Tenia el llibre des del Sant Jordi i al final
li ha tocat el torn.
Imagineu-vos que el segle XX sigui una
persona... ¿en qui esteu pensant? ¿qui pot assumir tanta simbologia?
Doncs, segons en Jonasson, qui representa
millor el segle XX és un suec especialista en explosius i que es nega a parlar
i a entendre de política. És una mica curt de gambals però el que sí que té és
una enorme facilitat per als idiomes. I una necessitat imperativa i periòdica d’alcohol.
Per tal de representar el segle el pobre home
ha de córrer i recórrer món i conèixer gent tan interessant com Churchill, Franco,
Mao Zedong, Nixon o Stalin.
Direu: d’homes molts i de dones poques. I
tindreu raó.
Direu: alguns continents molt i altres no
gaire. I tindreu raó.
Direu: deu ser de per riure, ¿no? I tindreu
raó, però no tant.
La novel·la passa per ser una història
hilarant. I deu ser-ho, per als suecs, tan formals ells i elles.
La història té moments que ens remet a Arto
Paasilinna, a qui fa referència. També esmenta La Familia de Pascual Duarte, d’en
Camilo José Cela, però no sé jo si...
El cas és que al protagonista –tant si
representa el segle com si no– l’agafa la celebració del seus cent anys de vida
en una residència geriàtrica, i l’home decideix saltar per la finestra i
dedicar-se uns quants anys més al surrealisme nòrdic.
M'hi jugo... alguna cosa... que la temporada que ve trobarem la versió original del llibre entre els mobles d'exposició d'Ikea.