diumenge, 31 de gener del 2010

Centelles Bros versus Director Patrimoni Txene


Centelles Bros: Hem venut les fotos al Ministerio de Cultura perquè ens garanteixen la difusió.

Director Patrimoni Txene: Nosaltres també garantíem la difusió.

Centelles Bros: Però els del Ministerio especifiquen com.

Director Patrimoni Txene: Nosaltres ens comprometíem a l’organització d’una gran exposició acompanyada del corresponent catàleg.

Centelles Bros: I ells establiran un premi de fotografia que es dirà Agustí Centelles.

Director Patrimoni Txene: Nosaltres proposàvem de fer un premi de fotoperiodisme que es denominés Agustí Centelles.

Centelles Bros: Els del Ministerio van concretar millor la seva oferta.

Director Patrimoni Txene: Nosaltres vam fer-los per escrit una oferta formal i concreta.

Centelles Bros: Les institucions catalanes van menystenir el nostre pare, només el Govern de Madrid li va donar el Premio Nacional de Artes Plásticas.

Director Patrimoni Txene: És cert, però el Govern català d’aquella època va intervenir en aquella concessió.

Centelles Bros: El material del nostre pare no anirà al Archivo de la Guerra Civil, sinó al Centro Documental de la Memoria Histórica, on el cuidaran molt bé.

Director Patrimoni Txene: Nosaltres vam oferir-los guardar els originals a l’Arxiu Nacional de Catalunya en les millors condicions.

Centelles Bros: Els de Salamanca ens donen 700.000 € però això no té cap importància per a nosaltres.

Director Patrimoni Txene: La Generalitat els oferia 500.000 € i la cessió dels ingressos derivats de l’explotació de l’arxiu des de 2009 fins a 2015.

Centelles Bros: Però els del Ministerio ens han convençut.

Director Patrimoni Txene: Doncs hauria estat bé que els propietaris de l’arxiu i els representants del Ministerio ens haguessin informat d’aquestes negociacions.

Centelles Bros: El nostre pare hi hauria estat d’acord.

Director Patrimoni Txene: El vostre pare era un catalanista de pedra picada.

I així...

Una gran frustració. Un enorme cabreig. Una estupenda impotència. En tot cas els felicito: uns i altres ja han entrat a formar part d’un nou capítol de la meva memòria històrica.

dimecres, 27 de gener del 2010

Un centurió a Emporiae


Cal ser agosarat per a endinsar-se en el conreu de la novel·la històrica. L’Albert Gurt ho ha fet en una edició local i limitada, però que ha lliscat fins a les meves mans i que he començat a llegir ─un terç per plaer i dos terços per feina─ i que he acabat amb, aproximadament, els mateixos percentatges. Diria que Gurt ha fet una bona feina de documentació, situant la novel·la en l’època que a Roma feien filigranes amb el relleu d’en Neró. Hi desfilen Neró, Galba, Otó, Viteli, Vespasià i Titus.

Cal ser agosarat per trenar una història amb dos personatges principals que bé podrien ser alter egos de l’autor: l’antic lluitador, auster i esquerp, i ara conciliador i estimat, Marcus, que no suporta la vida política ni les seves ambicions; i l’altre el grec Calcídies, savi i habilidós, descregut i a punt per a noves creences. ¿I la noia de la novel·la? Una noia jovencíssima enlluernada amb la musculatura d'un atleta i soldat. Aquí sí que l’autor ha deixat de banda la simplicitat del guió per fer un tirabuixó conjugal propi d’en Woody Allen. Reconec que aquí sí que m’he quedat favagirat.

Cal ser agosarat per a editar el llibre sense les relectures i correccions necessàries. I sap greu perquè això rebaixa molt els valors de l’edició. És evident que l’autor té algunes dificultats amb l’idioma (algunes de les quals no detecten els correctors informàtics), també que hi ha badades i errors involuntaris que els editors haurien d’haver resolt, i encara aquelles incongruències pròpies d’un redactat fragmentat i d’afegitons posteriors sense una revisió aprofundida dels encaixos resultants.

És evident que l’Albert Gurt no busca pas la fama literària ni la recompensa econòmica. Es tracta, doncs, d’una aportació voluntariosa i generosa. Potser no eren unes sabates imponents, però és una llàstima que el betum mal posat n’hagi empitjorat l’estat i l’aspecte.

dimarts, 26 de gener del 2010

Tres sensors iconogràfics (adéu, Madrizt!)

Acabem la sèrie, amb el sentiment d'abatut entusiasme que acompanya tots els finals.
¿Quin símbol ens queda de Madrizt? No sabem, no ens posem d'acord, canviem a cada moment. Els jocs de l'aigua, de la humitat, humitat que dissol l'espanyolitat i en va deixant taques pertot, els tòpics imprevisibles, els llums, els colors, les portes, les icones indiferents, els objectes fora de catàleg, el menjar, el vi... La sensació d'haver-hi deixat més del que ens emportem, àllò que et fa tornar als llocs.

divendres, 22 de gener del 2010

Tres sensors pels museus

Doncs sí, vam anar de museus que a la capital del regne en tenen molts i bons. Ei, sense abusar. La mida justa perquè algú de la colla ho trobés tirant cap a excessiu i perquè algú altre considerés que una mica més tampoc no hauria fet mal. O sigui, la mida justa.
¿Les fotos? Doncs, mira. N'hi ha alguna que la vam fer gairebé només perquè estava prohibit fer-ne. I altres, perquè imatges de les imatges (o sigui: metaimatges) sempre tenen el seu què. No en trobareu cap de l'exposició de Las lágrimas de Eros (el cartell era una foto de Man Ray; no em digueu que la porta de l'edifici no hi estava ben encaixada...), perquè la vigilància era contundent, a l'estil de la Capella Sixtina.

Deixo córrer les llistes comentades de Borbons i Borbones. N'hi ha molts. Massa feina a cremar fotos.

dimecres, 20 de gener del 2010

Tres sensors de carrer

Segon lliurament. El carrereig. De la puerta del Sol (un eufemisme, atès que va estar ennuvolat els quatre dies, si és que no plovisquejava, o directament plovia, o sigui que el sol no va fer ni cas de la seva porta) fins al palacio de Oriente (un altre eufemisme, perquè sempre hi arribàvem sense saber com i, doncs, per a nosaltres, era el palau del desoriente). Plaza Mayor, Mercado de San Miguel, templo de Debod, el Corte Inglés al carrer Preciados...
Hi havia molt més del que surt aquí, però la nostra obsessió no arribava a fotografiar-ho tot (bé, algú de nosaltres, quasi). Tampoc no hi busqueu gaire llum, per allò que us deia de la meteorologia. Tampoc no hi busqueu els retrats macos, els d'enlluernar la càmera amb el somriure Profidén (com que no m'agraden gaire, els he descartat tots; lògicament m'emportaré alguna que altra bronca).
Vinga, va, vaig a preparar el tercer lliurament, el penúltim, que ja comença a ser hora de passar pàgina, tu, tanta foto...

dilluns, 18 de gener del 2010

Tres sensors de llum

Tres càmeres fotogràfiques al seu aire per Madrid. Aquest cap de setmana hem fet una reunió de valoració a Girona, al voltant d'una taula de formatges i vins. És clar que els comentaris s'han anat contaminant, dels formatges i dels vins. I al final, tot semblava meravellós. Madrid com a ciutat oberta, múltiple, diversa, lluminosa...
Bé, sempre queda el reportatge gràfic que certifica o desmenteix els records. Com que hem ajuntat els tres sensors de les tres càmeres, hem barrejat les fotos i m'han donat permís per reordenar-les al meu aire.
Primer lliurament: Madrid com a ciutat generosament il·luminada per Nadal.

dijous, 14 de gener del 2010

Dues aportacions

Doncs, sí, vaig una mica de bòlit i no compleixo amb el que havia promès. Encara tinc per revisar els articles sobre els Borbons i se m'acumulen les fotos de Madrizt, que us volia oferir. Massa feina.
Mentrestant altres blocaires més eficients m'han fet arribar dues aportacions inestimables. La Sole em passa per la cara un repàs monàrquic breu, intens i fidedigne, exceptuant alguna que altra llicència històrica. Més clara i divertida que no pas la meva. Es tracta d'un humorista que es diu Manu que fa un repàs titulat "Hoy: la monarquís española". Doncs bé, vaig a incrustar-ne el vídeo i en surt un altre. O sigui: a data d'avui, el vídeo ha estat enretirat del Tutub. Potser és que l'acudit final era sobre la Leticia borbona. Llàstima no haver-me'l baixat quan era corria.

Per altra banda, la Rosa, després de llegir alguns comentaris sobre la neu i la capital, també em fa arribar una sèrie de fotografies del Retiro nevat, francament espaterrant (el Retiro i el reportatge). Amb el seu permís i el del seu cosí madrileny, aquí la teniu:
Retiro Nevado, 09 Enero 2009
La propera serà de fotos pròpies. Promès.

diumenge, 10 de gener del 2010

Madrizt per a catalans. Lliçó 0 i 1/4.

No us perdeu el Monasterio de las Descalzas Reales. Potser a l’entrada trobeu un senyor d’una indefinible mitjana edat que us mirarà severament i si li pregunteu alguna cosa us respondrà amb paraules breus i esmolades. Feu el que calgui perquè sigui ell qui us faci de guia durant la visita. Segurament és una de les visites teatralitzades més contundents a què hagi assistit mai. Vaig quedar convençut que l’home havia demanat el seu ingrés al monestir com a monja de clausura i que la negativa papal li va conferir aquest caràcter i dedicació.
Si el visiteu ─i teniu la sort d’ensopegar el guia─ aneu-hi preparats. Això vol dir quatre dades més sobre les Àustries.


Comencem per Juana de Austria (també dita Juana de Castilla). Havia nascut en aquest mateix edifici, quan encara no era monestir. Era filla de Carlos I. Era vídua del príncep Juan Manuel de Portugal. Era germana del rei Felipe II. Era mare del futur rei portuguès don Sebastián. Ella mateixa el va convertir en monestir a mitjans del segle XVI. Tenia el títol de Gobernadora del Reino. La cara de simpatia fa joc amb la del guia que us comentava fa uns moments.




Continuem amb Maria de Austria. Era vídua de l’emperador Maximiliano II de Habsburgo. Aquesta –i la seva filla Margarita– va fer-se’n monja sense deixar de banda la seva faceta política. Per exemple va organitzar tres dies de festa al monestir per tal de convèncer el nou rei Felipe III que no traslladés la cort a Valladolizt. Això era el 1602. L’any següent, havent fracassat en allò de Valladolizt, va morir, i en el seu testament demanava de ser enterrada al monestir i així assegurar-se tres pregàries diàries per la seva ànima pels segles dels segles (mentre el monestir funcionés). A data d’avui, la Maria té a compte més de 445.600 pregàries. Ho teniu malament, catòlics, si voleu batre el seu rècord.

Si voleu ampliar la llista de monges il·lustres per part venèria, podeu investigar Ana Dorotea de Austria, María de la Cruz y Austria, Catalina María de Ester, Margarita de la Cruz (filla de Juan de Austria Chico, neta de Felipe IV), etc. Acabo amb un etcètera perquè en Felipe V (de tan grata memòria per als catalans no cerverins) va dictar un Real Decreto pel qual totes les abadesses de les Descalzas rebien el títol a perpetuïtat de Grande de España.
Doncs això: no us ho perdeu, però aneu-hi confessats.

dimecres, 6 de gener del 2010

Madrizt per a catalans. Lliçó 0.

Una cosa que els castellans no necessiten saber quan visiten Catalunya, però els catalans sí quan visiten Castella, són les diferents dinasties que han donat i donen esplendor a cada ciutat en qüestió, especialment a la capital. És important, perquè és cosa que es dóna per apresa i sabuda des del bressol i, en cas contrari –com el meu, per exemple– pots acabar fet un considerable embolic i fent un trist paper. Amb aquest afany de compartir els estris de supervivència, us en faig cinc cèntims, començant pels anomenats Àustries.

Fernando II de Aragón i Isabel I de Castella: casats el 1460 van governar fins el 1504. Van anar tenint fills i els que no es morien els anaven col·locant en diferents cases reials europees. El Papa Alexandre VI els va atorgar el títol de Católicos per les seves aportacions polítiques a la difusió massiva d’aquesta religió. A la mort de la Isabel va pujar al tron la seva filla Juana la Loca però qui va exercir fou el seu formós marit.




Felipe I el Hermoso: rei consort de Juana I des de 1504 fins a 1506. La seva mort diuen que va trastocar la seva muller a qui adjudicaren un generós sobrenom. En aquesta tesitura, en Ferran, que allà era conegut com Fernando, va ser regent fins el 1516. Mentre no creixia el fill del Felipe i la Juana, encara va haver-hi un regent: el cardenal Cisneros (a Aragó també hi va haver un altre regent, Alonso de Aragón, arquebisbe de Saragossa, però això a Madrizt no els fa ni fred ni calor).




Carlos I (i V d’altres bandes), rei des de 1516 fins a 1556. Acumulava més títols i territoris que vestits el Manneken Pis. Va tenir cinc fills en el matrimoni i cinc més d'extramatrimonials. Es va retirar abans de morir (fet insòlit), abdicant i repartint les possessions entre son germà Fernando (les altres bandes) i son fill Felipe (les Espanyes). Tot seguit es retirà a meditar al monestir de Yuste fins que va morir de paludisme (algun mosquit nascut als estanys que ell mateix va fer construir).





Felipe II és qui trasllada la Cort a Madrid, fins a aquell moment una vila de mides més aviat reduïdes; de fet, no ha estat reconeguda per llei la seva capitalitat fins el 1931, gràcies a la 2a República. Felipe II el Prudente, que li deien. Governant entre 1556 i 1598, aconseguint una bonica doble fama de virtuós (llegenda rosa) i de monstre despòtic (llegenda negra). Abans de posicionar-vos feu per manera de saber quina és la llegenda que preval entre els madrilenys que us acompanyen.





Felipe III el Piadoso, rei des de 1598 fins a 1621. És dels que van instaurar la moda de delegar el govern en persones de confiança, concretament en el duque de Lerma, i després en el duque de Uceda, assolint nivells de corrupció que semblaven impossibles de superar, tot i que després s’han anat superant amb sorprenent facilitat. Va coincidir amb Lope de Vega, Luis de Góngora, i amb allò que en diuen el Siglo de Oro de las Letras Españolas.




Felipe IV el Grande, rei des de 1621 fins a 1665. Va tenir una primera etapa en què mantingué la tradició anterior de deixar que manés algú altre, en aquest cas el conde-duque de Olivares. Després sembla que s’encarregà més o menys personalment i es dedicà a lluitar i a perdre contra els regnes europeus protestants, i contra França, també catòlica però més ambiciosa i espavilada. Total, que el sobrenom al final li va anar una mica gran, pel que es veu.





Carlos II el Hechizado, rei des de 1665 fins al 1700. És el darrer dels Àustries bàsicament a causa del seu lamentable estat físic que incloïa raquitisme, incapacitat intel·lectual i esterilitat. En comptes d’atribuir aquesta problemàtica a la consanguinitat matrimonial dels Àustries, hom va considerar més idoni atribuir-ho a la fetilleria i a la bruixeria diabòlica, que tenia més morbo. Al començament la seva mare Mariana de Áustria va fer de regent quan tothom es plantejava que el rei moriria aviat, donat el seu estat de salut general. Però l'home va anar resistint provocant un problema successori d'abast monumental.

No se us acudeixi visitar Madrizt sense aquestes dades bàsiques. En un proper lliurament parlarem de les filles, germanes, mullers i amants, que també feien i desfeien, però en la zona fosca. Quan hàgiu superat els Àustries ja podrem passar als Borbons i a les Borbones. No sé si resistiré tant de plantejament pedagògic. Ja es veurà. S’admeten sol·licituds de deixar-ho córrer.

divendres, 1 de gener del 2010

CCXXII

Vés per on la primera entrada de l'any és la 222. ¿I què?
Si això fos una quina dirien els tres aneguets. I aquí els teniu: tres d'anada, mascles ells, i acolorits: el collverd, el griset i el cullerot.

¿I per què no tres aneguetes? I també les teniu: tres de tornada, femelles elles, i discretes: la collverd, la griset i la cullerot.

Els dibuixos són d'en Peterson. Algun dia parlarem d'en Roger Tory Mounfort Peterson. Promès. Abans de l'entrada MMCCXXII (la dels quatre ànecs).

Total, que aquest bloc ja és un terç de diabòlic. Encara li falta una mica per a ser prou dolent per a sortir als Pastorets o simplement per a córrer món. Tot arribarà. Això de blocairejar és un vici absurd, que no saps com t'hi poses i encara saps menys com sortir-te'n. És descobrir una finestra nova a casa, i ja no te'n pots estar de treure-hi el cap de tant en tant, perquè et vegin i per veure tu què hi ha allà fora. I vas veient tot de gent que també treu el cap per la seva finestra. Penses: algun dia ens trobarem tots al carrer i potser aquell dia en farem una de grossa, que ja comença a ser hora. Penses: potser.

I canviant de tema. Gent de les finestretes: me'n vaig dos parells de dies a Madrizt, amb uns companys.
Doncs, sí, s'admeten suggeriments. Es demanen suggeriments, vaja.
Doncs, no, no feu encàrrecs d'autògrafs d'un tal Cristiano Ronaldo ni sobre el Tribunal Constitucional.
Doncs, sí, us mantindrem informats.