Espàrrecs, lliris i orquídees

Anem amb la Margarita al Montgrí a buscar un dels ingredients bàsics per a fer una bona truita d’espàrrecs –i no, no són els ous. Ens afegim a les processons de buscadors, cadascun d’ells amb el seu generós manat. Els saludem. Ens saluden. Donem llambregades discretes però intenses –i no cal dir que quantitatives– als respectius manats. També ens trobem amb altres processons encara més preocupants.

S’ha de dir que és una passejada fabulosa. La zona del pla del Vent està en plena efervescència. Per una banda les orquídees anomenades Mosques Grosses (Himantoglossum robertianum), que són, segons els manuals i també segons els indicis, de bulbs especialment apreciats pels senglars. És una orquídea espectacular, que pot arribar al mig metre, i que ja porta dies florida.
Per una altra banda, el Lliri Menut (Iris lutescens), acabat d'entronar com a rei dels marges calcaris. Trobo en un espai web una aferrissada defensa dels seus poders màgics. Cas de partir d’una fetilleria d’amor, és a dir, si us veieu obligats a estimar algú per obra de bruixeria, cal que porteu un lliri menut a sobre. Dit d’una altra manera: els ecologistes no podran treure’s de sobre els maleficis a què els hagin sotmès.
Doncs, en aquests moments que estic paint la truita, m’ha semblat de justícia fer referència a les altres troballes del Montgrí. Tots els lliris i orquídees que he vist deuen ser al mateix lloc. Els espàrrecs, no.

Aleksandra

Encara hi ha pobles que mantenen la sala del cinema, com ara Torroella de Montgrí. I no només això, mantenen fins i tot el Cine Club. Això vol dir la possibilitat de veure pel·lícules que no entren en els circuits comercials, coses al marge d’indianes i mòmies.
L’altre dia hi vam anar. Déu n’hi do la gent que hi havia. Feien Aleksandra. Una pel·lícula de guerra en què no es dispara ni un tret. Hi surten russos, que ara estan de trista actualitat. Era sobre la Guerra (sic) de Txetxènia.
Interpreto que la pel·lícula és una faula moralitzant. Una faula en la qual en comptes d’animals hi surten persones. Si algú vol anar més lluny amb el raonament i les consegüents conclusions és cosa seva.
No sé si a Rússia és tan fàcil que l’àvia d’un soldat el visiti i es quedi uns dies xafardejant a lloure pel campament. Diria que no.
No sé si és tan automàtic que una àvia russa faci amistat amb una àvia txetxena. Diria que no.
En tot cas, com a les faules, tothom fa el seu paper i al final arriba la moral de la història. Però és una moral en forma de pregunta: ¿Què passaria si en els exèrcits deixessin entrar les àvies? ¿Quant de temps durarien les guerres?
Llàstima que només sigui una faula (de persones, no d’animals; o potser aleshores es diu d’una altra manera... Ai, això de la literatura! Sort que en el cinema tot s’hi val.)