dimecres, 17 d’agost del 2016

Memòries a Ribesaltes



Visitem el Camp Joffre de Ribesaltes. La seva museïtzació es va inaugurar l’octubre del 2015.


A més del museu queden les restes dels barracons i instal·lacions que van resultar ben rendibles del 1939 al 2007.


El 1939 havia de servir per a l’entrenament de les tropes franceses d’ultramar però l’èxode republicà espanyol el reconverteix en centre de confinament per a 15.000 exiliats.


El 1940 augmenta la seva capacitat en previsió de les necessitats que provocaria la 2a Guerra Mundial. Els primers refugiats francesos arriben el 1941.


El 1942 recull famílies jueves en previsió de la seva deportació a Alemanya. El govern francès de Vichy col·labora activament amb els nazis que prenen possessió del camp fins el 1944.


El 1944 el camp continua «acollint» refugiats per força: espanyols que travessen la frontera, refugiats soviètics...


Entre el 1945 i 1946 el camp hi ha presoners de guerra alemanys, dels quals hi moren més de 400. 


El 1962 esdevé un camp penitenciari per als partisans condemnats a la Guerra d’Argèlia. Poc després esdevé un camp de Harkis (els tiradors argelins amb les seves famílies). Ho serà fins al 1977.


Al 1964 també hi arribaran militars francesos guineans i vietnamites.


El 1986 esdevé «centre de retenció administrativa», o sigui lloc per a tota mena de refugiats en situació irregular de l’Estat Francès. 


El 2007 es tanca com a camp en ús i esdevé «memorial dels refugiats». 


El 2015 s’aixeca l’edifici que fa de museu i el primer ministre Manuel Valls reconeix públicament el maltractament i la humiliació que la república francesa ha donat als refugiats espanyols.


Tota aquesta història queda recollida al museu i a les múltiples projeccions que s’hi fan, en una gran sala en penombra i amb vitrines d’objectes més o menys recuperats. Un enorme edifici perfectament integrat en el recinte, pràcticament invisible.


Això és el que hi ha. A fora, restes com les que veieu fotografiades i que el muscat no acaba d'endolcir.


diumenge, 14 d’agost del 2016

Joël Summer Reading Dicker



Amb l’aparició de El llibre dels Baltimore, que ha estat èxit de vendes des de Sant Jordi, també ha aparegut la versió de llibre de butxaca de l’anterior llibre d’en Joël Dicker, La veritat sobre el cas Harry Quebert.


Com que no l’havia llegit en el seu moment, he aprofitat ara per fer-ho. Porto quatre anys de retard, evidentment, però això no és cap novetat. Però he comès l’error de comprar el llibre en la seva edició estàndard i no com a llibre de butxaca.


I dic que és un error perquè he tingut la sensació que per a mi era l’edició ideal: l’econòmica de butxaca. Un llibre d’estiu, un llibre de platja (si hi anés més sovint), mentre t’eixugues de l’anada i tornada fins a la boia, i et vas preparant per la següent anada i tornada a la mateixa boia.
És un llibre enormement entretingut. T’entreté per força, perquè et fa ballar el cap a cada capítol. No és que cada capítol negui les conclusions a què has arribat a l’anterior, però quasi. De mica en mica t’adones que no et pots refiar ni de tu mateix com a lector, i molt menys de l’escriptor.


Fins a tal punt que ja no gaudeixes de cap nou personatge, perquè saps que te la fotrà. I molt menys dels personatges que hi surten des del començament.

O sigui, t’acabes el capítol, tanques el llibre, i et refresques sota aigua salada una estona. Quan tornaràs i començaràs el nou capítol, tot s’haurà capgirat.

No sé si El llibre dels Baltimore segueix el mateix esquema. Probablement perquè l’autor ha rescatat el mateix protagonista, escriptor com ell, que escriu sobre escriptors com el protagonista i com l’autor. El més probable és que m’esperi a l’aparició del nou llibre amb la consegüent edició del llibre de butxaca d'aquest per llegir-lo. Suposant que encara hi hagi estiu i platja i llibres.

dissabte, 13 d’agost del 2016

Ocres

Entre Roussillon i Rustrèu hi ha el Colorado Provençal, 
zona d’aflorament d’ocres.


L’ocre és un pigment mineral amb què es fabriquen diverses tonalitats de pintures. Concretament parlem de sílice i argila amb òxid de ferro, amb un color característic que es defineix entre daurat i cafè.



Com a pigment és dels més antics en ser utilitzats per les persones. Ja era bàsic a la paleta de colors que es feia servir a les pintures rupestres; 
les del Cogul, com a exemple nostrat.



Aquí (o sigui allà, a la Provença), es troba a l’aire lliure, creant formes i cromatismes de bon contemplar i passejar-hi.


Previsors, els gestors de la zona, n’han previst rutes llargues i curtes, per a tots els gustos.