dissabte, 27 de desembre del 2008

Coses del Nadal


El Nadal a Lleida. A més dels dinars i sopars i tertúlies repetides, comporta la possibilitat -fins i tot l'hàbit- d'un cert consum de productes culturals. Us comento algunes novetats en què he sucumbit.
De pel·lícula comercial ha tocat Australia amb dos guaperes que no acaben de lligar. Una mica com la duquesa d’Alba i el seu xicot. Una bonica història d’amor però amb alguna cosa que falla. La pel·lícula és un bon espectacle visual, amb paisatges i efectes i molta coloraina. Té, a més, algun tema de debat de sobretaula, com el procés d’obrir els ulls quan ets en una terra nova, l’amor als fills fins i tot als no biològics, els viatges iniciàtics com a manera d’assumir una terra i, per tant, una cultura i, per tant, una identitat. Suposo que encara que la pel·lícula s’il·lustri amb els aborígens australians l’exemple deu servir per a altres cultures. En tot cas, llargueta, pesadeta, però molt millor que altres coses que he vist darrerament. La dirigeix un tal Baz Luhrmann (australià ell, i director de Romeu + Juliet i Moulin Rouge).


De llibre ha tocat Estimat Michele. Demolidor. Es llegeix en un moment i això encara fa més mal. És una novel·la de la romana Natalia Ginzburg publicada el 1973, i ara traduïda al català. Com qui diu és un recull de correspondència entre en Michele i diverses persones relacionades, bàsicament la família i alguns amics. A cada carta que llegeixes –quin domini dels registres personals!– t’adones com en som de dependents i inconscients. Necessitem i establim relacions absurdes i obscures que es mantenen perquè els altres també necessiten i estableixen relacions absurdes i obscures. Cadascú té una peça del trencaclosques d’algú altre, i les nostres peces les anem repartint entre persones que difícilment les ajuntaran. Després ve quan ens morim i res del que hem deixat pendent manté el sentit. O d’això m’ha semblat que anava. Boníssima.

I un espectacle nadalenc. ¿Heu pensat en els Pastorets? Doncs, heu encertat. Però, mira. Pastorets Rock. És la gira del seu segon disc, 2 de 10 amb faixa. Abans d'ahir eren a Lleida i aquesta nit són a Salt. ¿Què us en puc dir? ¿Us podeu imaginar tres-centes persones saltant i ballant el Marrameu torra castanyes? Doncs jo ho he vist. ¿Us podeu imaginar una Santa Espina amb ritme de We will rock you? Doncs jo ho he sentit. ¿Us heu adonat de fins a quin punt El ball de la civada és un himne d’afirmació nacional? Doncs jo ho he comprovat. En Bernat diu que malament anem si els actes a favor de la terra passen per deixar-se anar amb La masovera. Doncs jo penso que anem força bé mentre algú descobreixi aquests lligams secretament col·lectius i col·lectivament secrets i aconsegueixi que el personal s’ho passi bé. Sí, sí, he dit allò tan lleig de “el personal s’ho passi bé”. I entre el personal, un servidor. Em van semblar musicalment molt bons i escènicament molt divertits. N'he buscat enregistraments a la xarxa però no els fan justícia, i encara menys una tristoia intervenció en el programa El Club.

dimecres, 24 de desembre del 2008

Felicitació

Winter Solstice de Roberta Lannes-Sealey

Bon Solstici (a les 12:04 del diumenge 21, o sigui bon inici de Nivós; aquest any sí que la meteorologia juga a favor del calendari republicà)

Bon Nadal (bons missatges al mòbil, bones felicitacions via correu electrònic, potser alguna postaleta de correu ordinari –la del Corte Inglés, per exemple…)

Bones Festes (especialment funcionaris; cap comentari per als treballadors i treballadores de centres comercials d’horaris salvatges…)

Bons Regals (bon tió, bons amics invisibles, bons ninots del Pare Noël penjats del balcó, bons rotlles de paper de regal…)

Bons Àpats (bons torrons, bons canelons, bones escudelles, bones gambes, bons galets, bons tortells, bons propòsits de posar-se a règim…)

I ja no sé què més desitjar-vos. Que sobrevisquem, potser.

diumenge, 21 de desembre del 2008

Vincent Sheean

Vincent Sheean al mig de la foto

A principis de 1939 en Vincent era a París, escrivint un llibre i pendent del procés de la Guerra Civil. Quan va adonar-se que la República tenia els dies comptats va deixar el llibre i va intentar anar a Barcelona. Viatajava amb el Ministre d’Estat, Julio Álvarez del Vayo. Impossible arribar a Barcelona. Les carreteres eren ocupades per milers de refugiats que fugien. Van pensar que amb prou feines podrien arribar a Girona. Tampoc. A Figueres van acabar el viatge. Hi va passar uns dies, els immediatament anteriors i els immediatament posteriors a la caiguda de Barcelona, justament quan a Figueres va arribar el gruix de gent camí de França.
Tot això ho explica en un capítol del seu llibre Not peace but a sword, capítol que he traduït per encàrrec. Un d’aquells encàrrecs que enganxen. Suposo que el capítol tindrà algun tipus de difusió en el futur. Espero. Em prenc la llibertat d’incloure un fragment en el missatge.

Portada del llibre Not peace but a sword

Cap allà dos o tres quarts de quatre de la matinada vaig decidir que era inútil intentar dormir més; em vaig llevar i vaig sortir al carrer.
Mai no oblidaré el que hi vaig veure. Refugiats que havien seguit arribant totes i cadascuna de les vint-i-quatre hores darreres, però a cada hora n’arribaven més que a l'anterior, i en aquells moments ja hi havia una gernació de milers de refugiats en el poble de Figueres. Dormien als marges, i a les voreres, arraulint-se els uns contra els altres per mantenir l’escalfor, al voltant dels seus fardells que feien servir de coixí. Aquells fardells contenien totes les seves possessions. Sovint eren de parracs, però de vegades eren una olla o una paella estacades amb una corda. Les voreres i els marges al voltant de la Plaça eren plenes d’aquelles figures humanes en la nit gelada i negra; molts d’ells els senties dormir, altres es removien incòmodes o parlaven o sospiraven. Hi havia mainada plorant amunt i avall de la foscor del carrer, també mainada molt petita. A cada portal, pati, arcada o obertura de la mena que fos que oferís algun tipus de refugi o aixopluc de l’amarg temps atmosfèric, les fosques figures s’amuntegaven o s’arraulien contra les parets, negres entre la negror que les embolcallava.
Vaig vagar pels carrers durant molta estona, potser tres hores o més. Em semblava que allò havia de ser el final. Havia vist refugiats abans, però aquella acumulació de sofriment després de dos anys de guerra, em va sotragar tant la raó com l’esperança
.”

Miraré d’aconseguir la resta del llibre, perquè us asseguro que el fragment al que he tingut accés val la pena.

dijous, 18 de desembre del 2008

Músiques sense les quals crec que jo no seria el mateix


He hagut de fer alguns viatges a Lleida per qüestions de salut familiar. Són unes tres hores d'anada i unes altres tres de tornada.

No puc concebre un viatge llarg sense música. Si puc, la trio amb calma. Després escolto altres coses a les que he pensat amb calma. Però necessito música. Pensant-ho bé, la música forma part indissoluble d'un servidor. Encara que canti fatal. Encara que no sàpiga tocar en condicions cap instrument. Sense música no puc concebre la vida. Sense música no em puc concebre.

Donant voltes a aquesta idea, una nit d'hospital a Lleida, a més d'escriure algun poema que ja he posat per alguna banda del bloc, se'm va acudir de fer un bloc nou: musiquessenselesquals. Un lloc on anar posant cançons o altres músiques que han deixat cicatriu, externa o interna. I al costat de la música, el record o el motiu o allò que la fa personalment rellevant. Una autobiografia musical a petites dosis. ¿A qui pot interessar? Tret de mi mateix, a ningú, evidentment. ¿I què? ¿No és internet la dictadura dels mediocres?

En aquell viatge a Lleida escoltava en Steve Winwood que, durant un temps, m'havia agradat molt. Em venia a la memòria l'any ja llunyà que vaig fer un màster a Barcelona. Hi vaig haver de fer tants viatges que em vaig plantejar com a feina metòdica reescoltar els centenars de cassets que tenia enregistrats. Amb la col·laboració d'una bona cinta netejadora, vaig tornar a posar cintes que feia segles que no escoltava. Moltes d'elles van anar a parar directament a la paperera i després a les escombraries (no eren temps de deixalleria, aquells, encara). D'altres cintes se sentien bé però van tornar al cul de la capsa. Algunes sí que es van salvar. Per exemple, les d'en Winwood.

I el que són les coses, tot fent el xafarder topo amb una imatge simpàtica d'en Gusti. Veig que hem coincidit amb alguna de les cintes que salvar. O potser és que ell ha trobat una manera més creativa de reciclar-les. Tant li fa.

Si acabaré fent el bloc o no depén de moltes coses, especialment del temps disponible. De moment us poso una de les músiques sense les quals crec que jo no seria el mateix. Si voleu saber per què, us haureu d'esperar que el projecte sigui una realitat. Tot arribarà, potser.

diumenge, 14 de desembre del 2008

Espècie invasora



La broma era inevitable, i jo tampoc no me n'he estat. ¿Ordinari? I tant! Però amb el futbol tot és permès.

Si la imatge no tingués la cara d'en Leo Messi, seria una Linepithema humile com cal. Evidentment es tracta d'una formiga, aquest insecte tan laboriós com necessari, però que també ha entrat a formar part de les estadístiques de la globalització --com la Lliga de futbol!

Es tracta d'una plaga, i molt perillosa, segons la Universitat de Copenhaguen. Se la coneix com la formiga argentina, i la seva explosió demogràfica és una amenaça terrible per a la biodiversitat (vés, quina xorrada!) com per als conreus (ep, això sí que és seriós!).

La seva propagació és tan bèstia com es pot apreciar en el mapa:



Continuant amb la broma, podria dedicar aquest missatge a l'argentí de la família, en Cristian.

Tanmateix sembla que la qüestió és prou seriosa. D'aquí uns segles o uns milenis, tot es veurà diferent, segur; però també sembla bastant segur que seran altres espècies diferents a la humana, les que ho veuran. La natura se'ns haurà tret de sobre, necessàriament.

Per cert, la notícia l'he rebut a través de la Clau ("Actualitat i Societat a Catalunya Nord i Sud"). Suposo que us voldreu ampliar la informació. Endavant.

dimecres, 10 de desembre del 2008

Nadaloto

Ara ve el Nadal (amb majúscula).
Ara ve la Loteria (amb majúscula).
Jo tinc un problema amb la loteria. Em dóna mal rotllo. La Margarita em diu que hi ha tantes coses que em donen mal rotllo que no sap què hi he vingut jo a fer aquí. I potser té raó. Però, tant si en té com si no, la loteria em continua donant mal rotllo.
Els companys del sindicat, ara farà quatre anys, es van quedar de pasta de moniato quan em van donar un pilonet de participacions perquè les anés oferint a les escoles i instituts, a mestres i professors, i jo els vaig dir que si havia d’anar als centres a vendre loteria em podien donar de baixa de la feina i, si convenia, del sindicat.
Quan els meus fills eren petits, sovint els adjudicaven talonaris de loteria o de vés a saber quin sorteig, perquè els havien de vendre. És clar que els ajudava a col·locar-los. En portava sempre a sobre i cada cop que algun company de feina o del que fos me n’oferia, jo els deia que, en tot cas, els intercanviava. Tants com estaven disposats a baratar-ne, fèiem el canvi. I tots contents. O no. Els que no podia col·locar, en pagava l’import i ja està. Tot sigui pels fills. I quan arribava el sorteig, a vegades mirava si havia tocat. Em sembla recordar que alguna vegada ho vaig mirar.
Doncs, ja hi som. Ara vé quan els companys decideixen de fer una compra de dècims. Que si en vull. Sempre dic que sí, el mínim que em sembla socialment acceptable. M’estalvio explicacions.
Vull pensar que el mal rotllo que hi tinc és una qüestió moral. Crec que això de la sort institucionalitzada és una manera hipòcrita de prendre una mica més del poc que tenen els que tenen poc, perquè els espavilats de la legalitat, l'estat en aquest cas, en treguin el profit que poden o que consideren que podran justificar. Es disfressi de tradició o d’oportunitat o del que sigui, continua sent una enganyifa, una martingala, un frau. Un frau en què els estafats són còmplices directes.
¿Exagero?
La sort és important. Molt important. Si n’hem de tenir no es pot desaprofitar. ¿Per què malgastar-la amb loteria, doncs?

dissabte, 6 de desembre del 2008

Les primeres freds


Doncs sí, les primeres freds m'han enganxat precisament llegint el llibre d'en Joan Margarit amb el mateix títol, tot i que normalitzat: Els primers freds. Una antologia poètica que abraça l'obra de l'autor entre 1975 i 1995.
Llegir una antologia tan completa d'un autor tan con-centrat en determinats símbols i imatges recurrents, i encara amb una versificació única (com aquell que diu només fa servir un tipus de vers), et dóna la sesnsació d'estar rellegint el que vas llegir ahir o abans-d'ahir, amb unes altres paraules o amb una altra excusa; com si l'autor hagués oblidat que ja havia escrit aquell poema i tornés a intentar-ho.
Malgrat això és un llibre de bon empassar. Reconeix que la feina del poeta és donar feina al lector, que no es pensi que llegir poesia és un passatemps innocent. I aconsegueix fer-ho d'una manera tan elegant com planera.
Us en poso dos exemples breus, que potser ja són coneguts:

AL LECTOR

Teves seran les dones que he estimat
i que mai no he perdut, malgrat el vent
cruel dels anys, i teu serà l'enigma
de l'illa del tresor.
Els teus ulls seran meus per un instant
i, a canvi de deixar-te escoltar als vidres
la pluja que ara escolto, i fer-te còmplice
del meu demà, que tu podràs conèixer,
no permetràs que mori i, algun vespre,
em deixaràs ser tu en una altra pluja.

POÈTICA

Perseguint la bellesa estaràs sol
perquè, en trobar-la, s'esvaneix i deixa
la seva pols de papallona als dits.
I tornaràs a percaçar l'esclat
que saps dins teu, talment el llamp
que en un instant et mostra,
fins al llunyà horitzó, la realitat.

I ja està, dues mostres de l'autor de moda, l'autor contingut.

I al mateix temps us goso parlar d'un altre autor, un altre de poesia més incontinent. El vaig seguint de fa un temps tot i que la seva fertilitat m'obliga a ser més metòdic i exhaustiu del que em surt de natural, si no em vull quedar enrere. Parlo de Santi B. Amb el seu permís l'incloc dins el llistat lateral del Deixat enredar.

dimarts, 2 de desembre del 2008

Desembre i la fi del món

Us suposo informats que un desembre (com aquest però no aquest) hi ha prevista la fi del món. Concretament el dia 21 del desembre de 2012. Diuen que els maies ja ho havien calculat al detall. I que en Nostradamus ho va portar a cal notari.
Una mala jugada, no cal dir-ho, perquè per al 2014 hi havia també prevista la independència de Catalunya. Concretament el dia 11 de setembre. Vaja, que és possible que no pugui ser.
Anem a pams. Desembre, com a darrer mes de l'any segons model occidental, ja es presta a despertar psicosis catastrofistes tant personals -que passen més aviat desapercebudes excepte per als bancs- com col·lectives -que sempre tenen una mica més de color.
Si voleu aprofundir en el primer tema, trobareu de tot a pertot. Us en poso un perquè no digueu que no teniu temps d'investigar pel vostre compte.



Com a mostra que totes dues prediccions tenen fonamentació científica, us adjunto dues portades de la premsa internacional. En una es veu clara la proximitat de la fi del món (és una imatge capturada a internet) i l'altra avala la immediatesa de la recuperació sobiranista (aquesta és capturada del meu disc dur; no sé pas qui la deu haver posat, senyor fiscal).



De fet, aquest missatge només era per informar-vos que en tal dia com ahir, 11 de Rufolari, començava el mes de desembre. I que era una molt bona oportunitat per a reescoltar la cançó dels Water Boys amb el mateix títol. El que passa és que després se m'hi han anat afegint altres temes. I com sempre, la poesia ha quedat a sota del piló.