divendres, 26 de setembre del 2008

Cineclub - Cinecrisp


Sóc dels que dilluns, rebentat de cansament, vaig aguantar les imperdonables sessions de publicitat per acabar de veure la pel·lícula de la iraniana Hana Makhmalbaf, que van passar per la televisió. "Buda va esclatar de vergonya". És la primera pel·lícula d'aquesta directora, rodada amb un pressupost ínfim (enlloc no he trobat la xifra exacta; si algú la sap...). Una pel·lícula amb mancances, però amb un missatge clar i directe, que algú ha d'anar recordant de tant en tant, i que es fa entendre. Un dard a l'esòfag per tots els que treballem en educació i posem el crit al cel quan un alumne no porta la llibreta.

Curiosament el cap de setmana passat havia anat al cinema. A la Margarita li feia il·lusió de veure la seva Meryl Streep i vam pagar la picossada que val ara tancar-se en una sala i visionar "Mamma mia". Quan era l'hora de sortir vaig trobar a faltar una disfressa, per tal de dissimular, que ningú no sabés que jo hi era; o potser haver llogat una criatura per tenir l'excusa aquella de "és que el nen la volia veure". També és la primera pel·lícula de la seva directora, l'americana Phyllida Lloyd, que ha comptat amb un pressupost il·limitat (enlloc no he trobat la xifra exacta; si algú la sap...). No sé si és una pel·lícula amb mancances; la principal mancança que jo hi he trobat és la pel·lícula.

Vaja, que hi ha vegades que vas al cineclub i t'emportes una sorpresa desagradable. També hi ha vegades que vas al cinecrisp i t'emportes una sorpresa agradable. No és ni un cas ni l'altre. Aquestes dues són ben bé per reforçar gustos ja adquirits. Totes dues fan patir. En la primera pateixes per la nena, pel nen, pel Buda, i per com t'has de fer el mort si vols continuar la història. Cineclub, ni que sigui per televisió. En la segona pateixes perquè no s'acaba d'acabar, perquè no saps si la teva parella entendrà la demostració d'amor infinit que estàs realitzant, i et vas crispant per no haver-te comprat els dos quilos de crispetes. Cinecrisp, amb dolby system.

Bé, tot són gustos. Ja veieu els meus.

dilluns, 22 de setembre del 2008

Aniblocsari


Tal dia com avui, de fa un any, a l’equinocci de la tardor passada, amb una foto d’uns corbs marins al Salpatx, vaig estrenar aquest bloc.
En aquell moment em venia bé d’anar seguint el calendari republicà, tan exòtic ell i tan oblidat. S’ha anat fent, amb la puntualitat que he pogut. Com que això de l’ordenació del temps que, ordenat o no, va fent via endavant, és un tema que m’atrapa, penso que enguany –de tardor a tardor– puc anar seguint altres calendaris, potser el calendari julià amb els retocs de l’August, que ja he iniciat en el missatge de la cesària. Bé, anirem decidint sobre la marxa.
Així és que avui toca fer allò tan quico de bufar les espelmes (l’espelma!) i posar música de fons. La flama l'he pillat del Flickr (d'un paio boníssim que es diu Rickydavid) Reconec que no és ben bé una espelma d'aniversari, però el pastís tampoc no destaca especialment. La música encara l'estic buscant entre els vinils. Pensava en un altre paio boníssim, que es deia Piotr Illich, que va fer un concert amb dotze temes, un per cada mes de l'any (com en Vivaldi, però en romàntic).
I ara ve quan em poso romàntic jo també (coses del cava virtual). Tant de bo aquest espai serveixi perquè algú –pel motiu que sigui, i tan circumstancial com s’escaigui– trobi un puntet del plaer intens que jo empaito escrivint-lo. Salut!

dimecres, 17 de setembre del 2008

Quin fart de blocs!


Vaig boig aquests dies mirant blocs d'altri, a causa del concurs aquest.
Això dels concursos em fa una mica de daixonsis. Tinc tendència a pensar en una tapadora, en una frivolitat. Traumes mal païts, suposo.
El cas és que el vaig veure i hi vaig inscriure aquest bloc que ara mires. Vaja, em va semblar que tocava fer-ho, ja que era una iniciativa engegada des de Girona, i perquè era una manera de dir: doncs, sí, faig un bloc, i és públic, i és en català. No és res de l'altre món, ni falta que fa, i ja em va bé que el mireu i opineu.
Abans meditava si m'editava. Ara, amb la inwebpendència, el dubte és més que dubtós.
Total, que sóc perdut en un llistat anomenat "Miscel·lània", que és la manera fina d'anomenar el "poti-poti" de blocs especialitzats en la no especialització.
El concurs, si més no, permet fer el xafarder seguint una pauta diferent de la seguida fins ara. I això faig: el llufa entre els inscrits.
He topat amb alguns dels blocs que ja inspecciono habitualment, i els he votat, només faltaria. Però en vaig descobrint molts altres que déu n'hi do.
Atenció: sota cap concepte us convido a votar-me. Tinc l'autoestima baixa però ferma. Ni que quedi l'últim em replantejaré res respecte al bloc i/o la seva continuïtat, mai dels mais garantida.
Que tot plegat serveixi per a una nova escata del peix de la cultura i de la catalanitat. O si voleu, un nou còdol per a la fona que tenim oblidada no se sap on.

dissabte, 13 de setembre del 2008

Tero amb noves Fronteres


Divendres en Tero va inaugurar una Festa de la Sal passada per la tramuntana.

Tero, sempre fidel a la seva manera de fer, a la seva música, a les seves músiques, als seus músics, als seus temes, als seus autors, a la seva mediterranitat, a la seva escalanitat...

Hi va interpretar moltes de les cançons que ja el defineixen, de les que ja t'esperes, però també de noves d'un nou treball que assegura que es publicarà aquesta tardor, Fronteres, i aquí és on vam sentir alguna cosa estranya, algun toc de jazz, cançons construïdes amb una sonoritat quasi bàrbara (segons definició seva, ja que bàrbar és tot el que ve del nord). Us confessaré que la cançó que em va tornant un cop i un altre -tot i ser incapaç de recuperar-ne la melodia- és la de les bombes del 39.

Esperem l'aparició del disc per escoltar els nous temes amb més detall. Ja ho sabeu: heu de rescatar el disc-man de l'armari de les andròmines, i amb un bon parell de cascos (del mateix calaix), estirar-vos al llit, desconnectar el mòbil, apagar el llum, i gaudir una estona.

Endavant, Josep. Sempre amunt! No s'hi val a callar!

dimecres, 10 de setembre del 2008

La Comtessa i la Diada

Dibuix d'en Narcís Coderch.

Res a veure, en principi.
Si la Comtessa hagués estat a Barcelona el 1714 la història hauria anat diferent. Però no.
La relació entre la Comtessa i la Diada és molt més prosaica.
Demà, diada de Catalunya, al Casal de Sant Pere Pescador es presenta un llibre sobre l'Elenc Santperenc i el moviment teatral a Sant Pere Pescador.
Particularment m'afecta perquè vaig ser membre d'aquest grup de teatre, i perquè faig una aportació al llibre. M'han encarregat d'explicar l'activitat teatral i cultural del grup els anys 94, 95 i 96, quan la Comtessa en va ser protagonista absoluta.
Així és que demà, juntament amb els altres autors dels capítols del llibre, fem una presentació "teatralitzada" del seu contingut.
A part de la compensació econòmica (0,00 € per cada hora de les reunions mantingudes, 0,00 € per quilòmetre en els desplaçaments generats, 0,00 € per pàgina publicada, 0,00 € en concepte d'intervenció a l'acte de presentació; podeu sumar), m'ha encantat retrobar-me amb els companys de teatre de Sant Pere.
El teatre, com a fet col·lectiu, com a treball d'equip, com a compromís social, cultura compartida... Hi vaig entrar fent de Bobin (Un barret de palla d'Itàlia) i vaig sortir-ne fent de Sebastià (Terra baixa).
Doncs això, molt bé pels companys de l'Elenc -present, passat i futur-, per la Marisa Roig -promotora del llibre-, i pel poble de Sant Pere -per haver estat bressol de la Comtessa. ¿Us imagineu un personatge d'aquesta mena en mans d'una altra vila o poble o capital de Catalunya o d'arreu del món? Doncs, no. Que s'aguantin. És de Sant Pere.

dissabte, 6 de setembre del 2008

Setembre, quan l'any neix per cesària

PlatjaCreu - online jigsaw puzzle - 12 pieces
Sí, gent, ja ha tornat el setembre.
Segons els romans primitius era el setè mes de l'any (September), d'aquí el seu nom.
Després va venir en Juli Cèsar (que també era romà però no tan primitiu) i va dir que no, que allò del calendari s'havia de retocar, i setembre va passar a ser el novè, i a més es va inventar l'any de traspàs. Parlem, doncs, del calendari julià. Per tals mèrits en Juli va ser premiat amb un mes. Quintilis va ser substituït per Julius.
Uns anyets més tard, un altre cèsar, l'August, aquell que s'estimen tant a Tarragona, va dir que allò de l'any de traspàs estava mal calculat i que s'havia de retocar. Així fou. I el Senat va dir que aquell pegat agustinià era també molt meritori. Així és que li van donar un altre mes. Sextilis va ser substituït per Augustus. I perquè no hi haguessin suspicàcies van fer que també tingués 31 dies, igual que el mes d'en Juli. Van haver de manllevar el dia que els faltava al mes que ja havia quedat una mica escapçat: Februarius.
Resumint, els cèsars de fa dos milenis van acaparar els mesos estivals, els que nosaltres hem anar adjudicant a subvencionar específicament la indústria turística i tota l'economia lligada al lleure.
I quan arriba el setembre, tot recomença. El curs escolar, el curs polític, la temporada artística, la programació televisiva, els cicles socials, els cicles laborals. De fet, és el primer mes de l'any. L'any comença de debò al setembre. L'any neix, per cesària (per allò d'en Juli i l'August). Vosaltres sabeu quan es venen més agendes, ¿al gener o al setembre?
Vinga, aprofitem que encara no fa mal temps i anem de passeig. Si no podeu fer una passejada, us proposo entretenir-vos fent un trencaclosques (Cliqueu la imatge del capdamunt).

Gràcies Tere i Dolça per la joguina aquesta de fer trencaclosques.

dimarts, 2 de setembre del 2008

The boy in the striped pyjamas



Quan algú te'n parla bé, d'un llibre, et vénen ganes de llegir-lo. Quan són tres -els que te'n canten meravelles-, les ganes es multipliquen per tres. Quan te'n parlen vint-i-cinc, aleshores ja se't passen les ganes i penses que amb tot el que te n'han dit no val ni la pena intentar-ho; que amb els rotllos que has aguantat ja te'l pots donar per llegit i paït.
Això és el que havia passat amb El noi del pijama de ratlles. I amb tot el que hi ha per llegir ja l'havia donat per fet.
Però les circumstàncies són les circumstàncies. Heus-me aquí (en aquell moment; ara és allà), a Bilbao, havent acabat les lectures que portava a la maleta, i va i em trobo amb la versió anglesa; l'original, vaja. Fullejo. Home, difícil no es veu. Lletra grossa. Això és lectura de dues vetlles, potser de tres. Som-hi.
Resultat: me l'he llegit i m'ha agradat. Fins i tot m'ha sabut greu que me n'haguessin parlat abans. El llibre està pensat perquè un lector anglès -millor irlandès; millor lectora i irlandesa-, sense cap precaució d'antuvi, agafi el llibre, convençut/da que és un llibre infantil, i que se l'empassi.
Evidentment jo complia molts pocs dels requisits previs. Així i tot el llibre m'ha agradat.
Puc estar d'acord amb molts dels retrets que se n'han fet, d'argument, de maniqueïsme, d'aprofitar un moment comercialment propici. Així i tot el llibre m'ha agradat.
Puc pensar que se n'ha fet un gra massa, amb la pel·lícula inclosa i tot el que vindrà darrere (¿cromos? ¿sèries? ¿portades de llibretes escolars? ¿moda de pijames a ratlles?). Així i tot el llibre m'ha agradat.
Bé, potser m'ha agradat pel mateix motiu que l'incident del gos a mitjanit, perquè és fàcil d'entendre en versió original, i perquè el puc passar a la gent que està en la mateixa fase lingüística que un servidor, inclosos els fills. Cal ser-ne conscient. Així i tot el llibre m'ha agradat.

Si queda algú que encara no l'hagi llegit, potser li tocarà anar a veure la pel·lícula que és a punt d'estrenar. Mireu, mireu el tràiler: