Així i tot els de la foto encara coben alguns bons desitjos.
Hi falten la Laura i en Pavel, que havien sortit a comprar tabac.
dimarts, 31 de desembre del 2013
Bon Any -1
O sigui, si el 2013 ha estat l'any 0, el més probable és que l'any 2014 sigui el -1.
Així i tot els de la foto encara coben alguns bons desitjos.
Hi falten la Laura i en Pavel, que havien sortit a comprar tabac.
Així i tot els de la foto encara coben alguns bons desitjos.
Hi falten la Laura i en Pavel, que havien sortit a comprar tabac.
dimecres, 11 de desembre del 2013
Dos Pallars i dues Guerres Civils
Dos taüts negres i dos de blancs parla d’un
quàdruple crim esdevingut al Pallars en els anys de la postguerra.
En Pep Coll, després d’esventar els seus
records d’infantesa, ha fet la seva investigació particular i ha decidit de
fer-ne una història. O potser a escriure-la perquè la història ja estava feta.
El llibre conté més que alguna sorpresa. En
Coll hi ha abocat, diria, el bo i millor del seu ofici, treballant els
registres, els detalls, l’ambientació, la quotidianitat fins a fer-nos-en oblidar.
Hi ha algun moment que el crim sobre el qual
gira tot deixa de ser important, es redueix a la seva mínima expressió. I el
que queda és la galeria de personatges, el ventall de situacions o, si ho
preferiu, un retaule d’un temps i d’un país.
I la impunitat del crim com a gran lliçó.
dimarts, 10 de desembre del 2013
Tramuntén
Si la tramuntana pogués treure’ns els records,
arrabassar-nos-els, i posar-los en un altre cap, sacsejar-nos i
intercanviar-nos l’ànima... aleshores ens passaria el mateix que passa a
Ardalén.
Ardalén és el corresponent càntabre a la
nostra tramuntana. I els records que xarbota vénen del mar enllà, d’aventures i
naufragis, de les Antilles, d’amors apassionats i nostàlgies inexplicables.
El dibuix del Miquelanxo Prado és sublim, com
sempre. Expressions, personatges, paisatges, però, sobretot, peixos, peixos
entremig dels boscos, peixos entremig dels records.
dilluns, 9 de desembre del 2013
Frimari, primera dècada
Primera dècada (de 10 dies) del mes de
Frimari.
Tal com avui és el dia del pic, sí, sí, de l’eina.
I ja portem deu dies de Frimari (el mes de la
fred).
- Primidi va ser el dia del fiteuma –que ja hem
vist, de quan encara feia les coses al dia.
- Duodi va ser el dia del nap farratger.
- Tridi va ser el dia de la xicoira, de la que
fan succedanis del cafè, i sucre tolerat pels diabètics.
- Quartidi va ser el dia de la nespra, la que s’ha
de deixar madurar a la palla i que cura les diarrees.
- Quintidi va ser el dia del porc, del que tot s’aprofita.
- Sextidi va ser el dia de l’herba dels
canonges, la que era reina dels horts dels monestirs.
- Septidi va ser el dia de la coliflor, amb
beixamel, o seques, o cansalada, o...
- Octidi va ser el dia de la mel, amb permís de les
vespes asiàtiques.
- Nonidi va ser el dia del ginebre, amb permís
dels menorquins (¿fa una pomada?)
I avui, que ja ho sabeu. A pic i pala. Perdó:
només a pic.
I d'imatge, uns canonges:
dijous, 21 de novembre del 2013
Dia del fiteuma
Tranquils i tranquil·les: no és una malaltia. És un gènere de plantes amb flors.
Ja n'hem conegut alguns parents. ¿Recordeu els pebrots de ruc?
D'entre totes les espècies, el web d'en Gerard Carrión només en recull una: la fiteuma d'espiga, que és present a la zona de l'Albera i serra Verdera. A la mateixa zona, segons Flora Catalana, també es pot trobar la fiteuma orbicular, tot i molt escassa.
Cap altra referència.
No li he trobat utilitat a part de la seva extraordinària bellesa. Phyteuma spicatum amb fotografia de Flora Catalana.
Ja n'hem conegut alguns parents. ¿Recordeu els pebrots de ruc?
D'entre totes les espècies, el web d'en Gerard Carrión només en recull una: la fiteuma d'espiga, que és present a la zona de l'Albera i serra Verdera. A la mateixa zona, segons Flora Catalana, també es pot trobar la fiteuma orbicular, tot i molt escassa.
Cap altra referència.
No li he trobat utilitat a part de la seva extraordinària bellesa. Phyteuma spicatum amb fotografia de Flora Catalana.
dimecres, 20 de novembre del 2013
Dia del corró
Darrer dia de Brumari. Demà comença Frimari. És a dir, fins avui toca pluja, a partir de demà toca fred.
Si mireu les eines del mes hi trobareu força coherència: arada, rascle i corró.
Després de passar l'arada i el rascle, toca aplanar el terra. Amb el corró, és clar. Manté la humitat a tocar de les llavors plantades o sembrades i n'accelera la germinació.
Us poso una imatge i així m'estalvio les mil paraules.
Clar que també podria referir-se al corró de cuina, o al corró per enquitranar carrers, o al corró dels pergamins... De tota manera, si aneu a Google us sortirà el corró... de la patata.
Si mireu les eines del mes hi trobareu força coherència: arada, rascle i corró.
Després de passar l'arada i el rascle, toca aplanar el terra. Amb el corró, és clar. Manté la humitat a tocar de les llavors plantades o sembrades i n'accelera la germinació.
Us poso una imatge i així m'estalvio les mil paraules.
Clar que també podria referir-se al corró de cuina, o al corró per enquitranar carrers, o al corró dels pergamins... De tota manera, si aneu a Google us sortirà el corró... de la patata.
dimarts, 19 de novembre del 2013
Dia de la servera
La servera és un arbre que fa serves, que són com unes peres que es cullen a finals d'estiu però que s'han de deixar madurar a la palla perquè siguin comestibles.
Els romans feien fermentar aquest fruit per treure'n una mena de sidra, la cerevisa, mot del qual prové la paraula cervesa, tot i no tenir-hi res a beure ni a veure.
És relativament abundant a les illes Balears. El poble Son Servera hi fa referència.
Resistent al fred i a la calor, però no li agraden els terrenys salats.
És parent de la moixera i de la moixera de pastor. Rosàcies totes tres.
Segons Flora Catalana hi ha exemplars a la zona de Figueres-la Jonquera i a la zona de Roses-cap de Creus. Podeu accedir al mapa mitjançant l'enllaç de la foto.
Pel redactat ja deveu suposar que no hi tinc cap experiència directa. A veure si en trobo alguna per l'Escala...
És relativament abundant a les illes Balears. El poble Son Servera hi fa referència.
Resistent al fred i a la calor, però no li agraden els terrenys salats.
És parent de la moixera i de la moixera de pastor. Rosàcies totes tres.
Segons Flora Catalana hi ha exemplars a la zona de Figueres-la Jonquera i a la zona de Roses-cap de Creus. Podeu accedir al mapa mitjançant l'enllaç de la foto.
Pel redactat ja deveu suposar que no hi tinc cap experiència directa. A veure si en trobo alguna per l'Escala...
dilluns, 18 de novembre del 2013
Dia del codony
Se'ns està acabant el mes de Brumari. El dia d'avui el dediquem al codony.
Molta gent encara li diu membrillo, o el fa servir com a eufemisme de "collons". Sembla que tot vagi a parar allà mateix.
Hi ha raons fonamentades per pensar que la famosa baralla entre deesses gregues a partir d'una poma daurada, en realitat era per un codony. I és que quan és madur, en aquestes èpoques de l'any, el fruit perd l'embolcall cotonós i mostra el seu groc esplendorós.
El cert és que el nom castellà membrillo ve de mimbrillo. I és que les branques d'aquest arbust -convertit en arbre a base de conreu selectiu- s'aprofitava per fer cistells i estris dels que es fan normament de mimbre.
No sé si els francesos postrevolucionaris valoraven aquesta característica artesana, però és evident que sí valoraven el fruit del codonyer. I li devien dedicar un dia com avui pel seu costum de madurar a la tardor.
El fruit és relativament dolç i no sol menjar-se cru. Per això es prepara amb sucre formant el codonyat.
Molta gent encara li diu membrillo, o el fa servir com a eufemisme de "collons". Sembla que tot vagi a parar allà mateix.
Hi ha raons fonamentades per pensar que la famosa baralla entre deesses gregues a partir d'una poma daurada, en realitat era per un codony. I és que quan és madur, en aquestes èpoques de l'any, el fruit perd l'embolcall cotonós i mostra el seu groc esplendorós.
No sé si els francesos postrevolucionaris valoraven aquesta característica artesana, però és evident que sí valoraven el fruit del codonyer. I li devien dedicar un dia com avui pel seu costum de madurar a la tardor.
El fruit és relativament dolç i no sol menjar-se cru. Per això es prepara amb sucre formant el codonyat.
diumenge, 17 de novembre del 2013
Dia de la Guixera o Havia de Passar
Trieu el títol del missatge.
Exacte. Era inevitable.
Anava fent dia a dia fins que la cosa s'ha desllorigat. No hi valen excuses, però us diré que la "ciència" hi ha tingut tota la culpa. Encara sóc enmig del tràngol però volia avisar que continuo viu, o això m'agradaria pensar. Bé, tot plegat sona una mica dramàtic i la veritat és que no ho és pas. Deixem-ho.
L'última entrada va ser el dia de l'escaravia. Això vol dir que m'he saltat a la brava:
- el dia dels créixens (amanidaires i farmacològics)
- el dia del malvesc (que floreix tot l'any)
- el dia de la magrana (del malum granatum, o sigui que conté moltes granes)
- el dia del rascle (ara més conegut com esterrossadora)
- el dia dels baccharis (considerades plantes invasores al País Basc)
- el dia de l'atzerola (el nom valencià de la qual dóna cognom al seu pintor més conegut)
- el dia de la rogeta (amb capítol propi a plantes de l'Escala)
- el dia de la taronja (vitamina C ara que comença la fred de debò)
- el dia del faisà (en corren uns quants pels aiguamolls, i que continuïn)
- el dia del festuc (segons ens arriba dels àrabs, o pistatxo, segons ens arriba de grecs i romans)
Fins al dia d'avui, dia de la guixera (o sigui guixera borda o guixó tuberós, per més dades)
La setmana que ve la tinc igual d'atapeïda, però resulta que comença el mes de Frimari, que vol dir de la fred. Vaig a intentar donar la cara. Si veieu que la cosa s'interromp.
I, per acabar, una imatge dels tubèrculs de la guixera borda, abans tan estimada i ara tan ignorada. Com tantes coses a la vida.
Exacte. Era inevitable.
Anava fent dia a dia fins que la cosa s'ha desllorigat. No hi valen excuses, però us diré que la "ciència" hi ha tingut tota la culpa. Encara sóc enmig del tràngol però volia avisar que continuo viu, o això m'agradaria pensar. Bé, tot plegat sona una mica dramàtic i la veritat és que no ho és pas. Deixem-ho.
L'última entrada va ser el dia de l'escaravia. Això vol dir que m'he saltat a la brava:
- el dia dels créixens (amanidaires i farmacològics)
- el dia del malvesc (que floreix tot l'any)
- el dia de la magrana (del malum granatum, o sigui que conté moltes granes)
- el dia del rascle (ara més conegut com esterrossadora)
- el dia dels baccharis (considerades plantes invasores al País Basc)
- el dia de l'atzerola (el nom valencià de la qual dóna cognom al seu pintor més conegut)
- el dia de la rogeta (amb capítol propi a plantes de l'Escala)
- el dia de la taronja (vitamina C ara que comença la fred de debò)
- el dia del faisà (en corren uns quants pels aiguamolls, i que continuïn)
- el dia del festuc (segons ens arriba dels àrabs, o pistatxo, segons ens arriba de grecs i romans)
Fins al dia d'avui, dia de la guixera (o sigui guixera borda o guixó tuberós, per més dades)
La setmana que ve la tinc igual d'atapeïda, però resulta que comença el mes de Frimari, que vol dir de la fred. Vaig a intentar donar la cara. Si veieu que la cosa s'interromp.
I, per acabar, una imatge dels tubèrculs de la guixera borda, abans tan estimada i ara tan ignorada. Com tantes coses a la vida.
dimecres, 6 de novembre del 2013
Dia de l'escaravia
¿Dia de què? De l'escaravia.
Un altre producte amb llarga tradició entre els francesos i amb gairebé gens entre nosaltres.
Surt a la novel·la Gargantua i Pantagruel. Carlemany l'apreciava tant que en va ordenar el conreu.
Segons la Viqui, la seva arrel té un gust a mig camí entre la xirivia i la pastanaga. Trobo que és fàcil d'imaginar. Dolceja. Els castellans en diuen chirivía de azúcar. En temps d'escassetat s'havia fet servir per extreure'n el sucre.
Des del XVIII, el seu conreu ha caigut totalment, fins i tot a França. Sembla que només té un conreu significatiu al país del qual segurament procedeix: la Xina.
Gràcies al calendari anem aixecant la catifa per veure què hi hem anat amagant a sota durant aquests darrers segles.
Un altre producte amb llarga tradició entre els francesos i amb gairebé gens entre nosaltres.
Surt a la novel·la Gargantua i Pantagruel. Carlemany l'apreciava tant que en va ordenar el conreu.
Segons la Viqui, la seva arrel té un gust a mig camí entre la xirivia i la pastanaga. Trobo que és fàcil d'imaginar. Dolceja. Els castellans en diuen chirivía de azúcar. En temps d'escassetat s'havia fet servir per extreure'n el sucre.
Des del XVIII, el seu conreu ha caigut totalment, fins i tot a França. Sembla que només té un conreu significatiu al país del qual segurament procedeix: la Xina.
Gràcies al calendari anem aixecant la catifa per veure què hi hem anat amagant a sota durant aquests darrers segles.
dimarts, 5 de novembre del 2013
Dia del gall dindi
L'indiot, pioc, titot, o simplement pavo (que no hi ha manera de treure'n el costum i cada cop que insisteixo a casa m'acaben titllant de pesat i segur que tenen raó...).
Una altra mania és corregir quan confonen els arándanos amb els aranyons. Suposo que tot seguit haurien de confondre els nabius amb els endrinos (i mira que ets pallissa, que ens fas avorrir de parlar...). Barrejo els dos temes perquè un dels plats tradicionals americans del gall dindi és acompanyat de nabius.
Bèstia americana, de carn apreciada per poc greixosa, especial per als que volem menjar sense alimentar-se.
És americà però nosaltres diem que ve de l'Índia (o de les Índies...) I algú dirà, si l'animal procedeix d'Amèrica (on, efectivament, és l'únic lloc al món on pot trobar-se en llibertat), ¿com codony pot ser que els nord-americans en diguin Turkey (és a dir, Turquia). L'explicació més interessant, i doble, l'he trobat en el mateix lloc del que he manllevat la foto.
Va, va, a practicar una mica l'anglès, que el castellà ja l'hem practicat al començament del post.
Una altra mania és corregir quan confonen els arándanos amb els aranyons. Suposo que tot seguit haurien de confondre els nabius amb els endrinos (i mira que ets pallissa, que ens fas avorrir de parlar...). Barrejo els dos temes perquè un dels plats tradicionals americans del gall dindi és acompanyat de nabius.
Bèstia americana, de carn apreciada per poc greixosa, especial per als que volem menjar sense alimentar-se.
És americà però nosaltres diem que ve de l'Índia (o de les Índies...) I algú dirà, si l'animal procedeix d'Amèrica (on, efectivament, és l'únic lloc al món on pot trobar-se en llibertat), ¿com codony pot ser que els nord-americans en diguin Turkey (és a dir, Turquia). L'explicació més interessant, i doble, l'he trobat en el mateix lloc del que he manllevat la foto.
Va, va, a practicar una mica l'anglès, que el castellà ja l'hem practicat al començament del post.
dilluns, 4 de novembre del 2013
Dia de l'endívia ¿o de l'escarola?
L'endívia és molt popular a França. Segur que les heu menjat amb formatge rocafort o amb mostassa, també afrancesats. A ca nostra és de més recent introducció. De fet hi ha llocs que se la coneix com a endívia comuna o endívia francesa o belga.
És de la mateixa espècie que l'escarola, amb qui compartim amanides des de fa més temps. Les dues provenen de la xicòria.
Si parlem de l'endívia i del calendari republicà francès tenim un problema seriós. Segons algunes contalles en teoria ben fonamentades l'endívia va ser "descoberta" per un pagès de Brussel·les pels volts de 1850, o sigui, molt després de la Revolució. En concret va descobrir que arrels abandonades de xicòria treien uns brots groguencs que tenien un gust interessant.
Si això és cert, el dia d'avui estaria dedicat a l'escarola, malgrat el nom francès: endive.
És de la mateixa espècie que l'escarola, amb qui compartim amanides des de fa més temps. Les dues provenen de la xicòria.
Si parlem de l'endívia i del calendari republicà francès tenim un problema seriós. Segons algunes contalles en teoria ben fonamentades l'endívia va ser "descoberta" per un pagès de Brussel·les pels volts de 1850, o sigui, molt després de la Revolució. En concret va descobrir que arrels abandonades de xicòria treien uns brots groguencs que tenien un gust interessant.
Si això és cert, el dia d'avui estaria dedicat a l'escarola, malgrat el nom francès: endive.
diumenge, 3 de novembre del 2013
Dia de la nyàmera
La nyàmera, parenta del gira-sol, també importada després del “descobriment”
d’Amèrica, on era cultivada pels nadius, és planta cultivada pel seu tubercle,
que fa que l’anomenem patata de canya.
Avui en dia, si més no als Països Catalans, no es cultiva. La planta té una
certa similitud amb el gira-sol, fins i tot amb la flor, tot i que de mida més
petita (planta i flor). Vés que en anglès es diuen Sunroot Flowers (¿no ho trobeu suggerent?). Els tubèrculs són allargats com el gingebre, de color marronós o
vermellós i de gust semblant a la carxofa.
Pel que fa a Europa va fer la seva arribada per França on el 1613 va ser
portada amb uns indis tupinambes per “presentats” a París. Per això a França
se’l coneix com a Topinambour.
Aquest tubercle, com el d’ahir i altres d’aquest mateix mes i no per casualitat, no tenen midó
sinó inulina. Aquest carbohidrat quan és cuinat esdevé fructosa, cosa que la fa
aprofitable per a la indústria sucrera i destil·lat d’alcohols.
S’utilitza també per al consum humà i de bestiar, malgrat la seva fama de
provocar meteorisme (sinònim de flatulència i altres mots més onomatopeics).
Els ecòlegs i ecòlogues insisteixen en la seva capacitat invasora (mira que són pesats i pesades!). S’acaba
fent la reina dels horts abandonats on havia estat cultivat.
dissabte, 2 de novembre del 2013
Dia de les castanyes d'aigua
Atenció: aquesta planta, pel que fa als Països Catalans, només ha estat
documentada a l’Empordà.
Són plantes que floten en aigües somes no salinitzades, amb les arrels que
se subjecten al fons. Els fruits eren tradicionalment recollits i consumits.
Fins a finals del segle XIX van ser un producte de consum popular. Avui en dia
ningú no en fa gaire cas, pel que es veu.
Remeno webs i em trobo: “Bulb
d’una planta aquàtica ('Eleocharis dulcis') originària del sud de la Xina, amb
l’escorça de color fosc (que cal eliminar curosament, per mor dels paràsits),
pell marró i polpa blanca, cruixent, sucosa i dolça. Consumida des de fa segles
a la Xina, per les virtuts medicinals (la capacitat laxant i la quantitat de
potassi) i en diverses formes, es pot saltar amb altres verdures, consumir a
làmines, en una amanida, coure amb carn, ja que aguanta bé les coccions, o
fer-ne puré. Arriba a les botigues especialitzades pelada, congelada o
conservada en aigua, com els margallons i els brots de bambú, una aigua que cal
renovar cada dia, quan s’ha obert el pot. Quan es cou amb aigua, cal afegir-hi
suc de llimona, perquè no s’ennegreixi.”
Imatge: Anna Garcia Frigola (http://www.cuina.cat/ca/productes/castanya-d-aigua-449.php)
Aquest text està extret de la mateixa adreça que la imatge.
Caldrà tornar a les basses i estanys de l’Empordà amb els ulls ben oberts.
divendres, 1 de novembre del 2013
Dia del salsifí
Vés quina dèria, aquests francesos.
Fa només tres dies que parlàvem de l’escurçonera de nap, i avui ens
planten el salsifí, que se li assembla tant que no és pas extraordinari que la
gent les confongui. La diferència principal és el color, més blanc a l’escurçonera
i més groc al salsifí.
És una planta mediterrània. Bianual –el primer any treu les fulles i el
segon any floreix–. El fruit és un papus el qual justifica que també se l’anomeni
barbeta o barbeta de cabra.
Sembla que els gastrònoms i gastrònomes es decanten més vers l’escurçonera,
i això es diu per la xarxa, perquè el que és un servidor, no té prou papil·les
per notar-hi gaires diferències.
La sembra es fa a la primavera o a la tardor. Diuen que li agrada la calç.
Collir-la té la seva dificultat, perquè no se li trenqui la llarga arrel, cosa
que li faria perdre preu al mercat, ai las.
No ens ha d’estranyar que tingui molta fama a la cuina francesa perquè té
un regust d’ostra. Vaja, com fer una mariscada amb verdura. A ca nostra es diu
que és una barreja de plàtan i patata (una versió ben diferent).
Per si algú s’hi vol posar que sàpiga que s’han de rentar a consciència i s’han
de bullir gairebé tres quarts d’hora. Es desfà a la boca, la qual cosa fa que
puguem notar molt millor els seus regustos, i veure si ens decantem per la
versió d’una banda dels Pirineus o de l’altra.
dijous, 31 d’octubre del 2013
Dia de l'arada
Desè dia del mes de Brumari; com tots els
desens, dedicat a una eina. Avui, l’arada.
En temps de tardor, cal preparar la terra
perquè s’espongi i xucli humitats i nutrients. De temps del mesopotamis que
això es fa amb l’arada. Clar que l’eina que nosaltres visualitzem com a tal és dels
romans.
L’arada simple que arrossegaven les bèsties
–com la que coneixien els republicans del nostre calendari–. La pesant amb pala
tirada per tractors. Sembla que ha estat aquest excés de remenament facilitat per
les màquines que ha convençut els pagesos que l’erosió provocada anava en
contra dels propis interessos.
Caldrà tornar a fer servir l’arada al moment
de la sembra, per recol·locar els nutrients cap a la superfície i perquè
mantingui millor la humitat escassa de l’hivern. La segona llaurada s’anomena
mantornar. La tercera –si és el cas– se’n diu terçar.
I ara pleguem l’eina que demà és el dia dels
morts. A veure què ens proposaran aquests revolucionaris per demà.
dimecres, 30 d’octubre del 2013
Dia de la moixera de pastor
No, realment no és un arbre gaire abundant a casa nostra, per no dir que és simplement estrany. A la França humida una mica més, sense excessos.
És en aquest moment de l'any que treu fruit. És un fruit esfèric d'una mica més d'un centímetre de diàmetres, que es considera medicinal. Bàsicament per combatre els còlics, o sigui els càlculs, o sigui les pedres.
A França sovint fan referència a la moixera de Fontainebleau, com un híbrid fixat de l'Alisier torminal (Moixera de pastor) i l'Alisier blanc (Moixera de guilla). I també parlen de l'Alisier de Mougeot (espècie adaptada a muntanya).
No deixa de ser curiós que les dues espècies principals una es digui de pastor i l'altra del seu antagonista la guilla.
La fusta de la Moxiera de Pastor era apreciada a la Garrotxa. Se'n feien flautes (per al pastor) i instruments científics (la pàgina que he consultat, que hi podeu anar a través de l'enllaç de la foto, no explica quins...)
És en aquest moment de l'any que treu fruit. És un fruit esfèric d'una mica més d'un centímetre de diàmetres, que es considera medicinal. Bàsicament per combatre els còlics, o sigui els càlculs, o sigui les pedres.
A França sovint fan referència a la moixera de Fontainebleau, com un híbrid fixat de l'Alisier torminal (Moixera de pastor) i l'Alisier blanc (Moixera de guilla). I també parlen de l'Alisier de Mougeot (espècie adaptada a muntanya).
No deixa de ser curiós que les dues espècies principals una es digui de pastor i l'altra del seu antagonista la guilla.
La fusta de la Moxiera de Pastor era apreciada a la Garrotxa. Se'n feien flautes (per al pastor) i instruments científics (la pàgina que he consultat, que hi podeu anar a través de l'enllaç de la foto, no explica quins...)
dimarts, 29 d’octubre del 2013
Dia de l'escurçonera
Aquí tenim clar que és l'escurçonera de nap, tan valorada a França (ja dels temps de la Revolució i del calendari republicà).
Anem per parts. La planta és la Scorzonera hispanica. Planta mediterrània. Si us sembla que el nom ve de l'escurçó, no us equivoqueu pas. Tradicionalment es pensava que era una mena d'antídot contra la picada d'aquesta serp.
Curiosament se li atribuïen moltes altres propietats. Ultra les picades d'animals verinosos, es creia que era bona contra els atacs epilèptics, per combatre la tristor, per millorar la vista i per recuperar el riure.
¿Com us heu quedat? A que us la mireu diferent! Aquells republicans ja sabien com ens faria de falta unes quantes dosis d'escurçonera. Els metges actuals la fan servir com a diürètic, i poca més.
Tot i que es considera planta autòctona dels Països Catalans, és concreada a França, a Bèlgica i a Holanda, per les seves arrels (les de la foto) valorades com a aliment d'alta cuina.
Sembla que li hem de fer més cas. Una mica més. A poc a poc, però.
Anem per parts. La planta és la Scorzonera hispanica. Planta mediterrània. Si us sembla que el nom ve de l'escurçó, no us equivoqueu pas. Tradicionalment es pensava que era una mena d'antídot contra la picada d'aquesta serp.
Curiosament se li atribuïen moltes altres propietats. Ultra les picades d'animals verinosos, es creia que era bona contra els atacs epilèptics, per combatre la tristor, per millorar la vista i per recuperar el riure.
¿Com us heu quedat? A que us la mireu diferent! Aquells republicans ja sabien com ens faria de falta unes quantes dosis d'escurçonera. Els metges actuals la fan servir com a diürètic, i poca més.
Tot i que es considera planta autòctona dels Països Catalans, és concreada a França, a Bèlgica i a Holanda, per les seves arrels (les de la foto) valorades com a aliment d'alta cuina.
Sembla que li hem de fer més cas. Una mica més. A poc a poc, però.
dilluns, 28 d’octubre del 2013
Dia de la figa
Figa, figuera, Figueres. Semblaria que ja està tot dit.
Un aliment que és caloria pura, aliment indispensable dels atletes dels Jocs Olímpics a Grècia, acompanyant de viatgers, pastors i mariners (en forma de pa de figa, de figat...).
A més de tot allò que es podria dir sobre la figa i les seves metàfores anatòmiques, un concepte que em crida l'atenció és la "figaflor". És a dir, la figa primerenca, a començaments d'estiu, que fan algunes varietats i que tenia molt bona premsa gastronòmica a l'antiguitat i crec que no pas tanta a l'actualitat. És un fruit normalment més aigualit i més voluminós que la resta de figues. Podeu comprovar-ho a la foto.
Fa pocs dies parlàvem de la bleda (assolellada o no), avui de la figaflor. Un altre dia parlarem del tòtil. I del lliri que alguns portem a la mà.
Un altre enigma és que la figuera silvestre és monoica (té flors masculines i femenines). En canvi, les figueres cultivades han acabat essent dioiques. De manera que uns peus donen figues i uns altres no. Confesso que no tinc el tema gaire investigat.
A casa sempre n'hem tingut, de figues, de les de coll de dama. Un dels problemes era abastar-les, ja que us puc garantir que les branques de figuera no són gens de fiar.
Un aliment que és caloria pura, aliment indispensable dels atletes dels Jocs Olímpics a Grècia, acompanyant de viatgers, pastors i mariners (en forma de pa de figa, de figat...).
A més de tot allò que es podria dir sobre la figa i les seves metàfores anatòmiques, un concepte que em crida l'atenció és la "figaflor". És a dir, la figa primerenca, a començaments d'estiu, que fan algunes varietats i que tenia molt bona premsa gastronòmica a l'antiguitat i crec que no pas tanta a l'actualitat. És un fruit normalment més aigualit i més voluminós que la resta de figues. Podeu comprovar-ho a la foto.
Fa pocs dies parlàvem de la bleda (assolellada o no), avui de la figaflor. Un altre dia parlarem del tòtil. I del lliri que alguns portem a la mà.
Un altre enigma és que la figuera silvestre és monoica (té flors masculines i femenines). En canvi, les figueres cultivades han acabat essent dioiques. De manera que uns peus donen figues i uns altres no. Confesso que no tinc el tema gaire investigat.
A casa sempre n'hem tingut, de figues, de les de coll de dama. Un dels problemes era abastar-les, ja que us puc garantir que les branques de figuera no són gens de fiar.
diumenge, 27 d’octubre del 2013
Dia de l'heliotropi
Heliotropi. El nom us deu sonar de quan parlàvem del gira-sol. Doncs per aquí va la cosa. Les flors surten pel costat de la planta que té més estona d'insolació.
Plantes típiques de jardineria, tot i que algunes espècies són simplement considerades males herbes.
El seu poder ornamental ha estat suficient com perquè el color de l'heliotropi hagi acabat essent-ne el nom. Vaja, que l'heliotropi és un matís del color púrpura (un to rosa-púrpura).
Suposo que els republicans francesos el van col·locar en aquest moment de l'any perquè encara es manté florit. Si el mes no és dolent (i no n'és pas) pot continuar florit fins a finals de Brumari.
Els que teniu les pituïtàries en condicions potser podeu certificar el seu "agradable i intens aroma a vainilla".
Plantes típiques de jardineria, tot i que algunes espècies són simplement considerades males herbes.
El seu poder ornamental ha estat suficient com perquè el color de l'heliotropi hagi acabat essent-ne el nom. Vaja, que l'heliotropi és un matís del color púrpura (un to rosa-púrpura).
Suposo que els republicans francesos el van col·locar en aquest moment de l'any perquè encara es manté florit. Si el mes no és dolent (i no n'és pas) pot continuar florit fins a finals de Brumari.
Els que teniu les pituïtàries en condicions potser podeu certificar el seu "agradable i intens aroma a vainilla".
dissabte, 26 d’octubre del 2013
Dia de l'oca
Quintidi, o sigui: dedicat a un animal. Si els tres animals de Veremari (cavall, ase, bou) tenien una molt relativa semblança, els tres de Brumari també (oca, gall dindi, faisà). Cosa que no es mantindrà en mesos posteriors, com ja veurem si hi arribem.
Per començar el mot oca s'aplica a un piló d'animals d'espècies, tribus, sufamílies i fins i tot famílies diferents. O sigui.
Eren uns animals molt apreciats pels romans. Ells expliquen que els crits d'oca van salvar el Capitoli de caure en mans dels gals. Ells van inventar-se el joc que encara es juga (es va d'oca a oca perquè les silvestres són migradores, recordeu).
De ben segur els francesos republicans, quan rendien homenatge a l'oca, devien visualitzar desficiosament el seu fetge torturat. S'ha de tenir fetge.
Per començar el mot oca s'aplica a un piló d'animals d'espècies, tribus, sufamílies i fins i tot famílies diferents. O sigui.
Imatge (atenció: versió superamable del gavage):
Per defecte, zoòlegs i zoòlogues apliquen el nom oca a la tribu Anserini. Són bèsties vegetarianes, grans voladores (fan migracions de milers de quilòmetres), monògames i molt territorials durant el període de cria.
Eren uns animals molt apreciats pels romans. Ells expliquen que els crits d'oca van salvar el Capitoli de caure en mans dels gals. Ells van inventar-se el joc que encara es juga (es va d'oca a oca perquè les silvestres són migradores, recordeu).
De ben segur els francesos republicans, quan rendien homenatge a l'oca, devien visualitzar desficiosament el seu fetge torturat. S'ha de tenir fetge.
divendres, 25 d’octubre del 2013
Dia de la remolatxa
La remolatxa, o la rave-bleda. L'amanida vermella.
Diu que hi ha països que no sabrien viure'n sense (Argentina, Ucraïna...).
Té parents coneguts: la bleda, per exemple.
Però a mi la remolatxa em retorna a la sucrera de Menàrguens. Ma mare és nascuda a Térmens, a l'altra banda del riu d'on hi ha la sucrera. Per a la fàbrica del sucre es va construir precisament el pont de ferro, que després, a la Guerra Civil, seria destruït, i tornat a fer a la postguerra perquè la fàbrica continuava funcionant.
Des del 1963 que la fàbrica no funciona però continua essent "un lloc d'interès".
En aquella època el sucre el feien a partir de la remolatxa, d'una varietat de remolatxa que se'n deia sucrera, precisament. Sembla que les terres del poble de la Noguera (a tocar del Segrià, però) eren apropiades per a aquest conreu, i les canalitzacions d'aigua del Segre i de la sèquia del Cup.
El conreu de remolatxa va desplaçar els altres conreus de secà: ametllers, oliveres, vinya... Però, vaja, vaig fer la cumanió i van tancar la fàbrica. Adéu a la remolatxa sucrera.
Devia ser una revolució amb una involució posterior. Com la Francesa, més o menys. La del calendari republicà, vull dir.
Diu que hi ha països que no sabrien viure'n sense (Argentina, Ucraïna...).
Té parents coneguts: la bleda, per exemple.
Però a mi la remolatxa em retorna a la sucrera de Menàrguens. Ma mare és nascuda a Térmens, a l'altra banda del riu d'on hi ha la sucrera. Per a la fàbrica del sucre es va construir precisament el pont de ferro, que després, a la Guerra Civil, seria destruït, i tornat a fer a la postguerra perquè la fàbrica continuava funcionant.
Des del 1963 que la fàbrica no funciona però continua essent "un lloc d'interès".
Imatge: http://www.sincronia.cat/unsegledepaisatge/wp-content/uploads/2011/06/Menarquens-2513480000.jpg
En aquella època el sucre el feien a partir de la remolatxa, d'una varietat de remolatxa que se'n deia sucrera, precisament. Sembla que les terres del poble de la Noguera (a tocar del Segrià, però) eren apropiades per a aquest conreu, i les canalitzacions d'aigua del Segre i de la sèquia del Cup.
El conreu de remolatxa va desplaçar els altres conreus de secà: ametllers, oliveres, vinya... Però, vaja, vaig fer la cumanió i van tancar la fàbrica. Adéu a la remolatxa sucrera.
Devia ser una revolució amb una involució posterior. Com la Francesa, més o menys. La del calendari republicà, vull dir.
dijous, 24 d’octubre del 2013
Dia de la pera
Tercer dia de Brumari. Dia de la pera.
El fruit d'una planta domesticada d'antic, tot i que encara queden exemplars silvestres. Als Països Catalans se'n destaquen dos: la perera borda (Pyrus communis) i el meu preferit: el perelloner (Pyrus spinosa). És el de la foto.
Si aneu al coll de Manrella, a veure el monument a en Companys, trobareu que a l'esplanada del davant hi ha un magnífic perelloner. És visible fins i tot amb el Google Maps. Segur que també heu pensat en el poble d'El Perelló, al Baix Ebre.
A casa teníem bancals de pera llimonera, de blanquilla, d'ercolini, i alguns exemplars de peres de Sant Joan.
Potser les peres no viuen el seu millor moment d'acceptació popular. I és una llàstima perquè el seu contingut en vitamines la fan molt indicada per als escamots de gent que fa règim (les vitamines del complex B "regulen el sistema nerviós i l'aparell digestiu; fortifiquen el múscul cardíac; protegeixen la pell i el cabell i són essencials per al creixement." Viquipèdia dixit.
Vaig menjar tantes peres de petit que ara que arribaré als 60 anys ja podré dir que he arribat més o menys a la meitat de la meva vida.
dimecres, 23 d’octubre del 2013
Dia de l'api
Segons dia de Brumari. Ja que ahir li vam fer el salt a la poma per parlar d'aquesta meteorologia inexplicable, avui potser que tornem als riells i parlem del que toca.
I toca l'api. (A casa, l'àpit.) Verdura mediterrània, però no de les de sempre. Pel que sembla la gent va començar a fer-li cas a l'Edat Mitjana. Una de les varietats més apreciades és la d'Elna, ciutat de la Catalunya Nord però que durant els temps del calendari republicà tenien clar que pertanyia a l'Imperi.
L'api s'ha fet un bon racó en moltes amanides i molts brous (a més del còctel Bloody Mary), malgrat acèrrims detractors. També considerada planta medicinal ja que és un curiós estimulant, capaç de combatre estressos i ansietats. I una bona llista afegida: diürètic, antireumàtic, estimulant hepàtic (compte les embarassades, endavant els que fan dieta)...
Si llegiu això cap al tard i preveieu que us costarà de dormir, no patiu, poseu un api sota el coixí i descansareu tota la nit d'una tirada. No, jo no, que dormo com un angelet sense ajuda.
I toca l'api. (A casa, l'àpit.) Verdura mediterrània, però no de les de sempre. Pel que sembla la gent va començar a fer-li cas a l'Edat Mitjana. Una de les varietats més apreciades és la d'Elna, ciutat de la Catalunya Nord però que durant els temps del calendari republicà tenien clar que pertanyia a l'Imperi.
L'api s'ha fet un bon racó en moltes amanides i molts brous (a més del còctel Bloody Mary), malgrat acèrrims detractors. També considerada planta medicinal ja que és un curiós estimulant, capaç de combatre estressos i ansietats. I una bona llista afegida: diürètic, antireumàtic, estimulant hepàtic (compte les embarassades, endavant els que fan dieta)...
Si llegiu això cap al tard i preveieu que us costarà de dormir, no patiu, poseu un api sota el coixí i descansareu tota la nit d'una tirada. No, jo no, que dormo com un angelet sense ajuda.
dimarts, 22 d’octubre del 2013
Dia de la poma
És de bon aprofitar que el dia estigui dedicat a un fruit tan conegut perquè això em permet enrotllar-me d'una altra cosa: el canvi de mes.
Fins a mitjanit érem a Veremari. Si en voleu veure l'al·legoria.
I a partir de mitjanit, o sigui ja, som a Brumari, el segon mes de la tardor. Si el mes passat feia referència a una activitat agrícola, important durant el calendari republicà, i important encara, de cara la futur canvien les tornes i el nom del mes parla d'un efecte meteorològic. L'al·legoria també hi fa referència:
Tema punyent, sobretot quan mantenim aires i escalfors més de finals d'estiu que no de mitjans de tardor. ¿Fins on ens portaran els canvis que s'intueixen? De moment anem pensant que no passa res i mirem cap a una altra banda, però els nostres fills s'hauran d'inventar un altre calendari a cavall de modificacions que no seran ni lògiques ni naturals ni justificables.
La natura ja s'encarregarà de fer fora del planeta les bèsties que potinegen de manera tan inconscient.
Mosseguem la poma del dia d'avui, que no sabem quantes vegades més ho podrem fer.
Hi ha qui diu que sóc catastrofista. O potser cat astrofista. Tant de bo!
Fins a mitjanit érem a Veremari. Si en voleu veure l'al·legoria.
I a partir de mitjanit, o sigui ja, som a Brumari, el segon mes de la tardor. Si el mes passat feia referència a una activitat agrícola, important durant el calendari republicà, i important encara, de cara la futur canvien les tornes i el nom del mes parla d'un efecte meteorològic. L'al·legoria també hi fa referència:
Tema punyent, sobretot quan mantenim aires i escalfors més de finals d'estiu que no de mitjans de tardor. ¿Fins on ens portaran els canvis que s'intueixen? De moment anem pensant que no passa res i mirem cap a una altra banda, però els nostres fills s'hauran d'inventar un altre calendari a cavall de modificacions que no seran ni lògiques ni naturals ni justificables.
La natura ja s'encarregarà de fer fora del planeta les bèsties que potinegen de manera tan inconscient.
Mosseguem la poma del dia d'avui, que no sabem quantes vegades més ho podrem fer.
Hi ha qui diu que sóc catastrofista. O potser cat astrofista. Tant de bo!
dilluns, 21 d’octubre del 2013
Dia de la bóta
Darrer dia de Veremari. Dia festiu. Dia, doncs, dedicat a una eina. Avui, després de la tina i el trull, li toca el torn a la bóta.
La bóta és feta de fusta o de pell, i sol contenir productes destil·lats i alcohòlics. El vi de criança en seria el prototip de contingut, si més no en la nostra cultura.
Segons la mida i el lloc sentireu com l'anomenen barril, botall, barral, barraló, carretell, barrica, pipa, bocoi, tona, bidó, tonell... Aquí hi ha un filó per als afeccionats a noms locals i a discussió en les capacitats, tant si ho mesureu en litres o en galons...
El que costa més de veure són les bótes de pell, les de beure vi, les que tanta companyia feien a les excursions i als pícnics. Una icona que hem deixat perdre's, i a la qual retem un petit i irrellevant homenatge.
La bóta és feta de fusta o de pell, i sol contenir productes destil·lats i alcohòlics. El vi de criança en seria el prototip de contingut, si més no en la nostra cultura.
Segons la mida i el lloc sentireu com l'anomenen barril, botall, barral, barraló, carretell, barrica, pipa, bocoi, tona, bidó, tonell... Aquí hi ha un filó per als afeccionats a noms locals i a discussió en les capacitats, tant si ho mesureu en litres o en galons...
diumenge, 20 d’octubre del 2013
Dia de l'ordi
Se'ns està acabant el mes de Veremari. El penúltim dia està dedicat a l'ordi, el quart cereal per ordre d'importància (a veure si endevineu els tres que li van pel davant).
L'ordi silvestre és molt habitual en la zona més oriental de la Mediterrània (aquesta zona que anomenen Creixent Fèrtil). Les proves arqueològiques més antigues corresponen al 17.000 aC. Segurament va ser el primer cereal domesticat (juntament amb l'espelta petita i la pisana bessona.
Els i les amants de la cervesa han de saber que la d'ordi va ser la primera a produir-se al neolític. L'ordi va ser moneda de canvi i element principal de ritus religiosos i socials.
¿I per què ara és el dia de l'ordi? Bé, és temps de fer la sembra de tardor, tot i que també es pot sembrar a la primavera. La qüestió és que necessita aigua abundant en els primers mesos de creixement i, mentre el clima no acabi de canviar, això sol ser més fàcil a la tardor o a la primavera.
Si voleu saber més coses de l'ordi també podeu optar per esperar-vos al maig i anar a la Festa de l'Ordi a la vila d'Ordis. És una bona opció amb orxata, brunyols, crêpes, suc, pa àzim...
Segons les enciclopèdies, la resposta a la primera pregunta (sense premi si l'heu endevinat) és: blat de moro, arròs i blat (incloent-hi l'espelta).
L'ordi silvestre és molt habitual en la zona més oriental de la Mediterrània (aquesta zona que anomenen Creixent Fèrtil). Les proves arqueològiques més antigues corresponen al 17.000 aC. Segurament va ser el primer cereal domesticat (juntament amb l'espelta petita i la pisana bessona.
Els i les amants de la cervesa han de saber que la d'ordi va ser la primera a produir-se al neolític. L'ordi va ser moneda de canvi i element principal de ritus religiosos i socials.
¿I per què ara és el dia de l'ordi? Bé, és temps de fer la sembra de tardor, tot i que també es pot sembrar a la primavera. La qüestió és que necessita aigua abundant en els primers mesos de creixement i, mentre el clima no acabi de canviar, això sol ser més fàcil a la tardor o a la primavera.
Si voleu saber més coses de l'ordi també podeu optar per esperar-vos al maig i anar a la Festa de l'Ordi a la vila d'Ordis. És una bona opció amb orxata, brunyols, crêpes, suc, pa àzim...
Segons les enciclopèdies, la resposta a la primera pregunta (sense premi si l'heu endevinat) és: blat de moro, arròs i blat (incloent-hi l'espelta).
dissabte, 19 d’octubre del 2013
Dia de la tomata
Tomata, tomàquet, tomàtiga, tomaca, fins i tot tomàtic de tan venerada memòria dels nostres fills...
Forma part de la mateixa família que l'albergínia i que el pebrot (les solanàcies) però també que la belladona i la mandràgora i fins a 2300 plantes productores d'alcaloides tòxics.
El nom va venir amb la planta. El mot xitomatl procedeix d'una llengua del Mèxic antic, i significa "fruit amb melic". I efectivament és un fruit. I sobre el melic no discutirem pas.
Sembla que la primera vegada que surt documentat aquest fruit és en un escrit del conqueridor espanyol Bernal Díaz del Castillo. Aquest senyor explica que va ser pres per uns indis de l'actual Guatemala i seguint els tòpics de l'època, aquells salvatges el volien coure -a ell i als seus homes- en una immensa cassola amb sal, bitxos (pebrots) i tomates. I aquest mateix senyor explica a les seves imperdibles memòries ("Historia verdadera de la conquista de la Nueva España") que els asteques es menjaven els braços i cames dels vençuts convenientment adobats amb pebrots, tomàquets, cebes i sal.
Potser que a la propera entrada parli del fruit i prou...
divendres, 18 d’octubre del 2013
Dia del pebrot
Està clar que els del calendari republicà estan preparant la ratatouille. Ahir l'albergínia, avui el pebrot, demà la tomata...
Com que el pebrot ja el tenim integrat en la nostra vida, sembla que no hi hagi gran cosa nova a dir, tant si parlem del pebrot vermell, del pebrot verd (no sempre tan somrient), del bitxo, de la nyora, del pebrot del piquillo, del pebrot de romesco, o del pebre fet amb llavors...
Clar que també podríem parlar del darrer viatge a Galícia, moltes estones protagonitzat pels pebrots de Padrón, que els uns dallonses i els altres no dallons.
Els pebrots van venir d'Amèrica del Sud, i diria que van venir per quedar-s'hi. És a dir que fins ben entrada l'Edat Moderna l'escalivada era a base de ceba i d'albergínia. Costa d'imaginar.
Com que el pebrot ja el tenim integrat en la nostra vida, sembla que no hi hagi gran cosa nova a dir, tant si parlem del pebrot vermell, del pebrot verd (no sempre tan somrient), del bitxo, de la nyora, del pebrot del piquillo, del pebrot de romesco, o del pebre fet amb llavors...
Clar que també podríem parlar del darrer viatge a Galícia, moltes estones protagonitzat pels pebrots de Padrón, que els uns dallonses i els altres no dallons.
Els pebrots van venir d'Amèrica del Sud, i diria que van venir per quedar-s'hi. És a dir que fins ben entrada l'Edat Moderna l'escalivada era a base de ceba i d'albergínia. Costa d'imaginar.
dijous, 17 d’octubre del 2013
Dia de l'albergínia
Un préstec dels àrabs: la verdura, que procedia de l'Índia, i el nom, que procedeix d'al-bâdinjân.
Tal dia com avui li estava dedicat en el calendari republicà, suposem pel seu valor culinari i perquè havia estat posada en dubte -i fins i tot prohibida- per l'Església Catòlica durant segles.
Doncs, sí. Fixeu-vos, si no, en el seu nom italià: melanzana, que ve de mela insana, és a dir, fruit que fa tornar boig. En fi, si sou alberginistes i practicants, ja sabeu en quin jardí us heu posat.
No goso posar-vos plats amb albergínia, però us diré que si vaig a Lleida sempre torno amb uns quants pots de samfaina que després fan amistat forçada amb pollastre o llom o bacallà. I si recordo els dies de Grècia no hi ha manera de deslligar la memòria de la mussaka. I l'escalivada. I simplement arrebossada. I farcida. I...
dimecres, 16 d’octubre del 2013
Dia del bou
Com a cinquè dia de la dècada torna a tocar un animal. Després del cavall i l'ase, ara toca al bou.
El descendent del bou salvatge de Mesopotàmia, ja extint, és segurament l'animal més abundant criat com a bestiar. El nom científic de la família és bos, amb gran quantitat d'espècies i subespècies.
Apreciat per la força, la llet, la pell i la carn. O sigui, considerat al servei de les persones i les seves necessitats i capricis. Bé, també és cert que hi ha cultures que el consideren animal sagrat, i altres en fan festes nacionals i correbous (com a la foto), a més de ser dels dotze animals del zodíac xinès, però em sembla que estem anant una mica massa lluny barrejant conceptes i cultures.
A l'Empordà ens surt parlar de la Vaca de l'Albera i de la Vaca Marinera (desapareguda i intentada recuperar a partir de la Vaca Menorquina, transvassada a ses Illes pels colons emporitans de la conquesta de Mallorca).
Segurament ja sabeu que Vaca i moltó, olla de senyor. I també la dita que intentava retratar la misogínia o la matrimonigínia: En casar-se l'home, lliguen un bou i amollen una vaca. En fi, em penso que millor deixar la cultura popular per a un altre tema o hi acabaré perdent bous i esquelles.
El descendent del bou salvatge de Mesopotàmia, ja extint, és segurament l'animal més abundant criat com a bestiar. El nom científic de la família és bos, amb gran quantitat d'espècies i subespècies.
Apreciat per la força, la llet, la pell i la carn. O sigui, considerat al servei de les persones i les seves necessitats i capricis. Bé, també és cert que hi ha cultures que el consideren animal sagrat, i altres en fan festes nacionals i correbous (com a la foto), a més de ser dels dotze animals del zodíac xinès, però em sembla que estem anant una mica massa lluny barrejant conceptes i cultures.
A l'Empordà ens surt parlar de la Vaca de l'Albera i de la Vaca Marinera (desapareguda i intentada recuperar a partir de la Vaca Menorquina, transvassada a ses Illes pels colons emporitans de la conquesta de Mallorca).
Segurament ja sabeu que Vaca i moltó, olla de senyor. I també la dita que intentava retratar la misogínia o la matrimonigínia: En casar-se l'home, lliguen un bou i amollen una vaca. En fi, em penso que millor deixar la cultura popular per a un altre tema o hi acabaré perdent bous i esquelles.
dimarts, 15 d’octubre del 2013
Dia del lliri de Santa Paula
Perdoneu l'encapçalament, ja que difícilment en el calendari francès es faria referència a una santa. Potser als esculapis se'ls ha encès un llum d'esperança per si és el lliri de Santa Paula Montal. Doncs, sap greu, però no. Aquesta altra santa, del piló de santes del santuari catòlic que es diuen Paula, era una romana que es dedicà a fundar hospicis i monestirs amb sant Jeroni.
De fet, la planta a què es dedica el dia d'avui també es coneix amb amaril·lis, una planta amb flor, coneguda en anglès com a "naked ladies" ja que la flor corona una tija erecta i completament pelada, com podeu veure a la foto. (Ja veieu: un paràgraf dedicat al santoral i un paràgraf dedicat a l'erotisme, això és equilibri!)
El nom d'Amaril·lis és confús ja que també s'aplica a altres plantes d'altres espècies. En tot cas el nom ve del llatí amarysso (brillar) el qual ve del grec amb aquest mateix significat.
D'utilitat no en té altra que l'ornamental, que jo sàpiga. És una planta que creix molt bé al clima mediterrani, ja que ve de la part de Sudàfrica que precisament tenen aquest clima.
De fet, la planta a què es dedica el dia d'avui també es coneix amb amaril·lis, una planta amb flor, coneguda en anglès com a "naked ladies" ja que la flor corona una tija erecta i completament pelada, com podeu veure a la foto. (Ja veieu: un paràgraf dedicat al santoral i un paràgraf dedicat a l'erotisme, això és equilibri!)
El nom d'Amaril·lis és confús ja que també s'aplica a altres plantes d'altres espècies. En tot cas el nom ve del llatí amarysso (brillar) el qual ve del grec amb aquest mateix significat.
D'utilitat no en té altra que l'ornamental, que jo sàpiga. És una planta que creix molt bé al clima mediterrani, ja que ve de la part de Sudàfrica que precisament tenen aquest clima.
dilluns, 14 d’octubre del 2013
Dia del nap
Direu: ¿quina mena de nap? Bé, el d'avui és clar. El calendari republicà dedica el dia d'avui al nap farratger.
Conreu antic de Catalunya per a l'alimentació del bestiar, que se'n menja fulles, tija i arrel. Estem acostumats a anomenar nap simplement l'arrel engruixuda.
La planta és bianual. El primer any es dedica plenament a engruixir l'arrel, i el segon any floreix i fruita.
També hi ha varietats destinades a l'alimentació humana, però avui no toca. A no ser que parlem de la base alimentària dels presoners dels camps de concentració nazis.
¿I per què ara? Doncs perquè en aquesta època, abans no arribin les gelades, se solien collir els naps d'estiu que es guardarien gairebé tot l'hivern.
Temps de preveure els/les freds que han de venir.
Imatge: http://ca.wikipedia.org/wiki/Nap
Conreu antic de Catalunya per a l'alimentació del bestiar, que se'n menja fulles, tija i arrel. Estem acostumats a anomenar nap simplement l'arrel engruixuda.
La planta és bianual. El primer any es dedica plenament a engruixir l'arrel, i el segon any floreix i fruita.
També hi ha varietats destinades a l'alimentació humana, però avui no toca. A no ser que parlem de la base alimentària dels presoners dels camps de concentració nazis.
¿I per què ara? Doncs perquè en aquesta època, abans no arribin les gelades, se solien collir els naps d'estiu que es guardarien gairebé tot l'hivern.
Temps de preveure els/les freds que han de venir.
diumenge, 13 d’octubre del 2013
Dia del préssec
Ja hem enfilat el tercer grup de deu dies de Veremari. Jour du pêche.
Segurament els francesos es devien referir al préssec de polpa groga, el de vinya, el que a la torre em sembla que anomenàvem de Sant Llorenç i que collíem a l'agost. El que fèiem servir per a la conserva.
No sé quines varietats devien córrer per aquella època revolucionària del calendari. Segurament més que ara, tot i que algunes varietats estaven per inventar. Préssec d'aigua préssec groc, nectarina, préssec pla i poca cosa més pots trobar ara per ara al súper.
¿El nom? Ja sabeu que és una de les dèries personals. El nom préssec, o prèssic que li dèiem, no té gaires secrets: ve de persicum malum; és a dir, fruit de Pèrsia. ¿I el melicotó? Aquest nom, no necessàriament d'influència espanyola, però sí de la mateixa arrel, ve de malum colonium, que és el nom llatí del codony, que és tema d'un altre dia.
Fins demà.
Segurament els francesos es devien referir al préssec de polpa groga, el de vinya, el que a la torre em sembla que anomenàvem de Sant Llorenç i que collíem a l'agost. El que fèiem servir per a la conserva.
No sé quines varietats devien córrer per aquella època revolucionària del calendari. Segurament més que ara, tot i que algunes varietats estaven per inventar. Préssec d'aigua préssec groc, nectarina, préssec pla i poca cosa més pots trobar ara per ara al súper.
¿El nom? Ja sabeu que és una de les dèries personals. El nom préssec, o prèssic que li dèiem, no té gaires secrets: ve de persicum malum; és a dir, fruit de Pèrsia. ¿I el melicotó? Aquest nom, no necessàriament d'influència espanyola, però sí de la mateixa arrel, ve de malum colonium, que és el nom llatí del codony, que és tema d'un altre dia.
Fins demà.
dissabte, 12 d’octubre del 2013
Dia de la maria
Sí, sí. Avui és el dia del cànem de l'Índia, del cànnabis, de la marihuana.
A veure com ho enfoquem. Suposo que cal començar dient que "és rica en propietats psicoactives". És una planta dioica, o sigui que hi ha peus masculins (individus) i peus femenins (indivídues). La part més activa són les flors femenines, literalment "els brots florits de les plantes femenines". Tot plegat per una substància anomenada THC, que no vol dir Teatre Hiperbòlic de Catalunya sinó tetrahicrocannabinol.
Es tracta d'un conreu molt antic a Catalunya, oficialment per les seves propietats tèxtils, per obtenir fibra de cànem.
Si voleu més informació en directe, sobretot de les seves propietats medicinals, heu d'anar a la fira Spannabis, a Cornellà-l'Hospitalet. (És pels seus usos medicinals que la fira la fan a l'Hospitalet). Només us heu d'esperar al proper febrer.
Si el calendari el col·loca en aquest moment de l'any (o sigui, avui) no és pensant en la fira sinó perquè és quan floreix.
A veure com ho enfoquem. Suposo que cal començar dient que "és rica en propietats psicoactives". És una planta dioica, o sigui que hi ha peus masculins (individus) i peus femenins (indivídues). La part més activa són les flors femenines, literalment "els brots florits de les plantes femenines". Tot plegat per una substància anomenada THC, que no vol dir Teatre Hiperbòlic de Catalunya sinó tetrahicrocannabinol.
Es tracta d'un conreu molt antic a Catalunya, oficialment per les seves propietats tèxtils, per obtenir fibra de cànem.
Si voleu més informació en directe, sobretot de les seves propietats medicinals, heu d'anar a la fira Spannabis, a Cornellà-l'Hospitalet. (És pels seus usos medicinals que la fira la fan a l'Hospitalet). Només us heu d'esperar al proper febrer.
Si el calendari el col·loca en aquest moment de l'any (o sigui, avui) no és pensant en la fira sinó perquè és quan floreix.
divendres, 11 d’octubre del 2013
Dia del trull
Atenció: avui és festiu. I com tots els festius, el dia està dedicat a una eina. Recordeu que fa deu dies l'eina era la tina.
De la tina al trull no hi ha gaire camí, i més després d'haver parlat, ahir mateix, d'oli. I com que bona part dels trulls a la vora dels rius ara són restaurants, doncs avui hi podeu anar, que per això no es treballa.
Atenció: declino tota responsabilitat de les conseqüències que es puguin ocasionar si algú em fa cas. Perquè està clar que si algú llegeix això segurament pertany a la classe treballadora, no pas als que fan festa de dilluns a divendres, i després aprofiten el cap de setmana per descansar.
En tot cas la foto que us poso és del Trull del Fuster, a Vilanant, que no s'ha reconvertit precisament en restaurant sinó en sala d'exposicions.
Vaja, potser que diguem alguna cosa del trull. És el molí d'oli. El mot ve del llatí vulgar: torclum, que seria alguna cosa com prémer i esprémer, que és com s'aconseguia l'oli des d'antic. I pel que fa als trulls, no havien variat pas tant des dels temps dels romans. Fins fa 50 o 60 anys. Ni s'ho imaginaven, els pobres republicans del nostre calendari, tot i la seva defensa aferrissada de la tècnica i el progrés.
De la tina al trull no hi ha gaire camí, i més després d'haver parlat, ahir mateix, d'oli. I com que bona part dels trulls a la vora dels rius ara són restaurants, doncs avui hi podeu anar, que per això no es treballa.
Atenció: declino tota responsabilitat de les conseqüències que es puguin ocasionar si algú em fa cas. Perquè està clar que si algú llegeix això segurament pertany a la classe treballadora, no pas als que fan festa de dilluns a divendres, i després aprofiten el cap de setmana per descansar.
En tot cas la foto que us poso és del Trull del Fuster, a Vilanant, que no s'ha reconvertit precisament en restaurant sinó en sala d'exposicions.
Vaja, potser que diguem alguna cosa del trull. És el molí d'oli. El mot ve del llatí vulgar: torclum, que seria alguna cosa com prémer i esprémer, que és com s'aconseguia l'oli des d'antic. I pel que fa als trulls, no havien variat pas tant des dels temps dels romans. Fins fa 50 o 60 anys. Ni s'ho imaginaven, els pobres republicans del nostre calendari, tot i la seva defensa aferrissada de la tècnica i el progrés.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)