dimecres, 27 de maig del 2009

Guifré el Calb i Carles el Pilós


No està malament: en Carles el Calb sucant la seva mà en la sang d’en Guifré el Pilós i fent quatre camins vermells sobre l’escut daurat. És potent.
Però els temps han canviat. I ara tothom està acostumat a sang i fetge. La llegenda queda com una mica curta. Hi podríem afegir un canvi: l’escut que ha quedat completament amerat de sang, fins i tot amb algun òrgan intern enganxat en una cantonada. I en Carles el Calb que diu ecs i que fa escarafalls i que volent comprovar que aquell escut era alguna cosa digna abans de quedar fet un fàstic, que hi passa els quatre dits i en fa sortir el color daurat de sota. I després que es frega els dits bruts en els pèls d’en Guifré, que alguna cosa bona havia de tenir això de ser tan pelut.
¿No és millor? ¿No té molta més riquesa mitològica, simbòlica i etnogràfica? En realitat, implica molt poc canvi respecte de la versió anterior i s’ajusta als temps actuals. Quatre barres grogues sobre un fons vermell. Potser en Mel Gibson s’hi podria inspirar i vés per on l’escut de Catalunya conqueriria el món via Hollywood. En quatre dies (sí, 4) Bollywood en faria la versió musical.
Tothom entendria i compartiria l’obsessió dels catalans pel número 4. Una obsessió que, pel que podeu veure a la imatge, ja ve de lluny. Visca la Genitalitat de Catalunya!
Ens hem de posar al dia, companys i companyes. Renovar-se o avorrir.

diumenge, 24 de maig del 2009

Trip 2 Girona

Ja s’ha acabat la setmana de bogeria floral de Girona. Hi hem anat, esclar. Hi hem fet fotos, esclar. I hem parlat de què ens agradava i què no, esclar. I ara, tard, esclar, pengem una tria de les fotos que vam fer.
Visitar el Temps de Flors de Girona deu ser com prendre una pastilla d’aquelles que et col·loca/descol·loca. Si t’enganxa de bones, flipes amb els colors, les composicions surrealistes, historicistes, quitxorteres, coloristes, postmodernes… (afegiu-hi etiquetes que se m’acaba la inspiració). Ara que també pot ser una pastilla d’aquelles que t’enganxa malament i només hi veus cues inacabables de gent i flors marcides.
L’any que ve em deixaré la càmera fotogràfica al cotxe. De fet tothom hi va amb càmeres i mòbils que imiten el so dels rodets d’abans. En canvi, m’hi presentaré amb un llapis i un paper i aniré anotant les associacions mentals que se m’acudeixin. A veure què en surt.
I és que Temps de Flors és tot un viatge. I no em refereixo als que ho visitem venint de fora. Total: les fotos. Les bones són de la Margarita.

diumenge, 10 de maig del 2009

Set cases a França i la vuitena a pertot



Aparentment és una novel·la sobre un petit contingent de la Force Publique Belge ocupant un pany del naixement del riu Congo sota les ordres imperials de Leopold II.
Aparentment la història es nodreix amb personatges estereotipats en situacions tòpiques d'un humor classificable com a negre tot i que els seus protaginistes siguin blancs i es trobin a l'Àfrica Negra.
Aparentment aquestes colonitzacions són culturals i ideològiques però tothom sap que la cultura és una excusa per a l'espoli.
Aparentment l'argument està bé.
Aparentment l'argument no té res a veure amb el País Basc.
Aparentment cap dels elements simbòlics que omplen la narració (els askaris de fes vermell, les galetes, la verge, el so dels tambors, el salami, els mandrils, les cases de França, la serp mamba, els dibuixos d'adolescents locals, els rebels, l'ivori dels elefants, la casa que fa vuit, la caoba, ni tan sols el vell lleó del zoològic belga retornat a la selva sord i invàlid)no tenen res a veure amb el País Basc.
Aparentment jo no m'ho crec.
Aparentment són obsessions meves de veure pertot metàfores elaborades, eufemismes vés a saber si tan involuntaris.
Aparentment fa uns dies que, un cop acabat el llibre, dono voltes a tot l'entramat de miralls i deformacions.
Aparentment no ho he acabat d'entendre, però la novel·la continua estant molt bé.
Aparentment us l'estic recomanant.

La descoberta de Séraphine

¿Voleu més flors?
Passem el dia a Girona passejant entre Temps de Flors i després anem al cinema i...

Si volíeu saber més, aquí teniu un resum:

Séraphine Louis, coneguda com Séraphine de Senlis, va néixer el 3 de setembre del 1864 i morí l’11 de desembre del 1942.
Fou una pintora autodidacta d’una obra classificada com a naïf. Les seves obres s’interpreten com a reflex del seu estat psíquic d’èxtasi.
Segurament la seva obra hauria passat totalment desapercebuda si no fos pel col·leccionista alemany Wilhelm Uhde, especialitzat en “primitius moderns”.
Com en casos similars, l’obra de Séraphine va ser cruament ridiculitzada en vida d’ella i en l’actualitat un seguit de museus rivalitzen per la possessió de les seves obres.

dijous, 7 de maig del 2009

La imaginació contra el poder


Obríem el pupitre i allà la racó teníem un altaret dedicat a Maria. De tant en tant, quan érem fora, els Hermanos devien fer el xafarder perquè, entre lliçó i lliçó, destacaven l’espiritualitat i el bon gust d’algun pupilo en concret. Ens espremíem les neurones sobre què podíem fer per estar a l’altura, a l’altura del mes de Maria. Per alguna cosa eren els Hermanos Maristes.
Després maig va continuar essent el mes de les flors, però amb una litúrgia més laica, vés a saber si sacrílega. Per algun motiu érem al mes republicà anomenat Floral.
Amb el temps vaig entresaber que el nom del mes podria venir de la deessa grega Maia, la mare de Mercuri, l’encarregada del creixement de les plantes, que ja és feina. També hi havia una teoria que contraposava els maiores (la gent gran) als iunores (la gent jove) i que això donava lloc a maig i juny. No em digueu que no és divertit el món de les teories etimològiques. Més neurones espremudes.
I en l’art tenim uns afusellaments amb reinvindicació inclosa. Però si parlem de reivindicacions, la Guerra del Francès, queda a l’ombra d’un altre maig, també francès, de quan jo tenia 11 anys i justament començava a anar als Maristes aquells del mes de Maria. Vet aquí com l’atzar juga amb cartes marcades contra ell mateix. El dia 1 de maig del 68 va començar una revolució curiosament avortada l’últim dia del mes (ep: les revolucions mai no s’avorten del tot; sempre en queden llavors escampades que vés a saber tu...) i que va congriar 10 milions de vaguistes que “obligaren” a fugir el president De Gaulle del país, tot i que tornà tot seguit per dissoldre les institucions polítiques i posar “ordre”. La imaginació al poder. Permeteu-me que, amb quaranta-un anys de retard, discrepi. La imaginació contra el poder.
Mentrestant, per verals més propers, fem la creu de maig, la santa creu. I ara potser tocaria dir alguna cosa sobre Sant Pere de Roda i la Vall de Santa Creu, però potser que ho deixi per al maig de l’any que ve.
Pel maig, quin empatx!

dissabte, 2 de maig del 2009

"Vostès, nosaltres, música i poesia"


Aquest és el títol que en Ricard, la Inès i la Meritxell han atribuït a la seva darrera trobada poètica de Sant Jordi.
Doncs dissabte vam anar al Palau Solterra, tot i un enorme ventall d'alternatives suggerents que coincidien en data i hora, i fins i tot en el mateix Torroella.
L'acte poètic va tenir dues parts. La primera, més previsible, amb textos sobretot d'en Ricard, va ser francament reeixit. Entre els tres van aconseguir un clímax suau però persistent, ingràvid, consistent i lleuger, amb els temes que domina i dominen en Ricard: el temps emprat, el temps restant, la vida feta, com resumir la vida. La veu de la Inès, la veu d'en Ricard, bilingüilitats absolutes, i la tercera veu de les cordes de l'arpa premudes i polsades per la Meritxell.
I quan més pregon era l'estat poètic, tatxan! El tallen de cop i volta, i comencen una mena de LotoLíric amb un exemplar no gaire recent de Les 1000 millors poesies de la llengua catalana. Vostè diu la pàgina a l'atzar i jo li recito a vostè el fragment de poema que hi hagi. Un desencert, al meu entendre. No pel fet de jugar amb la poesia, no pel fet de donar veu al públic, sinó pel fet d'exposar els textos a una frivolitat gratuïta, per convertir els poemes (sense saber quin) en daus d'una partida de per passar l'estona. Una segona variant, però, en què el públic llegia lliurement algun poema del llibre, a canvi d'una rosa, va matisar una mica la perfídia del joc. Malhauradament l'antiguitat del volum van fer que no hi hagués cap text ni de la Montserrat Abelló ni de la Maria Mercè Marçal, per exemple.
En acabat, salutacions al poc públic assistent, salutacions als artistes. I una foto de tots tres al costat de l'arpa.
L'atzar que tant protagonisme havia tingut en la lectura també va voler intervenir en la imatge. La nit anterior havia estat fent fotos i havia deixat el programa de fotografia nocturna amb una exposició de 3 segons. Faig llavors la foto sense mirar el programa i... surt el que surt. Tot seguit en vaig fer d'altres en què tots tres i l'arpa van quedar d'allò més bé, somrients i nítids. Vés per on, us ofereixio la primera foto, com si fos una lectura impensada d'en Jordi de Sant Jordi perquè era a la pàgina 22 i algú va dir aquest número.