Dia del fiteuma

Tranquils i tranquil·les: no és una malaltia. És un gènere de plantes amb flors.

Ja n'hem conegut alguns parents. ¿Recordeu els pebrots de ruc? 

D'entre totes les espècies, el web d'en Gerard Carrión només en recull una: la fiteuma d'espiga, que és present a la zona de l'Albera i serra Verdera. A la mateixa zona, segons Flora Catalana, també es pot trobar la fiteuma orbicular, tot i molt escassa. 

Cap altra referència.

No li he trobat utilitat a part de la seva extraordinària bellesa. Phyteuma spicatum amb fotografia de Flora Catalana. 

Imatge: http://www.floracatalana.net/phyteuma-spicatum-l-

Dia del corró

Darrer dia de Brumari. Demà comença Frimari. És a dir, fins avui toca pluja, a partir de demà toca fred.

Si mireu les eines del mes hi trobareu força coherència: arada, rascle i corró.

Després de passar l'arada i el rascle, toca aplanar el terra. Amb el corró, és clar. Manté la humitat a tocar de les llavors plantades o sembrades i n'accelera la germinació.

Us poso una imatge i així m'estalvio les mil paraules. 

Imatge: http://www.antiques-forain.com/467-228-large/ancien-rouleau-en-granit.jpg

Clar que també podria referir-se al corró de cuina, o al corró per enquitranar carrers, o al corró dels pergamins... De tota manera, si aneu a Google us sortirà el corró... de la patata.

Dia de la servera

La servera és un arbre que fa serves, que són com unes peres que es cullen a finals d'estiu però que s'han de deixar madurar a la palla perquè siguin comestibles. 

Imatge: http://www.floracatalana.net/sorbus-domestica-l-

Els romans feien fermentar aquest fruit per treure'n una mena de sidra, la cerevisa, mot del qual prové la paraula cervesa, tot i no tenir-hi res a beure ni a veure.

És relativament abundant a les illes Balears. El poble Son Servera hi fa referència. 

Resistent al fred i a la calor, però no li agraden els terrenys salats. 

És parent de la moixera i de la moixera de pastor. Rosàcies totes tres.

Segons Flora Catalana hi ha exemplars a la zona de Figueres-la Jonquera i a la zona de Roses-cap de Creus. Podeu accedir al mapa mitjançant l'enllaç de la foto.

Pel redactat ja deveu suposar que no hi tinc cap experiència directa. A veure si en trobo alguna per l'Escala...

Dia del codony

Se'ns està acabant el mes de Brumari. El dia d'avui el dediquem al codony.

Molta gent encara li diu membrillo, o el fa servir com a eufemisme de "collons". Sembla que tot vagi a parar allà mateix.

Hi ha raons fonamentades per pensar que la famosa baralla entre deesses gregues a partir d'una poma daurada, en realitat era per un codony. I és que quan és madur, en aquestes èpoques de l'any, el fruit perd l'embolcall cotonós i mostra el seu groc esplendorós.

Imatge: http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/7/7f/Quitte_Cydonia_oblonga-3.jpg

El cert és que el nom castellà membrillo ve de mimbrillo. I és que les branques d'aquest arbust -convertit en arbre a base de conreu selectiu- s'aprofitava per fer cistells i estris dels que es fan normament de mimbre.

No sé si els francesos postrevolucionaris valoraven aquesta característica artesana, però és evident que sí valoraven el fruit del codonyer. I li devien dedicar un dia com avui pel seu costum de madurar a la tardor. 

El fruit és relativament dolç i no sol menjar-se cru. Per això es prepara amb sucre formant el codonyat.

Dia de la Guixera o Havia de Passar

Trieu el títol del missatge.
Exacte. Era inevitable.
Anava fent dia a dia fins que la cosa s'ha desllorigat. No hi valen excuses, però us diré que la "ciència" hi ha tingut tota la culpa. Encara sóc enmig del tràngol però volia avisar que continuo viu, o això m'agradaria pensar. Bé, tot plegat sona una mica dramàtic i la veritat és que no ho és pas. Deixem-ho.

L'última entrada va ser el dia de l'escaravia. Això vol dir que m'he saltat a la brava:
- el dia dels créixens (amanidaires i farmacològics)
- el dia del malvesc (que floreix tot l'any)
- el dia de la magrana (del malum granatum, o sigui que conté moltes granes)
- el dia del rascle (ara més conegut com esterrossadora)
- el dia dels baccharis (considerades plantes invasores al País Basc)
- el dia de l'atzerola (el nom valencià de la qual dóna cognom al seu pintor més conegut)
- el dia de la rogeta (amb capítol propi a plantes de l'Escala)
- el dia de la taronja (vitamina C ara que comença la fred de debò)
- el dia del faisà (en corren uns quants pels aiguamolls, i que continuïn)
- el dia del festuc (segons ens arriba dels àrabs, o pistatxo, segons ens arriba de grecs i romans)
Fins al dia d'avui, dia de la guixera (o sigui guixera borda o guixó tuberós, per més dades)

La setmana que ve la tinc igual d'atapeïda, però resulta que comença el mes de Frimari, que vol dir de la fred. Vaig a intentar donar la cara. Si veieu que la cosa s'interromp.

I, per acabar, una imatge dels tubèrculs de la guixera borda, abans tan estimada i ara tan ignorada. Com tantes coses a la vida.

Imatge: http://pics.davesgarden.com/pics/2009/02/20/scirpidiella/144d70.jpg

Dia de l'escaravia

¿Dia de què? De l'escaravia.

Imatge: http://www.pennywoodward.com.au/wp-content/uploads/2012/07/SKIRRET-22.jpg

Un altre producte amb llarga tradició entre els francesos i amb gairebé gens entre nosaltres.

Surt a la novel·la Gargantua i Pantagruel. Carlemany l'apreciava tant que en va ordenar el conreu.

Segons la Viqui, la seva arrel té un gust a mig camí entre la xirivia i la pastanaga. Trobo que és fàcil d'imaginar. Dolceja. Els castellans en diuen chirivía de azúcar. En temps d'escassetat s'havia fet servir per extreure'n el sucre.

Des del XVIII, el seu conreu ha caigut totalment, fins i tot a França. Sembla que només té un conreu significatiu al país del qual segurament procedeix: la Xina. 

Gràcies al calendari anem aixecant la catifa per veure què hi hem anat amagant a sota durant aquests darrers segles.

Dia del gall dindi

L'indiot, pioc, titot, o simplement pavo (que no hi ha manera de treure'n el costum i cada cop que insisteixo a casa m'acaben titllant de pesat i segur que tenen raó...).

Imatge: http://www.npr.org/templates/story/story.php?storyId=97541602

Una altra mania és corregir quan confonen els arándanos amb els aranyons. Suposo que tot seguit haurien de confondre els nabius amb els endrinos (i mira que ets pallissa, que ens fas avorrir de parlar...). Barrejo els dos temes perquè un dels plats tradicionals americans del gall dindi és acompanyat de nabius.

Bèstia americana, de carn apreciada per poc greixosa, especial per als que volem menjar sense alimentar-se.

És americà però nosaltres diem que ve de l'Índia (o de les Índies...) I algú dirà, si l'animal procedeix d'Amèrica (on, efectivament, és l'únic lloc al món on pot trobar-se en llibertat), ¿com codony pot ser que els nord-americans en diguin Turkey (és a dir, Turquia). L'explicació més interessant, i doble, l'he trobat en el mateix lloc del que he manllevat la foto.

Va, va, a practicar una mica l'anglès, que el castellà ja l'hem practicat al començament del post.

Dia de l'endívia ¿o de l'escarola?

L'endívia és molt popular a França. Segur que les heu menjat amb formatge rocafort o amb mostassa, també afrancesats. A ca nostra és de més recent introducció. De fet hi ha llocs que se la coneix com a endívia comuna o endívia francesa o belga.

Imatge: http://www.genuinus.com/275-219-large/endivia-bandeja-750g-6-8-un.jpg

És de la mateixa espècie que l'escarola, amb qui compartim amanides des de fa més temps. Les dues provenen de la xicòria. 

Si parlem de l'endívia i del calendari republicà francès tenim un problema seriós. Segons algunes contalles en teoria ben fonamentades l'endívia va ser "descoberta" per un pagès de Brussel·les pels volts de 1850, o sigui, molt després de la Revolució. En concret va descobrir que arrels abandonades de xicòria treien uns brots groguencs que tenien un gust interessant. 

Si això és cert, el dia d'avui estaria dedicat a l'escarola, malgrat el nom francès: endive. 

Imatge: http://us.123rf.com/400wm/400/400/profotokris/profotokris0803/profotokris080300140/2660184-vegetales-de-hoja--verde-endibia-cichorium-endivia.jpg

Dia de la nyàmera

La nyàmera, parenta del gira-sol, també importada després del “descobriment” d’Amèrica, on era cultivada pels nadius, és planta cultivada pel seu tubercle, que fa que l’anomenem patata de canya.

Avui en dia, si més no als Països Catalans, no es cultiva. La planta té una certa similitud amb el gira-sol, fins i tot amb la flor, tot i que de mida més petita (planta i flor). Vés que en anglès es diuen Sunroot Flowers (¿no ho trobeu suggerent?). Els tubèrculs són allargats com el gingebre, de color marronós o vermellós i de gust semblant a la carxofa.

Imatge: http://commons.wikimedia.org/wiki/File:Sunroot_flowers.jpg

Pel que fa a Europa va fer la seva arribada per França on el 1613 va ser portada amb uns indis tupinambes per “presentats” a París. Per això a França se’l coneix com a Topinambour.

Aquest tubercle, com el d’ahir i altres d’aquest mateix mes i no per casualitat, no tenen midó sinó inulina. Aquest carbohidrat quan és cuinat esdevé fructosa, cosa que la fa aprofitable per a la indústria sucrera i destil·lat d’alcohols.

S’utilitza també per al consum humà i de bestiar, malgrat la seva fama de provocar meteorisme (sinònim de flatulència i altres mots més onomatopeics).

Els ecòlegs i ecòlogues insisteixen en la seva capacitat invasora (mira que són pesats i pesades!). S’acaba fent la reina dels horts abandonats on havia estat cultivat. 

Dia de les castanyes d'aigua

Atenció: aquesta planta, pel que fa als Països Catalans, només ha estat documentada a l’Empordà.

Són plantes que floten en aigües somes no salinitzades, amb les arrels que se subjecten al fons. Els fruits eren tradicionalment recollits i consumits. Fins a finals del segle XIX van ser un producte de consum popular. Avui en dia ningú no en fa gaire cas, pel que es veu.

Remeno webs i em trobo: “Bulb d’una planta aquàtica ('Eleocharis dulcis') originària del sud de la Xina, amb l’escorça de color fosc (que cal eliminar curosament, per mor dels paràsits), pell marró i polpa blanca, cruixent, sucosa i dolça. Consumida des de fa segles a la Xina, per les virtuts medicinals (la capacitat laxant i la quantitat de potassi) i en diverses formes, es pot saltar amb altres verdures, consumir a làmines, en una amanida, coure amb carn, ja que aguanta bé les coccions, o fer-ne puré. Arriba a les botigues especialitzades pelada, congelada o conservada en aigua, com els margallons i els brots de bambú, una aigua que cal renovar cada dia, quan s’ha obert el pot. Quan es cou amb aigua, cal afegir-hi suc de llimona, perquè no s’ennegreixi.”

Imatge: Anna Garcia Frigola (http://www.cuina.cat/ca/productes/castanya-d-aigua-449.php)

Aquest text està extret de la mateixa adreça que la imatge. Caldrà tornar a les basses i estanys de l’Empordà amb els ulls ben oberts.

Dia del salsifí

Vés quina dèria, aquests francesos.  Fa només tres dies que parlàvem de l’escurçonera de nap, i avui ens planten el salsifí, que se li assembla tant que no és pas extraordinari que la gent les confongui. La diferència principal és el color, més blanc a l’escurçonera i més groc al salsifí.

Imatge: http://www.sabelotodo.org/agricultura/hortalizas/imagenes/salsifi.jpg

És una planta mediterrània. Bianual –el primer any treu les fulles i el segon any floreix–. El fruit és un papus el qual justifica que també se l’anomeni barbeta o barbeta de cabra.

Sembla que els gastrònoms i gastrònomes es decanten més vers l’escurçonera, i això es diu per la xarxa, perquè el que és un servidor, no té prou papil·les per notar-hi gaires diferències.

La sembra es fa a la primavera o a la tardor. Diuen que li agrada la calç. Collir-la té la seva dificultat, perquè no se li trenqui la llarga arrel, cosa que li faria perdre preu al mercat, ai las.

No ens ha d’estranyar que tingui molta fama a la cuina francesa perquè té un regust d’ostra. Vaja, com fer una mariscada amb verdura. A ca nostra es diu que és una barreja de plàtan i patata (una versió ben diferent).

Per si algú s’hi vol posar que sàpiga que s’han de rentar a consciència i s’han de bullir gairebé tres quarts d’hora. Es desfà a la boca, la qual cosa fa que puguem notar molt millor els seus regustos, i veure si ens decantem per la versió d’una banda dels Pirineus o de l’altra.