dimarts, 30 d’octubre del 2012

La versió original la trobareu als expositors d'Ikea (l'any que ve)


Tenia el llibre des del Sant Jordi i al final li ha tocat el torn.

Imagineu-vos que el segle XX sigui una persona... ¿en qui esteu pensant? ¿qui pot assumir tanta simbologia?

Doncs, segons en Jonasson, qui representa millor el segle XX és un suec especialista en explosius i que es nega a parlar i a entendre de política. És una mica curt de gambals però el que sí que té és una enorme facilitat per als idiomes. I una necessitat imperativa i periòdica d’alcohol.

Per tal de representar el segle el pobre home ha de córrer i recórrer món i conèixer gent tan interessant com Churchill, Franco, Mao Zedong, Nixon o Stalin.

Direu: d’homes molts i de dones poques. I tindreu raó.

Direu: alguns continents molt i altres no gaire. I tindreu raó.

Direu: deu ser de per riure, ¿no? I tindreu raó, però no tant.

La novel·la passa per ser una història hilarant. I deu ser-ho, per als suecs, tan formals ells i elles.
La història té moments que ens remet a Arto Paasilinna, a qui fa referència. També esmenta La Familia de Pascual Duarte, d’en Camilo José Cela, però no sé jo si...

El cas és que al protagonista –tant si representa el segle com si no– l’agafa la celebració del seus cent anys de vida en una residència geriàtrica, i l’home decideix saltar per la finestra i dedicar-se uns quants anys més al surrealisme nòrdic.

M'hi jugo... alguna cosa... que la temporada que ve trobarem la versió original del llibre entre els mobles d'exposició d'Ikea.

diumenge, 28 d’octubre del 2012

Homo periurbanus


Després de la pluja tranquil·la –la sàvia i reeixida pluja de tardor...


I abans de la tramuntanada –la irada resposta de les isòbares...


En un passeig periurbà –granges, conreus, recs, camins rodats...


Fins a un indecís Manol –com tot un poble aclaparat pels dubtes...


Algunes bestioles miren com s’acosta una nova i necessària tardor...


I un servidor que juga a fer de testimoni –com si no anés amb mi.



Canvi d'hora al dia verd


Després d’una severa despesa de sestertius –els que em corresponien diàriament com a servus– en la compra de trivias, i amb l’ajut final d’unes quantes permutatios, he acabat el meu primer ilustrum sobre Green Day.
Ara estic intentant desfer-me dels meus repetits –a base de regals i de permutatios– i després col·locaré el meu darrer cromo a l’àlbum i ja hauré acabat. 

Això em permetrà no sé exactament què, però vaja, alguna cosa bona. Potser sortiré al podium, o a l’Olympus, i potser podré inventar-me les pròpies trivias i fins i tot algun àlbum que se m’acudeixi... De moment vaig gastant els meus creatium en les propostes dels altres.

Suposo que sabeu que parlo de l’Ilustrum, una web catalana que havent assolit uns 40000 usuaris com jo en molt poc temps ja es planteja altres reptes, econòmics és clar/esclar: una versió Premium de pagament i entrar al mercat estranger.

Fins ara era d’aquelles que podies jugar sense despesa (Freemium, en diuen) però amb l’opció de gastar-te uns calerons reals si estaves molt desesperat de no trobar un cromo en particular que ningú no t’oferia, o molt impacient de continuar jugant quan t’havies acabat el teu sou gratuït. D’ara endavant, vés a saber.

En tot cas, boca oberta amb un rajolí de saliva, davant l’agudesa d’haver convertit una activitat quasi tradicional –de quan col·leccionàvem els santets de missa, o de quan els pobres proletaris aconseguíem un cromo de jugadors de futbol que no podríem comprar després de guanyar-lo a les bales– en tota una moguda digital.

M’he acabat el Green Day, i el que n’he après a base de respondre trívies, i de llegir el peu de foto de les caselles de l’àlbum, i de mirar la informació addicional de cada cromo.

diumenge, 21 d’octubre del 2012

Tres vegades


La Funcional Teatre ha escenificat tres cops la seva particular visió de Cap home és visible. Poesia medieval que la poetessa Dolors Miquel ha readaptat al català contemporani bàsicament per palesar la dificultat que tenim a l’actualitat amb el nostre català, probablement similar a la que haurien tingut a l’època, suposant que algú l'hagués fet arribat a la gent del poble.

Una mica de música en directe –medieval, però també del Renaixement i fins i tot barroca– fa més passable el devessall de mots d’intenció mística i amorosa i pornogràfica i pedagògica i de recull de les dèries socials.

Aquest cap de setmana, amb les representacions fetes al Casino Menestral de Figueres i al centre cívic de Garriguella completades amb l’estrena de fa uns mesos a Vilajuïga, s’acaba el injustificadament breu recorregut d’aquest espectacle.

Un dels poemes que em tocava recitar, amb l’ajut de la Bet i el seu violoncel, va ser el del gironí Francesc de la Via, No fonc donat tal joi en tot lo segle, o bé En secret dins sa cambra, segons la versió de la Dolors Miquel. Us en poso un fragment original. I també un enllaç al poema sencer.

A veure quants rombes hi posaríeu vosaltres.

"E no us pensets pas duràs llonga estona. 
Per mig dels cors li mis un gran palm d’asta, 
trencant los tels de sa virginal claustra, 
e leis dix: “Ai, ai, ai, que ara sui morta! 
que el cor me fall, e l’arma em desempara”. 
E dins mon queix me mes un tros de llengua, 
girant los ulls ab graciós donari, 
sí que eu pensí fos finida sa vida."

diumenge, 14 d’octubre del 2012

Desfilada de cap de setmana


Divendres vaig fer festa. Vés. Tenia la bandera a punt per anar a la manifestació de Barcelona, però no. No cal que la busqueu a la foto dels diaris, no hi era. Vull dir la foto aquella que es veu la plaça Catalunya, amb força gent. En comptes d’això era a Cervera (sí, sí, la Cervera del Felip Quint, que ara diuen que no va ser tan felipista com deien). I, com és tradició, acabant el dinar amb un cigaló-carahillo d’anís (d’Anís del Mono, sí, sí, la marca que va comprar Osborne, sí, sí, la del toro de la bandera que tenia preparada...).

Dissabte sí que vaig ser a Barcelona. I de fet vaig prendre un bany d’hispanitat, perquè vaig anar a veure Campanades de boda, d’uns que es diuen cubans i que parlen en català i en castellà i que juguen a barrejar-se amb els hindús tot fent broma amb els francesos i romanesos. L’obra, divertida, és el que en altres temps en dèiem una “espanyolada”.

Diumenge –o sigui avui– m’he estat a l’Escala, mirant una desfilada de núvols i discutint amb mi mateix si és diumenge l’últim dia de la setmana –i per això, abans a les comarques occidentals, en dèiem “fi de setmana”– o bé, com consideren els anglesos, n’és el primer, i per això el tema del “cap de setmana” li queda millor, tot i que cap també vol dir punta, ni que sigui la del final. O no.

Sigui com sigui, demà a treballar...

dilluns, 8 d’octubre del 2012

Del joc de l'oca al paté de foie

No és pas un acudit, d’entrada, sinó una proposta artística a mitges entre la Laura Iniesta i el Faustí Llucià. Està exposat al Palau Solterra i hi hem anat a donar un cop d’ull.





La Laura pinta i en Faustí fotografia. S’han repartit les caselles del joc de l’oca i s’hi han recreat. Ells dos estan a la foto de sobre del paràgraf. El tauler del joc està a sota.



Sembla ser que el joc de l’oca ve de lluny, que els grecs ja portaven circuïts semblants a l’escut per fer una partideta entre batalla i batalla. Ara bé, sempre hi ha un inventor oficial, i en aquest cas és en Francesco de Médici, per allà al segle XVI.


En Francesco devia pensar que era un joc que feia peça per a la monarquia i va regalar-ne una còpia a en Felip II d’Espanya, aviat farà 5 segles. 


La Laura i en Faustí han trobat que això del joc de l’oca era una bona metàfora de la vida, de la recerca de la perfecció, l’anar endavant i endarrere, trobar ponts, petites accelerades afavorides per l’oca empordanesa o la que sigui, també la de caure en desgràcia, aturat o mort del tot, o simplement haver de tornar a començar de nou.  



No és estrany que tirant del fil de la metàfora hagin arribat al paté de foie, aquesta exquisidesa (segons molts) que implica una bona tortura a la bèstia que ens fa saltar de casella i tornar a tirar. Deu ser gràcies a això que la mort de l’animal -i el consegüent aprofitament del seu fetge sobredimensionat i emmalaltit- li resulti un bon alliberament.  



I, mira tu, resulta que aquest cap de setmana passat, a Alpartir (Saragossa) se celebrava el VI Campionat Mundial del Joc de l’Oca. No, no hi vam anar, ni tan sols vam fer una partideta a casa. Però ha estat una casualitat com una altra. No hi sou a temps, d’anar al Campionat, però sí a donar un cop d’ull a l’exposició de la Iniesta i en Llucià. Ja ho sabeu, a Torroella de Montgrí.