dijous, 31 d’octubre del 2013

Dia de l'arada

Desè dia del mes de Brumari; com tots els desens, dedicat a una eina. Avui, l’arada.



En temps de tardor, cal preparar la terra perquè s’espongi i xucli humitats i nutrients. De temps del mesopotamis que això es fa amb l’arada. Clar que l’eina que nosaltres visualitzem com a tal és dels romans.

L’arada simple que arrossegaven les bèsties –com la que coneixien els republicans del nostre calendari–. La pesant amb pala tirada per tractors. Sembla que ha estat aquest excés de remenament facilitat per les màquines que ha convençut els pagesos que l’erosió provocada anava en contra dels propis interessos.

Caldrà tornar a fer servir l’arada al moment de la sembra, per recol·locar els nutrients cap a la superfície i perquè mantingui millor la humitat escassa de l’hivern. La segona llaurada s’anomena mantornar. La tercera –si és el cas– se’n diu terçar.


I ara pleguem l’eina que demà és el dia dels morts. A veure què ens proposaran aquests revolucionaris per demà.

dimecres, 30 d’octubre del 2013

Dia de la moixera de pastor

No, realment no és un arbre gaire abundant a casa nostra, per no dir que és simplement estrany. A la França humida una mica més, sense excessos.

És en aquest moment de l'any que treu fruit. És un fruit esfèric d'una mica més d'un centímetre de diàmetres, que es considera medicinal. Bàsicament per combatre els còlics, o sigui els càlculs, o sigui les pedres.



A França sovint fan referència a la moixera de Fontainebleau, com un híbrid fixat de l'Alisier torminal (Moixera de pastor) i l'Alisier blanc (Moixera de guilla). I també parlen de l'Alisier de Mougeot (espècie adaptada a muntanya).

No deixa de ser curiós que les dues espècies principals una es digui de pastor i l'altra del seu antagonista la guilla.

La fusta de la Moxiera de Pastor era apreciada a la Garrotxa. Se'n feien flautes (per al pastor) i instruments científics (la pàgina que he consultat, que hi podeu anar a través de l'enllaç de la foto, no explica quins...)





dimarts, 29 d’octubre del 2013

Dia de l'escurçonera

Aquí tenim clar que és l'escurçonera de nap, tan valorada a França (ja dels temps de la Revolució i del calendari republicà).

Anem per parts. La planta és la Scorzonera hispanica. Planta mediterrània. Si us sembla que el nom ve de l'escurçó, no us equivoqueu pas. Tradicionalment es pensava que era una mena d'antídot contra la picada d'aquesta serp. 

Curiosament se li atribuïen moltes altres propietats. Ultra les picades d'animals verinosos, es creia que era bona contra els atacs epilèptics, per combatre la tristor, per millorar la vista i per recuperar el riure.

¿Com us heu quedat? A que us la mireu diferent! Aquells republicans ja sabien com ens faria de falta unes quantes dosis d'escurçonera. Els metges actuals la fan servir com a diürètic, i poca més. 

Tot i que es considera planta autòctona dels Països Catalans, és concreada a França, a Bèlgica i a Holanda, per les seves arrels (les de la foto) valorades com a aliment d'alta cuina.



Sembla que li hem de fer més cas. Una mica més. A poc a poc, però.

dilluns, 28 d’octubre del 2013

Dia de la figa

Figa, figuera, Figueres. Semblaria que ja està tot dit.

Un aliment que és caloria pura, aliment indispensable dels atletes dels Jocs Olímpics a Grècia, acompanyant de viatgers, pastors i mariners (en forma de pa de figa, de figat...).

A més de tot allò que es podria dir sobre la figa i les seves metàfores anatòmiques, un concepte que em crida l'atenció és la "figaflor". És a dir, la figa primerenca, a començaments d'estiu, que fan algunes varietats i que tenia molt bona premsa gastronòmica a l'antiguitat i crec que no pas tanta a l'actualitat. És un fruit normalment més aigualit i més voluminós que la resta de figues. Podeu comprovar-ho a la foto.




Fa pocs dies parlàvem de la bleda (assolellada o no), avui de la figaflor. Un altre dia parlarem del tòtil. I del lliri que alguns portem a la mà.

Un altre enigma és que la figuera silvestre és monoica (té flors masculines i femenines). En canvi, les figueres cultivades han acabat essent dioiques. De manera que uns peus donen figues i uns altres no. Confesso que no tinc el tema gaire investigat.

A casa sempre n'hem tingut, de figues, de les de coll de dama. Un dels problemes era abastar-les, ja que us puc garantir que les branques de figuera no són gens de fiar. 

diumenge, 27 d’octubre del 2013

Dia de l'heliotropi

Heliotropi. El nom us deu sonar de quan parlàvem del gira-sol. Doncs per aquí va la cosa. Les flors surten pel costat de la planta que té més estona d'insolació.


Plantes típiques de jardineria, tot i que algunes espècies són simplement considerades males herbes. 

El seu poder ornamental ha estat suficient com perquè el color de l'heliotropi hagi acabat essent-ne el nom. Vaja, que l'heliotropi és un matís del color púrpura (un to rosa-púrpura).

Suposo que els republicans francesos el van col·locar en aquest moment de l'any perquè encara es manté florit. Si el mes no és dolent (i no n'és pas) pot continuar florit fins a finals de Brumari.

Els que teniu les pituïtàries en condicions potser podeu certificar el seu "agradable i intens aroma a vainilla". 

dissabte, 26 d’octubre del 2013

Dia de l'oca

Quintidi, o sigui: dedicat a un animal. Si els tres animals de Veremari (cavall, ase, bou) tenien una molt relativa semblança, els tres de Brumari també (oca, gall dindi, faisà). Cosa que no es mantindrà en mesos posteriors, com ja veurem si hi arribem.

Per començar el mot oca s'aplica a un piló d'animals d'espècies, tribus, sufamílies i fins i tot famílies diferents. O sigui.


Imatge (atenció: versió superamable del gavage): 

Per defecte, zoòlegs i zoòlogues apliquen el nom oca a la tribu Anserini. Són bèsties vegetarianes, grans voladores (fan migracions de milers de quilòmetres), monògames i molt territorials durant el període de cria.

Eren uns animals molt apreciats pels romans. Ells expliquen que els crits d'oca van salvar el Capitoli de caure en mans dels gals. Ells van inventar-se el joc que encara es juga (es va d'oca a oca perquè les silvestres són migradores, recordeu). 

De ben segur els francesos republicans, quan rendien homenatge a l'oca, devien visualitzar desficiosament el seu fetge torturat. S'ha de tenir fetge.

divendres, 25 d’octubre del 2013

Dia de la remolatxa

La remolatxa, o la rave-bleda. L'amanida vermella. 



Diu que hi ha països que no sabrien viure'n sense (Argentina, Ucraïna...).

Té parents coneguts: la bleda, per exemple.

Però a mi la remolatxa em retorna a la sucrera de Menàrguens. Ma mare és nascuda a Térmens, a l'altra banda del riu d'on hi ha la sucrera. Per a la fàbrica del sucre es va construir precisament el pont de ferro, que després, a la Guerra Civil, seria destruït, i tornat a fer a la postguerra perquè la fàbrica continuava funcionant.

Des del 1963 que la fàbrica no funciona però continua essent "un lloc d'interès". 


En aquella època el sucre el feien a partir de la remolatxa, d'una varietat de remolatxa que se'n deia sucrera, precisament. Sembla que les terres del poble de la Noguera (a tocar del Segrià, però) eren apropiades per a aquest conreu, i les canalitzacions d'aigua del Segre i de la sèquia del Cup. 

El conreu de remolatxa va desplaçar els altres conreus de secà: ametllers, oliveres, vinya... Però, vaja, vaig fer la cumanió i van tancar la fàbrica. Adéu a la remolatxa sucrera.

Devia ser una revolució amb una involució posterior. Com la Francesa, més o menys. La del calendari republicà, vull dir.

dijous, 24 d’octubre del 2013

Dia de la pera

Tercer dia de Brumari. Dia de la pera.

El fruit d'una planta domesticada d'antic, tot i que encara queden exemplars silvestres. Als Països Catalans se'n destaquen dos: la perera borda (Pyrus communis) i el meu preferit: el perelloner (Pyrus spinosa). És el de la foto.

Si aneu al coll de Manrella, a veure el monument a en Companys, trobareu que a l'esplanada del davant hi ha un magnífic perelloner. És visible fins i tot amb el Google Maps. Segur que també heu pensat en el poble d'El Perelló, al Baix Ebre.
A casa teníem bancals de pera llimonera, de blanquilla, d'ercolini, i alguns exemplars de peres de Sant Joan.
Potser les peres no viuen el seu millor moment d'acceptació popular. I és una llàstima perquè el seu contingut en vitamines la fan molt indicada per als escamots de gent que fa règim (les vitamines del complex B "regulen el sistema nerviós i l'aparell digestiu; fortifiquen el múscul cardíac; protegeixen la pell i el cabell i són essencials per al creixement." Viquipèdia dixit.
Vaig menjar tantes peres de petit que ara que arribaré als 60 anys ja podré dir que he arribat més o menys a la meitat de la meva vida.

dimecres, 23 d’octubre del 2013

Dia de l'api

Segons dia de Brumari. Ja que ahir li vam fer el salt a la poma per parlar d'aquesta meteorologia inexplicable, avui potser que tornem als riells i parlem del que toca.


I toca l'api. (A casa, l'àpit.) Verdura mediterrània, però no de les de sempre. Pel que sembla la gent va començar a fer-li cas a l'Edat Mitjana. Una de les varietats més apreciades és la d'Elna, ciutat de la Catalunya Nord però que durant els temps del calendari republicà tenien clar que pertanyia a l'Imperi.

L'api s'ha fet un bon racó en moltes amanides i molts brous (a més del còctel Bloody Mary), malgrat acèrrims detractors. També considerada planta medicinal ja que és un curiós estimulant, capaç de combatre estressos i ansietats. I una bona llista afegida: diürètic, antireumàtic, estimulant hepàtic (compte les embarassades, endavant els que fan dieta)...

Si llegiu això cap al tard i preveieu que us costarà de dormir, no patiu, poseu un api sota el coixí i descansareu tota la nit d'una tirada. No, jo no, que dormo com un angelet sense ajuda.

dimarts, 22 d’octubre del 2013

Dia de la poma

És de bon aprofitar que el dia estigui dedicat a un fruit tan conegut perquè això em permet enrotllar-me d'una altra cosa: el canvi de mes.

Fins a mitjanit érem a Veremari. Si en voleu veure l'al·legoria.


I a partir de mitjanit, o sigui ja, som a Brumari, el segon mes de la tardor. Si el mes passat feia referència a una activitat agrícola, important durant el calendari republicà, i important encara, de cara la futur canvien les tornes i el nom del mes parla d'un efecte meteorològic. L'al·legoria també hi fa referència:


Tema punyent, sobretot quan mantenim aires i escalfors més de finals d'estiu que no de mitjans de tardor. ¿Fins on ens portaran els canvis que s'intueixen? De moment anem pensant que no passa res i mirem cap a una altra banda, però els nostres fills s'hauran d'inventar un altre calendari a cavall de modificacions que no seran ni lògiques ni naturals ni justificables.

La natura ja s'encarregarà de fer fora del planeta les bèsties que potinegen de manera tan inconscient.

Mosseguem la poma del dia d'avui, que no sabem quantes vegades més ho podrem fer.

Hi ha qui diu que sóc catastrofista. O potser cat astrofista. Tant de bo!

dilluns, 21 d’octubre del 2013

Dia de la bóta

Darrer dia de Veremari. Dia festiu. Dia, doncs, dedicat a una eina. Avui, després de la tina i el trull, li toca el torn a la bóta. 

La bóta és feta de fusta o de pell, i sol contenir productes destil·lats i alcohòlics. El vi de criança en seria el prototip de contingut, si més no en la nostra cultura.

Segons la mida i el lloc sentireu com l'anomenen barril, botall, barral, barraló, carretell, barrica, pipa, bocoi, tona, bidó, tonell... Aquí hi ha un filó per als afeccionats a noms locals i a discussió en les capacitats, tant si ho mesureu en litres o en galons...

El que costa més de veure són les bótes de pell, les de beure vi, les que tanta companyia feien a les excursions i als pícnics. Una icona que hem deixat perdre's, i a la qual retem un petit i irrellevant homenatge.



diumenge, 20 d’octubre del 2013

Dia de l'ordi

Se'ns està acabant el mes de Veremari. El penúltim dia està dedicat a l'ordi, el quart cereal per ordre d'importància (a veure si endevineu els tres que li van pel davant).

L'ordi silvestre és molt habitual en la zona més oriental de la Mediterrània (aquesta zona que anomenen Creixent Fèrtil). Les proves arqueològiques més antigues corresponen al 17.000 aC. Segurament va ser el primer cereal domesticat (juntament amb l'espelta petita i la pisana bessona. 

Els i les amants de la cervesa han de saber que la d'ordi va ser la primera a produir-se al neolític. L'ordi va ser moneda de canvi i element principal de ritus religiosos i socials.

¿I per què ara és el dia de l'ordi? Bé, és temps de fer la sembra de tardor, tot i que també es pot sembrar a la primavera. La qüestió és que necessita aigua abundant en els primers mesos de creixement i, mentre el clima no acabi de canviar, això sol ser més fàcil a la tardor o a la primavera.

Si voleu saber més coses de l'ordi també podeu optar per esperar-vos al maig i anar a la Festa de l'Ordi a la vila d'Ordis. És una bona opció amb orxata, brunyols, crêpes, suc, pa àzim...



Segons les enciclopèdies, la resposta a la primera pregunta (sense premi si l'heu endevinat) és: blat de moro, arròs i blat (incloent-hi l'espelta).

dissabte, 19 d’octubre del 2013

Dia de la tomata

Tomata, tomàquet, tomàtiga, tomaca, fins i tot tomàtic de tan venerada memòria dels nostres fills...

Forma part de la mateixa família que l'albergínia i que el pebrot (les solanàcies) però també que la belladona i la mandràgora i fins a 2300 plantes productores d'alcaloides tòxics.

El nom va venir amb la planta. El mot xitomatl procedeix d'una llengua del Mèxic antic, i significa "fruit amb melic". I efectivament és un fruit. I sobre el melic no discutirem pas.

Sembla que la primera vegada que surt documentat aquest fruit és en un escrit del conqueridor espanyol Bernal Díaz del Castillo. Aquest senyor explica que va ser pres per uns indis de l'actual Guatemala i seguint els tòpics de l'època, aquells salvatges el volien coure -a ell i als seus homes- en una immensa cassola amb sal, bitxos (pebrots) i tomates. I aquest mateix senyor explica a les seves imperdibles memòries ("Historia verdadera de la conquista de la Nueva España") que els asteques es menjaven els braços i cames dels vençuts convenientment adobats amb pebrots, tomàquets, cebes i sal.


Potser que a la propera entrada parli del fruit i prou...

divendres, 18 d’octubre del 2013

Dia del pebrot

Està clar que els del calendari republicà estan preparant la ratatouille. Ahir l'albergínia, avui el pebrot, demà la tomata...


Com que el pebrot ja el tenim integrat en la nostra vida, sembla que no hi hagi gran cosa nova a dir, tant si parlem del pebrot vermell, del pebrot verd (no sempre tan somrient), del bitxo, de la nyora, del pebrot del piquillo, del pebrot de romesco, o del pebre fet amb llavors... 

Clar que també podríem parlar del darrer viatge a Galícia, moltes estones protagonitzat pels pebrots de Padrón, que els uns dallonses i els altres no dallons. 

Els pebrots van venir d'Amèrica del Sud, i diria que van venir per quedar-s'hi. És a dir que fins ben entrada l'Edat Moderna l'escalivada era a base de ceba i d'albergínia. Costa d'imaginar.

dijous, 17 d’octubre del 2013

Dia de l'albergínia

Un préstec dels àrabs: la verdura, que procedia de l'Índia, i el nom, que procedeix d'al-bâdinjân.

Tal dia com avui li estava dedicat en el calendari republicà, suposem pel seu valor culinari i perquè havia estat posada en dubte -i fins i tot prohibida- per l'Església Catòlica durant segles.


Doncs, sí. Fixeu-vos, si no, en el seu nom italià: melanzana, que ve de mela insana, és a dir, fruit que fa tornar boig. En fi, si sou alberginistes i practicants, ja sabeu en quin jardí us heu posat.
No goso posar-vos plats amb albergínia, però us diré que si vaig a Lleida sempre torno amb uns quants pots de samfaina que després fan amistat forçada amb pollastre o llom o bacallà. I si recordo els dies de Grècia no hi ha manera de deslligar la memòria de la mussaka. I l'escalivada. I simplement arrebossada. I farcida. I...


dimecres, 16 d’octubre del 2013

Dia del bou

Com a cinquè dia de la dècada torna a tocar un animal. Després del cavall i l'ase, ara toca al bou.



El descendent del bou salvatge de Mesopotàmia, ja extint, és segurament l'animal més abundant criat com a bestiar. El nom científic de la família és bos, amb gran quantitat d'espècies i subespècies. 

Apreciat per la força, la llet, la pell i la carn. O sigui, considerat al servei de les persones i les seves necessitats i capricis. Bé, també és cert que hi ha cultures que el consideren animal sagrat, i altres en fan festes nacionals i correbous (com a la foto), a més de ser dels dotze animals del zodíac xinès, però em sembla que estem anant una mica massa lluny barrejant conceptes i cultures. 

A l'Empordà ens surt parlar de la Vaca de l'Albera i de la Vaca Marinera (desapareguda i intentada recuperar a partir de la Vaca Menorquina, transvassada a ses Illes pels colons emporitans de la conquesta de Mallorca). 

Segurament ja sabeu que Vaca i moltó, olla de senyor. I també la dita que intentava retratar la misogínia o la matrimonigínia: En casar-se l'home, lliguen un bou i amollen una vaca. En fi, em penso que millor deixar la cultura popular per a un altre tema o hi acabaré perdent bous i esquelles.

dimarts, 15 d’octubre del 2013

Dia del lliri de Santa Paula

Perdoneu l'encapçalament, ja que difícilment en el calendari francès es faria referència a una santa. Potser als esculapis se'ls ha encès un llum d'esperança per si és el lliri de Santa Paula Montal. Doncs, sap greu, però no. Aquesta altra santa, del piló de santes del santuari catòlic que es diuen Paula, era una romana que es dedicà a fundar hospicis i monestirs amb sant Jeroni. 

De fet, la planta a què es dedica el dia d'avui també es coneix amb amaril·lis, una planta amb flor, coneguda en anglès com a "naked ladies" ja que la flor corona una tija erecta i completament pelada, com podeu veure a la foto. (Ja veieu: un paràgraf dedicat al santoral i un paràgraf dedicat a l'erotisme, això és equilibri!)


El nom d'Amaril·lis és confús ja que també s'aplica a altres plantes d'altres espècies. En tot cas el nom ve del llatí amarysso (brillar) el qual ve del grec amb aquest mateix significat.

D'utilitat no en té altra que l'ornamental, que jo sàpiga. És una planta que creix molt bé al clima mediterrani, ja que ve de la part de Sudàfrica que precisament tenen aquest clima.

dilluns, 14 d’octubre del 2013

Dia del nap

Direu: ¿quina mena de nap? Bé, el d'avui és clar. El calendari republicà dedica el dia d'avui al nap farratger.


Conreu antic de Catalunya per a l'alimentació del bestiar, que se'n menja fulles, tija i arrel. Estem acostumats a anomenar nap simplement l'arrel engruixuda.

La planta és bianual. El primer any es dedica plenament a engruixir l'arrel, i el segon any floreix i fruita. 

També hi ha varietats destinades a l'alimentació humana, però avui no toca. A no ser que parlem de la base alimentària dels presoners dels camps de concentració nazis.

¿I per què ara? Doncs perquè en aquesta època, abans no arribin les gelades, se solien collir els naps d'estiu que es guardarien gairebé tot l'hivern. 

Temps de preveure els/les freds que han de venir. 

diumenge, 13 d’octubre del 2013

Dia del préssec

Ja hem enfilat el tercer grup de deu dies de Veremari. Jour du pêche.



Segurament els francesos es devien referir al préssec de polpa groga, el de vinya, el que a la torre em sembla que anomenàvem de Sant Llorenç i que collíem a l'agost. El que fèiem servir per a la conserva.

No sé quines varietats devien córrer per aquella època revolucionària del calendari. Segurament més que ara, tot i que algunes varietats estaven per inventar. Préssec d'aigua préssec groc, nectarina, préssec pla i poca cosa més pots trobar ara per ara al súper.

¿El nom? Ja sabeu que és una de les dèries personals. El nom préssec, o prèssic que li dèiem, no té gaires secrets: ve de persicum malum; és a dir, fruit de Pèrsia. ¿I el melicotó? Aquest nom, no necessàriament d'influència espanyola, però sí de la mateixa arrel, ve de malum colonium, que és el nom llatí del codony, que és tema d'un altre dia. 

Fins demà.

dissabte, 12 d’octubre del 2013

Dia de la maria

Sí, sí. Avui és el dia del cànem de l'Índia, del cànnabis, de la marihuana.

A veure com ho enfoquem. Suposo que cal començar dient que "és rica en propietats psicoactives". És una planta dioica, o sigui que hi ha peus masculins (individus) i peus femenins (indivídues). La part més activa són les flors femenines, literalment "els brots florits de les plantes femenines". Tot plegat per una substància anomenada THC, que no vol dir Teatre Hiperbòlic de Catalunya sinó tetrahicrocannabinol. 

Es tracta d'un conreu molt antic a Catalunya, oficialment per les seves propietats tèxtils, per obtenir fibra de cànem. 

Si voleu més informació en directe, sobretot de les seves propietats medicinals, heu d'anar a la fira Spannabis, a Cornellà-l'Hospitalet. (És pels seus usos medicinals que la fira la fan a l'Hospitalet). Només us heu d'esperar al proper febrer.




Si el calendari el col·loca en aquest moment de l'any (o sigui, avui) no és pensant en la fira sinó perquè és quan floreix. 

divendres, 11 d’octubre del 2013

Dia del trull

Atenció: avui és festiu. I com tots els festius, el dia està dedicat a una eina. Recordeu que fa deu dies l'eina era la tina.

De la tina al trull no hi ha gaire camí, i més després d'haver parlat, ahir mateix, d'oli. I com que bona part dels trulls a la vora dels rius ara són restaurants, doncs avui hi podeu anar, que per això no es treballa. 

Atenció: declino tota responsabilitat de les conseqüències que es puguin ocasionar si algú em fa cas. Perquè està clar que si algú llegeix això segurament pertany a la classe treballadora, no pas als que fan festa de dilluns a divendres, i després aprofiten el cap de setmana per descansar.



En tot cas la foto que us poso és del Trull del Fuster, a Vilanant, que no s'ha reconvertit precisament en restaurant sinó en sala d'exposicions.

Vaja, potser que diguem alguna cosa del trull. És el molí d'oli. El mot ve del llatí vulgar: torclum, que seria alguna cosa com prémer i esprémer, que és com s'aconseguia l'oli des d'antic. I pel que fa als trulls, no havien variat pas tant des dels temps dels romans. Fins fa 50 o 60 anys. Ni s'ho imaginaven, els pobres republicans del nostre calendari, tot i la seva defensa aferrissada de la tècnica i el progrés. 


dijous, 10 d’octubre del 2013

Dia del gira-sol

Segon novidi de Veremari: dia del gira-sol.


País Secret ja ha fet notar en els comentaris que aquests republicans de finals del XVIII estaven molt pendents dels aliments que havien arribat d'Amèrica. Doncs, per corroborar la seva observació, avui una altra. Una planta originària del que ara s'anomena Estats Units.

Es conrea per la seva llavor gràcies a la qual va fer la seva fortuna la casa valenciana Churruca. De la llavor també se n'extreu oli, i permeteu-me que doni per acabada la secció comercial.

Particularment m'encanta el nom científic de la planta: Helianthus (em salto la segona part, no tan amable). Helios vol dir sol. Anthos vol dir flor. Ho ajunteu i segur que us convenç. Per la forma de la flor i per la seva rotació solar. Aquests grecs clàssics hi tocaven. I els americans que n'han adaptat el nom sense més complicacions: Sunflower.

I parlant dels grecs: la foto que us he posat és de les que fèiem servir a les classes d'art i matemàtica per relacionar la natura amb el número phi, àlies proporció màgica.

Ja sabeu que floreix entre començaments i mitjans d'estiu. La recol·lecció, però, es fa per aquestes dates. I el calendari republicà ho celebra justament avui. 

dimecres, 9 d’octubre del 2013

Dia del fajol

El fajol no és un cereal però com si ho fos. No és estrany que també se'l conegui com "blat negre". 



Conté un glucòsid, la fagomina, que retarda la sensació de gana. Als països bàltics i exsoviètics, en fan pa i altres; ells sí que se l'estimen.

Aquí no tant. De sempre que es feia servir per a l'alimentació del bestiar, i també per a les farinetes de la gent humil. 

Ah, però de finals del segle XX la ciència ha proclamat que "conté les proteïnes de més alt valor biològic del regne vegetal". A més, no té gluten. No ens el miràvem bé.

Com que li agrada la humitat, la comarca de la Garrotxa (l'orinalet de Catalunya, que diuen) és el seu refugi català.

dimarts, 8 d’octubre del 2013

Dia de la carbassa

Fa quadre dies parlàvem de la carbassera de rabequet. I ja vam donar un cop d'ull a les carbasses en general. 



La d'avui és la que en francès en diuen citrouille, és a dir, ras i curt, la carbassa en genèric. 

Com que a l'entrada anterior us posava la foto del rabequet, el violí de pastor, ara toca posar una imatge del fruit d'aquesta planta herbàcia procedent d'Amèrica. I com que a l'altra entrada em posava nostàlgic amb les farinetes de carbassa que em feien engolir de petit, en èpoques en què tenir alguna cosa per engolir ja era quelcom, avui em posaré nostàlgic amb un altre producte d'una varietat carbassera.

I ara no parlo de matar la gana, sinó d'alimentar la golafreria. Em refereixo al cabell d'àngel. La Cucurbita maxima, la que no es pot guardar i per això sol rebre el nom de carbassa -carabassa que en diuen al Segrià- de Tots Sants. Per als llaminers -gormands que en diuen al Segrià- en temps d'escassetats.

dilluns, 7 d’octubre del 2013

Dia de la flor de nit

Una altra planta ornamental vinguda de lluny. Concretament dels Andes peruans a mitjans del segle XVI. Com ja heu vist en el títol avui és el dia de la flor de nit.


Diria que la data és ben trobada perquè aquests dies a l'Escala, a la zona de la cala de la Creu, les mates grogues i vermelles s'obren a mitja tarda, i fan el seu efecte, de color i de flaire. Quedaran obertes fins demà a mig matí.

Aquesta afició horària té molt a veure amb les esfinxs que les pol·linitzen, lògicament nocturnes. 

El tema del color també té el seu què. Les plantes de flor groga, conforme es van fent grans, van traient flors de color vermell. Les de color blanc acaben fent flors de color violeta. O això diuen les enciclopèdies.

La planta s'escampa amb facilitat, ja que té estratègies autofertilitzants. A més de fer bonic i donar feina per eradicar-la, jo no li'n conec cap altra utilitat. És a dir, forma part de la facció decorativa del calendari republicà. 


diumenge, 6 d’octubre del 2013

Dia de l'ase

El cinquè dia (quintidi) del primer grup de deu dies estava dedicat al cavall. Avui és el quintidi del segon grup de deu dies, i, oh sorpresa, està dedicat a l'ase.



No patiu que el toro també sortirà, però us haureu d'esperar a Plujós (finals de gener). A saber si llavors aquest blog continua l'exercici. Ja ho veurem, ¿oi?

Anem a l'ase. Al ruc mascle o somera femella. Al burro. Al cavall del poble. Aquest sobrenom l'ha rebut perquè pot fer pràcticament la mateixa feina que un cavall però menja molt menys; resulta molt més econòmic de mantenir.

Una de les races més apreciades d'ase ja sabeu quina és: l'ase català o guarà (Equus asinus var. catalana). Emparentat de prop amb l'ase mallorquí i el zamorà-lleonès. Una bèstia que havia estat imprescindible i que ara es troba directament abocada a l'extinció. 

Com les màquines d'escriure. Ei, és per acabar desviant el tema. 

dissabte, 5 d’octubre del 2013

Dia dels pebrots de ruc

Permeteu-me la llicència del títol. Oficialment és el dia de la Reseda, i la resedàcia que jo conec ha per nom popular Pebrots de ruc (Reseda phyteuma). Aquesta d'aquí sota.


El nom li ve de la forma dels fruits, una mena de pebrot de més o menys un centímetre. No crec que els rucs se'n mengin, però.

Trobo a la xarxa que hi ha altres resedes que són conreades per la seva bona olor (Reseda olorata).

A França l'espècie més abundant és la Reseda lutea que en aquesta època de l'any encara es pot trobar florida. Planta medicinal com no podria ser d'altra manera (efectes antiinflamatoris, analgèsics...). I encara una altra cosa: les arrels de la planta s'han fet servir des d'antic per aconseguir el color groc específic de la bandera espanyola (el gualdo). Per això en zones castellanes rep el nom de Reseda amarilla o Gualdón.

Vaja, que hem d'anar practicant idiomes, ¿no?

divendres, 4 d’octubre del 2013

Dia de la carbassera de rabequet

Tretzè dia de Veremari: dia de la carbassera de rabequet.

I ara, ¿què fa aquest de la foto?


Bé, deixem-ho per després. De moment, cap sorpresa amb la carbassa. Vinguda d'Amèrica per discutir el color a la taronja mediterrània i per alimentar les masses populars.

I aquí hi ha una nota nostàlgica. De petit, a pagès, amb més estreetors que no pas amplituds, encara recordo el que en dèiem "farinetes" per sopar i el component bàsic era la carabassa, amb altres complements menors i esporàdics.

Per tant, avui és un dia solemne per a mi, encara que em diuen que hauria de tornar a la sopa de carbassa perquè és tan sana i depurativa.

De tota manera, per als més ianquitzats, és la carbassa que es buida i s'omple d'espelmes per Halloween.

¿I el rabequet? Doncs era un instrument musical d'origen àrab. Dues cordes amb una fullola i fent servir la carbassa com a caixa de ressonància (però no sempre, com es pot veure a la foto). I ara us plantejo l'enigma del dia: ¿com es pot dir carbassera de rabequet si ha vingut d'Amèrica i ja la feien servir els àrabs abans que en Colom descobrís el continent?

dijous, 3 d’octubre del 2013

Dia de la sempreviva


O sigui, la sempreviva de nom oficial, però que podem trobar com a ramell de sant Ponç, flor de sant Joan, flor de tot l'any, mançanella, flor de mort i sempreviva borda (donant per fet que hi ha una altra sempreviva de llei).

O sigui: Helichrysum stoechas. O sigui, la que fa olor de curri. O sigui la que ens trobem prop del mar, tant en roques com en sistemes dunars.

O sigui la que es fa servir per decorar els habitatges de la gent humil, i que a més té propietats febrífugues i pectorals.


O sigui, la que a Figueres n'han omplert algunes rotondes, aromatitzant els gasos pudents dels vehicles que hi rotonden, si més no, cap als volts de la diada dels Països Catalans.


dimecres, 2 d’octubre del 2013

Dia de la patata

Comença la segona dècada (no patiu, en el calendari republicà això vol dir el segon grup de deu dies), o sigui que torna a ser primidi.



¿Com veieu que sigui el dia de la patata?

Em fa l'efecte que més val que no em posi amb el tema gastronòmic. Durant un temps vaig batallar per perfeccionar la meva truita de patates. En feia una cada diumenge. Parlem d'una truita d'amplada i gruixos considerables. I això em va posar davant d'una experimentació de tipus de patates i la seva resposta a l'oli, a la sal i al meu hipotètic art de la truita. Potser algun dia en publicaré el resultat, tot i que per llavors les espècies de patates que es trobin al mercat ja seran diferents de les d'ara.

M'atrau més divagar sobre la importància de la patata en el creixement demogràfic català del XVII. O que la Guerra de Sucessió de Baviera (pocs anys abans de l'aparició d'aquest calendari) s'acabés anomenant la Guerra de la Patata (perquè la guerra es va dilucidar tallant els subministraments de menjar de la tropa), o, més recentment, la Gran Fam Irlandesa (entre el míldiu de la patata i les polítiques industrials) que va endur-se per endavant un milió de persones i va fer emigrar altres milions.

Vaja, que no si és millor posar la cançó de la Trinca i passar de lliçons que no estem disposats a aprendre.

dimarts, 1 d’octubre del 2013

Dia de la tina

Cada desè dia, la cosa canvia. Cada deu dies toca ser festiu. I no està dedicat a cap planta ni a cap animal; està dedicat a una eina.



M'imagino que no teniu cap dubte de quina serà la primera eina, si és que recordeu quina era la primera planta. Doncs, sí, ho heu endevinat: la tina.

Encara que, diccionari en mà, una tina pot ser qualsevol tipus de dipòsit per a qualsevol tipus de contingut, el fet és que la tina -de fusta, pedra o ceràmica- se sol associar al vi.

Avui en dia es fan d'acer inoxidable o de resina sintètica, perquè diuen que així controlen millor la temperatura durant el procés de fermentació.

Com que m'agrada el vi estic disposat a creure-m'ho. No sé vosaltres...