Acabo de llegir “Corint” i “Llei d’estrangeria”.
Són llibres de poemes de Manuel Forcano. Recomanació d'un company.
Llegir Manuel Forcano no és complicat. Parla d’amor
i desamor des de tots els angles entenedors. Parla de memòria i desmemòria tal
com ell se’n recorda. Parla de viatges interiors i exteriors amb sorra entre els dits dels peus.
Sap lligar versos senzills i alhora plens, que
acaben fent un poema breu però complet. Pots passar pàgines sense sensació de
càrrega però acabes necessitant tornar enrere per rellegir amb més èmfasi, amb
més dades, amb més mirada.
Un poema seu ve a ser una idea clara –sovint amb
referències clàssiques sense ànim d’embafar– treballada amb mots planers i destil·lant-ne
l’expressió.
A Corint trobes “la pena de saber que no roman
/ res del que una carícia fa perfecte” i també que “(...) l’enyor / és un riu
que corre paral·lelament al mar / i mai no desemboca.”
A Llei d’estrangeria el missatge és més
directe: “La memòria és un ocell / amb tot el cel volat” i “El mar també pot
naufragar / dins un vaixell.”
Són exemples. La llera és plena de còdols com
aquests. I no saps si anar riera avall o remuntar el corrent.