dijous, 31 de gener del 2008

L'Asclepi

Ara sabem que un dels primers empordanesos documentats va venir de fora, concretament de Delos, al mar Egeu.
I també sabem que aquest 2008 tornarà al lloc on va fer la seva tasca principal: convèncer els malalts que els podia curar.
Com tants altres empordanesos -oriünds o de presumpta adopció (aquesta terra només adopta quan li convé, i sempre és a temps de desadoptar)- ha passat per l'oblit i l'abandó, i ara tornarà entre multituds que clamaran als quatre vents que no podien viure sense ell.
Si no ho creieu, en podem parlar d'aquí uns mesos.

Si el voleu conèixer millor, us deixo amb en Pere Izquierdo que us en fa cinc cèntims.

dissabte, 26 de gener del 2008

Per molts anys, Pep


En Pep fa anys, un grapadet, crec, un número rodó.
L'any 84, el del segle passat, li vaig fer aquesta foto al costat del riu Fluvià. De la foto en va néixer un poema. I del poema una cançó musicada i cantada per l'Ignasi Roda. La cançó està publicada en un disc. Jo el tenia, el disc, però el vaig deixar a algú, no sé qui, i ja no l'he pogut recuperar.
Pep, ja que no et puc fer arribar la cançó, com a mínim aquí tens la foto i els versos.
Per molts anys, xiquet!

dijous, 24 de gener del 2008

Teatre en blanc i negre


Aprofito el privilegi que tenen els funcionals d'assistir a les preestrenes del grup. Parlo de La Soga sota la direcció d'en Salvador Torres.
Com que aquest bloc no és per fer crítica teatral enllesteixo aquest aspecte dient que la representació, la interpretació, la direcció, etc. són correctíssimes, com no podia ser altrament.
El que crida poderosament l'atenció, però, és que l'obra és en blanc i negre (i una reduïda gama de grisos). Xoca d'entrada, i poc o molt t'hi vas fixant tot al llarg de l'obra. Una excentricitat, diríem; un exercici d'estil, diríem; una collonada, diríem.
El cert és que se'n surten, de fer l'obra en blanc i negre. I aquí és on hom comença a donar-hi voltes. Els personatges ja ho són; uns d'un gris pujat, altres més esblanqueïts, altres més foscos, fins i tot la perruca albina de la Carol encaixa a la perfecció. I la història, totalment grisa: el rerafons psicològic i filosòfic (aviso: sóc hitchcòkfob) és un clarobscur canviant i obsessiu. Que sigui basat en un fet real no és que hi posi gaire més color.
També és grisa la definició sexual dels dos personatges principals. Per cert: fixeu-vos en el quadre que en Salvador ha posat darrera la porta esquerra del fons.
¿Actualitat de la proposta?
Segur que en Salvador ens veu tots grisos i ha dit: a veure si se n'adonen.

dilluns, 21 de gener del 2008

Pluviós


Comença Pluviós, el segon mes de l'hivern.
Ara bé, de ploure no gaire. A veure si el nom fa la cosa. De les últimes pluges encara queda neu al Canigó. Així doncs, aquesta vegada no tinc excusa pel que fa a la imatge.
És el Pirineu vist des del castell de Quermançó.
El Canigó, la tramuntana, la plana, la Comtessa... Res més. Una estona i prou, que tots tenim molta feina.
El mes comença amb lluna plena.
Si voleu un calendari de llunes doneu un cop d'ull a la que han penjat els del Parc Agrari del Baix Llobregat: http://www.diba.es/parcsn/newsletter/fitxers/p09d078.pdf
Bon mes a tothom, fins i tot als que són al gener i als que no es miren la lluna.

dimecres, 16 de gener del 2008

Una altra manera de contar


En Jordi em passa un llibre d'en Berger: Una altra manera de contar.
Textos d'en Berger sobre la fotografia. Diu que la pintura tradueix la realitat, la fotografia la cita. Diu tot de coses amb les que estic d'acord i altres que, o bé no les entenc, o bé pixa tan fort que el raig rebota en el test i surt fora. El llibre és del 1982 i va ser publicat en castellà el 1997. ¿I en català? Bah! només faltaria que els catalans es posessin a llegir en Berger!
A destacar: 1- les imatges d'en Jean Mohr. I els seus textos, els del fotògraf, no tan pretensiosos com els d'en John el crític, però més suculents, més digeribles, més propers...
A destacar: 2- les imatges de l'André Kértesz. En Berger s'hi basa força i no potser en les més conegudes. Però,vaja, fas una passejada per la xarxa i pots quedar-te bocabadat amb les imatges que van apareixent.
A destacar: 3- l'altra manera de contar que propugna el títol, que consisteix -si no m'erro- en una tria i seqüenciació intuitivointel·ligent d'imatges, sense textos, sense manual...

divendres, 11 de gener del 2008

Can Cinto Xuà


Can Cinto és una casa de pescadors de l'Escala; es troba al capdavall del carrer Torre, prop de la Punta.
És un edifici que havia d'anar a terra i convertir-se en apartaments/aparcaments o alguna altra cosa moderna i anònima.
Per algun atzar i per alguna intervenció humana s'ha salvat i ara es pot visitar. Com era una casa de pescadors dels segles XVIII i XIX. Qui se n'encarrega l'ha volgut deixar el més talqual possible però de manera que qui hi entri hi entengui alguna cosa.
I el que s'entén és que l'espai ha de ser l'imprescindible per fer-hi l'imprescindible. Cuina, magatzem, dormitori i pati. I el lloc mínim per passar. La resta és superflu. La resta es fa al carrer. I al mar.
I tot presidit per la Mare de Déu dels Dolors, la dels set punyals clavats al cor, la més sensible i la més castigada de les mares. El paradigma del patiment.
Tinc entès que és una devoció que es va posar de moda al segle XVII, quan es va fer l'Escala i el convent servita d'Empúries. Els servites hi van tenir molt a veure.
Poca broma. No es creen devocions així com així. El pes de la religió -o de la religiositat, beateria i superstició mística- en aquella gent devia ser tan bèstia, que es fa difícil dir què hi hem guanyat i què hi hem perdut els que n'hem sortit de sota el dosser. I què ha quedat igual perquè hem substituït aquella religiositat, beateria i superstició mística per vés a saber quina altra de menys visible.
Sort que deu haver-hi qui ho estudia. De moment visitem can Cinto Xuà.

dimarts, 8 de gener del 2008

Capella Sixtina


S'ha de reconèixer: hi tornaria un cop a la setmana, cada setmana.
Encara que això servís per a enriquir encara més el soviet vaticà.
Encara que això comportés tornar a fer cua i recórrer uns quants centenars de sales que ara per ara no m'han interessat gaire.
Encara que tornés a tenir un vigilant al costat obsedit perquè no tregués la càmera de la butxaca i que anés cridant a tort i a dret "Silenzio!".
Encara que tanta visita em fes replantejar de convertir-me al global catolicisme.
Encara que la Margarita es mosquegés amb tantes anades i tornades, suposant que ella no s'hi aficionés també, que tot podria ser.
He estat sota la volta sixtina i davant del judici final, i... doncs això, que hi tornaria cada setmana. No, no ho faré pas, pot ser que no hi torni mai més, fins i tot, però...

dijous, 3 de gener del 2008

Vacances de Cap d'Any


Estic de vacances en una ciutat que diuen que és una meravella.
Jo, em sap greu, trobo que és una ciutat espantosa plena de coses interessants.
Qui es va inventar l'eslògan de ciutat eterna tenia tota la raó. Cal que ho sigui, d'eterna, perquè alguna ciutat ha de ser el compendi de la desproporció, i que ho assumeixi amb vocació d'eternitat.
Com altres ciutats imperials s'ha fet gran a base d'espoli, i com tots els que arrosseguem problemes sexuals, té un conflicte amb les mides.
És la ciutat dels residus eternament regenerats. Sembla que la història insisteixi a donar-li una oportunitat i una altra tot i saber que no se'n sortirà.
Els seus habitants surten mudats de casa i caminen de puntetes que no embrutir-se les sabates.
Deixen la ciutat de la mà de Déu, i tot i que diuen que Déu viu allà a la vora, no sembla pas que estigui per la labor.
Els seus habitants van fent. És una ciutat de formatge en un país de ratolins voraços.
Aquesta és la sensació que n'he tret. Si tingués malsons em veuria perseguit per un cancan en què van aixencant les cames el Papa, en Mussolini, en Cèsar August i en Fellini.
Ara bé, trobareu a la xarxa tot d'escrits que diuen que és una ciutat meravellosa i us ho demostren amb tota mena de detalls. De debò.