dijous, 31 de desembre del 2009

Bon Any

Els de la foto: en Càndid, l'Helena, la Margarita, la Laura, l'Enric, la Ginesta, l'Iñaki, en Cristian, la Sara, l'Eva i en Josep-Esteve desitgen...

que l'any 2010 sigui un bon any per recordar
per haver aconseguit societats més justes
i més respectuoses amb el planeta
(i perquè a tots els de la foto els hagi anat de conya
-per no dir-ho d'una altra manera- i també
a tots els que llegeixin aquest missatge).
Amèn!

diumenge, 27 de desembre del 2009

Cameron deu venir de càmera

Em refereixo a James Cameron, és clar. Fa dotze anys, quan Titanic esdevenia la pel·lícula més rendible de la història, es podia haver fet l’acudit que Cameron devia venir de camarot (o sigui, cambra, que també hi té relació, per la cosa aquella de la camara obscura). Bé, un cop fet l’acudit inicial, anem al que toca.

El que toca es diu Avatar, i és que aquest dia de Nadal, per seguir la tradició familiar, ha tocat la novetat. Com que sóc impressionable de mena, doncs he quedat impressionat. Fins al punt que crec que hi tornaré.

3 hores de durada, 3D, 300 milions de pressupost, 3 lustres de feina...

Després de seguir una història prou elaborada, amb uns personatges prou consistents, amb una escenografia delirant, sense oblidar les màquines de matar sofisticades, un es queda amb el dubte de què hi ha d’en Cameron en aquest producte: ¿el disseny original? ¿l’embastament del guió? ¿quatre nocions sobre els personatges? ¿la coordinació, l’assumpció contínua de petites decisions? ¿l’aconseguiment del finançament necessari? O potser realment el senyor Cameron té tota la capacitat que aparenta, i realment Avatar és un producte seu de cap a peus, des del missatge ecologistòleg fins a les muntanyes flotants, passant per la connexió còsmica entre dracs i helicòpters orelluts...

Recordem-li al senyor Cameron els seus Terminators, el retorn de l’Alien, l’Abyss, el Mentides Arriscades, el Titanic i ara aquesta faula de dibuixets i final feliç. A tall de resum em quedo amb la insinuació final de la història: si volem ser bons (alliberar-nos de la malícia humana) ens hem de reconvertir en personatges virtuals, forts, àgils, sempre joves, sense vicis ni artrosis. Ai, com resulti que el Cameron tingui raó.

dilluns, 21 de desembre del 2009

Sol parat

Imatges de saharapiksie a Photobucket. La de sota és un gif animat.


Ho he preparat tot perquè aquest missatge es publiqui el dilluns a un quart de sis de la tarda. És el moment que els astrònoms i astrònomes diuen que es produeix el solstici d’hivern (bé, a l’Argentina, per exemple, és el solstici d’estiu, però allò ens cau una mica lluny). ¿I a mi de què em ve de celebrar el solstici? Doncs per dos motius: per ignorància i per romanticisme.

Per ignorància tiro de veta de la Viquipèdia i quedo enlluernat de saber que el nom li ve de sol i stare, perquè dóna la sensació de no moure’s. El dia dura unes 9 hores, i la nit unes 15. Els romans, que això s’ho curraven molt, se les enginyaven perquè el dia tingués 12 hores i la nit també. Això els obligava a fer hores de 45 minuts durant el dia (de manera que a migdia fos l’inici exacte de l’hora setena) i hores de 75 minuts durant la nit. Avui en dia amb la matemàtica implacable dels rellotges i els ajustaments horaris politicoeconòmics, resulta que a les 12:00 mai no és migdia ni mitjanit. Ja veus. El rellotge mai no ens diu l’hora que és en realitat.

I la Viquipèdia encara va més lluny: en aquest solstici el Sol és quan es troba més al sud (-23°26’ de declinació), o sigui sobre el tròpic de Capricorn. ¿I sabeu què diu també? Doncs que “físicament, el solstici d'hivern correspon al moment en què l'eix de rotació de la Terra es troba més allunyat a la direcció Terra-Sol”. Això us ho poso literalment perquè, ignorant com sóc, no ho he entès.

Per romanticisme, m’és una mica més difícil explicar-me, bàsicament perquè a la xarxa no hi ha cap “Poetipèdia” a què recórrer. Però la cosa és musical i coreogràfica. De música podríem posar el December dels Waterboys o bé la simfonia Hivernal (la núm. 1) d’en Txaikovski. I la coreografia ja la posen els astres. Un ball estrany, resultat d’equilibris i atraccions, distàncies i paràboles. I nosaltres, reis de la creació, criatures predilectes de déu, segons alguns, i causants darrers de devastacions fins arribar a l’autoaniquilació, segons altres; de cop i volta convertits en elements insignificants, distorsions ínfimes d’una harmonia il•limitada. No arribem a ser no-res en una immensitat que sí és.

Feliç Solstici, humanes i humans!

Primidi de Nivós de l’any 218.

Photobucket

dijous, 17 de desembre del 2009

Caganers

He estat fent el xafarder aquests dies en què anar a mercat i mercats i mercadets m'ha estat inevitable. I m'he trobat amb figures de caganers molt adients. M'ha agradat que en Tiger Woods en fos un, perquè mentre encertava els forats dissimulava davant de la puritana opinió pública americana.
També m'ha agradat trobar-me amb la col·lecció de polítics habituals, tant els que juguen al Govern FC com els de l'Athletic Oposició. Però, ep! Me n'hi falta un! No pot ser que no puguem posar el Tete al pessebre. ¿Com pot ser que no disposem del caganer Ernest? Per torcar-se el cul li podem donar fulls de calendari.

I l'altre que he trobat a faltar suposo que ja sabeu qui és. El que passa és que no tinc tan clar que l'hagi cagat. Perquè el veig molt fresc i desinhibit, l'home. Potsr sí que abans el veurem com a Conseller d'Economia que com a defecaire darrera una mata.

Ara bé, està clar que la tradició del caganer no s'ha de perdre. Ni tota l'escatologia relacionada amb el Nadal. (¿Escotologia no és la ciència d'interpretar les sagrades escriptures?) Doncs, fixeu-vos en el ressò internacional que ha tingut. El qui ho explica molt bé és en Jaume Subirana al seu bloc Flux. Però crec que el primer a donar l'avís va ser l'inefable Xavier Caballé.

¿Podríem fer un pessebre només de caganers? Si el situéssim a Copenhaguen no sé si hi cabrien tots; tots cagant-la, i el planeta amb merda fins al coll.

diumenge, 13 de desembre del 2009

L’edat mitjana al cinema

Doncs sembla que està de moda.

Per una banda tenim en Jaume I. No, no ens referim a la pel·lícula amb aires pitarrians del 94, protagonitzada per Joan Borràs. Ens referim a una producció quasiinternacional (De Palacio Films) titulada King Conqueror, protagonitzada per Tim Roth i Jude Law. De tota manera el guió original és obra d’un català, un tal Jaume (nascut a Montpeller, mort a Alzira i enterrat a Poblet).

Després tenim lo nostro Tro d'Empúries, reconvertit en Thunder Captain.

També parlem d’una producció quasiinternacional (Maltés Producciones) amb actors com Álex González i Elsa Pataky. El títol previst: El Capitán Trueno y el Santo Grial. En aquest cas el guió de referència també és d’un català, un tal Víctor Mora (nascut a Barcelona i educat a França a causa de l’exili familiar).



I ara la meva proposta personal: Behind the Walls. Encara falta la productora, la directora o el director, el llistat d’actors (tot i que reservaria un paper per Martí Gironell, que en la presentació del llibre va demostrar ser un bon comunicador, i jo que també em reservaria un petit paper, si cola). El que sí tenim és la història. El guió és de la Núria Esponellà (nascuda a Celrà, i resident a Ventalló). El que també tenim són els decorats, darrerament força endreçats: Sant Pere de Roda (sic). Ja que tot el tema del rodatge va una mica endarrerit –i per aquest motiu no us en puc oferir el tràiler– podeu decidir-vos a llegir la novel·la que acaba de publicar, Rere els murs.

dissabte, 12 de desembre del 2009

El fúmbol


Ahir, divendres a la nit, vaig anar al cine club a Torroella. Presentaven la pel·lícula O ano em que meus pais saíram de férias (L'any que els meus pares se'n van anar de vacances). Al Brasil del 1970, sota una devastadora dictadura política que comportà un nombre indeterminat de víctimes, se celebra el Mundial de futbol i el Brasil surt guanyador. La política perd pes i importància, fins i tot en el cas dels afectats directes, davant del sentiment nacional de glòria futbolística. I és que el futbol és el futbol.

Avui, dissabte, hi ha un partit que també és decisiu a nivell nacional, allò que en diuen un derbi. Un dels equips és el paradigma del sentiment nacionalista; l'altre, simplement es diu Español. L'acte s'aprofitarà per a promoure un altre acte emotivament popular i que tindrà lloc demà: la Marató.

Curiosament demà, diumenge, també hi ha un seguit de referèndums a un piló de localitats del país. Hi ha qui comenta que si el president i l'entrenador de l'Español es diguessin Laporta i Guardiola, i si els del Barcelona es diguessin Sánchez Llibre i Pocchettino, segurament no se celebrarien les consultes populars. Qui diu això deu pensar que els èxits futbolístics de persones que s'han significat políticament en un sentit avalen iniciatives com les de demà. I és que el futbol és el futbol.

Potser els que diuen això, exageren.
Ara bé, la pel·lícula és altament recomanable.
I anar a votar també.
Jo no podré. Algun dia us confessaré que visc a l'Escala.

dijous, 10 de desembre del 2009

Deixeu-me fer de vident


Vet aquí com va anar la cosa: santa Llúcia quedà embadocada mirant el solstici d'hivern tot trencant els dècims de loteria que no li havien tocat, mentre un paio amb barba blanca i grotescament vestit s’enfilava als balcons i a les xemeneies. A dins, però, un bon tió, després de dies d’alimentar-se de peles de taronja, cagava un nen Jesús, el qual, a base de torrons i cops de simbomba, i a l'ombra d'un avet carregat de boles, s’anava convertint en sant Esteve, un tipus molt afeccionat als canelons. L'aire de les cases era força enterbolit a causa d'un tal Fumera, que s'havia format de cremar el tió aquell. Al cap de poc, aquest mateix personatge sense cara, mig sant Esteve i mig Fumera, carregat de llufes i fart de bromes, se n’anava a fer de caganer al pessebre. Allà hi establia breu amistat amb el senyor dels Nassos; res, cosa d’un dia, perquè en arribant la nit, es van mudar ben mudats però amb complements de plàstic i cartró, tronats i sorollosos. Després de sopar i inundar els mòbils de missatges de bon rotllo (la majoria), tothom va estar pendent dels campanars per fer unes postres comptades i coreografiades. En sortir el sol (i passades unes hores més) tothom feia cara de circumstàncies i canviava fulls de les parets com qui canvia d’any, tot amb música de vals. De tant en tant els carters i les carteres portaven cartes decorades dels darrers despistats. Mentrestant, els nens i nenes que en comptes d’anar a escola anaven als supermercats, i alguns pocs també a veure els Pastorets, i encara alguns altres a esquiar, preparaven uns fanalets –o no– per a una estranya desfilada monàrquica, un triumvirat multiracial i efímer, curiosament consentit per les monarquies residuals existents. L’endemà tots, tots, tots tenien regals, i si algú no en tenia és que era pobre i, per tant, no se’n mereixia. Passada aquesta diada esmerçant-se a trencar embolcalls, obrir capses i acumular papers, resulta que tornaven a sortir els mateixos de sempre a la tele, i allò volia dir que aquella febrada ja havia passat i només quedava llençar les joguines ja espatllades i repassar les estadístiques corresponents. O sigui, el govern en feia una lectura positiva i l’oposició deia que tot era culpa del govern. I al cap de dotze mesos ja faria un any i hi tornaríem a ser. Vet aquí com va anar la cosa.

dilluns, 7 de desembre del 2009

Colors amb unes hores i uns quilòmetres de diferència



Entre una imatge i una altra hi ha unes poques hores de diferència. També hi ha uns pocs quilòmetres. La primera és feta al matí al mar d'Amunt des de Sant Pere de Roda (de Rodes, segons els mapes). La segona és feta a la tarda en un centre comercial del Gironès.
Totes dues fan Nadal, a la seva manera. La primera pel temps que hauria de fer i tanmateix no fa. La segona pel consumisme que no hauria de ser i tanmateix sí és. O sigui que es va acostant el ditxós Nadal no pas amb els millors auguris, ni de pau, ni d'economia, ni de respecte al planeta, però potser ens hi haurem d'anar acostumant.

dissabte, 5 de desembre del 2009

Un rot de gos a Emporion


Un servidor és un bon amant d'allò que anomenen "humor gràfic". Un d'aquells que començava el diari per la pàgina on en JAP o en Ferreres treien la punta del que passava. Una manera -la del somriure involuntari- d'enfrontar-se a la realitat crua i estopenca.

Això em passa de nou amb Emporion, una revista de Torroella de Montgrí. Una revista des de 1915 i que actualment difon els seus continguts en format digital. Notícies i articles d'opinió en clau local, o sigui: en clau emporitanocatalanomundial.

I entre els seus autors, esclar, en Jordi Fenosa, el responsable de l'humor gràfic. La seva secció es diu "Fet i fumut". En Jordi va penjant els seus dibuixos, els mateixos que es publiquen a Emporion, en un bloc propi: rot de gos. Encara que el nom del bloc faci referència a un gos, en Tatay sovint se serveix de dos gavians XXX: xafarders, xerraires i xurriaquers. No sé si el nom dels gaviats és Fet i Fumut. Podria ser.

Us ho recomano: el bloc, la revista i l'humor. Diuen que la revista El Jueves ha censurat un dels seus autors. ¿Serà veritat? ¿De què devia anar l'acudit censurat?