Algú em va recomanar que no el llegís. Que no
valia pena.
Algú va decidir el contrari i me’l va regalar.
Un recent viatge als EUA em va convèncer que
era el moment. De llegir-lo.
I el començament em va entusiasmar. Una
primera part en què l’Auster repassa la seva infantesa i com ell percep la
construcció lenta i tenaç, i sempre amb un punt de fortuïta eventualitat, de la
seva personalitat.
Després hi ha un llarg capítol dedicat a
explicar les pel·lícules que li van marcar l’adolescència. Aquí m’hi ha semblat
trobat fragments palpitants amb altres en què no sabia si la somnolència em
venia del cansament o del llibre mateix.
I un últim capítol en què ell segurament ha xalat
buscant-se. La seva exdona li retorna les cartes dels començaments de la seva
relació amorosa, i l’home es torna boig reescrivint-les per al llibre.
Un àlbum de fotos del món exterior, dels
elements que en algun moment o altre han estat citats en els diferents
capítols, completa el llibre.
Un cop acabat no sé si donar la raó al primer
algú o al segon algú. Però tampoc no em sembla haver descobert res de nou de l’escriptor.