dissabte, 31 de gener del 2009

Aligot estorneller (Buteo sturnuskiller)


Descripció:
51-56 cm, metre amunt metre avall. Identificable per la silueta de vol i pel frenètic pernejar. Nombre d'urpes indeterminat. Difícil de distingir entre els estols que ataca i amb els que es confon. Queda totalment impregnat dels estornells que preda incansablement. Imita a la perfecció les branques dels arbres al capvespre. Extraordinàriament silenciós o potser és que imita les seves víctimes. Incapaç de migrar a causa de la feina acumulada.
Localització:
Per confirmar. Especialment buscat i implorat a l’Empordà.

dimecres, 28 de gener del 2009

S'adequa progressivament.

Imatges capturades a http://blogs.eldiariomontanes.es/INJUSTICIA/2007/6/25/por-favor-sagrada-familia-no-derriben

Me n’he adonat davant de la Sagrada Família. A la ràdio del cotxe tornava a sonar la primera cançó del disc UP d’en Peter Gabriel, una que es diu Darkness i que té severs contrastos sonors (per dir-ho suaument). Doncs, digueu-li coincidència. Però la música i la imatge del temple a través dels vidres no massa nets del cotxe han estat u. I alhora la pregunta ha estat inevitable: I quan estigui acabat, ¿tindrà sentit? Quan treguin bastides i grues, ¿s’aguantarà? (vull dir estèticament; dono per descomptat que físicament sí que deuen haver previst que s’aguanti). És evident que l'obra va endavant. Hom deu considerar que progressa adequadament. Tanmateix, vés a saber si el que justifica l’obra és el mateix que justifica el tema de la cançó: el contrast sever, marca dels nostres temps.
Però us he dit que tornava a sonar la primera cançó. O sigui que el disc havia donat la volta sencera, per entendre’ns. I això és el més al·lucinant. Per a fer un viatge és obligat portar la música adequada, cada vegada una diferent, perquè cada viatge és diferent. Al d’avui corresponia aquest. Però fins fa poc sortir de l’autopista significava parar la música i estar amb tots els sentits concentrats en la bogeria que és transitar per la gran ciutat, amb cues infinites, vigilant el cotxe de l’esquerra a mig pam i la furgoneta de la dreta a un altre mig pam, malfiat de semàfors, rètols, desviacions. ¿Què us he d’explicar? Si també us passa ja ho entendreu. Si no us passa difícilment us ho arribareu a imaginar. Total que avui, davant de la Sagrada Família m’he adonat del gran canvi: no havia parat la música. Tota la Meridiana i mig Mallorca i sense parar la música. Aquell nebot de la rutina, més conegut com pilot automàtic, que portem a dins però que fins ara, quan arribàvem a Barcelona, s’amagava acollonit sota el seient o al maleter, avui girava el volant amb una sola mà i traginava els pedals amb aquella tranquil·litat. Fins i tot em permetia donar un cop d’ull a estímuls visuals com el temple etern.
¿Això vol dir que jo també progresso adequadament?

dimecres, 21 de gener del 2009

Si podeu, no sortiu a la tele (i encara menys al Tutub)


La setmana passada vaig anar a l’auditori Pau Casals. Hi actuava un xouman, ell tot sol i un futimer d’estris, la major part d’elaboració pròpia. Ell es definia com a bufaforats. I l’espectacle es deia Tubs del món. Tant l’autodefinició com el títol són molt ben trobats. Val a dir que vaig trobar que era una passada. L’home –Xavi Lozano– anava tot deixat, esperrucat, un camal dels pantalons dins de la bota i l’altre fora. Segurament era un posat estudiat. També donava la sensació que no li calia esforçar-se gaire per a assolir i excel·lir amb aquella imatge.
Crec que no toca desentranyar els detalls de l’espectacle, la capacitat d’aquest badalonès per aconseguir sons amagats en els tubs més insospitats, aconseguir de fer-ne i fer-hi música, i una posada en escena simple i contundent, convincent, amb una ironia que arriba a ser delicada, la qual cosa sorprèn perquè del personatge de l’escenari te n’esperes de tot menys finors i delicadeses. Hàbil amb les obvietats; quan la veritat és més divertida ¿per a què inventar mentides?
Amb quatre passes, quatre paraules i quatre bufades ja s’havia posat tota l’audiència a la butxaca. El meu reconeixement, Xavi.
I ara la segona part. A casa vaig buscar fitxers d’en Xavi a Internet. Algunes cosetes. El que semblava que havia d’estar més bé erenuns vídeos penjats al Tutub (vés quina coincidència) sobre les seves aparicions enun programa anomenat El Hormiguero que fan a no sé quin canal. Doncs el mires a internet i vas quedant fred. Fred i fred. Li veus fer alguns dels gags del seu espectacle, fins i tot repetir alguns dels comentaris, i penses… Si arribo a veure això abans, no vaig a l’espectacle! És a dir, si l’hagués vist a la tele, o en els vídeos penjats, segurament hauria preferit fer qualsevol altra cosa abans de passar una hora llarga mirant el que fa. I m’ho hagués perdut. De veritat que m’ho hagués perdut, perquè va valer la pena.
És curiós perquè és exactament la mateixa sensació que vaig tenir visionant la trista participació de la gent de Pastorets Rock al programa El Club, després d’haver-ne gaudit i xalat en directe. ¿És un problema de format? ¿És un problema d’haver-lo tastat de veritat i després aconformar-se amb un succedani? ¿És simplement un problema personal d’un maniàtic xacrós? Nois, noies, no ho sé pas.
Total que ara no goso acompanyar el missatge amb cap vídeo del Tutub. ¿En feu prou amb un parell de fotos? En una bufa una cadira i a l'altra bufa una escombra. ¿No us recorda el Sisa de fa temps quan deia que "fabricava forats de regadora"?

diumenge, 18 de gener del 2009

El sadisme és revolucionari


La senyora de Sade, de Yukio Mishima. La Funcional Teatre, a Figueres, des del 16 de gener al 1 de febrer (divendres, dissabtes i diumenges).
Un text amb irreverències i provocacions, no cal dir-ho, però ferm, fluid, consistent, suggerent.
Uns actors que interpreten la senyora de Sade, sa germana, sa mare, la criada de la casa, i dues senyores parisenques que polaritzen la societat de llavors (i vés a saber si la d'ara) d'una manera impecable, sorprenent, desinhibida. Un brutal treball de l'expressió i del moviment.
Un espai escènic inspirat, funcional, amb elements en principi anacrònics (com un sac de cops que després es mostra atemporal) i anageogràfics (com signes tipogràfics japonesos que després es mostren integradors).
Una il·luminació efectiva i estudiada. No és el que m'hagi frapat més.
I aquells elements que sorgeixen de l'univers Cortada, projeccions de vídeo, músiques que van del bolero al fado. Alguns genials, altres destorbadors, segurament no acabats d'entendre per qui en fa la crònica.
¿I la història? Molt més potent del que esperava, la veritat. L'acció se situa en tres moments diferents al llarg de disset anys (si no em vaig descomptar). Les persones sempre són les mateixes. ¿Però són sempre iguals les persones? En disset anys els canvien els interessos, els amors, els respectes, les necessitats. I cadascú mostra la cara que li convé segons el que pretén. Algú pensarà en hipocresia. Algú pensarà en evolució.
Es diu que el marquès de Sade és el gran absent. Sí i no. Fa la feina que ha de fer: provocar de lluny i donar joc de prop. Amb les sis dones presents n'hi ha més que de sobres. M'afegeixo a la seva muller quan mana a la criada que li barri el pas a la casa. No hi fa cap falta.
No sé si es nota que m'ha agradat. Jo de vosaltres no m'ho perdria.

dimecres, 14 de gener del 2009

Els ocells d'un japonès que balla flamenc

Així va la cosa. Visito amb altres companys la Vil·la Casals a Sant Salvador. Ens fa de guia la directora del museu. Una delícia. De cop entre el nostre discret i disciplinat grup de professionals del bon comportament, ens adonem d'un personatge curiós. Asiàtic. Cabells llargs. Tant aviat el veus assegut al terra mirant cap a l'altra banda d'on mirem nosaltres. O escoltant atentament, o molt atentament, o extremadament atentament, amb cara de prescindir del significat de tot el que es diu. Com si escoltés la música del que diem. O potser comptant les vegades que la guia diu la paraula Casals. Cada cop que gires el cap te'l trobes al davant (el japonès), i si el perds de vista és que t'espera a la sala següent o que repassa la sala anterior. Curiós. Algú ho diu, que és curiós. Ell és curiós. La seva presència és curiosa. La seva actitud és curiosa.
Però bé, la visita s'acaba (no cal dir que molt més tard del previst) i anem cap a l'activitat següent, ordenats i disciplinats, professionals de la urbanitat, una mica atípics (però només una mica que és una mesura justa). I així deixem el japonès a la Vil·la i en el record que s'esmuny (primer la sorra més fina entre els dits, i al final, també la sorra més grollera, i les pedres, i les petxines) fins que ja no en queda res.
Però heus aquí que buscant per internet, i sense buscar ni en Pau Casals ni els japonesos atípics, salta la llebre. O sigui, que em trobo el japonès i em trobo en Casals. Per si és un senyal del destí, el vull compartir. Si mireu el vídeo us trobareu amb un espectacle que comença amb el Cant dels Ocells; un espectacle del bailaor japonès (Shoji Kojima), el mateix que vam veure ballar a la Vil·la Casals. Sí, he dit ballar. Ja veureu que sobretot balla amb l'expressió i amb l'actitud. I d'això en va fer una bona demostració.

¿Què hi feia a Vil·la Casals? ¿Ampliar la inspiració? Si ho arribo a saber... Vés per on, ja tinc un nou ídol, oh pobre ignorant de mi, tot i que això del flamenc no és el meu fort. ¿Veieu com va bé sortir de casa? ¿Veieu com va bé després tornar-hi (a casa)?

diumenge, 11 de gener del 2009

Fer els deures










En algun moment d'aquest bloc havia llançat la proposta de fer un bloc de música viscuda.
Finalment l'he començat. Vaig estar pensant un llistat de músiques diverses que m'havien influït directament o indirecta en la meva manera de viure i de relacionar-me, o en decisions preses en algun moment de la meva insípida biografia.
El llistat, tot i que no exhaustiu, era abassegador. Ja sabia que la música havia estat important per a mi, però no en tenia una constatació tan palpable.
Així és que vaig fer el cop de cap. La primera setmana de gener vaig fer una entrada cada dia, ara les estic fent cada dos dies, i després les aniré espaiant, en funció del temps i de les ganes disponibles. Autobiografia sonora i dispersa, sense entrar massa en detallar intimitats, que em penso que tampoc no toca. La música ja acaba d'explicar el que no es vol dir.
Us convido a donar-hi un cop d'ull, un cop de comentari, i, si us animeu, un cop de música. Penso que no estaria malament que altra gent hi fes missatges, compartint música i experiència.
A data d'avui hi trobareu el que correspon a les imatges. A veure si endevineu a quina cançó o música us porta cada fotomuntatge.

dimarts, 6 de gener del 2009

Generositat no ve de gener


En moltes cultures és el mes que s'associa directament a l'hivern.

Gener està dedicat al déu Janus (d'aquí en prové el nom), protector de portes i entrades. Originàriament era el mes onzè de l'any però amb la reforma juliana va passar a ser el primer.

La Viquipèdia dóna una informació inquietant: "A Occident, és el mes que acumula més depressions." També podria ser que fos el Nadal, el que és depriment, però com que són dies festius, els occidentals ens esperem al retorn a la vida laboral per a adonar-nos-en de la depressió.

Això lligaria amb la representació del déu Janus, que té dues cares. Hereu de dualitats antigues i precursor de dualitats posteriors.

El fet que els romans usessin habitualment la seva imatge per a les monedes de l'època, segurament també era un auguri de les rebaixes, i de tot el merder mercantilista que hi té associat.

També podeu trobar molta informació d'aquest déu bifront en els fòrums de maçoneria. D'aquí és d'on he tret les dues imatges d'aquest missatge: la de la moneda i la de la catedral de Chartres.

dissabte, 3 de gener del 2009

Els reis d'Orient van venint per Gaza


Tot és permès mentre ningú no t’ho privi. Els europeus miràvem cap a orient per veure-hi estels amb cua, naixements divins, reis barbuts i no sé quantes coses més. De cop, els israelians han decidit que els feia falta una bona guerra amb els seus veïns, que són molt molestos. Els hi van prendre les terres -als seus veïns- perquè ja fa segles els pobres jueus venien patint molt males jugades, i a més, els que hi havia només les feien servir per a les cabres. Vés per on: era la seva terra promesa. És clar, després de les bestieses de la II Guerra Mudial tot estava justificat. Cada bestiesa justifica les deu següents, les quals justifiquen les cent següents, les quals…
Doncs mentre uns preparaven el festival del canvi d’any, els altres declaraven la guerra. O la feien, sense declarar-la. És a dir, la fan. I els europeus mirem cap a una altra banda. O mirem cap a la mateixa banda però abans premem un botó del comandament, no fos cas que ens perdéssim la gala de cap d’any. Els reis d'enguany portaran míssils i amonal per a uns quants, i indiferència per a tots els altres. Bé, tampoc tant, perquè segur que hi aportarem alguna cosa d'ajuda humanitària. No hi ha dret. No hi ha dret pels israelians. I no hi ha dret pels europeus. No hi ha dret pels organismes internacionals. No hi ha dret per l'espècie humana.