Per dir-ho d’alguna manera, té grans mèrits però no en faig una entrada al bloc perquè tampoc no sabria què dir.
Prefereixo parlar del llibre que tot just he començat. Comença molt bé. Clar que es pot espatllar, però, tractant-se d’en Joseba Atxaga, o sigui Bernardo Irazu, quasi que goso descartar-ho (que s’espatlli).
Em llegeixo les solapes del llibre. De cop m’adono –no n’era conscient– que m’he llegit bona part de la seva obra publicada. Deixeu-me que faci un xic de memòria.
Amb Obabakoak (Gent d’Obaba; me’l va recomanar l’Aïda; el vaig llegir en castellà, traduït pel mateix autor; després se’n va fer una pel·lícula que sí vaig veure però de la que no recordo gran cosa) vaig tornar a comprovar que d’un racó de món se’n pot fer un univers.
Amb Gizona bere bakardadean (L’home sol) vaig copsar que Montserrat pot pertànyer perfectament al País Basc i que les muntanyes són sagrades abans i després que nosaltres, sí, però sobretot “durant”.
Amb Poemes & Híbrids vaig entrellucar que escriure és un exercici, però també una catarsi, i una disciplina, i una recerca, i una autoexigència, i un impuls, i un risc, i una exhibició, i…
Amb Memòries d'una vaca basca no recordo què vaig aprendre -potser tenia el cap en una altra banda, o potser no tinc tan bona memòria com la vaca...
Amb Zeru horiek (Aquellos cielos; també en castellà; prestat per no recordo qui) em semblar entendre que el País Basc és un viatge que comença al capvespre i que quan arriba la matinada..., doncs continua, només faltaria.
Amb Soinujolearen semea (El fill de l’acordionista) vaig xalar, vaig trobar-hi tants ecos, tants matisos, tantes sensateses, tants enginys, tantes troballes, tantes paraules enterrades, tantes emocions, tantes novel·les. Després d’aquell llibre, crec que se li podria perdonar el que fos, a en Bernardo, ni que sortís en un concurs de la tele, o en un programa del cor.
Però de moment no ho ha fet. Sinó que ha publicat un altre llibre. Us puc dir que les cent primeres pàgines de Zazpi etxe Frantzian (Set cases a França) són fantàstiques. I les que vénen tot seguit, doncs ja us informaré. Us deixo que me’n torno a llegir.

Reivindico el lliri de Sant Jordi

En una diada com avui us trobareu que us regalen llibres pdf i roses virutals. Doncs no, no hi ha dret. Ho sentim pels arbres però volem llibres impresos en paper. Ho sentim per la coherència però volem flors d'hivernacle. I ho sentim per les nostres butxaques, però el que és, és.
I encara diria més. Reivindico una flor per als homes (siguin del sexe que siguin). Estic pensant concretament en el lliri. Símbol de la veritat, de la saviesa i del valor, d'ençà de les Croades d'en Lluís VII (aquell que féu que la flor canviés de nom de Flor de Lluís a flor de llis). Veritat, saviesa, valor... ¿podeu trobar atributs més masculins que aquests? Deixeu-me il·lustrar-ho una mica.

Roses vermelles per a elles, lliris de qualsevol color per a ells, i llibres per a tots. Cada sant Jordi.
Un moment! ¿I per què no fem una festa lectiva nacional cada setmana? Segur que trobaríem noms de sants i de santes que pràcticament ja s'han perdut en l'oblit i seria una manera de revitalitzar-ne la seva importància i vés a saber si no el seu ús. Santa Balbina, per exemple. Sant Onofre, per no anar més lluny. ¿No es mereixen que es regalin flors i llibres en honor seu? Segur que llibreries i floristeries hi estarien d'acord. I segur que el Vaticà també (hi hauria més gent que faria cas del seu santoral perquè a hores d'ara...). No sé què n'opinarien els no cristians. Jo mateix, tot i ser agnòstic, hi estaria d'acord a fer un esforç per a remuntar l'economia del país...
Pensem-hi. De moment, però, m'aconformo a insistir en la meva reinvindicació primera i bàsica: els homes, a més de llibres, volem flors per sant Jordi. ¿Que no ens ho mereixem?

Abril

A l’abril
acaba’t el pernil,
que si trigues
se te’l foten les formigues.

Doncs ja som a 20 d’abril de 2009. O sigui primidi de Floral de l’any 217. O sigui que demà comença el segon mes de l’any del calendari persa: Ordibehesxt (اردیبهشت). O sigui.

Doncs ja som a 20 d’abril de 2009. Abril. El nom ve directament del llatí, aprilis, amb el mateix significat. Ara bé, ¿d’on prové la paraula aprilis?
Trobareu que ve del llatí aperire, o sigui obrir, per la cosa aquella de les flors obrint-se. El mateix Ovidi ho sosté. O sigui, abril el mes d'obrir-se.
Trobareu que ve del grec aphrós, o sigui escuma, ja que el mes estava dedicat a Venus, que va néixer de l’escuma, i el nom que li donaven els grecs era Afrodita. O sigui, abril el mes afrodisíac.
I encara trobareu una tercera versió: que no se sap de quina paraula ve, ni de quin idioma.

¿I no és maco això d'ignorar-ho? Jo proposo de fer una recerca paleoantropologolingüística que pugui demostrar que hi ha una relació directa entre l'abril i les formigues.

L'home dibuixat (i amatent)

Un dels blocs que tinc enllaçats aquí al costat és el d'en Xavier Caballé, "l'home dibuixat", un bloc terriblement actiu, una màquina, un aparador imparable de novetats tècniques, polítiques, artístiques... Una passada.
Doncs del seu bloc copio -jo no que suporto copiar; però és que no puc fer altrament- dues troballes que, un cop esplaiat revisant la font original, crec que he d'ajudar a dinfondre, perquè són genials.
La primera és una sèrie fotogràfica d'en Jan Von Holleben.
Diria que en Jan té molt clar que la fotografia és un treball amb dues dimensions, però li ha sabut trobar un joc addicional a aquest fet. Cliqueu la foto i gaudiu. (Tere, no t'ho perdis!)
La segona és la tasca d'en Guillem H. Pongiluppi, un il·lustrador magnífic que ha dedicat bona part de la seva tasca a la il·lustració històrica. No us perdeu, entre altres, la seva sèrie d'en Jaume I, tot i que la que us poso d'enllaç representa una situació més recent, la del 1714.

I no patiu; en l'estona que he estat redactant aquest missatge, segur que hi ha alguna noveta al bloc d'en Xavier. Vaig a comprovar-ho.

Lidia on the waves

Va forta la Lídia. La Pujol. El mateix dia que en Pep em passa el tema seu que canta amb en Miquel Gil sobre les ballades de la plaça, veig que surt a la tele cantant en anglès. La cançó es pot descarregar de la seva pàgina web, n'han fet un videoclip i l'han penjat a tots els servidors (al Youtube, al Dailymotion, al Vimeo...), si més no a tots els que jo conec.
Sembla com si s'ho haguessin agafat seriosament. Això de la producció, vull dir. La cançó no està gens malament. Sona bé. El vídeo també te el seu què. Ara només em falta la lletra. Estic mirant si algun espavilat ja l'ha penjat per acabar de pillar-la (és que això del listening...).
En fi. Us poso el vídeo abans no es faci famosa i hàgim de començar a fer veure que no ens agrada, que ja no la suportem, que li comencem a trobar una pega per aquí i una crítica per allà i una enveja per cada banda.

Comandaments a distància

Per estricte ordre alfabètic (suposant que no hagin falsejat el seu nom). Isidre Fainé, president de la Caixa; Bill Gates, propietari de Microsoft; Ioseph Ratzinger, papa de Roma; Sol Maria de la Blanca de Medina Orléans-Braganza, 54a comtessa d'Empúries.

¿Qui mana aquí?
¿Qui mana a qui?
¿Qui em governa? ¿Qui em representa? ¿On estic representat? ¿Qui em té en compte? ¿En què em té en compte? ¿Què he permès jo mateix de tot plegat? ¿Com ho he permès? ¿De què he estat conscient?
Miro la cartera. Carnets. D’identitat. De conduir. Targetes de salut, del sindicat, de la biblioteca. En cap no diu que jo sigui català. Deu ser una cosa que no existeix, doncs. La salut és catalana. L’educació és catalana. Jo no.
Continuo mirant la cartera. Diners. Diners plastificats. Diners que no veig ni toco, sinó en una desena part. Diners que diuen que havia tingut fins que han anat a parar a altres que ara els tenen, diuen. Diners pels quals treballo, crec, i dels que depenc, crec.
Sé que hi ha més papers. Hi ha papers que diuen que sóc catòlic. Hi ha papers que diuen que visc a l’Escala. Hi ha papers que diuen que faig servir legalment un sistema operatiu de Microsoft. Ui, la de papers que hi ha, i la de coses que diuen.
Segur que tots aquests em manen, tots els que hi ha al darrere dels papers. I jo col·laboro voluntariosament a la seva existència i a la seva perpetuació. Segur.

Per estricte ordre alfabètic (suposant que no hagin falsejat el seu nom). José Montilla, president de la Generalitat de Catalunya; Barak Obama, president dels EUA; Dominique Straus-Kahn, director del FMI; José Luís Zapatero, president d'Espanya.

L'antropomorf d'ulls botits

Vaja, només faltaria que ara em posés a no malparlar de les entitats bancàries. Aquelles que ens foten els diners en els bons temps financers. Aquelles que requereixen els nostres diners en els mals temps financers. Aquelles que estan per sobre del bé i del mal, o sigui per sobre de nosaltres, que som el bé i el mal. Sempre el seu bé i sempre el nostre mal.
El cas és que hi ha una figura antropomòrfica, plena de vitalitat i amb els ulls fora de les conques, que m’estic trobant a cada revolt.
Vam anar al MNAC a veure com en Sorolla resumia la seva Espanya a tot color. No estava malament. Ni en Sorolla ni el resum ni el color. Ara bé, hi havia l’homenet aquell a cada racó.
Hem estat a València. Hem anat a veure com en Miró s’encaparrava amb la figura femenina. No estava malament. Ni en Miró ni la figura femenina ni l’encaparrament. I l’homenet pertot.
També hem visitat una exposició sobre la Xina preolímpica, postolímpica i panolímpica. No estava malament. Imatges, vídeos, maquetes, escriptura, gents, i l’homenet aquell.
I cada exposició amb algun interès afegit: o un taller, o els esbossos de l’artista, o una disposició més que sorprenent.
I aquí que només vèiem l’estrella aquella de cinc puntes i dues taques, i ara ve l’antropomorf d’ulls botits.
De veritat que tinc unes ganes terribles d’escometre contra les entitats financeres, però hi ha moments que em sento frenat –lleugerament frenat.
Si ens expliquessin els seus números, elles que tan bé saben tots els nostres, de números, i en fan el que volen.

València

Una escapada a terres valencianes, amb molt poc recapte de paisatges, de menges, d’històries i de persones. Un tast, vaja. Temps de fer unes fotos, menjar un parell de paelles, descobrir algun raconet i fer propòsits de visites de més compliment.

València és una ciutat amable amb el turista de classe mitjana.
València és una ciutat de classe mitjana amb el turista amable.

Segur que es poden trobar més variants entre les Valències i els turistes. Caldrà anar-ho descobrint.

¿Tens temps?

Gigafotos

Saló Sant Jordi. Josep Giribet.

No fa gaire va saltar la notícia de les 15 obres del Prado accessibles a molt alta resolució. Una gran notícia, esbombada pertot, justament. Enomorats de l'art, d'arreu del món, vam córrer a contemplar i a descarregar.

Gratant una mica més vam veure que allò no era nou del tot. En Josep Giribet i l'Albert Sierra, feia temps que s'hi escarrassaven. Gigafotos i fotos panoràmiques. En podeu veure exemples al seu bloc Projecte Panoràmiques. També hi trobareu material i referències al web de Patrimoni.

Entre una cosa i l'altra, una temptació. Una provocació. Llàstima de temps. Llàstima de manca de temps. Tantes coses a fer.

Tot sovint tenim la sospita que confonem o deixem confondre o incentivem la confusió entre patrimoni i petrimoni. Extensiu fins al pictorimoni. Un dia d'aquests haurem d'agafar les eines al nostre abast -ara que les eines han deixat de ser una excusa- i desfer tanta confusió, permesa o induïda. Tants patrimonis ocults esperant la llum, esperant l'einam web 2.0, esperant-nos.

Visca el patrimoney!

A sant Josep li ha ben florit la vara –ara sí.

Ja tenim la primavera aquí (primo vere). Aquest divendres es produïa l’equinocci vernal, el de primavera. Quan dia i nit tenen la mateixa durada. Quan al pol nord comença un dia de sis mesos. Quan al calendari republicà comença el mes de Germinal. Quan al calendari persa comença el mes de Farvardín (de fet comença l’any 1388). Quan al Montgrí continua la campanya de l’espàrrec.


I al Montgrí, un esclat de porrasses (Asphodelus cerasiferus) pertot. No deu ser casualitat que en determinades contrades es conegui aquesta planta com la “vara de sant Josep”.


Creien els grecs antics que els Camps Elisis eren entapissats amb plantes d’aquesta família (els asfòdels) i per aquest motiu se’n posaven a les tombes dels morts i s’utilitzaven en les cerimònies funeràries.




I al Montgrí, ja han florit les primeres estepes blanques (Cistus albidus). Premi Sostinatura de disseny amb material reciclat. L'organització lamenta que cap estepa no s’hagi presentat a recollir el premi.


Diuen que a Argèlia, de les fulles en fan un te més efectiu que el bicarbonat. I també diuen que a València se les fumaven quan el tabac escassejava.

Efectista i efectiva

Sí, parlo de la darrera pel·lícula d’en Harry Elsussio. Vaig llegir fa poc el comentari que en David Figueres va penjar al seu bloc sobre en Clint i sobre Gran Torino, i em va deixar força convençut. Finalment ha arribat un dilluns (dia de l’espectador a Figueres, preus lleugerament més assequibles) i ens hem regalat una sessió de cinema comercial.



¿Què té aquesta pel·lícula de bo? Doncs res que no tinguin les anteriors. Hi surt la guerra, la guerra del passat però inexorablement incorporada, els orientals de l’orient, els orientals occidentalitzats, la relació amb els immigrants, els cotxes antics, els costums moderns, la família com a catàstrofe, la família com a llast asfixiant, la família com a tentacle parasitari, la fe catòlica, la pèrdua de la fe, la impossibilitat de la fe, els joves desorientats, els joves orientant-se, la vida, la mort, i el que n’omple l’entremig: especialment la violència. Tot això explicat amb gràcia, amb gràcies, amb moments emotius, amb moments sorprenents, i amb una lliçó final que, de tan simple, esdevé sorprenent, magistral, quasi incontestable.

Tot al més pur i tòpic estil americà, o sigui ianqui, com no podia ser altrament.

¿Com s’ho fa, un paio de 77 anys, per anar millorant progessivament?

Negra nit

“—¿I saps què en penso? Que les persones vivim a base d’anar cremant records. I, a l’hora de mantenir-nos vius, tant és si aquests records són realment importants o no. Els records només són el combustible que cremem. Quan llences papers al foc, tant és que siguin anuncis de diari, llibres de filosofia, fotos de revistes pornogràfiques o bitllets de mil iens. Només són papers, ¿oi? Mentre els crema, el foc no va pensant: “Oh, això és Kant”, “Això és l’edició vespertina del Yomiuri” o “Renoi, quines tetes”. Per al foc, només són retalls de paper. Doncs amb els records passa el mateix. Tant els que són importants, com els que no ho són tant, com els que no ho són gens… només són el combustible que cremem.”

Això és un fragment de la novel·la After Dark, de l'Haruki Murakami. ¿Que de què va? Ho sento. És personal i poc transferible. És possible que vagi d'una cosa diferent segons qui ho llegeixi. L'Haruki aconsegueix fer una novel·la sense que hi passi quasi res, sense que es tanqui cap de les portes que obre, sense saber què hi ha darrera les portes que tanca. Però a més s'atreveix a fer una lliçó de cinema, de música i de vídeoclips. Lliçons de filosofia que posa en boca d'adolescents que toquen el trombó, de dones de la neteja d'un love-hotel... Tot amb total nocturnitat i sense quasi traïdoria.

Seguint una suggerència de la Ginesta us poso el llistat de la banda musical de la novel·la:

Go Away Little Girl (Percy Faith i la seva orquestra)
Five Spot After Dark (Curtis Fuller)
April Fool’s (Burt Bacharach)
More (Martin Denny)
My Ideal (Ben Webster)
Sophisticated Lady (Duke Ellington)
Jealousy (Pet Shop Boys)
I Can’t Go for That (Hall and Oates)
Suites Angleses (Bach – Ivo Pogolerich)
Love Story (Francis Lai)
Cantata (Scarlatti – Brian Asawa)
Sonnymoon for Two (Sonny Rollins)
Bakudan Juice (Shikao Suga)
Música hip-hop japonesa

El tema musical que dóna títol al llibre és el que podeu sentir aquí:


Així i tot veig que Tusquets -els editors- han penjat un web sobre l'autor, en què hom pot accedir també a algunes músiques omnipresents en moltes de les seves obres. Tot un muntatge, vaja. És evident que l'Haruki aquest és -a més d'un escriptor creatiu i atractiu- un bon producte comercial.

Acabem amb una cita del llibre:
“Independentment de les intencions de cadascú, tots baixem riu avall del temps a la mateixa velocitat.”

Espàrrecs, lliris i orquídees

Anem amb la Margarita al Montgrí a buscar un dels ingredients bàsics per a fer una bona truita d’espàrrecs –i no, no són els ous. Ens afegim a les processons de buscadors, cadascun d’ells amb el seu generós manat. Els saludem. Ens saluden. Donem llambregades discretes però intenses –i no cal dir que quantitatives– als respectius manats. També ens trobem amb altres processons encara més preocupants.

S’ha de dir que és una passejada fabulosa. La zona del pla del Vent està en plena efervescència. Per una banda les orquídees anomenades Mosques Grosses (Himantoglossum robertianum), que són, segons els manuals i també segons els indicis, de bulbs especialment apreciats pels senglars. És una orquídea espectacular, que pot arribar al mig metre, i que ja porta dies florida.
Per una altra banda, el Lliri Menut (Iris lutescens), acabat d'entronar com a rei dels marges calcaris. Trobo en un espai web una aferrissada defensa dels seus poders màgics. Cas de partir d’una fetilleria d’amor, és a dir, si us veieu obligats a estimar algú per obra de bruixeria, cal que porteu un lliri menut a sobre. Dit d’una altra manera: els ecologistes no podran treure’s de sobre els maleficis a què els hagin sotmès.
Doncs, en aquests moments que estic paint la truita, m’ha semblat de justícia fer referència a les altres troballes del Montgrí. Tots els lliris i orquídees que he vist deuen ser al mateix lloc. Els espàrrecs, no.

Segones oportunitats

Tots ens en mereixem. Tot s’ho mereix.
De tota manera, em sembla que no sóc gaire bo amb les meves segones oportunitats. Les que hauria de “concedir” (socors! quina expressió més ampul·losa!).

Un exemple. Pel Nadal l’Eva em va regalar un llibre d’en Martí Gironell “perquè li donés una segona oportunitat”. El llibre venia amb la credencial d’haver guanyat un premi de novel·la històrica i de ser del mateix autor del best-seller català sobre el pont de Besalú.
Doncs… l’he llegit.
I… no m’ha agradat gens.
Com que ja vaig esplaiar-me en la crítica de l’altre llibre, penso que és més prudent deixar-ho aquí.

Un altre exemple. Pel febrer la meva companya em va sorprendre amb un viatge a Roma “perquè li donés una segona oportunitat”. El viatge ve amb la credencial de poder visitar alguns dels espais que ens vam perdre en el viatge anterior.
Doncs… hi he anat.
I… no m’ha agradat gens.
Com que ja vaig esplaiar-me en la crítica de la ciutat, penso que és més prudent deixar-ho aquí.
O sigui que no dic res de nou d’un bandoler que no coneixia gaire i que a hores d’ara segueixo sense conèixer, ni tampoc d’una ciutat que no entenia gaire i que a hores d’ara segueixo sense entendre.
Definitivament no sóc gaire bo amb les segones oportunitats. Vés a saber, potser em cal una tercera oportunitat.

Amb l’esquí va funcionar.

Anuum fastum

La foto-carnet d'en Mart la va fer en Velàzquez; la de la Bel·lona és d'en Rembrandt.

Feliç Any Nou, des de Roma.
Tal dia com avui començaria l'any nou a l'antiga Roma. Un cop acabades les purificacions de les Februa, comença el mes dedicat a Mart, déu de la guerra. Comença la temporada de batalles. Comença l'acció. Concretament el primer dia de març se celebraven les Feriae Marti.
Mentre érem al Colisseu, aquest matí mateix, li anava clavant el rotllo a l'Enric i la Laura sobre el tema, i una senyora de la cua, tota displicent, se'n reia dissimuladament. Devia ser catalana, suposo. M'he sentit frustrat en la meva lliçó magistral.
Total, que m'esbravo amb el bloc, ja que si algú se'n riu no ho veig. Com a molt me n'assabento després, quan ja he enllestit el discurset.
Curiosament Mart va començar sent el déu de la vegetació i de la fertilitat, protector dels bovins, però la devoció va anar evolucionant cap a les batusses. En aquest camp solia anar acompanyat de Bel·lona, la qual va ser considerada la seva dona, o la seva germana, o la seva filla, o la seva cosina. És una qüestió no resolta que els programes televisius del cor encara no han entomat, i ja començaria a tocar.
Mart, a més, va ser el pare de Ròmul i Rem, els qual fundaren aquesta meravellosa i mai ben ponderada ciutat de Roma. (El fet que no m'agradi en absolut, és simplement un problema particular del missatger).

Vol nocturn

fem la nit de través

llevem a contralluna

som la cua del núvol

d'aquest núvol amb cua

passatgers passatgers

d'una anada i vinguda

migradors anellats

sense instint sense ruta

de la falç fins al punt

vetlladors de preguntes

el neguit a la bossa

quan n'hem tret tots els dubtes

sobre el mapa arrugat

creix una nova arruga

pensem que lluny enllà

deu ploure una altra pluja

busquem no sabem qui

som nosaltres qui ens busca

Cara a cara

Deixeu-me declarar-vos que he estat consumidor recent de dos èxits garantits. Per tant, el motiu d'aquest missatge no és ni promocionar-los, que no cal, ni fer-los la trabanqueta, que no s'ho mereixen.

No tinc xifres ni de l'un ni de l'altre, tot i que suposo que són fàcils d'aconseguir. El segon llibre del Stieg Larsson és rècord de vendes en un piló d'idiomes. La pel·lícula dirigida per Danny Boyle (Trainspotting, La Platja) acaba de ser comercialment beneïda amb vuit òscars.

He llegit el llibre i n'he gaudit. És dels que em felicito que tingui èxit.

He vist la pel·lícula i n'he gaudit. És de les que em sorprén que guanyi premis.

Tinc la sensació que caldria fer una lectura més aprofundida d'aquest èxit compartit. Així, d'entrada i precipitadament, se me n'acuden algunes.

1. Situen l'acció en societats suficientment exòtiques: la sueca i la hindú. Hi ha una certa relació amb la nostra, però encara hom pot marcar prou distàncies si algun element de la trama resulta molesta (alguna injustícia social, per exemple, o alguna actitud vers la prostitució).

2. Els protagonistes són estranys, marginats simpàtics, perdedors que l'encerten davant de guanyadors que la caguen, aspirants a carn de canó, però no són tan perillosos com sembla, ens en podríem fer amics i tot i fer-nos-en una foto amb la mà a l'espatlla.

3. Les històries són trepidants, magistralment explicades a base de flaixos, amb un ordit ferm i amb molt de color per sobre, necessites saber què passarà sense donar-te temps a preveure-ho, com si acceptessis que intuir-ho és el que l'autor vol per després girar-te la truita.

4. Agafen com a fort referent els mitjans de comunicació. Un d'ells el famós concurs de la tele que fa poc també feien en alguna cadena estatal. I les masses seguint-lo fidelment a l'espera del senyal d'esperança. L'altre és la premsa escrita, de diaris i setmanaris i revistes mensuals, amb bons i dolents i regulars (la majoria) periodistes. I les masses seguint-los fidelment a l'espera de la confirmació de les crues realitats.

5. Tenen un ball al final, quan ja dones la història per acabada.

6. Me l'estic pensant. Així que la tingui us la poso. S'accepten suggeriments.

Així i tot, si esteu dubtant, us recomano que caigueu en la temptació. Per més aclariments:

La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina (Stieg Larsson) amb la parella estelar de la Lisbeth Salander i en Mikael Blomkvist, i Slumdog Millionaire (Danny Boyle) interpretats per Dev Pastel que fa de Jamal Malik, i per Freida Pinto que fa de Latika.

Rèquiem per un càdec

Tal dia com avui -dinou de febrer- comença el tercer mes d'hivern del calendari republicà: Ventós. En els dos mesos anteriors -Nivós i Pluviós- la meteorologia ha estat a l'altura de l'esperat, i sembla que en aquest tercer mes continuarà esforçant-s'hi. De fet, avui mateix hem estat al cap de Creus i el vent de tramuntana ha fet generós acte de presència. Durant el recorregut per entre esquistos i pegmatites hem enregistrat una ràfega de 80 km/h.

El missatge d'avui estava previst que es titulés "les febres del febrer" i que parlés de les Februa romanes, els actes de purificació abans de l'inici de l'any: el març sota la potestat del déu de la Guerra. El tema ja donava de si per fer-ne un missatge, pensava.

Però al cap de Creus hi ha hagut un fet que ha apartat tots els altres del mig. En arribar a sa Cova de s'Infern hem trobat a faltar el càdec que hi sobrevivia, completament ajagut sobre els filons de pegmatita, amb la capçada abocada al pendent, assenyalant l'entrada de la cova, amb les arrels allargassant-se torrent amunt; doncs el que us deia: aquell càdec ha desaparegut. Ja no hi és. Queden les arrels simplement estripades. Suposem que ha estat el torrent, l'aigua de les pluges que pronosticava el mes republicà, allò que s'ha endut la part que li falta.

Amb la fotografia, que no és gran cosa, li fem aquest darrer i sentit homenatge.

Un gran amic meu (tot i que ell no ho sap)

Us presento l’Ian McNeice. En parlo perquè té una aparició fugacíssima de 10 segons a la pel·lícula Operación Valquiria, una producció força menys efectista del que era d’esperar d’en Tom Cruise.
I és que és un gran amic meu (l'Ian, no en Tom) perquè l’any 2004 vaig tenir-hi dilatades, profundes i sovintejades converses, a vegades debats ponderats i altres simples discussions, sempre sense ell saber-ho, sobre la seva participació en un telefilm de la BBC que es va titular Conspiracy. Alguns dels protagonistes d’aquell telefilm que explicava la reunió de Wannsee, quan els nazis van trobar la solució definitiva al problema jueu (el problema de l’existència dels jueus), apareixen a la pel·lícula de Valkyrie. Crec que hi ha un dissimulat homenatge al programa aquell de la BBC.
En Richard va dirigir La Funcional en la seva versió teatral de La Solució Final. A un servidor li van confiar el paper d’un dels personatges, un en concret que assolia l’excel·lència intel·lectual i política en aquella trobada: Gerhard Klopfer. Un dels protagonistes de l’Holocaust que va esquivar la justícia i que va esdevenir funcionari fins que va morir el 1987. Com presentar a escena un personatge d’aquella categoria humana era el repte que vaig discutir i platicar amb l’Ian McNeice, l’actor de la gran papada. La transformació de l’Ian en Gerhard era insuperable. La transformació d’en Càndid en Gerhard va ser, si més no, voluntariosa.
La pel·lícula que ara està en els cinemes potser no és gran cosa (a mi no m’ho ha semblat), però està bé que revisi temes de la història recent, i encara està millor que hagi donat aquest petit paper al meu gran amic. Tot i que, per ser sincers, hauria guanyat moltíssim si el protagonista fos ell en comptes del guaperes cienciològic.

quAsihomAnAtjA A brossA

Hi ha gent tan insensible –i alguns s’autoproclamen artistes– que tot sovint fan servir la A sense adonar-se de fins a quin punt estan marginant i essent insolidaris amb les altres lletres de l’alfabet, quan és cosa sabuda de tothom amb un mínim de sensibilitat que totes les grafies tenen els mateixos drets. Des d’aquesta plataforma voldria fer una crida popular perquè posem fi a aquesta mena de tracte xenòfob a critatures que ens són totalment dependents. Crec que caldria perseguir aitals pràctiques i també les persones que les perpetren, ara per ara impunement.
I completaré el missatge amb la resta de lletres no usades o amb les que no he arribat al nivell de paritat desitjable, per tal de donar exemple. De tota manera no tinc en compte aquella que va entre la V i la X perquè li tinc molta mania i la margino directament i absoluta.
Aaaaabbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggghhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiijjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkklllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooopppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrsssssssssssssssssssssssssssssssssssssssttttttttttttttttttttttttttttttttttttuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz

Queda't amb mi

En David P. em fa arribar un enllaç a un vídeo que crec que he de compartir.


Playing For Change: Song Around the World | Stand By Me from Concord Music Group on Vimeo.

És un vídeo de l'arxiconeguda Stand by me. La toquen músics de carrer. Veureu que comença un músic a Califòrnia, després s'hi afegeix un altre a Lousiana, un tercer a Amsterdam, un grup d'indis a Nou Mèxic, i més músics a Tolosa, a Riu de Janeiro, a Moscou, a Nova Orleans, a Caracas, al Congo, a Sudàfrica, a Barcelona, a Pisa...
Vas veient i, encara que no tinguis el micro empelfat del vídeo, vas fent playback o percussió o el que sigui.
Si és veritat el que proclamen: Playing For Change: Peace Through Music, són molt bons. I si no és veritat, continuen sent molt bons.

Ski Fit

Vaig a Font Romeu via Figueres-La Jonquera-El Voló-Trullàs-Thuir-Illa de Tet-Marquixanes-Prada-Vilafranca de Conflent-Oleta-Fontpedrosa-Montlluís-Font Romeu. Això vol dir 69 rotondes. Les rotondes de la Catalunya Nord són especials, són més rotondes, com si fossin franceses. I no us estranyi que en siguin 69. De fet el 69 ja és una combinació de rotondes.

¿Què hi vaig a fer a Font Romeu? Una sessió d'un nou sistema de posar-se en forma que es diu Ski Fit. M'agradaria pensar que és un sistema nou, però em fa l'efecte que les ganes. Això de passar el dia esquiant pràcticament sol no és nou. Sol perquè no hi ha gent a les pistes. Sol perquè no he d'esperar ni perseguir ningú. Sol amb les meves divagacions. Ski Fit.

(No havia fet el viatge sol del tot, però els meus acompanyants anaven amb la planxa, al seu aire, o sigui al seu terra, o sigui a la seva neu...)

¿Heu esquiat a Font Romeu? Les pistes són tan planes que excepte les negres totes són de doble sentit. De fet quan hi cau algú aprofiten per declarar la pista negra.

És maco no estar pendent de ningú perquè et pots fixar en tothom. Diuen que despullats tots ens assemblem, no ho tinc gaire clar. El que sí tinc clar és que vestits per a esquiar sí que ens assemblem tots. Fer el ridícul esquiant és fantàstic, perquè no et reconeix ningú.

I l'estona del lavabo. Uf, allò són maniobres. I quan aconsegueixes el que pretens t'hi estàs una mica més del compte, per gaudir-ne. I vas pensant en en Txumari, el de la tele. És un que aconsella anar al lavabo amb un tamboret per tenir els genolls més drets i així prémer la musculatura que afavoreix la tasca. Que ho provi de fer amb les botes d'esquí posades. És perfecte. Genolls amunt i musculatura premuda al 100%.

Ja veieu, anar sol és perillós. Quan vas sol no et pots dir a tu mateix imbecilitats qualssevol; han de ser imbecilitats de categoria.

La propera vegada intentaré esquiar amb més gent; ajuda a autocontrolar-se. A més, si és cap de setmana i la pista és plena de novells, sempre pots fer-te el fatxenda esquivant-los. (Ep! a les verdes i blaves! A les altres són els que en saben que m'esquiven com poden).

Aligot estorneller (Buteo sturnuskiller)

Descripció:
51-56 cm, metre amunt metre avall. Identificable per la silueta de vol i pel frenètic pernejar. Nombre d'urpes indeterminat. Difícil de distingir entre els estols que ataca i amb els que es confon. Queda totalment impregnat dels estornells que preda incansablement. Imita a la perfecció les branques dels arbres al capvespre. Extraordinàriament silenciós o potser és que imita les seves víctimes. Incapaç de migrar a causa de la feina acumulada.
Localització:
Per confirmar. Especialment buscat i implorat a l’Empordà.

S'adequa progressivament.

Imatges capturades a http://blogs.eldiariomontanes.es/INJUSTICIA/2007/6/25/por-favor-sagrada-familia-no-derriben

Me n’he adonat davant de la Sagrada Família. A la ràdio del cotxe tornava a sonar la primera cançó del disc UP d’en Peter Gabriel, una que es diu Darkness i que té severs contrastos sonors (per dir-ho suaument). Doncs, digueu-li coincidència. Però la música i la imatge del temple a través dels vidres no massa nets del cotxe han estat u. I alhora la pregunta ha estat inevitable: I quan estigui acabat, ¿tindrà sentit? Quan treguin bastides i grues, ¿s’aguantarà? (vull dir estèticament; dono per descomptat que físicament sí que deuen haver previst que s’aguanti). És evident que l'obra va endavant. Hom deu considerar que progressa adequadament. Tanmateix, vés a saber si el que justifica l’obra és el mateix que justifica el tema de la cançó: el contrast sever, marca dels nostres temps.
Però us he dit que tornava a sonar la primera cançó. O sigui que el disc havia donat la volta sencera, per entendre’ns. I això és el més al·lucinant. Per a fer un viatge és obligat portar la música adequada, cada vegada una diferent, perquè cada viatge és diferent. Al d’avui corresponia aquest. Però fins fa poc sortir de l’autopista significava parar la música i estar amb tots els sentits concentrats en la bogeria que és transitar per la gran ciutat, amb cues infinites, vigilant el cotxe de l’esquerra a mig pam i la furgoneta de la dreta a un altre mig pam, malfiat de semàfors, rètols, desviacions. ¿Què us he d’explicar? Si també us passa ja ho entendreu. Si no us passa difícilment us ho arribareu a imaginar. Total que avui, davant de la Sagrada Família m’he adonat del gran canvi: no havia parat la música. Tota la Meridiana i mig Mallorca i sense parar la música. Aquell nebot de la rutina, més conegut com pilot automàtic, que portem a dins però que fins ara, quan arribàvem a Barcelona, s’amagava acollonit sota el seient o al maleter, avui girava el volant amb una sola mà i traginava els pedals amb aquella tranquil·litat. Fins i tot em permetia donar un cop d’ull a estímuls visuals com el temple etern.
¿Això vol dir que jo també progresso adequadament?