En una visita al cap de Creus faig una nova amistat: el violer bord (o simplement violer, ¡quina dèria amb l’adjectiu “bord”! – no confondre amb el violer marí, el de les platges).
Estava espaterrant, escandalosament cridaner, senyor vermell dels marges. Em calia una mica de recerca.
El nom castellà és de sonoritat àrab: alelí o alhelí. Típicament mediterrni, adaptat a llargs estiatges (aguantar la calor estoicament).
El nom científic Matthiola incana fa referència al senyor Pietro Andrea Gregorio Mattioli –conegut com Matthiolus– naturalista toscà del XVI que va descriure 100 plantes noves, no documentades anteriorment. Ara bé, això d'incana no tinc ni idea a què fa referència.
L’enciclopèdia diu que floreix de maig a juliol. No cal que us digui que estem a principis d’abril i que estava tan florida com la veieu a la foto. No se sap si s’equivoca l’enciclopèdia, o la planta, o simplement que el cap de Creus és una anarquia botànica.
Planta ornamental, segons les pàgines de floristeria. En tot cas, al cap de Creus és altament ornamental.
Quan a Empúries em trobi amb el violer marí ara li podré donar records del seu parent dels marges rocallosos.
La cançó que teniu aquí dalt diu que surt el sol. I aquest és el seu títol, Sun it Rises. Té tots els números, per tant, de ser una cançó alegre. Tanmateix és una cançó melangiosa. Està treta d’un disc que totes les cançons són melangioses. El disc és d’un grup anomenat Fleet Foxes. ¿I de què em ve a mi de conèixer un grup que es diu així? Loteries de la vida. Fa un mes que la Teresa va penjar un vídeo d’una gent que fa animació (d’imatge) i que es fan dir Grandchildren. Fan vídeos sovint amb música dels Fleet Foxes perquè un dels directors de les animacions és germà d’un dels líders del grup. Potser hi ha altres motius, però jo només sé aquest. El vídeo que va penjar la Tere era brutal. Però mirant el servidor de Vimeo vaig trobar que en tenien uns quants de molt bon veure. I, blocaire previsor, me’n vaig reservar un per quan comencés la tardor, la tercera tardor del bloc. Doncs sí, aquesta nit (quan encara era ahir, ¿no heu notat el solstici quan anàveu al llit?) ha començat la tardor. Tal dia com ahir de fa dos anys s’encetava aquest bloc. I tal dia com avui de fa un any hi posava una espelmeta. I tal dia com avui d’enguany, o sigui, avui mateix, o sigui ara, passo d’espelmetes i punyetes, i com que s’ha escaigut que he anat a cap de Creus sota un Sun it Shines de nassos, us en poso una foto.
Podríem dir que es tracta d'una espècie vegetal molt abundant al cap de Creus: el càdec-estora, cosí germà del càdec-catifa. Per si no ho sabíeu o no us ho sembla, és un arbre. Resumint, que us poso la cançó, el vídeo i la foto, que trobo que totes tres coses estan bé. El text és per omplir, per acompanyar. Vull dir que si no l'heu llegit heu fet molt bé, i si l'heu llegit ja no hi sou a temps a desdir-vos-en. Total, que bona tardor.
Tal dia com avui -dinou de febrer- comença el tercer mes d'hivern del calendari republicà: Ventós. En els dos mesos anteriors -Nivós i Pluviós- la meteorologia ha estat a l'altura de l'esperat, i sembla que en aquest tercer mes continuarà esforçant-s'hi. De fet, avui mateix hem estat al cap de Creus i el vent de tramuntana ha fet generós acte de presència. Durant el recorregut per entre esquistos i pegmatites hem enregistrat una ràfega de 80 km/h.
El missatge d'avui estava previst que es titulés "les febres del febrer" i que parlés de les Februa romanes, els actes de purificació abans de l'inici de l'any: el març sota la potestat del déu de la Guerra. El tema ja donava de si per fer-ne un missatge, pensava.
Però al cap de Creus hi ha hagut un fet que ha apartat tots els altres del mig. En arribar a sa Cova de s'Infern hem trobat a faltar el càdec que hi sobrevivia, completament ajagut sobre els filons de pegmatita, amb la capçada abocada al pendent, assenyalant l'entrada de la cova, amb les arrels allargassant-se torrent amunt; doncs el que us deia: aquell càdec ha desaparegut. Ja no hi és. Queden les arrels simplement estripades. Suposem que ha estat el torrent, l'aigua de les pluges que pronosticava el mes republicà, allò que s'ha endut la part que li falta.
Amb la fotografia, que no és gran cosa, li fem aquest darrer i sentit homenatge.
