dimecres, 30 de juny del 2010

Gegant al terra

Tocar la guitarra i ballar alhora, comporta els seus riscos.
Mireu, si no, què li va passar a en Narcís Espriu i Fullà el diumenge passat.
En Narcís Espriu és el gegant de Sant Pere. És un gegant que representa un gegant, un homenàs deforme i bonhomiós que en el seu temps va acompanyar la bandolera Teresa de Molins, sense empunyar cap altra arma que el seu guitarró i no disparant cap altre projectil que els seus versos.
Doncs el gegant de cartró que representa el gegant de llegenda feia anys que no tornava a ballar amb la seva dama, la Comtessa de Molins.
Diumenge passat, festa major de Sant Pere Pescador, van tornar a sortir, incapaços de negar-se al convit dels seus padrins, els gegants de Roses, i van tornar a ballar.
I el gegant va caure. Si us fixeu a la imatge, el veureu més deforme encara que el que ja era. Notareu com la mà esquerra ja no agafa la guitarra, com el braç dret descriu una curvatura gens natural i com l’omòplat dret se li ha enfonsat totalment. Això sí, tot i la barretina descol·locada, l’home no ha perdut el seu esguard bonifaci.
Un servidor s’ho mirava des de la barrera, un cop perduda la seva condició de santperenc, però no va poder evitar la descàrrega emocional. No en debades conserva viu el record de les hores construint els gegants, dirigits per en Lluís Parés; de les vegades que li va tocar portar-lo per pobles de la comarca, de les comarques veïnes, i de les comarques del més enllà; de quan la bèstia anava abillada amb robes de vellut i amb guitarra de fusta veritable, que feia que pesés potser vint quilos més dels que pesa ara; de quan es va formar la colla, es va composar la música, es va coreografiar el ball; de quan els fills creixien fent cercaviles i fent sonar timbals i gralles...
Veure’l caure va ser un calfred irreprimible, un bon sotrac. I mira que potser un servidor ja hi hauria d’estar acostumat, a veure caure coses que va ajudar a bastir. Així i tot, el gegant es va alçar. I amb algun que altre pegat tornarà a semblar el mateix. I vés a saber si tornarà a ballar. Tant de bo.

dimarts, 29 de juny del 2010

Foc a la nit

El dia de sant Joan ja comença a ser tradició el foc; a l'Escala, si més no. El foc del Canigó, que s’ha mantingut malgrat un més que tímid suport popular. Després es va provar d’afegir-hi allò del correfoc, amb una mica més de participació però amb queixes de veïns. Com que no era cosa de buscar altres tradicions més conflictives com ara bous de foc, han acabat trobant la solució amb els grups que fan espectacles de pirotècnies domèstiques, danses amb foc. Aquest any, per exemple, el grup Excàlibur presentava Vulcano. I a la platja els veïns no es queixen.
Quan hi vaig arribar ja era tot ple de gom a gom. De fet l’espectacle ja havia començat. Música potent (no només de volum). Donant la volta per la sorra, vaig poder fer quatre fotos, sense trespeus, totes mogudes. Però el foc és un gran fabricant d'imatges.
No sé si l’espectacle estava dedicat al solstici, o als volcans islandesos, o als funcionaris i pensionistes que aquest mes estan una mica més cremats, o simplement als jutges constitucionals que a aquella hora devien estar treballant coratjosament, com tot l'any.

dilluns, 21 de juny del 2010

Que tinguem un bon estiu!

Avui a dos quarts de dotze comença l’estiu. Sí, sí, la cosa aquella del solstici.
Dimecres que ve revetlla. Sí, sí, la festa dels Països Catalans.
Dissabte passat era primidi de Messidor. Sí, sí, allò del calendari republicà. (I no, no, res a veure amb els jugadors del Barça de la primera foto.)
I el dissabte que ve és lluna plena. Sí, sí, alerta amb els licantrops de pel·lícula.

I com que no em ve més rotllo us deixo amb quatre imatges d’aquests darrers dies.
Són de la tramuntanada davant de la mar d’en Manassa, del rovell que devora la barana de la finestra de la cuina (orientada a Nord), d’una discreta i relaxant posta de sol a Vilanera i d’un ou d’en Dalí reflectit en uns grans magatzems. 




Aire, aigua, terra, foc, esperit i embolic; els sis elements necessaris per a explicar on som i quan som.
Que tinguem un bon estiu!

diumenge, 20 de juny del 2010

Tirant de veta de poesia

És curiós, això d'escriure versos. Una dèria incomprensible. La poesia té la mateixa quantitat d'autors que de lectors. ¿No ho trobeu sospitós? Els poetes ens autoretroalimentem. Escrivim i llegim (per criticar) i tornem a escriure imitant allò que hem criticat. I ens agrada comprovar que també ens imiten (o que imiten aquells que nosaltres hem imitat) i que ens critiquen (o que critiquen aquells que també hem criticat). Ens retroautotributem. Deu haver-hi alguna excepció, és clar.

Bé, el tema teòric el continuaré algun altre dia que estigui més inspirat. Avui simplement vull referir-me a l'Àngel Rodríguez (alerta que en conec més d'un amb el mateix nom!), un poeta que signa com a Àngel Custodi. N'he llegit dos llibres apareguts a la col·lecció Taller de Poesia de l'Editorial Emboscall. Com que no sabria quina selecció fer-vos, faré trampa i posaré el primer i últim poema de cadascun dels llibres. ¿No diuen que tot el que hi ha entremig és pur farciment?

Primer llibre: "Papers d'Ultramort"

Pirmer poema, sense títol.
Quan li van preguntar 
per la família...
--Tots bé. I a la impensada
va penjar-se de l'arbre genealògic.

Últim poema, sense títol.

És l'hora dels adéus.
És l'hora de l'últim adéu.
Retiro el que he dit.
Quedem en paus.
Ens veurem aviat.
Hi ha la mateixa distància
d'aquí allà que d'allà aquí.
Fins per Tots Sants!

Segon llibre: NEUROPA,

Primer poema; es titula "1",

Comença a ploure de valent,
trobo una obra: salvat!
Fico el cap a la formigonera,
engego i sento el rondinar del mar.

Últim poema: es titula "****",

Copieu tot el que vulgueu.
Aquesta propietat
no té amo, ni tanca, ni alarma.
A mi ja m'ha fet servei.
La resta ho he somatitzat.

dissabte, 19 de juny del 2010

L’esclavisme irracional


Ahir al vespre vaig assistir a una conferència sobre Arqueologia Forçada, és a dir sobre els batallons disciplinaris de soldats treballadors i la seva feina a Empúries. Francesc Gracia Alonso, historiador, va demostrar haver tingut molta paciència i mètode per haver recopilat un bloc d’informació de la postguerra sense llacunes ni inconsistències.
En realitat la conferència era un resum del llibre que havia publicat sobre el tema. En Lluís Colomeda n’havia fet un resum (del llibre) en el seu espai Scala Hannibalis. Per tant, ara no faré pas un resum del resum del resum. Més aviat us explicaré un parell de coses que em van cridar l’atenció: dos models d’arqueologia i dos models d’esclavitud.
Abans i durant la guerra el director del jaciment d’Empúries va ser Emili Gandia. Una de les seves principals fites com aquell que diu, s’hi va jugar la pell fou evitar que el jaciment es malmenés per la pretensió de grups republicans de reconvertir les ruïnes en trinxeres.
Acabada la guerra el director plenipotenciari, Martín Almagro, àvid d’èxits espectaculars, es va dedicar a remenar terra –a fer remenar terra, perquè ho feien batallons disciplinaris de gent que havia comès el crim de perdre la guerra− a la cerca apressada de grans peces i grans estructures. El resultat va ser fins i tot pitjor que si s’hi haguessin fet trinxeres.
Dos models d’arqueologia (i de relació amb el poder).
Els altres dos models que em fa plantejar la conferència és sobre l’esclavitud.
Els romans que tenien esclaus eren generalment conscients que els tenien en propietat, però que eren una propietat que volien fer durar, que calia cuidar i alimentar mínimament, i que fessin nous esclaus per mantenir-ne la rendibilitat.
Martín Almagro ho veia diferent: els seus esclaus eren carn de canó temporal. No només eren propietat seva sinó que no havia de retre comptes amb ningú. Els rojos vençuts no eren pas persones. Fins i tot podien ser una injustícia imperial, ja que aquells presoners ocupaven el lloc d’esclaus que altres presoners també mereixien. No tenien cost; al contrari. Els seus amics l’anirien fornint d’esclaus, pels quals ell cobrava.
Dos models d’esclavitud (i de relació amb el poder).
La conferència va estar molt bé. La prèvia sobre el Memorial Democràtic, anècdotes com la volta d’Ascelpi per Europa sense ser desembalat, documents com alguns escrits cínicament feixistes d’un tal José Pla, dades sobre la quantitat de vagonetes i de tones de “runa” que havia de treure cada grup de presoners cada dia, valoracions mèdiques de l’estat dels presoners, la imposició del model de diumenge de missa i futbol, la referència a en Mingo Gamito, que també sortirà en el programa Sota Terra dedicat a Empúries... Necessitem informacions d'aquestes per poder entendre'ns.
Com deia en Lluís a la presentació, som una generació que hem perdut els papers de la generació anterior, ens han posat al món “orfes d’informació”; la més clara herència que ens han donat han estat les pors, difuses i omnipresents.
Hem d’intentar de no ser una generació perduda. Haurem de treure molta runa.

dilluns, 7 de juny del 2010

En la teua memòria

Aquest diumenge que ve farà cinc anys que va morir en Jesús Montcada.

No comparteixo gaire el costum de les celebracions necrològiques.

A aquesta m'hi afegeixo perquè en Jesús escrivia magníficament. Tant de bo jo hagués estat prou bon alumne per haver-lo aprofitat com a mestre. Crec que no vaig estar a l'alçada. Hi ha els seus llibres, però, esperant que algun dia s'esdevingui.

Aquests dies, a més, he descobert la pàgina web que li han dedicat des de la riba del Segre: http://www.jesusmoncada.cat/

Em tornen a la punta dels dits El camí de sirga, El cafè de la Granota, Històries de la mà esquerra, La galeria de les estàtues, Estremida memòria, Calaveres atònites... Impagables lliçons de vida i de literatura.

Com el fang del riu, vingut de lluny i reposat durant segles, formant part de la terra que ens aguanta i ens permet el pas. Com l'aire intens, que també aprofita les valls fluvials per anar amunt o avall i omplir-nos els buits alveolars.

Parlar d'en Montcada significa sentir la necessita imperiosa de rellegir-lo. Un dia d'aquests reemprendré el camí de sirga, a veure on em porta ara.

diumenge, 6 de juny del 2010

Forasters


Ahir dissabte es va fer una celebració sota el Pi Gros de Vilanera. El motiu era l’aprovació del Parc Natural del Montgrí, Illes Medes i Baix Ter, i el fet que la zona de Vilanera fos considerada corredor ecològic entre els aiguamolls de les dues comarques veïnes, els dos empordans migpartits pel Montgrí.

S’hi van aplegar unes 70 persones (pel que vaig comptar). Van escoltar poemes i cançons i, després, tot berenant, van continuar xerrant, comentant i cantant. De tornada al poble, vaig trobar una pintada sobre d’un dels cartells que anunciava l’acte. La pintada deia: ELS FORASTERS!

Un servidor és un FORASTER. Un foraster que viu a l’Escala des de fa dotze anys i que hi treballa des de fa sis. Un foraster que paga els seus tributs, va a votar i té dificultats per aparcar cada estiu. Un foraster que creu que no cal acabar de fer malbé les zones de l’Escala que encara no s’han urbanitzat. Coses de forasters.

Aquest foraster fa uns anys va obrir un bloc que es deia Càndid de l’Escala. De seguida li van fer notar –però no directament, ai las– que de les tres paraules del títol del bloc, la més important era la preposició i que s’atribuïa pertinences que no corresponien. Aquest foraster va fer dues coses: canviar la preposició del bloc per una altra que no ofengués els escalencs, i fer un missatge al bloc que mai no va publicar perquè intuïa que no acabava de saber a qui dirigir-lo. I és que l’exclusivitat de l’essència escalenca era prou etèria.

Ara aquest foraster se sent novament recriminat per haver gosat tenir opinió i manifestar-la com si fos un escalenc de llei. En demano disculpes. Però estic content de la salvació de Vilanera. Me n’alegro fins i tot per aquells escalencs que tenen una manera d’estimar el seu patrimoni col·lectiu que se’m fa incomprensible.

Ara bé, a l’acte també hi havia gent de l’Escala. No gaires, però n'hi havia. Suposo que aquests deuen tenir un apel•latiu més contundent. ¿Desertors? ¿Traïdors? No sé si algun d’ells m’ho voldria aclarir.

Per part meva, potser hauré de tornar a canviar el títol del bloc: Càndid, un altre foraster a l’Escala.

dijous, 3 de juny del 2010

Dues maneres de dir les veritats

Segurament n’hi ha més, de dues maneres, però aquestes que us adjunto són força definitòries. Com aquell que diu, la casualitat ha volgut que veiés els dos vídeos plegats. D’acord que són temes diferents, persones diferents, contextos diferents i fins i tot moments històrics diferents. I, no cal dir-ho, estils diferents.
Però, bé, un reconeixement per tots dos, per part meva, i espero que hi coincidiu. Si no, parlem-ne.

El primer a parlar, per més antic i per més proper, és en Quim Monzó subreptíciament esperonat per en Miquel Calzada. El tema és la reialesa europea en general.


I el segon a parlar, aparentment més llunyà i molt més recent, és Daniel Cohn-Bendit en una actuació al Parlament Europeu del mes passat. El tema és la política hipòcrita de més rabiosa actualitat.

Fent riure i sense somriure, o bé clavant clatellades amb vehemència, es poden dir moltes veritats. I les veritats s’han de dir.

dimarts, 1 de juny del 2010

Setze capítols fan una novel·la



Capítol 1: inici sense concessions, exhibició pura, cap carregador de recanvi.

Capítol 2: píndoles de pa amb tomàquet, dosis de convencions dissimulades.

Capítol 3: fer punts com a escriptor maleït; un senyal de prohibit és una provocació (provoquem provocacions).

Capítol 4: buscar espàrrecs sense deixar el camí: treballada habilitat de cercar als marges.

Capítol 5: un toc salvatge de versemblança: una seqüència Tarantino ben adaptada.

Capítol 6: lapse que li ha quedat curt, i és que fer diàlegs breus cansa.

Capítol 7: nou intermedi bucòlic amb pinzellades d’hiperrealisme convincent.

Capítol 8: fantasmes que treuen el cap perquè se’ls ha esparracat el llençol.

Capítol 9: concessió al record, geografia lírica amb descripció acurada.

Capítol 10: bonic monòleg, exercici d’empatia, falca necessària de bon agrair.

Capítol 11: atac de lucidesa, patacada a la narració, repte imprevist i sobtat.

Capítol 12: dosi potent de monòleg al pil-pil, ben lligat.

Capítol 13: paisatge de foradins, postal interactiva de 360º en totes direccions possibles.

Capítol 14: acció, comencen els desdoblaments, jocs de càmera, adrenalina.

Capítol 15: escena de tensió, lliga fils impossibles però amb convicció.

Capítol 16: l’aprenent del joc es regala vides per continuar la partida.

Capítol 17: ¿protagonista desorientat és el mateix que autor indecís? Ho sembla.

Capítol 18: final perquè s’acaba el llibre; es veu endreçat però millor no mirar sota la catifa.

Resum: molta parafernàlia per vestir la crisi dels 40. O sigui: canvio dona i fills per un amor de joventut no consumat. Si no, em deprimeixo. (Un ex amb barca i pistola, a més d'alcohol i petards, garanteix un xic d'emoció).

Bonus track: li faig una repassada a una adolescent alemanya, no l’hi faig, sí l’hi faig, no l’hi faig... tranquils: al final l’hi faig.

Nota: de molt bon llegir i molt ben concentrat, amb descripcions d'antologia. Quina enveja!