Sóc dels que dilluns, rebentat de cansament, vaig aguantar les imperdonables sessions de publicitat per acabar de veure la pel·lícula de la iraniana Hana Makhmalbaf, que van passar per la televisió. "Buda va esclatar de vergonya". És la primera pel·lícula d'aquesta directora, rodada amb un pressupost ínfim (enlloc no he trobat la xifra exacta; si algú la sap...). Una pel·lícula amb mancances, però amb un missatge clar i directe, que algú ha d'anar recordant de tant en tant, i que es fa entendre. Un dard a l'esòfag per tots els que treballem en educació i posem el crit al cel quan un alumne no porta la llibreta.
Curiosament el cap de setmana passat havia anat al cinema. A la Margarita li feia il·lusió de veure la seva Meryl Streep i vam pagar la picossada que val ara tancar-se en una sala i visionar "Mamma mia". Quan era l'hora de sortir vaig trobar a faltar una disfressa, per tal de dissimular, que ningú no sabés que jo hi era; o potser haver llogat una criatura per tenir l'excusa aquella de "és que el nen la volia veure". També és la primera pel·lícula de la seva directora, l'americana Phyllida Lloyd, que ha comptat amb un pressupost il·limitat (enlloc no he trobat la xifra exacta; si algú la sap...). No sé si és una pel·lícula amb mancances; la principal mancança que jo hi he trobat és la pel·lícula.
Vaja, que hi ha vegades que vas al cineclub i t'emportes una sorpresa desagradable. També hi ha vegades que vas al cinecrisp i t'emportes una sorpresa agradable. No és ni un cas ni l'altre. Aquestes dues són ben bé per reforçar gustos ja adquirits. Totes dues fan patir. En la primera pateixes per la nena, pel nen, pel Buda, i per com t'has de fer el mort si vols continuar la història. Cineclub, ni que sigui per televisió. En la segona pateixes perquè no s'acaba d'acabar, perquè no saps si la teva parella entendrà la demostració d'amor infinit que estàs realitzant, i et vas crispant per no haver-te comprat els dos quilos de crispetes. Cinecrisp, amb dolby system.
Bé, tot són gustos. Ja veieu els meus.