Núvols nus

Sovint els núvols són un paisatge canviant però coherent, context imprescindible.

Passen conscients que els estàs mirant, que en valores les formes i els tons, l'espectacle de vapor i pressions, de capes i filtres, de tamisos i matisos... reinvenció contínua d’horitzons provisionals.

Incansables i lliures, peregrins de la mare mar.

Anada al Segrià amb bon motiu

Escapada al Segrià, a un acte esforçadament acadèmic.

L'espai era la Seu Vella on el sol repetia els seus jocs de cada tarda.

Fet i fet, enhorabona, Josep-Esteve! Enhorabona, Sanitat Pública!

Els pares de l'Hervé

Imatge: http://mediastore2.magnumphotos.com/CoreXDoc/MAG/Media/TR7/6/d/1/9/PAR216805.jpg

Si teniu records inesborrablement meravellosos dels vostres progenitors –siguin vius o no–, no llegiu aquest llibre.

Si sou emocionalment sensibles i no suporteu els malrotllos, els malentesos, i les accions malintencionadament malinterpretades, no llegiu aquest llibre.

Si us agraden les històries amb un principi entenedor i un final que s’entén i entremig fets comprensibles, no llegiu aquest llibre.

Si creieu que esteu curats d’espants, podeu intentar-ho. Es recomana deixar-lo quan s’acosti el col·lapse lector.

Imatge: http://www.oliviersteiner.fr/blog/wp-content/uploads/herve-guibert-photographe-sienne-757988.jpeg 

El llibre va ser publicat a París el 1986. Aleshores l’autor encara no sabia que tenia la sida. La hi van diagnosticar el 88, la va fer pública el 90 a través de la novel·la A l’ami que ne m’a pas sauvé la vie, i va morir el 91.

Imatge: http://www.lesinrocks.com/2010/11/26/cinema/actualite-cinema/tele-guibert-cinema-lagonie-dun-cineaste-1123012/

Sí, parlem d’Hervé Guibert i de Els meus pares.

Imatge: http://jmtibau.blogspot.com.es/2014/03/els-meus-pares-dherve-guibert.html

Un sotrac de llibre que et dóna unes quantes garrotades (potser sóc dels que no l’havien de llegir) però que m’ha fet repassar també la seva vessant fotogràfica.

Imatge: http://aucieletsurlaterre.blogspot.com.es/2010_05_01_archive.html

Diria que l’Hervé Guibert és dels que han viscut –i han mort– per explicar-se.

Aigua de muntanya

Aigua dels cims, àvida de planures, àvida de córrer món, de topar i barrejar-se amb altres aigües, àvida de recórrer i modificar altres paisatges.

Potser sap que al final podrà tornar enrere, podrà recomençar, un nou començament, altres camins, altres pendents, altres valls, altres territoris.

I nosaltres també. Com l’aigua serà una altra aigua, diferent de la que havia estat. Nosaltres també serem altra matèria, altres formes, altres maneres de ser nosaltres, de tornar a ser. Una nova oportunitat, vius.