Els vells paisatges ja no ho són. Han canviat.
Ara són nous. Però no els ulls que els miraven. I per això els vells ulls
reconeixen allò que potser ja no hi és, es retroben amb el que impregnava la
retina. Tornen a ajustar-se.
La mare sempre busca i remira. I de tant en
tant fa troballes. Coses que eren velles i ara poden tenir un sentit diferent,
però que encara fan estranyes connexions amb allò que era aire inconsistent,
simple memòria, o simple sensació de memòria.
Fotos, cançons, notes, pronúncies, que et
posen davant per davant del tu mateix que tu recordes i que ningú més ho
recorda igual.
Us comparteixo una de les darreres troballes de
la mare. Jo hi calculo una antiguitat d'uns quaranta-dos anys.
