dimarts, 31 de gener del 2012

D'avantpassats i de descendents



La mort tràgica d’algú encara jove pot ser una bona historia.

El reagrupament d’una família a la vora del col·lapse pot ser una bona història.

L’amenaça de la destrucció immediata d’un paradís natural pot ser una bona història.

La progressiva descoberta d’una infidelitat conjugal pot ser una bona història.

La pervivència d’una família mestissa a Hawaii pot ser una bona història.

L’aparent lleugeresa de les noves fornades d’adolescents pot ser una bona història.

Les cegueses provocades per les passions paternals poden ser una bona història.


I posar-ho tot junt, ben endreçat, ben mesurat, ben equilibrat, ben fotografiat, amb la mida justa de llagrimeta i de riallada, amb la mida justa de musiquetes i paisatges (tot molt hawaià, diria), amb un George Clooney sense Nespresso però amb una bona colla d’actors (com la Shailene Woodley, la de la foto de sobre), en pot sortir una bona pel·lícula.

I em sembla que l’és. Los Descendientes, dirigida per l’Alexander Payne que també ha intervingut en el guió i que en aquest cas s’han basat en la primera novel·la de la hawaiana Kaui Hart Hemmings (la de la foto de sota).


dimarts, 24 de gener del 2012

La vil·la del senyor Maugham


Nets i mudats, i clenxinats, amb caràcter i experiència, rics i formosos, ben vestits, ben plantats, benparlats, benpensants, i amb moltes més habilitats de les pressuposades, i algunes de sorprenents. 

Així són tots els membres de l’alta societat de Una casa a Florència (en anglès: “Up at the Villa”. Ei, també hi apareixen gent més modesta, fins i tot lumpen, però el principal s’acaba suïcidant en un esclat terrible d’ordinarietat i mal gust. 


El senyor William Somerset Maugham la va escriure l’any 1941, o sigui que ja en tenia 67. Ja havia obtingut grans èxits editorials i teatrals, però, a parer dels crítics, encara no havia fet el cim. Potser ja li rondava pel cap. La seva novel·la The Razor’s Edge, la més atípica en la seva extensa producció, n’havia de ser el màxim exponent. Potser per la Segona Guerra Mundial –que ell va passar als Estats Units–, o per la mort del seu company sentimental, o perquè era a punt de fer carrera com a guionista a Hollywood, o perquè ja tenia 70 anys. 



Però tornem a Florència. Tot i que el 41 era l’inici de la Segona Guerra Mundial, sembla evident que la novel·la no hi té res a veure. Allà no hi ha estretors ni maldecaps socials (excepte per a aquell que ja hem comentat). L’escriptura és pulcra i concisa. Com si fos una història lleugera però sense ni un paràgraf balder. I a cada capítol es permet de capgirar les teves expectatives. Això sí: te les capgira amb elegant destresa, sense estridències, com per no enfadar el lector. I amb una mica de sexe, ja està, es llegeix en una esgarrapada. Un producte impecable.


Hem dit que “sembla” que no hi tingui res a veure, perquè també podria ser que sí. L’any 40 en William va haver de fugir de la seva vil·la (Villa Mauresque) a la Riviera Francesa, a causa de la invasió nazi. Llavors va començar la seva etapa americana que va durar fins que es va acabar la guerra. I això hi és, però més com un homenatge a l’enyorament de la vida acomodada, que com un reflex de la situació política.

Més enllà del llibre (del que, és clar, també s'ha fet la pel·lícula), en William havia de ser una persona apassionant: nascut en una ambaixada, orfe des de petit, tímid, tartamut, fent d’espia en la seva joventut, bisexual declarat, amb una filla tinguda amb una dona casada –i després repudiada– de l’alta societat anglesa, i retirat de nou a la costa, amb un tram final de l’existència que ompliria uns quants programes mediàtics del cor. (Impagable el tros que adopta el seu amant jove perquè pugui heretar el xalet, i aleshores la seva filla Liza, casada amb lord Glendevon, munta en còlera i exposa el seu pare a la xafarderia del populatxo.)

Cada dia estic més LaCuatroTele5. O són els llibres que em provoquen. ¿Quants deia la consellera d’Ensenyament que s’havien de llegir cada curs?

diumenge, 22 de gener del 2012

Nova edició de Suprevivientes

La productora televisiva TeveFeber ha proclamat la llista de candidats per a la nova edició de “Suprevivientes”. “Ja hem contactat amb Képler Laveran Lima Ferreira, Paco Camps i Francesco Schettino” –declara Silvino, propietari de la productora.– “Ara només falta trobar unes quantes models amb desbordament pectoral per completar la troupe”.

En època romana la vergonya pública era una arma terrible en contra dels malfactors. És evident que ara també funciona, però a l’inrevés: com una eina de promoció social a què els medis no pensen renunciar.

Silvino s’ha apressat a afegir que, en cas que algun d’ells no pogués assistir “per aquelles tonteries de la justícia, sort que ara ja han començat a jutjar els jutges que eren eficients”, trobarien ràpidament substituts. “Tenim una llarga llista de candidats, de partits i equips diferents, de famílies de categoria, fins i tot de l’aristocràcia. Mirarem que no ens passi com amb algun polític que ja no hi serem a temps. Hauria estat fantàstic subtitular el programa: «L’illa és meva»” De fet, encara no se sap en quina illa o en quina platja tindrà lloc la nova edició del concurs. Sembla que hi ha la proposta que es faci a Palomares, com a homenatge pòstum.

La productora té un plantejament humanista de la situació ja que, en realitat, la seva voluntat és donar feina a persones que han perdut la col·locació per simples cojuntures sense importància, circumstàncies insignificants. “I al mateix temps guanyem diners. Tornarem a ser rècord d’audiència” –concloïa Silvino.– “Ens farem d’or.”

dimarts, 10 de gener del 2012

De vespres i fluïdeses


Un escrit, fa pocs dies, d’en Jesús M Tibau al seu blog Tens un racó dalt del món, que començava “El vespre i l'aigua es fan amics de seguida” se’m va ficar entre cella i cella i devia anar travessant perquè avui he anat a comprovar-ho als Aiguamolls.

En fi, les aus mantenien un cert nivell de cridòria –però ni punt de comparació amb les matinades– mentre el sol es ponia per ponent i la lluna plena es llevava per llevant. La claror –perdó, les clarors– s’anaven dissolent en l’aigua estancada. Quelcom més profund i procaç que “amistat”...

La càmera, pobreta, deia que faltava llum, tan automàtica i tan limitadeta, ella. Així i tot s’ha avingut a fer algunes fotos.







divendres, 6 de gener del 2012

Impressionat


El senyor Sterling Clark va heretar la marca de la màquina de cosir Singer –i amb la marca, tota una fortuna.

Quan tenia 39 anys –després d’un munt de viatges a París amb la seva dona, francesa– va comprar el seu primer quadre impressionista. El primer d’una llarga col·lecció de quan es descobreix una nova passió i cap problema per a sufragar-la.

Aquesta col·lecció –o una bona part, si més no– ara la tenen exposada a Barcelona en unes instal·lacions d’una entitat bancària, com no podria ser altrament.

Si deixem el tema financer a part, tant de la família Clark com de la Caixa, l’exposició és una passada. Impressionant, fent un acudit fàcil.

Hi trobareu Renoir, Monet, Manet, Pissarro, Degas, Sisley, Boudin, Corot, Rousseau... Trobareu informació a bastament.

Però, si m’ho permeteu, dedicaré el missatge a un dels que potser no hi haurien de ser, un dels meus preferits, l’efectista, precís, escènic, exòtic, l’“academicista”, Jean-Léon Gérôme.

Tres quadres seus a l’exposició.

L’encantador de serps (1866). Els decorats són del palau Topkapi que havia visitat el 1854. L’escena és potent i permet alguna que altra petita malícia.

Pageses egípcies van a buscar aigua (1875). Ell havia visitat Egipte el 1857. De fet, el mateix escenari apareix en altres quadres i en altres escenes.

El mercat d’esclaus (1879). Un altre cop visual. El presumpte comprador valora el producte despullat i no s’està de posar-li la mà a la boca per comprovar l’estat de les dents.

Poder contemplar aquestes obres a pocs centímetres, mentre altres perdien la vista amb puntillismes i traços suggerents, bé valien una concessió a la gran capital i una altra al gran capital. 

dimarts, 3 de gener del 2012

El mar, Bonet i Villaronga

El mar vindria a ser un clàssic en la narrativa catalana recent. Es va publicar el 1958 havent guanyat el Joanot Martorell de la nit de santa Llúcia del 1957.


La reedició que n’ha fet el Club Editor –a més del text “definitiu” de la novel·la, que jo no havia llegit– té algunes particularitats interessants. 


Per exemple, la portada: un fotograma de la pel·lícula que l’Agustí Villaronga en va fer i que va guanyar el premi Manfred Salzgerber a la innovació, en el Festival de Cinema de Berlín del 2000. No, tampoc no he vist la pel·lícula (¿i tu en quin país vius? estareu pensant, i jo que no tinc resposta) però al Tutub hi ha penjats una bona colla de fragments i tràilers.

Una altra particularitat és l’estudi que en Xavier Pla fa del procés d’escriptura de la novel·la, dels canvis efectuats per als concursos literaris, per indicació de la censura i per arranjaments del propi autor, en Blai Bonet. En aquesta documentació apareixen alguns dels tòtems de la cultura catalana “intervenint” en les diferents modificacions o bé pontificant sobre "l'escassa" importància literària del text. 


El mar està sobiranament escrit: un text vivíssim i d’una gran riquesa poètica. Però explica una història que per força havia d’escandalitzar la societat benpensant d’aleshores –i segurament la d’ara–, especialment la religiosament refractària. Sembla ser que la projecció de la pel·lícula d’en Villaronga també ha despertat crítiques per la duresa i per "no donar alternatives" a un dels protagonistes quan la fe cristiana "el condueix a l'abisme". 


Amb cinquanta anys de retard he llegit la novel·la. Ara em queda veure la pel·lícula, amb només deu (anys de retard).

diumenge, 1 de gener del 2012

La Polly i en Seamus dalt del núvol

Una cosa porta l’altra, sobretot si tens temps –com els desvagats en temps de vacances...
Un article del diari Ara lloa el disc de la PJ Harvey titulat Let England Shake talment com a “el manifest més eloqüent sobre la indignació”.

És clar, això s’ha d’escoltar, s’ha de llegir. La Polly Jean en estat pur, que diuen.

Però resulta que, a més, de les dotze cançons del disc se n’ha fet un videoclip. Poca broma, l’autor de les imatges és en Seamus Murphy, l’increïble fotògraf en blanc i negre. ¿Voleu veure’n una galeria? Doncs aneu a http://seamusmurphy.com/#/Stories/Darkness Visible/1

Els dotze vídeos són al Tutub. Bé, n’hi ha un que no el trobo, però deu ser que no he buscat prou bé. Us n’incrusto només un perquè, si no els heu vist abans, ja us en podeu fer una idea. Us poso el que em sembla que m’ha cridat més l’atenció: l’última rosa viva.



Porto una estona llarga escoltant i mirant. I penso continuar una mica més. (Recordeu: desvagat, vacances...) I això que ja fa gairebé un any que es va publicar. Un, que viu a la figuera. De la figuera al núvol.