Obríem el pupitre i allà la racó teníem un altaret dedicat a Maria. De tant en tant, quan érem fora, els Hermanos devien fer el xafarder perquè, entre lliçó i lliçó, destacaven l’espiritualitat i el bon gust d’algun pupilo en concret. Ens espremíem les neurones sobre què podíem fer per estar a l’altura, a l’altura del mes de Maria. Per alguna cosa eren els Hermanos Maristes.
Després maig va continuar essent el mes de les flors, però amb una litúrgia més laica, vés a saber si sacrílega. Per algun motiu érem al mes republicà anomenat Floral.
Amb el temps vaig entresaber que el nom del mes podria venir de la deessa grega Maia, la mare de Mercuri, l’encarregada del creixement de les plantes, que ja és feina. També hi havia una teoria que contraposava els maiores (la gent gran) als iunores (la gent jove) i que això donava lloc a maig i juny. No em digueu que no és divertit el món de les teories etimològiques. Més neurones espremudes.
I en l’art tenim uns afusellaments amb reinvindicació inclosa. Però si parlem de reivindicacions, la Guerra del Francès, queda a l’ombra d’un altre maig, també francès, de quan jo tenia 11 anys i justament començava a anar als Maristes aquells del mes de Maria. Vet aquí com l’atzar juga amb cartes marcades contra ell mateix. El dia 1 de maig del 68 va començar una revolució curiosament avortada l’últim dia del mes (ep: les revolucions mai no s’avorten del tot; sempre en queden llavors escampades que vés a saber tu...) i que va congriar 10 milions de vaguistes que “obligaren” a fugir el president De Gaulle del país, tot i que tornà tot seguit per dissoldre les institucions polítiques i posar “ordre”. La imaginació al poder. Permeteu-me que, amb quaranta-un anys de retard, discrepi. La imaginació contra el poder.
Mentrestant, per verals més propers, fem la creu de maig, la santa creu. I ara potser tocaria dir alguna cosa sobre Sant Pere de Roda i la Vall de Santa Creu, però potser que ho deixi per al maig de l’any que ve.
Pel maig, quin empatx!
Després maig va continuar essent el mes de les flors, però amb una litúrgia més laica, vés a saber si sacrílega. Per algun motiu érem al mes republicà anomenat Floral.
Amb el temps vaig entresaber que el nom del mes podria venir de la deessa grega Maia, la mare de Mercuri, l’encarregada del creixement de les plantes, que ja és feina. També hi havia una teoria que contraposava els maiores (la gent gran) als iunores (la gent jove) i que això donava lloc a maig i juny. No em digueu que no és divertit el món de les teories etimològiques. Més neurones espremudes.
I en l’art tenim uns afusellaments amb reinvindicació inclosa. Però si parlem de reivindicacions, la Guerra del Francès, queda a l’ombra d’un altre maig, també francès, de quan jo tenia 11 anys i justament començava a anar als Maristes aquells del mes de Maria. Vet aquí com l’atzar juga amb cartes marcades contra ell mateix. El dia 1 de maig del 68 va començar una revolució curiosament avortada l’últim dia del mes (ep: les revolucions mai no s’avorten del tot; sempre en queden llavors escampades que vés a saber tu...) i que va congriar 10 milions de vaguistes que “obligaren” a fugir el president De Gaulle del país, tot i que tornà tot seguit per dissoldre les institucions polítiques i posar “ordre”. La imaginació al poder. Permeteu-me que, amb quaranta-un anys de retard, discrepi. La imaginació contra el poder.
Mentrestant, per verals més propers, fem la creu de maig, la santa creu. I ara potser tocaria dir alguna cosa sobre Sant Pere de Roda i la Vall de Santa Creu, però potser que ho deixi per al maig de l’any que ve.
Pel maig, quin empatx!
