dimarts, 28 d’abril del 2015

Corrent de versos

Acabo de llegir “Corint” i “Llei d’estrangeria”. Són llibres de poemes de Manuel Forcano. Recomanació d'un company.


Llegir Manuel Forcano no és complicat. Parla d’amor i desamor des de tots els angles entenedors. Parla de memòria i desmemòria tal com ell se’n recorda. Parla de viatges interiors i exteriors amb sorra entre els dits dels peus.

Sap lligar versos senzills i alhora plens, que acaben fent un poema breu però complet. Pots passar pàgines sense sensació de càrrega però acabes necessitant tornar enrere per rellegir amb més èmfasi, amb més dades, amb més mirada.

Un poema seu ve a ser una idea clara –sovint amb referències clàssiques sense ànim d’embafar– treballada amb mots planers i destil·lant-ne l’expressió.

A Corint trobes “la pena de saber que no roman / res del que una carícia fa perfecte” i també que “(...) l’enyor / és un riu que corre paral·lelament al mar / i mai no desemboca.


A Llei d’estrangeria el missatge és més directe: “La memòria és un ocell / amb tot el cel volat” i “El mar també pot naufragar / dins un vaixell.



Són exemples. La llera és plena de còdols com aquests. I no saps si anar riera avall o remuntar el corrent.

divendres, 24 d’abril del 2015

Sant Jordi a l’Empordà i el genocidi a Armènia

¿Res a veure una cosa amb l’altra? ¿I l’altra amb l’una? Mirem-ho de prop.


El genocidi armeni es va produir a finals del XIX i començaments del XX. La Turquia de l’imperi otomà va conjugar noves pràctiques de deportació (un milió d’armenis) i d’extermini (un milió i mig d’armenis) en l’intent d’eradicar aquesta ètnia del seu territori. Aquesta estratègia va ser copiada per Hitler tres dècades després.


Turquia, de llavors ençà fins a l’actualitat més rabiosa, nega aquest genocidi (l’armeni) i sosté que va ser la població turca la que va patir els excessos armenis. Es veu que és important no ser jutjats internacionalment com a genocides. Molts països han reconegut el genocidi armeni. El govern espanyol no, per exemple, però el català, sí.


Daniel Varujan, poeta, va ser una de les víctimes armènies. Va morir el 1915. És, doncs, un personatge real. Però va tenir un fill de ficció.


La ficció la va escriure una autora catalana. El llibre es titula Quadern d’Aram. El va escriure la Maria Àngels Anglada, osonenca d’origen i empordanesa d’adopció. (Bé, el cert és que va ser ella qui es va quedar a l’Empordà, no que l’Empordà l’adoptés.)


La Maria Àngels no només va escriure aquest llibre de ficció sinó que va traduir i versionar molts poemes d’en Varujan.



Ja sabeu que la Maria Àngels va morir tal dia com ahir del 1999, una diada de Sant Jordi.


Per aquest motiu els membres d’Atenea solen preparar una vetllada poètica sobre l’Anglada pels voltants de Sant Jordi. La d’enguany és sobre poemes d’en Daniel Varujan i fragments de la novel·la Quadern d’Aram. Els rapsodes són els incombustibles de la Funcional Teatre, entre els que m’hi compto.


No, no hi surto a la foto. I no, no ho han fet el 23, sinó el divendres 24. I és que resulta que el dia 24 d’abril és la celebració internacional del genocidi armeni. No em digueu que no està ben lligat (amb perdó per l’expressió). Al Casino Menestral, avui, a un quart de nou del vespre. Sí, a Figueres.


diumenge, 19 d’abril del 2015

Santa Magdalena

L’ermita de Santa Magdalena de Terrades forma part del patrimoni arquitectònic de Catalunya i del patrimoni genollístic de molts empordanesos. No precisament perquè en arribar-hi caiguin de genollons a causa de la devoció. Si cauen de genollons és per altres motius.


Segons la Viqui, l’ermita havia estat anomenada Santa Maria de Codó, nom de la zona, però al XV va ser reconstruïda i rebatejada.


Segons el consorci Salines Bassegoda va ser fundada al XVII i consagrada el 8 de setembre del 1681.


Cansats com estem no ens posicionarem. Avui no. En tot cas, passats els segles que hagin passat, la gent anomena el lloc muntanya de Santa Magdalena. I posats a divagar, i tenint en compte que la santa és patrona de les prostitutes penedides, apa que no se’ns va la vista cap a la vall del Llobregat.


La veritat és que des de Santa Magdalena la vista se te’n va cap a tot arreu, feina tens a aturar-la, se te’n va rodolant pel penya-segat calcari cap a la Salut fins a la Muga i el pantà, o a l’altre vessant, ple d’un rascler corprenedor (de manual) fins a Terrades i els seus camps de conreu.


Posem els genolls a lloc, escrivim un pensament al quadernet (“Arribes al cim i el camí encara continua pujant”) i reprenem el camí de baixada.



divendres, 10 d’abril del 2015

Els perols retiren a les olles

Funcionem diferent si som homes o dones, si som vells o joves, si som pares o fills, si som pobres o rics, si som ganduls o treballadors, si som manetes o sapastres, si som orientals o més orientals encara, si som gasius o generosos, si som culpables o innocents, si som antics o moderns...

La pel·lícula “De tal padre, tal hijo” juga a mostrar diferents combinatòries aplicades a dues parelles japoneses els fills de les quals han estat intercanviats a l’hospital. Un ritme pausat, suggerent, per ensenyar situacions domèstiques carregades de sentit.

Una mala jugada això de no entendre japonès i haver d’anar llegint els diàlegs, perquè et vas perdent el joc d’imatges, les cares amb expressions que són simples matisos, gestos lents, posats subtils.



La història se l’ha inventada el mateix que fa de director, en Hirokazu Koreeda, que ja comença a tenir una extensa filmografia. Potser us sona una del 2004 titulada “Nadie sabe”. La que us comento és del 2013 i enguany n’ha estrenat una altra, "Kamakura Diary", que caldrà veure per on la fan.


Si el tema de la família us fa menjar el coco, heu trobat el cocoter que us va a la mida.

diumenge, 5 d’abril del 2015

Nofre, el de la bona vista

Nofre va ser un eremita del desert egipci. Fill de rei, havent estudiat jurisprudència, acusat injustament d’adulteri i sotmès a la prova de foc, finalment es feu ermità durant més de setanta anys. Tot això era al segle IV o V.



Bé, sembla que tot plegat no acaba de ser històricament demostrable. I el que encara és menys demostrable és que habités l’ermita de la serra Verdera o de Roda o de Rodes, més que res perquè no està documentada fins al segle XIV.


Evidentment si l’haguessin fet abans, sant Nofre no s’hauria perdut el paisatge des de l’ermita sota Sant Salvador i sobre Palau-saverdera.

Investigant pels voltants hem trobat un fraret (Arisarum vulgare), capcot com un apagallums, amagat on els ermitans devien tenir l’hortet.

divendres, 3 d’abril del 2015

Retorn il·lustrat

El senyor Alfred –que, en realitat, es diu Lionel Papagalli– ha escrit i dibuixat la novel·la gràfica Come prima que al festival d’Angoulême de l’any passat va ser considerada la millor obra.


La història se situa als anys 60 que és quan sonava la cançó italiana que li dóna títol. Però el que dibuixa l’Alfred no és ben bé la narració realista de dos germans que fan un suposat viatge de retorn als orígens, sinó que deixa molt de marge per a la interpretació del lector, la justificació dels actes dels protagonistes i de tots els secundaris.


Viatge amb molts de paisatges francoitalians, amb núvols, amb pluja, amb llençols blancs eixugant-se al sol, amb flaixos als records, a les dèries, a les pors, a moments històrics, amb capgirells i sorpreses argumentals. Van apareixent i desapareixent durant un trajecte el qual no es pot interrompre. Sota cap concepte. És un roadmagazine entre roadviews a partir d’un roadstoryboard ple de roademotions.


Potser la narració és un xic incoherent i la història amb poca consistència. Però la part gràfica ho justifica tot. ¿El dibuix, el color? Diria que particular i agosarat. I alhora atractiu i efectiu.