dilluns, 30 de juny del 2008
Mirades de Jordi del Toro
Una exposició a l'Escala amb un títol, vés per on, que coincideix amb el del bloc de la Tere que he comentat fa una setmana: Mirades.
L'exposició és discreta però deliciosa. Gent que mira la càmera. Gent que explica tota mena de coses amb la boca tancada. O mig oberta, però no perquè parli, sinó perquè somriu al fotògraf. Gent d'arreu que combrega amb les ganes de l'artista viatger de fer-los un retrat. I a la mirada, el caliu de l'expressió, el manifest íntim, la complicitat.
¿Jordi del Toro? El nom em sona. I quan estic visitant l'exposició, tot comentant-ho amb la vigilant (no hi ha ningú més, ai, las!), em revé. ¡I tant que em sona! Deu anys veient cartes adreçades a Jordi del Toro al peu de l'escala. I és que a casa meva el correu es deixa al peu de l'escala, d'una escala transitada per desenes de persones (al primer pis hi ha una perruqueria). Llibres, revistes, cartes del banc, rebuts, desnonaments, multes de tràfic, avisos de correus... tot es deixa al peu de l'escala i qui sigui ja ho recullirà.
Total, arribes al vespre i mires el piló, si n'hi ha alguna de teva. I així, durant deu anys, he degut haver revisat un centenar de cartes dirigides a Jordi del Toro. Però no el conec. És parent d'una parella que abans tenia una botiga a tocar de l'escala. Crec que, de tant en tant, encara els deixen cartes en el piló.
¿Us sembla un funcionament curiós? Segur que l'és.
Però, vaja, aquest missatge era per parlar d'una exposició que val la pena. Mirades.
Etiquetes de comentaris:
Correus,
Jordi del Toro,
Mirades
dimecres, 25 de juny del 2008
Sant Joan i la Inwebpendència
Imatge extreta del bloc d'Antoni Vélez (Badalona)
Sant Joan, festa nacional dels Països Catalans.
He vist alguns blocs i webs de gent que en proclamava la importància política d'aquest concepte, camí d'una necessària independència, i en molts d'ells hi havia respostes irades, especialment de gent del País Valencià, enceses com falles.
He vist també que els organitzadors d'actes al voltant de la Flama del Canigó, recorden que enguany en fa vuit-cents del naixement d'en Jaume I el Conqueridor, un dels impulsors, a sang i fetge, d'aquesta existència polinacional (o uninacional, o federal, que no ho sé).
Focs i petards, curiosament no tots dedicats al sant ni a la flama nacional. Hi ha tota una fúria nacional i ultranacional concentrada en una pilota que entra i no entra i que va i ve a cops de bota de marca.
Tot plegat, un batibull, que bat i bull.
¿Independència? Fa quatre dies un partit independentista es tirava pedres al teulat per quotes de poder dependent. I la resta del país també sembla més preocupada per l'Euríbor que pel Catalíbor.
No hi ha res impossible si la gent vol. I fins i tot quan la gent no vol, encara és possible, si es donen altres circumstàncies. En el nostre cas, deixeu-me ser escèptic (ja veus quin gran servei al meu país!), tant pel que fa a la gent com pel que fa a les circumstàncies.
I vistes les coses com les veig, em refugio en una altra mena d'independència, la que em dóna això que estic fent. Si més no, catalans, llemosins, xiquets tots, som inwebpendents. Visca la inwebpendència!
Sant Joan, festa nacional dels Països Catalans.
He vist alguns blocs i webs de gent que en proclamava la importància política d'aquest concepte, camí d'una necessària independència, i en molts d'ells hi havia respostes irades, especialment de gent del País Valencià, enceses com falles.
He vist també que els organitzadors d'actes al voltant de la Flama del Canigó, recorden que enguany en fa vuit-cents del naixement d'en Jaume I el Conqueridor, un dels impulsors, a sang i fetge, d'aquesta existència polinacional (o uninacional, o federal, que no ho sé).
Focs i petards, curiosament no tots dedicats al sant ni a la flama nacional. Hi ha tota una fúria nacional i ultranacional concentrada en una pilota que entra i no entra i que va i ve a cops de bota de marca.
Tot plegat, un batibull, que bat i bull.
¿Independència? Fa quatre dies un partit independentista es tirava pedres al teulat per quotes de poder dependent. I la resta del país també sembla més preocupada per l'Euríbor que pel Catalíbor.
No hi ha res impossible si la gent vol. I fins i tot quan la gent no vol, encara és possible, si es donen altres circumstàncies. En el nostre cas, deixeu-me ser escèptic (ja veus quin gran servei al meu país!), tant pel que fa a la gent com pel que fa a les circumstàncies.
I vistes les coses com les veig, em refugio en una altra mena d'independència, la que em dóna això que estic fent. Si més no, catalans, llemosins, xiquets tots, som inwebpendents. Visca la inwebpendència!
Etiquetes de comentaris:
España,
Futbol,
Inwebpendència,
Sant Joan
dissabte, 21 de juny del 2008
Solstici
Solstici d'estiu. Exactament a les 6 de la tarda i 6 minuts
¿Sabeu on el celebrem?
Al Pla de l'Estany. Perquè resulta que la Raquel va néixer el mateix dia del solstici, fa quatre dies, i en Jordi li fa una festa sorpresa. I ens hi ha convidat.
Apa, som-hi. A Fontcoberta (¿no hi heu estat mai? doncs, ja feu tard; però no hi aneu tots de cop, que és petit). Un piló de gent que no coneixem (tímid com sóc; sort que la Margarita és sociable de mena). Camps de blat tot al voltant (allà faig la foto que aprofito després per l'entrada de Messidor).
Amanides, fideuada, coca de ratafia, xerrar, karaokejar (no pas jo, no cal dir-ho), vi bo (compte, que hem de tornar amb cotxe), sortir a fora de tant en tant a prendre l'aire i donar de menjar als mosquits...
Total, una molt bona vetllada. Felicitats, Raquel i Jordi (una per l'aniversari, l'altre per la festa, i tots dos per estar junts).
dijous, 19 de juny del 2008
Messidor
Acabada, sembla, l'època monsònica, aquella de "pel-maig-cada-dia-un-raig-i-al-cap-del-mes-un-empatx", arriba l'etapa cereal del nostre calendari: messidor.
La imatge amb què acompanyo l'entrada té trampa; és feta dos dies després, en un poblet del Pla de l'Estany. En un principi havia pensat de posar-hi una imatge del Fluvià, ara que porta aigua, com a homenatge a un dels rius que encara se'n pot dir, ja veurem per quant de temps, i també per burxar en el debat irracional sobre l'aigua i les seus transvassaments (ara que tots som constructors de piscines, pagesos que reguen per inundació, constructors de dessaladores i revisors dels comptadors de Sorea...) Total, que visitant Fontcoberta per un tema que ja explicaré més endavant, vaig fer un parell de fotos al blat a sol ponent. I aquesta és la que finalment s'ha guanyat l'espai que ocupa.
divendres, 13 de juny del 2008
Portades
¿Coneixeu en Haruki Murakami? ¿Heu llegit Kafka a la platja?
Me l'acabo d'acabar, i déu n'hi do.
Al començament semblava una obra de teatre d'aquestes modernes, de les que el director inventa un decorat i deixa que els actors vagin improvisant al seu aire. A poc a poc l'autor va agafant les regnes i l'obra a estones sembla un drama, un vodevil o un acte sacramental. Cap al final ja veus que en realitat és una tragèdia grega, cada personatge té el destí marcat, destí que passa pels tòpics mitològics: incestos, assassinats, màgies blanques i negres.
Un poti poti que s'ha d'anar descobrint pàgina a pàgina, sorpresa a sorpresa, amb dosis generoses de surrealisme i d'alta volada.
Durant unes setmanes he tingut el llibre damunt al tauleta de nit, i la portada em cridava l'atenció. Un cop acabat de llegir, la portada continua jugant amb mi. He fet una ullada a altres edicions. Si la portada d'un llibre ha de donar informació veraç i suggerent del seu contingut, ¿què hi ha a les portades de Kafka a la platja? Doncs, molt poca varietat. Gats (realment tenen un paper rellevant en la història), corbs ("Kafka" vol dir corb, en txec, i és un animal que també té el seu paper), peixos caient (i no solament per la platja), i altres propostes més convencionals (cares orientals amb muntanyes reflectides a les ulleres, pedres decorades...). Ara bé, ¿què me'n dieu d'una de les edicions dels EUA amb una mena de cara-pilota de golf sobre un fons marí? Aquesta sí que no la pillo. ¿Se us acut alguna cosa?
Etiquetes de comentaris:
Haruki Murakami,
Kafka a la platja
dilluns, 9 de juny del 2008
Navagar
Foto: Teresa Bardera
Això d'internet no és una porta, no. És un passadís inacabable amb tot de portes a banda i banda. I totes diferents, de formes, de colors, de materials diferents. I quan n'obres una i la travesses, et trobes en un altre passadís amb altres portes tancades amb plaques misterioses, amb manetes suggerents...
Hem de redefinir el terme "navegar".
Hem de reservar una part del nostre horari de lleure, i a vegades també del laboral, i fins i tot del nostre horari íntim, per fer-ho. No és casualitat que la paraula net signifiqui xarxa. No és casualitat que la paraula webb signifiqui teranyina.
Jo confesso que ho faig, i molt menys sovint del que em plauria. De tant en tant, navego, o sigui: navago. Quan em vaga. Em veig d'aquí a quatre dies en un centre de desintoxicació.
Navago, per-qui-per-llà. Ara bé, hi ha una sèrie de portes que obro sempre. Sé que el que hi trobaré val la pena. Algunes d'aquestes pàgines ja les he enllaçat en un moment o altre de la curta vida del bloc. Però veig que n'hi ha una que encara no he comentat. És el bloc de la Teresa Bardera.
Idees sobre art i educació infantil, amb una dedicació i una distinció impressionants. Si no ho heu fet fins ara, crec que hauríeu de provar-ho. Cliqueu a la imatge del començament i ja m'ho sabreu dir.
(Tere, em sap greu. Sé que després d'aquest missatge el teu bloc quedarà bloc-quejat de l'allau de visites. No crec que el teu comptador tingui prou xifres. Espero que em disculpis.)
Això d'internet no és una porta, no. És un passadís inacabable amb tot de portes a banda i banda. I totes diferents, de formes, de colors, de materials diferents. I quan n'obres una i la travesses, et trobes en un altre passadís amb altres portes tancades amb plaques misterioses, amb manetes suggerents...
Hem de redefinir el terme "navegar".
Hem de reservar una part del nostre horari de lleure, i a vegades també del laboral, i fins i tot del nostre horari íntim, per fer-ho. No és casualitat que la paraula net signifiqui xarxa. No és casualitat que la paraula webb signifiqui teranyina.
Jo confesso que ho faig, i molt menys sovint del que em plauria. De tant en tant, navego, o sigui: navago. Quan em vaga. Em veig d'aquí a quatre dies en un centre de desintoxicació.
Navago, per-qui-per-llà. Ara bé, hi ha una sèrie de portes que obro sempre. Sé que el que hi trobaré val la pena. Algunes d'aquestes pàgines ja les he enllaçat en un moment o altre de la curta vida del bloc. Però veig que n'hi ha una que encara no he comentat. És el bloc de la Teresa Bardera.
Idees sobre art i educació infantil, amb una dedicació i una distinció impressionants. Si no ho heu fet fins ara, crec que hauríeu de provar-ho. Cliqueu a la imatge del començament i ja m'ho sabreu dir.
(Tere, em sap greu. Sé que després d'aquest missatge el teu bloc quedarà bloc-quejat de l'allau de visites. No crec que el teu comptador tingui prou xifres. Espero que em disculpis.)
dijous, 5 de juny del 2008
Finestres a l'Empordà
Amb la Margarita havíem pensat allò tan típic de posar un parell de paisatges al menjador de casa, a l'Escala. En Salvador Torres ens hi ha ajudat; vaja que les pintures les ha fet ell. Aquí les teniu:
El Montgrí i la Muntanya Gran, vistos des del peu del Puigsegalar. Hi podeu reconèixer el poble de Bellcaire a sota mateix de la muntanya d'Ullà, la de Santa Caterina i el Mont Pla. I un bon tou de cel potent.
La costa d'Empúries vista des de la Punta, a l'Escala. Des de la platja del Rec fins a les Dunes. El joc inexcusable del Cargol i el Canigó entre cal Gambo i Sant Martí. I uns cirrostratus empastifant el ponent.
¿Els voleu veure en directe? Doncs heu de venir a casa.
Gràcies, Salvador.
El Montgrí i la Muntanya Gran, vistos des del peu del Puigsegalar. Hi podeu reconèixer el poble de Bellcaire a sota mateix de la muntanya d'Ullà, la de Santa Caterina i el Mont Pla. I un bon tou de cel potent.
La costa d'Empúries vista des de la Punta, a l'Escala. Des de la platja del Rec fins a les Dunes. El joc inexcusable del Cargol i el Canigó entre cal Gambo i Sant Martí. I uns cirrostratus empastifant el ponent.
¿Els voleu veure en directe? Doncs heu de venir a casa.
Gràcies, Salvador.
Etiquetes de comentaris:
Canigó,
Cargol,
Montgrí,
Salvador Torres
diumenge, 1 de juny del 2008
R.E.M.
Els REM vénen a Castelló aquest estiu. Això m'ha motivat -no dec ser pas l'únic- a tornar a escoltar el seu disc, a redescobrir-lo. De fet, és un disc per anar redescobrint. És viu, és directe, és contundent, és ric, és dens, és fresc. Rock i més rock.
Al cotxe, la Ginesta em demana de sentir Accelerate, la cançó. Un cop i un altre. I prova d'anar-la traduint. Heus aquí les conclusions a què hem arribat, d'allò que diu. Altra cosa és el que deu voler dir. A no ser que sigui precisament això: accelerar per anar més a poc a poc.
Accelera
Enfonsant-me de pressa,
el llast lligat als peus,
sense temps per discutir les pròpies conviccions.
No estic sol, milers d’altres s’enfonsen
més ràpids que no jo.
¿Què m’hi ha arrossegat?
Res a què agafar-me.
Res amb què frenar.
¿On és l'anella que obre el paracaigudes?
¿On és la trapa, la clau?
¿On és la meva escotilla de dibuixos animats?
Sense temps per replantejar-me
les opcions que faig,
he hagut de seguir
una altra direcció.
El meu darrer record és
com m’enfilava escales amunt.
Vaig saltar per la finestra oberta
per repte i desesper.
No sé pas què necessitava.
Necessitava temps.
Necessitava fugir.
Vaig veure com el futur
es tombava del revés i dubtava.
¿On és l'anella que obre el paracaigudes?
¿On és la trapa, la clau?
¿On és la meva escotilla de dibuixos animats?
Sense temps per replantejar-me
les opcions que faig,
he hagut de seguir
una altra direcció.
Accelera.
El panorama que veig va canviant,
la incertesa és sufocant,
la nostra esperança mai no havia estat tan decisiva
i s’encenia i s’apagava.
Un batec violent
perquè funcioni.
Fes que s’alenteixi, vinga.
¿On és l'anella que obre el paracaigudes?
¿On és la trapa, la clau?
¿On és la meva escotilla de dibuixos animats?
Sense temps per replantejar-me
les opcions que faig,
he hagut de seguir
una altra direcció.
Accelera.
La ciutat crema,
com si fos a punt d’esclatar
Accelera perquè s’alenteixi,
perquè funcioni.
Incomplet,
estic incomplet.
Al cotxe, la Ginesta em demana de sentir Accelerate, la cançó. Un cop i un altre. I prova d'anar-la traduint. Heus aquí les conclusions a què hem arribat, d'allò que diu. Altra cosa és el que deu voler dir. A no ser que sigui precisament això: accelerar per anar més a poc a poc.
Accelera
Enfonsant-me de pressa,
el llast lligat als peus,
sense temps per discutir les pròpies conviccions.
No estic sol, milers d’altres s’enfonsen
més ràpids que no jo.
¿Què m’hi ha arrossegat?
Res a què agafar-me.
Res amb què frenar.
¿On és l'anella que obre el paracaigudes?
¿On és la trapa, la clau?
¿On és la meva escotilla de dibuixos animats?
Sense temps per replantejar-me
les opcions que faig,
he hagut de seguir
una altra direcció.
El meu darrer record és
com m’enfilava escales amunt.
Vaig saltar per la finestra oberta
per repte i desesper.
No sé pas què necessitava.
Necessitava temps.
Necessitava fugir.
Vaig veure com el futur
es tombava del revés i dubtava.
¿On és l'anella que obre el paracaigudes?
¿On és la trapa, la clau?
¿On és la meva escotilla de dibuixos animats?
Sense temps per replantejar-me
les opcions que faig,
he hagut de seguir
una altra direcció.
Accelera.
El panorama que veig va canviant,
la incertesa és sufocant,
la nostra esperança mai no havia estat tan decisiva
i s’encenia i s’apagava.
Un batec violent
perquè funcioni.
Fes que s’alenteixi, vinga.
¿On és l'anella que obre el paracaigudes?
¿On és la trapa, la clau?
¿On és la meva escotilla de dibuixos animats?
Sense temps per replantejar-me
les opcions que faig,
he hagut de seguir
una altra direcció.
Accelera.
La ciutat crema,
com si fos a punt d’esclatar
Accelera perquè s’alenteixi,
perquè funcioni.
Incomplet,
estic incomplet.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)