diumenge, 24 de maig del 2015

Dels peus al cap

T’atures a la vora del camí,
entre quatre matolls i herbes de marge.
Estàs assedegat però no tens set.

Hi hagué, darrere teu, un monestir
del que en resten parets amb quatre pedres
i entre les pedres, sitges de misteris.

La plana del davant és un hostal
per al reg dels darrers quatre conreus
protegits per barreres de xiprers
que catapulten les ventades del nord.

L’horitzó és parament de quatre peces
que fan un arc calcari i fugitiu
d’història que omple coves i castell.

I per sobre levita el nuvolam
assedegat de l’aigua que tragina,
commogut per l’impuls de la ventada
i delerós de seure al teu costat.

dijous, 14 de maig del 2015

Fos


Al final tot es va fondre, xiquet.
No sé si esperaves alguna cosa
però segur que va quedar darrere el sofà
o per algun racó o entre alguna
de les eines velles que amuntegaves,
de les revistes velles que amuntegaves,
dels silencis vells que amuntegaves.

Tot es va fondre com quan es fa de nit
a poc a poc i no passa res,
o com l’herbei que s’asseca i no passa res,
o com un gos que borda i no t’adones
de quan ha de deixat de güixir,
o com travessen els núvols el cel
i no t’entretens a veure on van.

Tot es va fondre i sí que durant uns dies
notàvem l’ombra que no acabava de dissipar-se,
aquell buit en l’aire, i en uns pocs racons
que t’havies fet teus perquè ningú altre
no els reclamava, i quan els endreçàvem
era com trair-te aprofitant que ja no podies
protestar, i que tampoc no ho hauries fet.

Tot es va fondre i no pas tu només
perquè es fonia tot el que recordàvem
en veure’t, es fonia la gana i una guerra
i un motocultor i les tremuges dels mamellons
i l’anar a fer herba amb la dalla
i les curtíssimes migdiades d’estiu
abans de tornar al tros a collir.

Tot es va fondre i no en sabem res
perquè no ens en vas dir res,
perquè no te’n vam preguntar res,
perquè ningú no va considerar
que valgués la pena saber-ne res,
perquè cadascú ja té els seus maldecaps
i ens emparàvem en què tot és llei de vida.

Es va fondre i no cal dar-hi més voltes.
Com a molt comprovem que el camí fa baixada
per més que intentem mirar sempre enlaire,
com a molt sabem que on ets també hi cabrem
però que ja no hi ha retrobada possible,
ni cal, a hores d’ara. un cop esgotada
l’última oportunitat i totes les que precediren.

dilluns, 11 de maig del 2015

La utilitat d'escriure apunts

No és ni tan sols una reflexió. (Si se’t moren els teus dos fills potser no hi ha gran cosa a reflexionar. O potser sí.) En tot cas repassa els moments aquells, petits, de cada dia, en què tot sembla reflectir el gran buit, el buit dolorós, el buit que pesa, la càrrega invisible que et deixa clavat al terra, la càrrega que et xucla tota la força.


Els dos fills morts en una guerra que no havia de ser. I el pare que juga a ser digne, amb la dignitat dels que creuen en el destí, sense ni ganes de retreure res a ningú, a no demanar ni demanar-se cap explicació. La dignitat a què hom no és capaç de renunciar. I el destí aliè que es va sargint amb el destí propi. Al capdavall, cansament, absurditat.


Textos breus, certament. I inútils, com diu l’autor. Virgilio Giotti els va escriure des del moment de saber la mort del fill gran fins un any i escaig abans de la seva pròpia mort. Ho va escriure en dialecte triestí, com la major part de la seva obra poètica. El llibre “Apunts inútils” es complementa amb un pròleg i un epíleg i un poema del mateix autor titulat “Als meus fills morts”.



Diu, per exemple: “Hom escriu amb el propòsit de ser verídic i veraç, i després s’adona que sempre ha estat inexacte, sempre infidel a la veritat i, aquí i allà, tot i no voler-ho, fals.” La traducció és de l'Anna Casassas.


dimarts, 5 de maig del 2015

La colla dels pinxos

Em refereixo al llibre de la Jennifer Egan, que en català s'ha traduït com El temps és un cabró.


Un llibre més que sorprenent. 


Per la galeria de personatges, que es tornen vells i joves, perpetuant-se entre generacions aparentment contràries.


Per la galeria d'escenaris que van des de safaris a llits d'hospital, tots ells indispensablement escenaris de rock'n'roll.


Per la galeria de situacions que mostren sense ambigüitats els efectes de la vida intensa i alhora la necessitat de viure-la.


Per la galeria de registres que no defuig la infografia, un subjectiu reportatge periodístic o la narració en prime-sego-terça persona.


Per la galeria de temps històrics que van dels records remots al futur que algú contempla com a immediat.


Un gran llibre que, si no és perfecte, deu ser perquè l'autora ho ha treballat deliberadament. 


Posaria la mà al foc que deuen ser les metàfores més vibrants que he llegit darrerament.

dilluns, 4 de maig del 2015

Belg Disney Light

Passant per Brussel·les (camí de Bruxelles però amb intenció d’anar a parar a Brussels) m’he topat amb la nova decoració nocturna de la Grote Markt, que està al costat de la Grand Place (ben bé on hi ha la Plaça Major).


Bé, un ja s’està acostumant a tot, i està bé acostumar-s’hi perquè així un es prepara per a reptes més elevats. Però no comptava que al vespre em trobés amb una versió de la Belg Disney Light.


No diré que la Bella Dorment hauria esdevingut de cop i volta la Bella Insomne de per vida, però segur que la Bèstia s’hauria enfilat a la torre a l’estil del King Kong amb la intenció de deixar-se anar sobre el paviment.

Alguns dels rodamons que hi ronden han abandonat la cervesa definitivament.


Bé, exagero, com sempre. Però és cert que encara em costa tancar la boca quan miro les fotos. Sembla ser que van estrenar la il·luminació per Nadal i encara no han trobat cap electricista que gosi treure’n les bombetes ni desconnectar el temporitzador.



Alerta: no dic que sigui horrible. De fet no dic res, em falten les paraules. Com ja heu notat, us adjunto algunes imatges.