dilluns, 31 de gener del 2011

Ara en farà setanta-pocs


Al carrer major de la Jonquera hi ha el MUME (Museu Memorial de l’Exili), justament al carrer per on van desfilar milers i milers de fugitius de la seva pròpia terra.

Costa digerir. Com és que passen aquestes coses. Com s’arriba tan fàcilment a aquestes cotes d’irracionalitat. Com hi van arribar gent com nosaltres. Com nosaltres hi podríem arribar. O com ja hi estem arribant sense voler adonar-nos-en. És com lluitar constantment amb una fera que portem engabiada a dins. Nosaltres en som la gàbia. Intentar calmar-la com sigui.

Costa imaginar també que un dels principals artífexs de tot plegat –que no l’únic, evidentment– per a alguns continua essent un heroi, un semidéu, algú que esperen que torni.

El MUME és una mica el túnel del terror. Fa riure veure en Franco ben retallat al costat d’un Hitler somrient que sembla ser que mai no li va somriure. Fa riure el trucatge. I fa por. Però encara fan més por les fotos no trucades: el front, els combats als carrers, els soldats adolescents, els bombardejos, la destrucció, la retirada, la fugida, els camps de concentració, l’exili dels privilegiats, l’exili dels desfavorits...

Dos nous noms a la llista de productors d’imatges: una magnífica col·lecció de dibuixos de Josep Franch-Clapers (Castellterçol, 1915 – Saint Remi, 2005), donats a la Generalitat de Catalunya l’any 1997; i les fotografies de Manuel Moros (París, 1898 – Banyuls de la Marenda, 1975), pintor francès d’origen colombià.

Les imatges també expliquen molt, i no és cert que ho expliquin de cop i ja està. Les imatges tenen el poder d’instal·lar-se en racons inabastables del nostre inconscient i fer de les seves, deixant anar informació de mica en mica, batzegades de llum.

A veure si a la fi hi veiem clar.

diumenge, 30 de gener del 2011

Hereafter


El títol Hereafter és francament suggerent. L’han traduït com “Más allá de la vida”. Per cert, ¿no es traduirien no sé quantes pel·lícules al català? Aquesta potser s’hagués pogut titular “Araenllà”.

Comença amb un tsunami. Et quedes clavat a la butaca. N’estàs tip i recuit de cinema basat en els efectes especials espectaculars. Aquí hi ha una escena d’efectes especials però en comptes de pensar “sí, vaja, està bé”, penses “òstia!”. Com les escenes dels serveis socials i la mare que ve del súper. Com les escenes del germà amb visió de negoci. Com la relació amb la companya del curset de cuina. Com les reunions de la cadena televisiva. Com la volada de la gorra a les portes del metro. Com les recerques dels mèdiums. Com els audiollibres d'en Dickens. Com...

Llegeixo un article en un diari sorprenent-se que la crítica nord-americana hagi titllat la pel·lícula de lenta. Hi afegeixo el meu estupor. El mateix article sosté que el director no fa perdre el temps a l’espectador, que cada escena i cada imatge té el seu sentit. Hi afegeixo el meu entusiasme.

El senyor Clint Eastwood ha de tenir un secret. Un secret dels bons. Dels que mai no se sabran. Secrets per sempre.

La mare Gall

Assisteixo a una sessió benèfica de bicicleta, cullera, poma d'en Carles Bosch.

La gent en surt emocionada. O ho sembla. A mi, em sap greu, em costa.

És fantàstic que gent com l’expresident posin la banya a ajudar a trobar una solució per una malaltia que afecta un piló de gent i que ens acabarà afectant –si és que encara no ha començat– a gairebé tots. És encomiable.

Però em costa emocionar-me amb tanta corbata, amb tant de viatge amb l’AVE, amb tantes excursions a l’altra banda de l’Atlàntic, amb tant de despatx oficial, amb tanta escorta oficial, amb tant de mas a l’Empordanet, amb tantes clíniques de disseny, amb tants de metges i metgesses VIP, amb tantes fundacions i projectes únics i recerques innovadores. No sé si no deu haver-hi una altra manera. Si n’hi ha alguna altra, jo m’hi apunto.

Faig aquest escrit quatre dies després a la sala d’espera d’un hospital. Ma mare hi és ingressada. De fet he sortit de l’habitació –doble– perquè l’altra família ha posat tele 5 (és l’hora que hi surt la Belén Esteban) a tot volum. Ma mare s’hi ha quedat perquè ella no es pot refugiar a la sala d’espera. Ella no té la mateixa malaltia que en Maragall però la ingressen sovint, l’ataconen a base de medicaments (alguns dels quals potser han necessitat una fundació com la d’en Maragall, vés a saber) que no li fan l’efecte desitjat, i que no es descarta que li facin l’efecte contrari. Però a cada “episodi” augmenta la llista i les farmacèutiques deuen estar contentes.

En Maragall deu haver treballat molt. Segurament sí. Però més que ma mare segur que no.

dimarts, 18 de gener del 2011

Parèmia a Verkami

Suposo que sabeu què vol dir això de parèmia.
Suposo que sabeu què és això de Verkami.
Fins fa poc jo no.

Pel que fa a la parèmia heu de saber que a la xarxa hi ha un especialista i difusor incansable. Es tracta d'en Víctor Pàmies. En trobareu notícies a http://vpamies.blogspot.com/
Ara ha tingut la idea de publicar un llibre "Amb cara i ulls" i la manera que ha trobat de tirar-ho endavant és a través de Verkami (crowdfunding). En trobareu notícies a http://www.verkami.com/page/about

Jo ja ho he fet. A veure si us animeu.

Deixeu-me dedicar-li una petita revisió del Top Trenta-i-Tants. Una recomposició d'adagis i frases fetes segurament amb poca cara i ulls.


1.       Qui vulgui pols que s’esperi (a l’era).
2.       Al maig cada dia un empatx (de sol).
3.       Març, marçot, mata la jove a la vora del foc i amb la vella no pot.
4.       A taula i al llit, el primer crit.
5.       Cel rogenc, foto amb el mòbil i cap al Temps.
6.       Per Nadal, cada casa és un corral.
7.       Tal faràs, a la renda t’ho trobaràs.
8.       Qui dia s’empassa, un mes empeny.
9.       A l’estiu tota cuca es fa un liu.
10.   De porc i de senyor, de mestressa i de mena.
11.   Al pot petit hi ha menys confitura.
12.   Si la Candelera plora, mireu què li passa; si la Candelera riu, mireu què s’ha pres.
13.   Si vols estar ben servit, ves a dormir a un altre llit.
14.   Qui de jove no treballa, no espereu que ho faci de vell.
15.   A la taula d’en Bernat, qui no hi és, és que no ha arribat (o que ja ha acabat).
16.   Pel juny, la feina ben lluny.
17.   Hostes vingueren, i a hòsties els tragueren.
18.   De Jesús, Joseps i ases, n’hi ha a tots els pessebres.
19.   D’on no n’hi ha, no se sap mai (millor demanar-hi també subvenció)
20.   Els testos s’assemblen als exàmens.
21.   Qui no té feina viu dels que sí en tenen.
22.   Qui canta a taula i xiula al llit és que hi ha anat al primer crit.
23.   Per Nadal un polsim de sal, per sant Esteve un polsim de pebre.
24.   Per Nadal qui res no estrena és que s’espera a les rebaixes.
25.   A l’abril cada miler val per mil (al febrer, també)
26.   Per la mare de Déu d’agost, de nit ja és fosc.
27.   Quan al cel hi ha cabretes a la terra hi ha un pastor despistat.
28.   Qui canta els seus veïns espanta
29.   Tants caps, tantes locions.
30.   Una flor no fa estiu, ni dues primavera, però tres fan un ram i sis mitja dotzena.
31.   Gat alcoholitzat de l’aigua tèbia fuig.
32.   Val més boig conegut que savi tancat al frenopàtic.

divendres, 7 de gener del 2011

Digiscoping a les Gantes

Digiscoping és la tècnica de fer fotos amb una càmera digital fent servir, alhora, un telescopi terrestre (o sia, un “cata”). I les Gantes és el nom que reben als aiguamolls les cigonyes i que ha donat peu a anomenar un dels aguaits que hi ha a la vora del Cortalet.

Fetes les presentacions etimològiques, només dir que, gràcies a l’avinentesa de disposar del material necessari (i és que l’ocasió fa al lladre) i trobant-me prop del lloc esmentat (i és que la geografia també hi ajuda) i aprofitant la solellada inversemblant d’un dia de principis de gener (millor no dir res de la meteorologia), m’he decidit a fer una provatura. O sigui, he anat a capturar l’ànima i la imatge dels bitxos que se’m posessin a tret. Pobrets.

Val a dir que també estrenava la guia d’ocells del Lars Svensson, que és tota una novetat –fins ara “només” havia fet servir la del Peterson–. Ja us diré.

De moment us vull compartir una dotzena de preses del dia d’avui.

dijous, 6 de gener del 2011

Romance de ciego


La Sole em va recomanar el llibre d’una de les millors maneres de recomanar-lo: deixant-te’n un exemplar i no dient gaire res més.

Va estar molt de temps en llocs propers a la tauleta de nit, intentant fer-se un lloc a la cua. Amb aquella portada, ho tenia una mica difícil. I les set-centes pàgines tampoc no hi ajudaven. Però a la fi li va tocar.

Com que no n’havia llegit cap abans de l’Ángeles d’Irisarri, el llenguatge em va sobtar, agradablement. Durant dos mesos vaig anar llegint fragments, irregularment. Era una novel·la rosa rosada, com si anés sortint per capítols en l’edició dominical d’un diari petitburgès saragossà. Cosa fulletonesca. Fins a la pàgina 400.

S’esdevingué que vaig prendre cafè a ca la Sole i aquella mateixa nit (anit) em vaig llegir les altres 300 d’un sol cop. Serà el cafè o no, però allò era una altra novel·la. El rosa es va tornar morat. Allò que era lent i immutable es va tornar frenètic i imprevisible.

Ja he parlat bé del llenguatge; es podria fer el mateix de l’ambientació i la documentació (de vegades excessiva per recurrent i detallista). També dels personatges, tots. I els seus registres. I el to de l’obra sencera.

També es pot dir que es tracta d’un conte de bruixes i princeses col·locat amb encert a finals del XIX i començaments del XX en una societat més papista que el Papa, més monàrquica que el rei i més manya que la Pilarica. Els dolents són pocasoltes o es moren aviat. Els bons són boníssims, però també es moren amb una certa facilitat. Els grans invents hi surten més o menys retratats. Els moviments socials no passen de ser comentaris de sobretaula. I amb les bombes anarquistes encara en moren uns quants més.


O sigui, 400 pàgines pensant si passarà alguna cosa en el capítol següent. I 300 pàgines pensant què passarà de nou a la línia següent.

Gràcies, Sole.

diumenge, 2 de gener del 2011

2011

Comença l'any nou amb les mateixes misèries amb què va acabar l'anterior.
¿No us ho creieu? Mireu la tele, llegiu el diari, escolteu la ràdio.
¿No us ho creieu? Mireu les factures noves, els papers del banc, l'agenda acabada d'estrenar.
¿No us ho creieu? Sortiu al carrer, parleu amb els veïns, truqueu els amics.
¿Per què calia celebrar el canvi d'any, doncs? Potser per renovar la nostra tossuda esperança, pensant que si alguna vegada s'ha de produir un canvi de debò, és que deu faltar cada vegada una mica menys.
Visca la crisi, els seus gestors i, especialment, les seves víctimes.
I d'aquí un any en vindrà un altre.