dilluns, 31 d’agost del 2009

S'acaba el mes d'angost

Fragment d'un mosaic d'Empúries



Últim dia d’agost, i d’aquest mes encara no n’havia fet el mapa calendàric.
Resulta que agost era el sisè mes de l’any antic romà i per això es deia simplement Sextilis. Lògic. Però, ah nois i noies, va arribar en Juli i va començar a remenar el calendari i es va adjudicar el Juliol per a ell tot sol. I després va venir Octavi August que, un cop convertit en Cèsar August i en plena construcció de l’autovia a Tarraco, li va donar per remenar ell també el calendari. Home, direu, era el primer emperador romà, bé s’ho podia permetre. O sigui, que Sextilis havia tingut 30 dies, però amb el calendari lunar de Numa Pompili va passar a tenir-ne 29, però amb el calendari julià se li van restituir els 30 dies, però l’August ja li havia posat l’ull a sobre i no volia que el seu mes tingués menys dies que el deu seu antecessor Juli Cèsar, així és que en va furtar un altre dia al febrer, que ja no li venia d’aquí, i ja ho tenim adobat.
L’August deia que aquell mes li corresponia perquè precisament era quan havia guanyat la Cleopatra i en Marc Antoni, els de la pel·lícula, i havia entrat triomfant a Roma.


I un dia com avui, ¿quin dia és per a la resta de mortals?
Us poso una captura del Calendar Converter perquè hi busqueu la vostra opció (Heu de clicar asoe per veure-ho més gran). Aviso que en aquest conversor no apareix que avui mateix és el 12è aniversari de la mort de la Lady DI (no confondre amb la Senyora 501). Caldrà que els afectats continueu reivindicant el reconeixement d’aquest nou calendari, encara per establir, el calendari Diana Spencer. L’Elton John fa temps que hi treballa.

A casa nostra, el mes d’agost sempre ha tingut una forta relació amb el setembre. ¿No heu sentit que “L’agost els pastura i el setembre els madura”? No em pregunteu què vol dir, ja que sembla una endevinalla. Igual que una altra molt semblant i igualment críptica: “Allò que l'agost madura, setembre ho assegura”. Si hi voleu dedicar temps a pensar-hi, doneu-vos pressa, recordeu un altre adagi: “Agost i setembre no duren sempre”.

dijous, 27 d’agost del 2009

Violació i judici



És cert. No havia llegit res de la Joyce Carol Oates. De fet no en tenia gaire idea.
Doncs llegeixo Violada – Una història d’amor i quedo a quadres. O a rombes.
Una història i una manera d’explicar-la sense concessions.
Un tema delicat però sense prejudicis.
Un plantejament de la justícia que ja la voldria l’Arnold Schwarzenegger.
¿Qui és que guanya en els processos judicials? ¿Les víctimes? ¿Els culpables?
Víctimes i culpables són els comparses que necessita el sistema per perpetuar-se.
Sort –sembla– que hi ha qui no està per comèdies i sap fer avançar la justícia.





Justícia d'esquena a la justícia.
Una manera de lligar caps com si no tingués cap altra opció.
Violència per esmorzar, dinar, berenar i sopar. I per postres, més violència.
¿Com es pot escriure sobre la violència amb tan poques manies?
Ni concessions. Ni prejudicis. Ni manies.
Una novel·la curta, sí, però que es fa curtíssima, i no la pots deixar si ja l’has començat.

Penses: serviria per fer el guió d’una pel·lícula.
Babau! Ja l’han feta! Ets tu que no t’assabentes de les estrenes. Ja deu estar en DVD.
Vengeance. A Love Story (Harold Becker, 2009)
Investigues l’autora i resulta que ja ha escrit més de cent llibres.
Escriu una novel·la en menys temps que el que necessita un lector per llegir-la.
Resulta que ja ha estat nominada al Nobel. Diverses vegades.





I resulta que té una (UNA) sola (SOLA) novel·la traduïda al català.
La que us dic, lògicament. La que us recomano que llegiu, si no ho heu fet.
Senyors, senyores: segur que vosaltres ja la coneixíeu i jo n'era l’últim ignorant.
Però si no: Joyce Carol Oates. Va que l’estiu s’acaba, i després ho deixareu córrer.
Miraré si la trobo en anglès. Se m'ha girat feina.

diumenge, 23 d’agost del 2009

Crònica astur (imatges breus amb guspires de text) i 8


En Pelai a la porta
i la verge a la cova,
els lleons que vigilin
figures i guardioles.


Creus i espases per creure
en l’Espanya immortal
abans que fos Espanya
i que fos conquerida
a punt per reconquestes.


Els cubs de la memòria
amanseixen un mar
que els vaixells carregats
van tancant dins del port.


I marxem sota el xàfec
que és bateig excessiu
i que és record compartit
i que és plor incontrolable.

dissabte, 22 d’agost del 2009

Llanyoles



A la platja de Llanes ens aborda don Antonio. Sota el xàfec, ens acaba explicant els quatre anys viscuts a Banyoles esbrinant la procedència de l’aigua de l’estany. A finals dels cinquanta, en vida de Franco, repeteix amb un toc de solemnitat. Formava part d’un grup d’estudis geològics, o geotèrmics, o geodèsics, o geohidràulics, o geoquelcoms… Si ara es fessin igual no haurien passat desgràcies com la del Carmel, diu. Ens explica anècdotes tècniques amb altres de socials i alguna altra de més o menys íntima però amb absoluta discreció. Futbol (ell era de l’Athletic de Bilbao), gent de Montagut, de Vallfogona, de Breda. A Montagut llançaven al Llierca un producte anomenat unnommoltllargaacabatenina que tintava l’aigua d’un color verd especial i van ser avisats dos dies després que una de les cisternes de xocolates Torras havia quedat tacada de color verd, i l’endemà havia arribat a l’estany. També ens relata alguna de les tècniques que ell mateix havia ideat per a aconseguir aigua del fons de l’estany. Usava una ampolla de vidre resistent, buida i amb un tap de suro, que després de ser enfonsada a setanta metres de profunditat, la podies recuperar plena d’aigua i tornada a tapar amb el mateix suro (però posat per dintre). Diu que ell ho havia après del seu pare pescador. Una altra de les moltes anècdotes que ens va saber explicar concentrades en un lapse relativament curt de temps i a pluja batent, és que va arribar a oferir a un dels seus treballadors un duro més al mes si parlava castellà (un de Vallfogona) i el treballador li va contestar que si ell, don Antonio, parlava català, ell estaria disposat a treballar per dos duros menys al mes. De la platja de Llanes ens indica la casa on va néixer i fins on arribaven les onades quan hi havia mar enorme. Com l'ajuntament havia contestat en bable una carta d'un altre ajuntament rebuda en català. Respecte i divergència. Una mina, el senyor Antonio de Llanes.

divendres, 21 d’agost del 2009

Crònica astur (imatges breus amb guspires de text) 7


L’aigua mansa del port
guarda tots els colors;
reté el blau per al mar
i els altres són cruspits
per les algues i els peixos.

¿Què aprecien els morts:
el record, la litúrgia
pública, el paisatge?
¿o és tot cosa dels vius?

Quan terra i mar s’enfronten
la ria es posa un temps
a favor de l’un, i un altre
temps a favor de l’altra.

Un símbol té la força
de la gent que l’accepta,
tanta força com tanta
gent s’hi identifica.

dijous, 20 d’agost del 2009

Armaris

Imatge obtinguda de http://procoleccionismo.blogspot.com/2008/02/una-coleccin-de-botellines-en-miniatura.html

He anat seguint els microcontes d'en Manel Alonso a través del seu bloc. Quan vaig saber que es publicava l'he intentat anar buscant a les llibreries. Però en el meu radi d'acció no l'he aconseguit. Seguiré demanant-lo, és clar, perquè és manera de fer difusió dels llibres, i ja veurem si tard o d'hora el trobo. Es diu El carrer dels bonsais.
Animat, però, pels textos del bloc Els papers de can Perla, em decideixo a penjar-ne de propis en el mateix format d'històries comprimides. Dos armaris. Cofre amb flascons, de l'any 1996, i Vitrina amb tupins, de l'any 2001.
Avís: tots els contes tenen una temàtica comuna.
ARMARIS

Creative Commons License
obra de Josep-Càndid Miró i Sellart està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 No adaptada de Creative Commons

dimecres, 19 d’agost del 2009

Crònica astur (imatges breus amb guspires de text) 6


Bolets arraïmats
al vessant i al solei
prop de la fèrtil vall:
un llogaret i un nom.

La pluja enyora el mar
i s’afanya a trobar-lo,
pagant tributs, si cal,
i caient als paranys.

El convent s’ha fet jungla
–i no és una metàfora–
la memòria dels homes
sucumbeix a la natura.

Els fruits del mar, de l’aire,
de la terra, del foc;
sublims exquisideses
d’un jardí ja en ruïnes.

dimarts, 18 d’agost del 2009

Hip Hop Cutreway

Ey, hijoputa,
tu madre hace la ruta,
tu madre me la chupa
y yo me corro entero
pero
tú como rapero
estás en el quilómetro cero.

Assisteixo impertèrrit a una sessió de “baralla de galls”, o sigui parelles de rapers en què cadascú intenta intimidar el contrincant a base d’insults més o menys rimats i amb una base hip hop de fons. La mostra textual superior no és literal (no estava per prendre apunts) però no és falsa, més aviat seria un fragment discret i especialment connex i entenedor. En teoria, els galls improvisaven davant de l’oponent. Jo crec que ja portaven les rimes fetes i refetes amb potser algun coixí per intercanviar si el de davant era gros o petit o ros o morè, i avall. Tots nois, tots en més o menys espanyol, tres guanyadors (no vaig estar al cas del premi).
La baralla de galls (segona edició) era una activitat de tarda-vespre, al costat de la fira infantil i davant dels xiringuitos de menjar. Subvencionada per l’ajuntament de Roses. A l’escenari algun gall en edat escolar. Si ho poden fer com a estrelles de la festa major, res no els impedeix fer-ho el primer dia de curs reptant el profe o la senyo. Suposo que l’escola i l’institut s’hi hauran d’anar adaptant. Al cap i a la fi és feina dels centres adaptar-se a la societat, ¿no?



Paral•lelament a això (o perperdincularment) s’ha publicat un CD amb els guanyadors del concurs Sona9. El grup guanyador (no sense polèmica) és El Putu Nota liderat pel raper Xavi, i els seus acòlits. Gent de Cornellà, població de tradició castellanoparlant propera a Barcelona. De Cornellà han sortit músics com La Banda Trapera del Río i Estopa, o personatges públics com l’actual president de la Generalitat.
Escolto la cançó: Forces d’okupació. No està malament. Busco al MySpace. Més cançons. Aixeca’t. Dóna’m un boli. No estan malament. El segon àlbum que es pot descarregar. Cares. Resistència. No estan malament. Segurament no me’ls escoltaré mil vegades, però… Per una bona estona faig les paus amb el Hip Hop.

dilluns, 17 d’agost del 2009

Crònica astur (imatges breus amb guspires de text) 5


Sembla el mateix Cuideiro
que havia conegut
però aquest té més colors,
més tràfec, més turistes.

Gavià omnipresent,
cridaner, caganer,
metàfora i mirall,
encíclica i paràbola.

El riu d’alta muntanya
fa un salt i desemboca,
i en un darrer meandre
improvisa maresmes.

Cantàbric neguitós,
cau de postes i albades,
esquitxos que s’enfilen
entre el brancam dels mites.

diumenge, 16 d’agost del 2009

Jan Hendrix: quan l’ombra és el què i la natura el com


Jan Hendrix, holandès de naixement, viu a Mèxic des de finals dels setanta. És un gran cercador de trames naturals que després reprodueix en tota mena de formats artificials: paper, coure, ferro lacat, ceràmica esmaltada, vidre…
Forma i format en síntesi, travessant la línia tan fina entre la concreció absoluta de l’abstracció pura… allò dels extrems, que no es toquen sinó que interactuen.
La mostra que ens hem trobat a Gijón (al palau Revillagigedo) és força exhaustiva. De títol, Estación Norte. En alguna banda deu constar d'on vé el títol. Un servidor, amant dels fotogrames amb motius vegetals, s’hi ha ben retrobat, però amb un procés creatiu a anys llum de distància.
És un artitsta a qui ha agradat participar en llibres d’autor, combinant literatura i plàstica, i també en grans projectes arquitectònics.
Un altre descobriment que afegim al sarró del viatge.

dissabte, 15 d’agost del 2009

Cònica astur (imatges breus amb guspires de text) 4



Bèsties que esdevenen
caràcter i paisatge,
símbol irrenunciable
com la terra o com l’aigua.



La festa de la gent,
del joc i la trobada,
del menjar i del vestir:
la festa ens justifica.



Horitzó homenatjat,
l’horitzó que buscàvem,
línia i llunyania
definidores, vives.



L’oceà geològic
contra el rocam marí:
fàbriques insolents
de boires minerals.

divendres, 14 d’agost del 2009

Una llança per Vilanera



D’entre els missatges asturs, que encara en queden uns quants, faig una mitja part d’actualitat.
Aquesta tarda s’ha fet una “passejada” introductòria als valors de Vilanera i les Corts.
Vilanera i les Corts és un paratge de l’Escala, amagat de la vista de mar per uns turons, que fa segles eren envoltats d’aiguamolls, i ara dels darrers conreus del terme. La seva discreció respecte del mar i dels segles de pirateria, va afavorir l’aparició de masos, amb la inevitable torre de defensa, per si era el cas.
Els valors d’un paisatge conreat amb masos ben conservats són innegables. Així i tot fa uns anys va ser necessari salvar l’espai de la intenció d’un camp de golf amb la totxamenta que sol envoltar-lo. El Fòrum l’Escala s’hi va significar en els seus intents d’evitar-ho.
Ara el Fòrum torna a estar actiu perquè el paratge entraria en el pla del Parc Natural del Montgrí i el Baix Ter com a connector biològic entre les zones d’aiguamolls de l’Alt i del Baix Empordà, però propietaris i altres entitats –entre elles l’ajuntament de l’Escala– s’hi neguen al•legant pèrdues dels seus drets. El Fòrum considera que és important el connector ecològic entre ambdues zones naturals, i que si es produeixen pèrdues de drets reals es compensin però no a costa de desprotegir o desnaturalitzar l’àrea.
La passejada d’aquesta tarda era un intent del Fòrum de fer visible aquesta situació a tothom que volgués conèixer-ho. Tanmateix durant el recorregut s’ha pogut constatar que Vilanera manté no tan visibles altres valors de consideració: des d’híbrids impensables que criden l’atenció d’orquidiòlegs d’arreu, fins a un seguit de necròpolis fenícies i del Bronze final a l’espera de ser estudiades, passant pels laberints dels símbols i de la creació estètica. De tot això n’ha hagut una bona mostra durant la sortida. I crec que caldrà anar-ho tenint en compte a l’hora de fer les valoracions corresponents.
Felicitacions al Fòrum l’Escala, per la iniciativa.

dijous, 13 d’agost del 2009

Crònica astur (imatges breus amb guspires de text) 3



Lluna que xafardeja,
vetusta de l’agost,
sobre la plaça buida
de bisbes i regentes.



No plou, les gotes resten
ingràvides enlaire;
et mulles si respires,
si et mous, només, si penses.



Segur que aquest paisatge
de nit encara és verd;
ni la fosca no pot
ensutjar-li el color.



Regne de covadongues
i pelais, creus i arcades,
contra els moros temuts
contraforts, cantonades.

dimecres, 12 d’agost del 2009

La pintura i la fúria

No sé si havia dit que havíem anat al MUSAC. No sé si havia dit que havíem trobat un parell d’instal·lacions interessants. Doncs, com que ja us ho havia dit, avui us n’explico una altra.


¿Què passa quan un pintor perd les nocions de mida i de quantitat? Doncs (cal suposar) que intenta recuperar-les. La mida i la quantitat tenen sentit quan és el que busques. Em temo que és el que li passa a en Jorge Galindo i la seva exposició La Pintura y la Furia.
És cert que la recerca la fa a través de la pintura i que la fa a través de la fúria.
Al vídeo que teniu a sota del missatge, el senyor Galindo explica que ha intentat traslladar el seu estudi a les dues sales d’exposicions, recreant així el que ell anomena el seu “canibalisme iconogràfic”. El terme és ben trobat. En tot cas, una voràgine d’estils, de temes, de colors, de muntatges… Ep, però fidelitat total a la pintura, al paper, al llenç!
¿Això vol dir que l’artista s’està amarant contínuament i absolutament d’imatges i de tant en tant se li n’escapa alguna, i això és obra? Cada obra pròpia, llavors, torna a augmentar el gruix d’imatges, i participa en la propera que potser se li torni a escapar.
Un joc visual que impacta pel que és i pel que un pressuposa que pot ser, si allò és el seu estudi, la seva cambra d’impregnació absoluta i de producció relativa.
Pallassos, gossos, senyores i/o senyoretes… i un parell de granotes trapezistes.

dimarts, 11 d’agost del 2009

Crònica astur (imatges breus amb guspires de text) 2



La ciutat es reinventa,
es revén, es recrea,
es repinta, es reinstal•la,
es busca per si es troba.



Les nostres obsessions
són l’obstacle i la pressa;
ja s’aparten aquestes
muntanyes, però al seu ritme.



Sempre que et vagui
llegeix poemes,
si no en tens cap
a mà, escriu-los.



Rituals assequibles,
tradicions traduïdes,
identitats rendibles
amb un culet de gràcia.

dilluns, 10 d’agost del 2009

La nit de plom


Visitem el MUSAC a León i ens trobem amb algunes exposicions/instal·lacions. Us n’explico una.
Un personatge sense nom transita una nit d’hivern per una ciutat i es troba a ell mateix vint anys més jove però a punt de morir. Acabant-se la nit, el jove mor però el més vell ha après la lliçó d’ell mateix.
Això és el guió de Die Nacht aus Blei (La nit de plom), i ha estat la inspiració per a l’Ugo Rondinone per a la creació de cinc espais que fins el proper hivern estan exposats al MUSAC de León.
No, no hi he anat expressament a veure-ho. No en tenia ni idea de l’Ugo, ni de la novel·la d’en Hans Henny Jahnn, ni de l’exposició del MUSAC. Han estat la sort, les escales necessàries d’un viatge, i la Margarita que sempre està a l’aguait.
La gràcia i el problema de les instal·lacions és que si et descuides acabes formant part de l’exposició: viatges dins del viatge, ni que sigui interior. Em sembla que això, la Nit de plom ho aconsegueix. Entres en un bosc esclarissat amb un llum que no fa llum, travesses la nit esquivant un pallasso cavernícola, ensopegues amb formes del formigó amorf acompanyant la línia i el detall, vas a petar a una sala immensa amb una sola i apagada llar de foc, fins acabar en una sala on diverses accions repetitives es van turnant rítmicament en sengles projeccions; diries que ja has acabat, però no. Sortir implica tornar a passar per totes les sales i replantejar-te-les segons el que has vist en el recorregut però no havies vist entrant.
Per menjar-se el tarro, evidentment. ¿Què ens menjaríem, sinó?
Entendre-hi, no hi he entès res, crec, però tinc clar que he fet un passeig per un paisatge oníric i personal, i que els símbols són potents, clars, i que si tingués el MUSAC a la vora, la setmana que ve hi tornaria, a veure si hi entenc alguna cosa més.

diumenge, 9 d’agost del 2009

Crònica astur (imatges breus amb guspires de text) 1




L'horitzó ha dimitit
deixant-nos sense fita.
Filerades de núvols
també l'estan buscant.




Calcaris vigilants
decidits a explicar-nos
intimitats d'un Ebre
que ens va a contracorrent.




Un cel llis i metàl·lic
contra l'hirsut rostoll,
i un moviment molt lleu
de l'aire, entremig.



Laberint de colors
de glòria indecisa,
pels badocs viatgers
amb un ull digital.

dissabte, 8 d’agost del 2009

Úries


Ha estat tan fàcil com prémer una tecla.
Ara ets a Empúries. Ara ets a Astúries.
Petrotransportat.
Has d’anar traient el cap a fora. Canviar d’aires, canviar d’aigua, canviar de terra, canviar de parla, canviar de finestra, canviar de miralls.
Uns dies, si més no.
Col•laborar als embussos, als consums diversos que diuen que activen l’economia (no acaben de dir de qui), a les estadístiques de mobilitat, a les xifres de visitants a les oficines d’informació, als índexs d’ús de la tarjeta de creditodèbit…
Un cop enllestits els marges i les previsions, tornar a prémer la tecla, i “retorn” cap a casa.
Ara ets a Astúries. Ara ets a Empúries.
Petrotransportat.
No us estranyeu que en els missatges que seguiran a aquest, hi hagi mostres d’aquests altres aires, altres aigües, altres terres, altres parles, altres finestres i altres miralls.

I per celebrar-ho us poso Astúries (Llegenda), una obra d’un músic català, l'Albéniz, de mare empordanesa, que va compondre per al piano, però amb ritme andalús, i que un altre català, en Tàrrega, va adaptar per guitarra, fent més evident la tirada flamenca. Per cert, en la versió que us adjunto el guitarrista és nordamericà, per embolicar-ho una mica més.
Dubto que els asturians s’hi vegin gaire reflectits; potser quan porten molts culins consecutius…