Doncs, sí, érem a Tarragona donant un cop d’ull al monument als castellers de la Rambla Nova, quan vàrem poder observar en directe com un inspector de la UNESCO, perfectament disfressat de colom, feia diverses volades al voltant del monument, dissimulant, com si no li interessés en absolut. Una volada i una altra, conscienciós l’home.
Finalment es va posar sobre el cap de l’anxaneta. La veritat és que el que hi va fer allà no presagiava res de bo, de cara que els castells fossin declarats patrimoni de la humanitat. El que hi va fer va ser molt tangible, molt material, molt clar.
Per això vam quedar tan sorpresos quan vam saber que el Comitè Intergovernamental per a la Salvaguarda del Patrimoni Immaterial de la Humanitat, reunit allà a Nairobi, n’havien acceptat la candidatura. Hem treballat amb diverses conjectures. El que és evident és que l’inspector no va poder arribar a Nairobi i el seu vot no va poder ser tingut en compte.
Sort n’hem tingut. Felicitats escaladors i escaladores de faixes.
dilluns, 29 de novembre del 2010
dissabte, 27 de novembre del 2010
Jugar amb els llops
Informació Inicial: Marcos, un nen de sis anys, va ser venut a un senyorito cordovès que l’envià a la serra a tenir cura d’un ramat de cabrits, i allà s’hi passà tretze anys en una solitud pràcticament absoluta, fins que va ser capturat per la Guàrdia Civil que el retornà a la civilització, a la humana, o sigui.
Primera revisió dels fets: un mestre balear coneix la història, s’entrevista amb en Marcos Rodríguez Pantoja i en fa una tesi que –ja llicenciat en pedagogia– presenta sota el títol La problemàtica educativa dels infants selvàtics. El mestre es diu Gabriel Janer Manila.
Segona revisió dels fets: el mateix mestre, després llicenciat, i després catedràtic en Antropologia de l’Educació i pare d’una escriptora famoseta, revisa la seva tesi i la converteix en una novel·la –He jugat amb els llops– i li atorguen el premi Joaquim Ruyra 2010 de narrativa juvenil. La primera edició és del febrer de 2010. La segona edició –fent servir com a portada el cartell de la pel·lícula– és de l’octubre (i un servidor que la llegeix).
Tercera revisió dels fets: un cineasta andalús, Gerardo Olivares, conegut per 14 kilómetros, entra en contacte amb la història i en fa un guió que després porta a la pantalla amb capital alemany i andalús. La pel·lícula es va estrenar ahir divendres (i un servidor que la mira).
Quarta revisió dels fets: el programa Informe Semanal en fa un reportatge, barrejant l’experiència i la situació actual del seu protagonista, amb la visió personal i pedagògica del novel·lista, i amb repetides referències a l’estrena immediata de la cinta (i un servidor que el veu).
Cinquena revisió dels fets: un blocaire de certa edat (un servidor, vaja) constata en divendres i escriu en dissabte com el guionista visual ha convertit la recreació literària amb intencions antropològiques en una faula de senyoritos i bandolers i guàrdies civils. Els plantejaments sobre veracitat, llenguatge i adaptació a un medi extrem queda reduït a versemblança visual, repetició de rutines i una simple escassetat de lèxic resolta amb música trepidant.
Conclusió: hom no sap si són diferents perspectives de la mateixa realitat (els presumptes records, la recreació literària, la recreació cinematogràfica, el reportatge periodístic, la ressenya comunicativa) o simples manifestacions propagandístiques de productes derivats d’una hipòtesi, el merchandising de la futilitat. Cadascú promocionant un producte diferent, el propi, l’apropiació d’un producte aliè.
Crec que com a mínim parlem de productes interessants en bona part dels casos: el personatge com a producte d’ell mateix, fruit d’una realitat inconstatable i incontestable; el treball de camp i la novel•la com una narració reeixida i rica en matisos; la pel·lícula d’aventures amb llops i coves i rebons i requetedolents amb diverses aportacions del Rodríguez de la Fuente i del Walt Disney; i el reportatge televisiu com a mecanisme de difusió tant d’un fet cultural com de patrimoni natural.
Perdoneu-me que no faci cap valoració del post de l’esmentat blocaire. O sigui aquest.
Primera revisió dels fets: un mestre balear coneix la història, s’entrevista amb en Marcos Rodríguez Pantoja i en fa una tesi que –ja llicenciat en pedagogia– presenta sota el títol La problemàtica educativa dels infants selvàtics. El mestre es diu Gabriel Janer Manila.
Segona revisió dels fets: el mateix mestre, després llicenciat, i després catedràtic en Antropologia de l’Educació i pare d’una escriptora famoseta, revisa la seva tesi i la converteix en una novel·la –He jugat amb els llops– i li atorguen el premi Joaquim Ruyra 2010 de narrativa juvenil. La primera edició és del febrer de 2010. La segona edició –fent servir com a portada el cartell de la pel·lícula– és de l’octubre (i un servidor que la llegeix).
Tercera revisió dels fets: un cineasta andalús, Gerardo Olivares, conegut per 14 kilómetros, entra en contacte amb la història i en fa un guió que després porta a la pantalla amb capital alemany i andalús. La pel·lícula es va estrenar ahir divendres (i un servidor que la mira).
Quarta revisió dels fets: el programa Informe Semanal en fa un reportatge, barrejant l’experiència i la situació actual del seu protagonista, amb la visió personal i pedagògica del novel·lista, i amb repetides referències a l’estrena immediata de la cinta (i un servidor que el veu).
Cinquena revisió dels fets: un blocaire de certa edat (un servidor, vaja) constata en divendres i escriu en dissabte com el guionista visual ha convertit la recreació literària amb intencions antropològiques en una faula de senyoritos i bandolers i guàrdies civils. Els plantejaments sobre veracitat, llenguatge i adaptació a un medi extrem queda reduït a versemblança visual, repetició de rutines i una simple escassetat de lèxic resolta amb música trepidant.
Conclusió: hom no sap si són diferents perspectives de la mateixa realitat (els presumptes records, la recreació literària, la recreació cinematogràfica, el reportatge periodístic, la ressenya comunicativa) o simples manifestacions propagandístiques de productes derivats d’una hipòtesi, el merchandising de la futilitat. Cadascú promocionant un producte diferent, el propi, l’apropiació d’un producte aliè.
Crec que com a mínim parlem de productes interessants en bona part dels casos: el personatge com a producte d’ell mateix, fruit d’una realitat inconstatable i incontestable; el treball de camp i la novel•la com una narració reeixida i rica en matisos; la pel·lícula d’aventures amb llops i coves i rebons i requetedolents amb diverses aportacions del Rodríguez de la Fuente i del Walt Disney; i el reportatge televisiu com a mecanisme de difusió tant d’un fet cultural com de patrimoni natural.
Perdoneu-me que no faci cap valoració del post de l’esmentat blocaire. O sigui aquest.
Etiquetes de comentaris:
Entre lobos,
Gabriel Janer Manila,
Gerardo Olivares,
He jugat amb els llops
dissabte, 13 de novembre del 2010
Freesança
Ha començat la campanya i ja frisso.
Ja frisso per mirar cada dia la bústia esperant les cartes d’aquells que diuen “El tripartit ha estat fabulós; per això no volem tornar-hi”. O aquells altres que proclamen “Por una Cataluña limpia, fuera moros y catalanes”. O aquells que diuen: “Ara sí que ho fotrem bé, que us fotrem a tots, vaja.”
Ja frisso per mirar cada dia els espais urbans reservats i els no tan reservats amb els cartells de candidats amb poca calba, poca corbata, poca ganyota, poca arruga, poca vergonya, que et miren directament als ulls.
Ja frisso per mirar cada dia la tele i escoltar cada dia la ràdio com hi surt la meva veïna explicant el seu cas i que per això em convida a votar el mateix que ella, o el senyor aquell que m’explica amb tota naturalitat el que s’ha hagut d’aprendre de memòria.
Ja frisso perquè arribi el dia que anirem a votar i demanarem si podem fer-ho quatre vegades perquè estem indecisos entre quatre partits, que tots quatre ens semblen sincers i honestos, dirigits per gent sana i amb un clar esperit de sacrifici per la comunitat.
I ja frisso per tornar a casa a mirar el resultat sabent que en tot aquell muntatge s’hi ha gastat una picossada que els bancs hauran subvencionat a canvi de continuant essent els que manin, però no patiu, que ells ja saben que finalment ho pagarem els votants, els màxims beneficiats.
Democràcia, sí, però segur que deu haver-hi una altra manera. Tot i que tal vegada no deu interessar.
Ja frisso per mirar cada dia la bústia esperant les cartes d’aquells que diuen “El tripartit ha estat fabulós; per això no volem tornar-hi”. O aquells altres que proclamen “Por una Cataluña limpia, fuera moros y catalanes”. O aquells que diuen: “Ara sí que ho fotrem bé, que us fotrem a tots, vaja.”
Ja frisso per mirar cada dia els espais urbans reservats i els no tan reservats amb els cartells de candidats amb poca calba, poca corbata, poca ganyota, poca arruga, poca vergonya, que et miren directament als ulls.
Ja frisso per mirar cada dia la tele i escoltar cada dia la ràdio com hi surt la meva veïna explicant el seu cas i que per això em convida a votar el mateix que ella, o el senyor aquell que m’explica amb tota naturalitat el que s’ha hagut d’aprendre de memòria.
Ja frisso perquè arribi el dia que anirem a votar i demanarem si podem fer-ho quatre vegades perquè estem indecisos entre quatre partits, que tots quatre ens semblen sincers i honestos, dirigits per gent sana i amb un clar esperit de sacrifici per la comunitat.
I ja frisso per tornar a casa a mirar el resultat sabent que en tot aquell muntatge s’hi ha gastat una picossada que els bancs hauran subvencionat a canvi de continuant essent els que manin, però no patiu, que ells ja saben que finalment ho pagarem els votants, els màxims beneficiats.
Democràcia, sí, però segur que deu haver-hi una altra manera. Tot i que tal vegada no deu interessar.
dimarts, 9 de novembre del 2010
Ibérica - Ricky Dávila
Puges al vagó del tren. Tu i la teva motxilleta on portes el menjar per tot el mes d’estada a Ibérica.
Vas mirant per la finestreta i de tant en tant fas una foto. Saps que sortirà moguda però és igual.
I mires la gent que seu al davant. No porten motxilla amb menjar per tot el mes. Per això baixen uns i pugen uns altres.
I els fas una foto mentre t’estan mirant. N’hi ha algun que somriu, però pocs. A Ibèrica no hi ha gaire motiu per somriure.
Quan se t’acaba el menjar de la motxilleta baixes i reveles les fotos. Efectivament totes t’han sortit en blanc i negre.
I apa, que tens milers de tuperwares per netejar.
Etiquetes de comentaris:
Ibérica,
Ricky Dávila,
Tarragona
dilluns, 8 de novembre del 2010
Talent Latent
Us comento una altra de les exposicions tarragonines de SCAN. El comissari, Jesús Micó, l’ha titulada Talent Latent.
Pots entrar sabent que és una selecció de tretze artistes emergents de la fotografia. Diria que la majoria de noms no em diuen res, però mentiria. En realitat, no n’hi ha cap ni un ni una que em digui res.
Quan en surto se m’acut l’etiqueta “bricoequilibri”. No me la feu explicar gaire que no sé si me’n sortiria, però m’imagino una tasca de selecció d’aquelles de “compensar com pensar”, és a dir: com ser absolutament agosarat sense resultar radical, com ser tecnicista sense caure en classicismes, com explicar una història però que no sigui una història...
Tretze flors en tretze testos.
Ara bé, tant les flors com els testos, són impecables i marquen tendència.
T’entendreixes amb les monges seglars i diligents de l’Anastasia Khoroshilova, et surt un rictus estrany a la boca mirant els ulls desllorigats que fotografia la Cecile Decorniquet, et reconeixes en els freds ninots de la Danae Panchaud, et desreconeixes completament amb els nois d’aparador d’en Juan Carlos Martínez, et sorprens amb els materials dels autoretrats d’en Levi Van Veluw, somrius amb les colles serioses de playeros de la Lucía Herrero, revius antics debats sobre nacions i banderes amb en Marc Beckman, busques la trampa digital als paisatges amb miratges de l’Oliver Roma, mires els detalls de les maquetes il·luminades d’en Rafael Lafuente, reconeixes els estornells propis i aliens entre les boires i nuvolades de la Rosa Basurto, analitzes com a voyeur la intimitat compartida de la Sabine Koe, viatges als horrors de la crònica religiosa d’en Toni Armengual, i acabes emocionant-te amb el doble recorregut vital d’en Tomàs Correa.
Fantàstic, sí. Com quan surts d’un menú degustació i no saps si has començat per les postres.
diumenge, 7 de novembre del 2010
¿Déu?
La raó no és déu ni deessa. Per definició.
I els déus segueixen allà, al seu prestatge, o al seu cosmos, no sabem si esperant la nostra resposta, el nostre rebuig o la nostra submissió, o simplement indiferents a nosaltres, a les nostres necessitats i actituds.
M'ha coincidit (¿existeixen les coincidències?) una visita a Tàrraco i el fet d'escoltar tot de gent com s'acarnissen entre ells sobre la importància d'una visita d'algú presumiblement deplorable, però que té ja en vida la categoria de sant. A Tarragona els emperadors romans ja explotaven aquest mateix recurs fa vint segles. Eren déus en vida.
I encara una nova coincidència: visitava embadalit una exposició fotogràfica de la Cristina García Rodero titulada España Oculta que posa de manifest les foscors d'una religiositat si més no supersticiosa. Una col·lecció d'imatges frapant, enterbolidora.
I l'exposició es feia en els locals d'una entitat bancària que, amb nom de taüt, sembla sentir-se per sobre del bé i del mal (segurament no és l'única entitat a qui li passa això mateix).
No us estranyeu que m'hagi fet un embolic dels grossos. Mental, esclar.
I penso: si no jugo a la visita del Papaderoma, ni a l'entronització espiritual dels emperadors, ni al poder absolutista de la banca, ni a la superstició feta ritus popular... ¿què em queda? ¿Estic al marge de l'ètica, la moral i l'espiritualitat? ¿Traeixo la meva cultura?
I els déus segueixen allà, al seu prestatge, o al seu cosmos, no sabem si esperant la nostra resposta, el nostre rebuig o la nostra submissió, o simplement indiferents a nosaltres, a les nostres necessitats i actituds.
M'ha coincidit (¿existeixen les coincidències?) una visita a Tàrraco i el fet d'escoltar tot de gent com s'acarnissen entre ells sobre la importància d'una visita d'algú presumiblement deplorable, però que té ja en vida la categoria de sant. A Tarragona els emperadors romans ja explotaven aquest mateix recurs fa vint segles. Eren déus en vida.
I encara una nova coincidència: visitava embadalit una exposició fotogràfica de la Cristina García Rodero titulada España Oculta que posa de manifest les foscors d'una religiositat si més no supersticiosa. Una col·lecció d'imatges frapant, enterbolidora.
I l'exposició es feia en els locals d'una entitat bancària que, amb nom de taüt, sembla sentir-se per sobre del bé i del mal (segurament no és l'única entitat a qui li passa això mateix).
No us estranyeu que m'hagi fet un embolic dels grossos. Mental, esclar.
I penso: si no jugo a la visita del Papaderoma, ni a l'entronització espiritual dels emperadors, ni al poder absolutista de la banca, ni a la superstició feta ritus popular... ¿què em queda? ¿Estic al marge de l'ètica, la moral i l'espiritualitat? ¿Traeixo la meva cultura?
Etiquetes de comentaris:
Cristina García Rodero,
Ioseph Ratzinger,
la Caixa,
Tàrraco
Subscriure's a:
Missatges (Atom)