Gioconya

Després d'haver anat a cops de colze al Louvre per veure un quadret de lluny, i després de presentar algunes propostes als profes per treballar aquest i altres quadres, em ve de gust de posar un minivídeo sobre una icona indiscutible.
Podríem parlar sobre si és lícit o no algunes de les tergiversacions que se n'ha fet. El que passa és que al final el que ens hem de plantejar és si és lícit o no plantejar-nos tantes legitimitats.
Fem i deixem fer i ja veurem què passa...
Doncs, vinga, que s'acaba l'any oficial (compte! no pas l'any republicà! Avui és dia vuit de Nivós, amb permís dels innocents.)

The Golden Compass

Aquest és el títol del llibre d'en Philip Pullman que ara han passat a pel·lícula d'efectes especials.

Hi he anat amb en Josep-Esteve i la Ginesta i el resum és que no ens ha desagradat.

En arribar a casa, però, el debat ha estat inevitable.

Que si Hollywood, que si les superproduccions, que si la simplificació del llibre però conservant només els passatges susceptibles de convertir-se en efectes visuals. En Bernat titlla el guió de "patillero".

És cert que és una superproducció, l'inici d'una saga evident, i l'èxit es fabrica a cops d'efecte. Potser la novel·la ja patia d'alguns d'aquests defectes. Es va publicar l'any 1995 (dos anys abans que el primer llibre d'en Harry Potter, i seixanta anys després que les cròniques de Nàrnia). El llibre d'en Pullman va ser objecte de diversos atacs de catòlics conservadors, i sembla que ara, amb l'estrena de la pel·lícula, la cosa s'ha revifat.

Personalment em decanto per celebrar la pel·lícula; molt bé que una nena preadolescent cavalqui un ós polar intentant recuperar un col·lega seu, i que, a més, disposi d'una joguina tan revolucionària, com una brúixola que sempre diu la veritat. Si algú vol trobar-hi alguna cosa més haurà de recórrer al llibre, cosa que crec que no passa amb en Harry Potter (tant si t'agrada una pel·lícula com si no, no cal recórrer al llibre per buscar-hi més coses.)

Espero que algun defensor d'en Harry Potter (o algun detractor de la Lyra) s'emprenyi i em contesti. Vinga, valents!

Solstici Nivós

Tots aquells que us sentiu decebuts perquè hi he posat aquesta imatge, heu de saber que compteu amb el meu suport més sincer.

O sigui, solstici d'hivern, festa de la llum (avui, a mig quart de set del matí)...

O sigui, inici de Nivós, amb un gran espectacle de neu al Pirineu...

I jo vaig i hi penjo una foto de la decoració nadalenca a Figueres.

¿I què voleu que hi faci? ¿No veieu que al darrera hi ha el campanar de Sant Pere? No em direu que l'església no hi pinta res en aquesta celebració. ¿No veieu que les llumetes són decoració típicament nadalenca? No em direu que teniu la capacitat d'evitar l'empatx visual de tanta llumeneta . ¿No veieu que la figura està inspirada en un quadre d'en Dalí? No em direu que això no us sona a negoci, especialment a Figueres, i que el Nadal és pur neg-oci.

Total, que quan se'm passi l'actual estat catatònic ja hi posaré alguna foto del Canigó tot nevat o de la lluna en la nit més llarga de l'any... Ja s'escaurà. Ara no puc, que he d'anar a comprar regals per no recordo qui i després he d'anar al restaurant per no sé quin sopar de multituds.

Si sobrevisc, tornaré sobre el tema.

Blau sobre blau

Anava a fer una entrada sobre el Museu de les Aigües de Cornellà de Llobregat; que està molt bé, tot sigui dit. Però just abans de començar he topat amb un correu d'en Lluís Colomeda explicant-me coses dels blocs que ell gestiona sobre l'Escala.

A destacar el seu personal: http://scalatunel.blogspot.com/

Articles (alguns publicats a la revista l'Escalenc) i investigacions de tota mena i condició. La darrera que llegeixo és sobre els OVNI a l'Escala.

És evident que la recerca crea hàbit. Totes les recerques creen hàbit. (Aquesta és la frase important de l'entrada, el possible titular, com si diguéssim)

Paral·lelament en Lluís porta recompte de tots els webs que surten de l'Escala o que hi passen.

Ho trobareu a: http://www.lescalosfera.blogspot.com/

¡Quina feina no s'ha buscat!

El meu reconeixement, públic i privat.

Paiisatges

Amb data d'avui i davant d'una concorregudíssima audiència d'unes deu persones, el col·lectiu Veus ha presentat la seva segona versió d'un espectacle poètic anomenat Paisatges.

La primera versió és de l'estiu del 2006 i es va estrenar a Torroella de Montgrí.

En aquesta segona versió hi ha hagut veus i músiques diferents. No podien ser-hi ni la Mariona al piano ni en Quintana amb els textos que ell havia triat. S'han conservat els textos de la Inès (tot i que era a l'Argentina) i també de l'Antònia (baixa al darrer moment, per qüestions de salut i d'embaràs).

¿Que qui hi havia, doncs?

Tres veus greus i profundes: en Ricard, en Gerard i un servidor. Entre tanta gravetat (sonora), sortosament comptàvem amb l'harpa de la Meritxell. I algunes imatges projectades hi han acabat de posar color.

¿Resultat? Un èxit. Un cop hem despertat els deu assistents, tots han dit que els havia agradat molt i molt.

Si us interessa la poesia podeu fer una ullada als textos que el col·lectiu Veus té el vici de penjar en el seu bloc: http://veus.blogspot.com/ Si no us interessa la poesia, doncs no cal que hi feu cap ullada. O potser sí.

Daniïl Kharms

Acabo de llegir la primera (que jo sàpiga) antologia en català d'aquest autor rus.

Literatura de l'absurd d'algú que va anar a contracorrent. Prou a contracorrent com per a ser deportat, i fins morir de gana. Algú que en vida només aconseguí de publicar contes per a infants perquè la resta no va passar la censura d'un règim totalitari.

O sigui, per una banda publicava llibres per a infants, i per l'altra escrivia allò de "és cruel enverinar els nens. Però és que cal fer-ne alguna cosa!"

¿Com pot ser que algú amb clara capacitat de redacció i de creació es negués sistemàticament a fer allò que li hauria resolt tants problemes? Li van diagnosticar esquizofrènia i això evità que l'afusellessin, però fou a la penitenciaria psiquiàtrica on morí de fam.

¿Els textos de l'antologia? No sé si els he acabat de pair. Clar que quan una menja no saps ni com te l'has de posar a la boca, ni si l'has de mastegar molt o poc, és difícil de pair-la com cal.

Potser en els textos hi pesa molt el context: calia ser molt irracional en un règim aparentment tan racionalista. Potser l'absurditat respon a una lògica concreta. No sé què en penseu vosaltres.

Ho resumiria dient que és un dels llibres que m'han resultat més inquietants. Segur que no l'he entès. O que no l'he entès bé. Segur. Hi ha escrits que es podrien posar sota un cartell lluminós que digués ENERGUMENTACIONS.

Ho acabo amb una cita: "Déu meu! Hi ha res que no es pugui somiar?"

Espinelves

Trobareu en els llibres que Espinelves ve del llatí Spinu albu (arc blanc). No en feu cas. Està demostrat que Espinelves ve de l'anglès: Spin Elves (elfos xarbotats). Si més no mentre dura la Fira de l'Avet.
Avui, dia constitucional, hi hem anat. ¿Què se'n pot dir que sigui diferent del que s'hagués pogut dir l'any passat o l'anterior? Jo, la veritat, no hi he trobat cap diferència. Bé, sí, el preu de les coques artesanes, del formatge artesà i de l'aparcament -també artesà. Fins i tot diria que la gent amb qui m'he creuat i que no coneixia de res, era la mateixa de l'any passat i de l'altre. És tot tan idèntic que cal provocar els canvis.
Per exemple, la cua a la parada de les coques justificaria el de topònim: Celestinelves.

Espero que els dos-cents habitants del poble no se m'enfadin per aquests comentaris, només duren el que dura la Fira, aquests deu dies en què el municipi deixa de formar part d'Osona per esdevenir las Vegas o Hollywood. Trobo que aquests dies els que són del poble s'haurien de posar un distintiu, una barretina en forma d'avet, o una faixa verda, o el que sigui, per tal que els anem recordant d'un any a l'altre.

Terra

Un altre poema sobre el tema aquell dels paiisatges (sic). L'havia concebut com a poema visual però de tan naïf com m'ha sortit, millor que no el compliqui més.

And if I ever lose my hands, lose my plough, lose my land, / Oh if I ever lose my hands, I wont have to work no more. / And if I ever lose my eyes, if my colours all run dry, / Yes if I ever lose my eyes, I wont have to cry no more.
CAT STEVENS Moonshadow

Terra
per als meus peus
que no caminin sols
que no caminin debades
que no caminin per enlloc

Terra
per als meus ulls
que no vegin desolació
que no vegin el buit
que no vegin l'absoluta solitud

Terra
perquè sóc viu
que viure tingui sentit
que conviure tingui sentit
que sobreviure tingui sentit

Terra
per al dia aquell
que la cendra es barregi amb altra pols
que la pluja faci fèrtil el fang
que el vent n'escampi llavors

Terra
de tu som,
per tu som,
amb tu som,
som tu.

Si hi ha algun Cat Stevens a la xarxa i li posa música, ja m'ho farà saber.

Tiramisú

Us ho explico.
M'he convertit en tiramisuaddicte. Això m'ha comportat alguns moments excelsos i d'altres de molt miserables.
Finalment he passat a l'acció directa. En Joan m'ha detallat la recepta que ell considera infal·lible i he començat a treballar-hi a fons.
Crec que m'estic situant en una progressió molt prometedora. La primera vegada va sortir prou bo. La segona i tercera millors. Em veig amb cor d'aconseguir una certa excel·lència amb unes quantes proves més. Que tremoli la família aquest Nadal.
Arribat a aquest punt cal fer una major i més ampla indagació. Us recomano que feu el mateix (no la preparació de les postres, que no hi teniu res a fer; vull dir que investigueu). Són unes postres recents, de mitjans del segle passat, nascut en els bordells, com a plat energètic per a moments de represa -el nom li ve d'aquesta capacitat-, té tantes variants com cuiners i cuineres, i els ingredients són simples variacions sobre un nucli invariable.
Gràcies, Joan.

Frimari o Rufolari

Avui comença Rufolari del 216 (abans li deia Frimari).
Fa dos mesos de l'inici d'aquest bloc.
Mentre enceto l'entrada anava escoltant el Delicatessen de l'Albert. L'he hagut de parar. Algú, darrere meu, ha engegat la tele i com que el programa deu ser interessant (entrevisten una actriu que és biòloga i que se li han declarat dos implants per sobre dels abdominals) ha pujat el volum fins a un nivell atordidor. Després es queixen que escolto la música massa forta.
Deu ser molt bona actriu perquè l'entrevisten, declara que va ser número tres de la promoció a la universitat, però que per donar via lliure a la seva vocació ha hagut de fer cursos d'interpretació als EUA.
Pateixo; pateixo molt. Pateixo perquè sé que si canvien de canal posaran un d'aquells que va un senyor a declarar-se a una senyora tot i que ja havien estat casats però que s'havien separat perquè ell l'havia estat infidel amb les noies del cor en el que assajava però no va poder suportar el saber que ella l'enganyava amb el seu cosí-germà que ell no coneixia perquè el pare havia estat casat d'amagat en el poble veí justament amb la... O sigui: millor que continuïn amb la dels biquinis de Mallorca.
En aquestes condicions ambientals se'm fa molt difícil de dir gaire res en el bloc. Doncs hi poso una foto del túmul funerari de les Corts. Puc semblar asocial, però tinc la sensació que tot i el fred, allà, mirant el paisatge, hi estaria força millor.
Us deixo, no fos cas que us passés el mal rotllo que m'està entrant.

La Ronda

S’ha acabat la Ronda. Després de la representació de dissabte a Roses (havent passat per Figueres i Girona) l’obra de Arthur Schnitzler, segons la versió d’en Josep Maria Cortada, passa a millor vida: la del record.
L’obra té molla, i crostó. Sota l’aparença d’una obra circular en què els personatges es van trobant de dos en dos, s’amaga una visió apocalíptica de les relacions i de la comunicació.
L'argument és una espiral d’històries en què cada vegada la volta del tirabuixó és més gran i més espessa: cada nova relació té més condicionants, més emocions, més menjada de tarro. Fins arribar a la darrera en què l’obra cau al buit. En l’última escena no hi ha contacte entre els dos protagonistes, simplement intenten establir si n’hi ha hagut abans o no, i aquesta és l’única relació: saber si el contacte ha existit.
Fins a quin punt aquesta obra reflecteix el que hi ha pel món, ens costaria posar-nos d’acord. Com més ho reflecteixi, més cardats estem. La moral és devastadora: no hi ha comunicació possible; tot plegat és un joc d’emocions (sense cap sentiment compartit) en què cadascú va a la seva i prova de valer-se dels altres, ni que només sigui per justificar-se.
Sortosament aquesta punyalada filosòfica te la clava amb l'escenificació de situacions que, de tan ridícules i ordinàries, et fan riure. Et fan riure perquè resulten caricatures del que tots hem vist i hem viscut. Un riure agredolç.

Total, que ja s’ha acabat. Si l’heu vista podreu pensar si tinc raó o no. Si no l’heu vista, també podeu pensar-ho, però ja heu perdut l’oportunitat històrica de pensar-ho amb fonament.
Com a actor, deixeu-me acabar amb una abraçada agraïda a tots els que han parit, patit i paït aquesta proposta. Un privilegi ser-hi.

Hermanos Oligor

És l'últim dia que fan la pel·lícula a Girona. Som sis persones a la sala. I dos, com a mínim (o sigui nosaltres), hi som una mica de casualitat: l'Estel, que treballa amb la meva companya, és cunyada de l'ajudant de realització.

La pel·lícula és sobre un conte de fades que va d'un conte de fades. Un túnel cap a la infantesa des de la suposada edat adulta, travessant d'amagat el mur que separa els dos continents. Els germans Oligor han trobat aquest pas i els ha sortit bé. S'expliquen la seva història jugant a nines i autòmats.

Si mireu la pàgina web de l'obra, veureu que des de la seva estrena a Olot el 2002 fins avui, l'han estat passejant per tots els escenaris amb pretensions alternatives. Aquest desembre la fan a París i a Riga.

La pel·lícula explica el pas de ser el projecte d'uns penjats a esdevenir l'obra antisistema d'èxit absolut. Suposo que ha significat més d'un any d'anar seguint l'invent fins a ordir el documental final.

Cal dir que és un documental que s'explica sol, no necessita veus en off ni subtítols, gairebé no necessitaria ni traducció dels espectadors alemanys. Va passant el fil fent zigazagues fins a sargir tots els descosits. Passa com si res, amb canvis de ritme sobtats que encaixen perfectament; la fotografia exquisida, la llum impecable...

Sobre els personatges, no m'acabo de posar d'acord amb mi mateix. Un d'ells, el de les rastes, autèntic. L'altre, el prota, de tan escènic, no hi ha manera de creure-se'l. I això que se suposa que és l'objectiu principal de la pel·lícula (fer-lo creïble). Deu ser un problema meu.

Ara només queda anar a veure l'obra original.

Paisatges

Amb el col·lectiu Veus refem un espectacle anterior sobre Paisatges. En tractar-se d'una revisió podria dir-se paIIsatges. Segur que a la resta del grup no els agrada.

Us adjunto una de les propostes, Postal.

Treballs de recerca

Quan jo anava a estudi això no ho fèiem.

Aquests mesos he estat al cas d'un parell de treballs de recerca. Un sobre el castell de Sant Mori (la Laura) i l'altre sobre el número phi (l'Helena).

I no fa pas tant en Josep-Esteve n'enllestia un treball d'investigació sobre el Casal d'Estiu de Sant Pere Pescador, i la Sara un altre sobre làmpades de paper. I en un altre punt d'aquest bloc parlo del que fa la Ginesta sobre la Comtessa de Molins.

Garratibat estic. De debò. Per la quantitat i qualitat de la feina, i per les oportunitats que la tecnologia ofereix als estudiants i adolescents d'avui dia de presentar uns treballs amb un acabat professional que fins fa poc era inimaginable. De fet, si algú s'ho imaginava era titllat de sonat, quan no de perillós.

Aquests adolescents dels quals n'he vist el treball de prop han presentat un dossier que és un autèntic llibre, amb un tractament del text, de la imatge i de la tipografia, que fan morir d'enveja. Especialment aquells que amb la seva edat fèiem treballets cagamandúrries, amb fulls mecanografiats plens de retocs més o menys evidents, amb poques fotografies mal enganxades i que no acabaven de tenir relació amb el tema, però és que no en trobàvem de millors.

Una enveja insana i infinita. Vull tornar a ser adolescent i així cremar un treball de recerca que vaig presentar sobre "la cerda y su camada" i que estic segur que ningú no es va llegir. Sortosament.

Robert Plant

¡Això sí que és un canvi!

L'he sentit a la ràdio i m'han vingut ganes d'escoltar-lo amb calma. I aquí el tinc. És el darrer disc d'en Robert Plant, amb una tal Alison Krauss.

Han passat els anys. L'esgargamellament dels zeppelin ha donat pas a un to de locutor de ràdio en un programa de consells personals.

El disc és suau, que crec que és el que toca, amb una mena de country deixat a marinar. Una la canta un, l'altra la canta l'altra, una tots dos perquè no sigui dit, una altra amb una mica de veus ara-tu-ara-jo de fons, fins i tot una en què intervé en Jimmy Page (de compositor).

Deu ser que ara volen reagrupar-se els LedZep. ¡Déu meu! El que fan les peles. Jo crec que podrien tocar amb en Serrat i en Sabina.

La caràtula del disc ens mostra unes fotos en blanc i negre que dissimulen els estralls més físics de l'edat. Una enganxina negra diu que és "one of the best albums of the year". Tinc ganes de creure-m'ho, encara que això signifiqui dir que la resta de discos de l'any són carn d'escombraries (selectives). Me'l vaig escoltant per veure si, de mica en mica...

Home Truths

Trobo el llibre en un piló de la llibreria. Suposo, per la quantitat no habitual en llibres en anglès, que el deuen fer llegir en algun institut o a l'EOI.

L'agafo. Mentre el vaig llegint a casa -uns diàlegs molt divertits, fins i tot deliciosos- em dóna voltes el títol.

Home truths són, segons el diccionari (tradueixo): fets desagradables que aprens de tu mateix, normalment per intervenció d'algú altre". I és que, d'ànimes caritatives, també en tenen, a Anglaterra.

Investigant per la xarxa m'adono que el llibre fa anys que ja està traduït al català. Draps bruts. Vés a saber si el títol és una imposició editorial ja que en castellà s'havia posat Trapos sucios. Veig que en francès han trobat una solució més clara: Les quatre verités. En alemany s'han aconformat amb Bittere Wahrheiten (Veritats Amargues). I em sorprèn que en altres idiomes no s'han pas trencat les banyes: han deixat el títol original.

S'ha de reconèixer que Draps bruts manté un cert paral·lelisme fonètic amb Home truths, i que també és un modisme en ús i ple de referències. Però desvia una mica l'atenció, no acaba d'encaixar.

Total, que en recomano la lectura en original, mentre que esperem trobar un títol més adequat i més definitiu per a la traducció. És de bon llegir i de bon entendre. Té la dosi d'ironia justa per ser llegit ara i aquí.

Bromari

Fa dos dies es va produir el canvi de mes: avui ja és tridi, dia 3 de Bromari del 216.
Encara que el nom del mes convida a pensar que ara toquen boires i nuvolades, resulta que aquests dies fa un temps magnífic; entre la tramuntana que ha netejat l'aire, i una mica de mar de fons, l'espectacle del mar està servit.
Marejol i/o maror al golf de Roses.
El mar reclama la sorra que ha anat dipositant a les platges per redistribuir-la com a ell li sembli més convenient.

Aquests dies un diari posa a la venda els discos d'en Llach, i precisament distribuiex "El meu amic el mar" i "Maremar". Casualitats, cal suposar.

Àlvar Badia

La Montse em comenta on trobar informació sobre el seu home, l'Àlvar.

Hi dono un cop d'ull i em trobo algunes cançons i textos que crec que val la pena difondre.

En un retall de diari veig que el cataloguen com a "cantant protesta", o sigui que fa "cançó denúncia", com si haguessin cantants nascuts exclussivament per protestar i per denunciar (deixant de banda que motius potser sí que n'hi hauria).

A la pàgina de Pasarela 2000 hi ha un parell de cançons interessants. A la seva pròpia pàgina n'hi ha més, algunes amb presentació flash. Doneu-li un cop d'ull a aquesta: http://usuarios.lycos.es/pompmusic/contingut/cds/flor%20nocturna.swf

John Berger

Buscant un coixí per poder lluitar en condicions amb les imatges, topo amb John Berger. I novament penso, ¿com és possible que no hi hagués topat abans? O potser sí que es va posar en el meu camí (una pedra, una bifurcació, una drecera, l'ombra d'un arbre) però segurament jo mirava cap a una altra banda, i vaig seguir caminant.

Vaig saltant de la seva biografia i del seu compromís, als seus quadres i cites, i vaig llegint "Ways of seeing"(*). Sort que hi era. Si no, hauria calgut posar-se a la feina i substituir-lo. No cal. Ja hi és ell.

Veure, mirar, visualitzar, pintar, viure... un gest, vaja.

(*) Per cert, també el podrien traduir al català. Tenint en compte que és de l'any 1972...

La Comtessa de Molins

La Ginesta fa un treball sobre la Comtessa de Molins. S'ha decidit a fer un bloc i anar exposant algunes de les seves troballes, per si algun xafarder o xafardera el troba i vol fer-hi algun comentari.
Val la pena, no només perquè sigui un bloc de la Ginesta, sinó per la Comtessa. Per més llegenda que sigui, és un personatge que concentra tal quantitat de qüestions que la nostra cultura (o vés a saber si la civilització en general) encara té pendents, que és bo de tant en tant anar-hi topant. Encara que no arribem a cap solució.
La Comtessa és com l'agenda aquella que sempre s'obre per la pàgina on tenim anotada una feina que mai no podrem acomplir, i que ho sabem, però que no tenim el valor d'esborrar-la de l'agenda. I sabem que continuarà obrint-se per aquella pàgina. Una llegenda fantàstica, sí, però un repte encara. Les grans qüestions disfressades de rondalla. Aquesta és la Comtessa.
Si us pica la curiositat, ho trobareu a http://comtessademolins.blogspot.com/ Feu-hi algun comentari. La Ginesta i la Comtessa us ho agrairan.

Montgrí

Per feina vaig al Montgrí, a la zona que la gent de Torroella anomena el pla del Vent, recer calcari solcat de paret de pedra seca.

No fa gaire vaig intentar fer un poema visual sobre aquest lloc. El poso, a veure si algú el llegeix.

1714

¿Què se n'ha fet d'aquells temps que no esmorzava si abans no m'havia empassat dos còmics? (Un del Víbora i l'altre del Will Eisner, per equilibrar)
Avui me n'he llegit un, i encara perquè anava de regal amb una revista!

Doncs, no està malament. L'Oriol Garcia s'ho ha ben currat. Diria que s'ha documentat històricament i gràfica, està ben escrit (hi ha molta lletra, això sí); i tot i que el tema a dibuixar és repetitiu, aconsegueix el ritme aquell que tants voldríem.

I una cosa: després de llegir-lo, et queda força clar que l'onze de setembre no celebrem una derrota, sinó una resistència; una resistència quasi suïcida, i encara el "quasi" el podem salvar com a mostra d'astúcia i de pacte. Vés a saber si no celebrem massa i tot!

El bosc de les guineus

Pregunta: ¿Es pot muntar una obra coral al bell mig de la Lapònia?
Resposta: Home, si s'hi posa l'Arto...
Pregunta: ¿Quins límits tenen l'humor negre i l'humor absurd?
Resposta: Cap ni un. (O bé: estan per descobrir)

Anem a pams: no és El Moliner Udolaire, ni de bon tros, però déu n'hi do el nivell de surrealisme disfressat de... de... ¿de què? ¿de crònica quotidiana? ¿de metàfora social? ¿de retorn a l'animisme?

Si algú esbrina què es prenia l'Arto abans d'escriure, sisplau, que passi la recepta.

Rodrigo Leão

En Jaume i la Montse em passen uns discos d'en Leão. Quedo favagirat. I eagarrifat de la meva ignorància. Remeno a internet i hi trobo un munt de coses, com no podia ser altrament. Mentre vaig sentint els discos, us enllaço un dels vídeos del Iutiub. Perdeu-hi un moment, que s'ho val.



Després d'haver-los sentit uns quants cops, els discos, em quedo amb Theatrum. Seguiré informant.

Equinocci de tardor

Hola, qui siguis.
Avui comença la tardor, comença l'any republicà.
O sia: avui és primidi, dia 1 de Veremari, de l'any 216.
Ho celebrem amb una imatge del Salpatx (és de fa uns dies).
Dos corbs marins s'ho miren, se'ns miren, per això posen el cap de costat, i no semblen especialment preocupats.
Un bloc és un bon lloc on penjar de tant en tant alguna imatge, algun comentari d'allò vist, d'allò llegit, d'allò escoltat, d'allò entès i del que no es pot entendre.
A més a més, està de moda. Bé, estava de moda. Ara que ja comença a fer tufet de passat, ara és quan m'hi poso.
En fi, qui siguis, que tinguis bon any.