Hereafter

El títol Hereafter és francament suggerent. L’han traduït com “Más allá de la vida”. Per cert, ¿no es traduirien no sé quantes pel·lícules al català? Aquesta potser s’hagués pogut titular “Araenllà”.

Comença amb un tsunami. Et quedes clavat a la butaca. N’estàs tip i recuit de cinema basat en els efectes especials espectaculars. Aquí hi ha una escena d’efectes especials però en comptes de pensar “sí, vaja, està bé”, penses “òstia!”. Com les escenes dels serveis socials i la mare que ve del súper. Com les escenes del germà amb visió de negoci. Com la relació amb la companya del curset de cuina. Com les reunions de la cadena televisiva. Com la volada de la gorra a les portes del metro. Com les recerques dels mèdiums. Com els audiollibres d'en Dickens. Com...

Llegeixo un article en un diari sorprenent-se que la crítica nord-americana hagi titllat la pel·lícula de lenta. Hi afegeixo el meu estupor. El mateix article sosté que el director no fa perdre el temps a l’espectador, que cada escena i cada imatge té el seu sentit. Hi afegeixo el meu entusiasme.

El senyor Clint Eastwood ha de tenir un secret. Un secret dels bons. Dels que mai no se sabran. Secrets per sempre.

Efectista i efectiva

Sí, parlo de la darrera pel·lícula d’en Harry Elsussio. Vaig llegir fa poc el comentari que en David Figueres va penjar al seu bloc sobre en Clint i sobre Gran Torino, i em va deixar força convençut. Finalment ha arribat un dilluns (dia de l’espectador a Figueres, preus lleugerament més assequibles) i ens hem regalat una sessió de cinema comercial.



¿Què té aquesta pel·lícula de bo? Doncs res que no tinguin les anteriors. Hi surt la guerra, la guerra del passat però inexorablement incorporada, els orientals de l’orient, els orientals occidentalitzats, la relació amb els immigrants, els cotxes antics, els costums moderns, la família com a catàstrofe, la família com a llast asfixiant, la família com a tentacle parasitari, la fe catòlica, la pèrdua de la fe, la impossibilitat de la fe, els joves desorientats, els joves orientant-se, la vida, la mort, i el que n’omple l’entremig: especialment la violència. Tot això explicat amb gràcia, amb gràcies, amb moments emotius, amb moments sorprenents, i amb una lliçó final que, de tan simple, esdevé sorprenent, magistral, quasi incontestable.

Tot al més pur i tòpic estil americà, o sigui ianqui, com no podia ser altrament.

¿Com s’ho fa, un paio de 77 anys, per anar millorant progessivament?