divendres, 24 de gener del 2014

Festí

Això és el que deu pretendre el borinot de la foto, i no de menjar precisament. 
Ja sabeu que les orquídies són molt traïdores, i capten clients amb un fanalet vermell a la porta.
Amb raó són les plantes més noves, les més espavilades, les de recursos més sofisticats.
Però a dins no hi ha el que s'esperen els pobres insectes sinó dosis de pol·len per escampar.
Tanmateix no penseu malament de l'insecte, ja que ell ho fa pel bé de l'espècie (en aquest moment, pel bé de l'espècie de l'orquídia).


Sí, la foto és d'avui.
Sí, la foto és feta a la garriga d'Empordà.
Sí, hi he tornat per qüestions laborovicioses (o laborocioses).
Vaja, per feina i per estirar les cames
i per fer respirar els ulls.



dissabte, 18 de gener del 2014

De l'odi al matrimoni, i viceversa

Alice Munro m’ha arribat amb aquesta doble targeta de presentació d’haver estat guardonada amb el Nobel de Literatura del 2013 i el tòpic de ser una mestressa de casa que es dedica a escriure contes en el seu temps lliure.


El que m’he llegit és Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni. Nou contes que són veritables novel·les curtes. Un llibre del 2001 (Hateship, Friendship, Courtship, Loveship, Marriage). Històries aparentment simples, aparentment irrellevants, carregades d’un laboriós optimisme, impredictible, i fornides de metàfores tan contundents com domèstiques. Sempre situades a Ontàrio, el seu lloc de residència i que deu ser el que coneix a fons. I a fe que a alguns dels seus personatges els ha hagut de conèixer (o inventar-los) a fons, perquè quan comencen a aparèixer en els contes, ja són figures consolidades.


Segur que sí, que se n’ha de saber molt per poder fer això, i com qui no pot evitar-ho.



És un dels tres llibres traduïts al català per la Dolors Udina. Ara em dono un temps per anar avançant el piló que se m’acumula i segurament després n’entomaré un altre. Hi haurà temps. Potser quan es tradueixi algun llibre d’aquests “relats enllaçats” que prometen tant.

divendres, 17 de gener del 2014

Dos autoretrats i una endevinalla

Les tres fotos són d'aquesta tarda a la Garriga d'Empordà (entre Llers i Avinyonet).

Primer autoretrat amb lleganya:

Segon autoretrat quasi de cos sencer:

I ara l'endevinalla:

Cel rogenc,
no plourà pas
i som a l'Empordà.
¿Quin temps farà?

dimarts, 14 de gener del 2014

Una altra gent, en un altre planeta

Aquest Nadal vaig anar a veure 12 años de esclavitud. Com que em trobo que ara en parla molta gent, aprofito per dir la meva de la pel·lícula de l’Steve McQueen.


No vaig sortir entusiasmat del cinema, però tampoc decebut. De tant en tant s’agraeix una pel·lícula comercial americana que no sigui d’efectes especials, superherois i superhecatombes.


Em diuen que és una pel·lícula lenta, i sí que he d’acceptar que té escenes lentes –premeditadament– però no escenes buides.


Em diuen que és una pel·lícula maniqueista, que barreja Bíblia i esclavitud, que dibuixa un món de bons i dolents, i sí que barreja segons quines coses, crec que amb força encert, i no em va semblar que els bons en fossin tant ni els dolents tampoc. Fins i tot el protagonista manté un cert grau d’humanitat però a l’hora de salvar el cul no té cap mena de vacil·lació, i si en té alguna, de vacil·lació, la supera fàcilment.


Diria que la pel·lícula planteja, un altre cop, una reflexió encara no superada. Tots nosaltres som terriblement civilitzats i profundament demòcrates, però ¿com ens hauríem comportat amb els jueus si haguéssim viscut a l’Alemanya nazi? ¿Quina opinió hauríem tingut dels esclaus negres si haguéssim estat hisendats surenys?


En el cas de la pel·lícula, l’heroisme té matisos i té un cost. Opino, doncs, que ofereix la dosi suficient de reflexió i d’honestedat.

A partir d’aquí, que li donin o li deneguin els premis que vulguin.

divendres, 10 de gener del 2014

Digiscoping amb membranes

La Rosa Matesanz havia fet a Girona una xerrada sobre digiscoping. Va ser el maig passat, durant el Temps de Flors. S’acompanyava d’una exposició que titulava Més que plomes i per alguna banda s’agosarava l’eslògan: Temps de flors, temps d’ocells.


Ara teniu l’exposició al Cortalet, però només fins al diumenge. Ja fa un mes que hi és, però un servidor se n’assabenta de les ofertes quan ja s’han exhaurit. De fet s’havia inaugurat coincidint amb el Festival de les Aus.


Lògicament si aneu a veure-la –entre altres motius, perquè val la pena–, disposeu d’una estona per fer una passejada ni que només sigui fins a l’aguait Quim Franch, i feu vosaltres mateixos alguna pràctica, encara que no disposeu de l’equip. Feu com jo, un digiscompuguing que també està bé.


Va, us en comparteixo algunes d'avui mateix, com si es tractés d’una exposició particular que comença ara i que es clausura també ara mateix.


 

          

dimecres, 8 de gener del 2014

De "Jo faig el carrer" a "La calle es mía"

Parlo de l’exposició de fotos d’en Joan Colom al MNAC. Com diria algú: una vastíssima exposició. Certament recomanable.


En Joan Colom va publicar un llibre amb una bona col·lecció de fotografies seves. El que ara explico està documentat a l’exposició i també al blog Piscolabis Librorum d’en Galderich (Albert Domènech). El llibre va ser un èxit, tant que en Colom no en va publicar cap més i durant molt de temps no va fer fotos.


En Joan Colom feia fotos d’amagat. Anava al Barri Xino i, segons l’Esther Tusquets, era un “insigne retratista de putas, a las que llevaba años espiando obsesivo, con la cámara escondida bajo la gabardina”. Una definició demolidora. Ell ho explica un xic diferent: “Jo faig el carrer, i és cert perquè el sistema de treball m’havia de permetre fer fotografies de manera regular i continuada, setmana rere setmana, sense posar en perill la meva integritat física i sense perdre la capacitat d’atrapar les situacions de manera viva i espontània.“ Val a dir que no només fotografiava prostitutes.


Doncs les fotos d’en Colom les van enviar a un escriptor gallec que escrivia en castellà perquè en fes uns textos confrontats. Em refereixo al senyor Camilo José Cela. El llibre havia de pertànyer a la col·lecció Palabra e Imagen de la qual ja s’havien publicat alguns títols (com el de la imatge de sota) sense cap mena d’èxit.


En Cela va tirar pel dret i va parlar directament i sense embuts de les putes. D’entrada va manllevar un vers del Cancionero General de 1557 per fer-ne el títol: Izas, rabizas y Colipoterras i hagués pogut continuar amb un altre vers del mateix poema amb “Hurgamandera y Putarazanas”.


No he llegit el text, per tant no puc opinar-ne. Tampoc no m’hi sento impulsat. El cas és que totes les ressenyes diuen que es tracta d’un text que va decebre profundament en Joan Colom ja que ridiculitzava sense mesura les prostitutes fotografiades, i que, en realitzar-se el 1964 (dos anys abans de la Ley de Prensa), era absolutament impossible que superés la censura i es pogués publicar.


Però aquí hi ha l’altra part del títol de post. El ministro de Cultura, senyor Fraga Iribarne, gallec i amic d’en Cela, va donar permís (saltant-se tots els tràmits burocràtics de l’època) per a la seva publicació. Suposo que reconeixeu en Fraga com l’autor de la frase La calle es mía. Un escàndol. (El llibre, vull dir). Un èxit de vendes.


I com si d’una campanya de màrqueting es tractés, una de les prostitutes més joves que hi sortia, va denunciar el llibre perquè atemptava contra el seu honor, ja que ella només era “cambrera” i filla d’un funcionari de presons, com va declarar a la premsa. Tanmateix la denunciant no es va presentar a l’acte de conciliació i no va passar res. Però la promoció ja estava feta. Va ser el primer best seller de l’editorial Lumen.


El llibre també va obtenir reconeixement a l’exterior, però sobretot per la part gràfica. A la Mostra de Venezia se li atorgà el Lleó de Bronze sense que l’editorial s’hi hagués presentat entre altres coses perquè ni sabia que el premi existís.



I ja està. Vet aquí un carrer d’anada i tornada. Recordeu d'anar a veure l'exposició.

dimarts, 7 de gener del 2014

En una sola persona, sigui qui sigui

La sexualitat és complicada. Vés que no sigui el més complicat que tenim els humans. Aquesta barreja d'impulsos, d'impaciències, de confusions, de persistències i d'identitats.

Tot això, en una sola persona. En una sola persona.


Suposem que això és el que John Irving pretenia palesar en el seu llibre. Una epopeia de la sexualitat. La doble feinada d'identificar-se com a bisexual; amb un futimer de precedents familiars ocults, latents i motivadors d'escàndols; les múltiples relacions no sempre compatibles; una doble evolució; l'aparició del SIDA; la revisió en clau sexual de totes les amistats i enemistats de la infantesa, de la joventud...

En castellà el títol del llibre ha estat traduït com Personas como yo. El títol original és In one person. La imatge de fons és comuna a la major part de les edicions. 


No sé si és una novel·la autobiogràfica. Ho sembla, per la força que té en els detalls de tot el que explica. Però l'Irving sempre m'ha resultat versemblant, sigui frígid o pentasexual. Tant li fa si és autobiogràfica o no. També podria dir que és una autobiografia ni oficial ni autoritzada. 

La novel·la té altres potències: el món del teatre (Shakespeare, Ibsen), l'ambient de lluita esportiva en un institut de províncies, els via crucis hospitalaris, la idea recurrent del suïcidi, la manera d'envellir de tothom, els viatges per l'Europa suposadament permissiva abans de la caiguda del Mur...


Només puc reconèixer una decepció: el final, les darreres deu pàgines, l'últim personatge.

diumenge, 5 de gener del 2014

Un camí, una casa, un bosc, un riu.


Al camí algú, potser amb bestiar, burgesos que passegen, vilatans que treballen.

Altres cases al costat de la casa, una pallissa, teulats entre la vegetació.


Verds diferents entre el bosc, potser finals de primavera o principis de tardor.

El riu que es perd entre el bosc, reflectint algun núvol que vaga esmaperdut pel cel.


I una lentitud aclaparadora. Temps que llisca fora del temps. Efímeres eternitats amb prou feines encadenades.

I de cop i volta l’home s’urbanitza, mira el món des de la finestra d’un hotel al mig de la ciutat. Es torna puntillós, dinàmic.


Però és només un miratge, una fugida d’estudi, una al·lucinació.


Bé, estic parlant de l’exposició de l’impressionista Camille Pissarro que els de Caixafòrum han portat a Barcelona amb una notable selecció d’obres d’aquest autor, mestre de Gaugin, Cézanne –i diuen que també Van Gogh.



dissabte, 4 de gener del 2014

Capital de dia / capital de nit

Escapada diürna a la capital amb un romanent de tres propostes plàstiques, una de fa dos segles, Pissarro, una altra de fa un segle, Vida de Picasso, i una altra des de fa mig segle cap aquí, les fotos de Colom. I també algunes imatges d’una ciutat sota núvols de densitat creixent. 


Escapada nocturna a la capital amb un romanent de dues peces de circ, una amb molts mitjans, The Hole, i una altra amb molt pocs, Aaart! I també algunes imatges de la il·luminació urbana per minimitzar la llargada de les nits.


dimecres, 1 de gener del 2014

Cançons de sal i pebre


L’enginy i la capacitat de sorprendre són bases habituals d’en Sergi Pàmies. En els contes pot fer parada d’aquestes habilitats. Aquí  a les Cançons d'amor i de pluja, també hi són.


Però hi ha alguna cosa inesperada dins de l’inesperat, embrions de contes que han quedat tal qual, alguna història absolutament autobiogràfica sense cap parament artificiós.


Al cap i a la fi, un catàleg espars, en què alguns articles tenen relació amb altres articles d’altres pàgines o potser d’altres catàlegs, però cadascun d’ells amb prou entitat per suggerir o arrencar un somriure o deixar-te amb les ganes d’una continuació.


Difícil de triar un entre els altres. Era un llibre recomanat dels que no et fan desconfiar de qui te’l recomanava.