Al final tot es va fondre, xiquet.
No sé si esperaves alguna cosa
però segur que va quedar darrere el sofà
o per algun racó o entre alguna
de les eines velles que amuntegaves,
de les revistes velles que amuntegaves,
dels silencis vells que amuntegaves.
Tot es va fondre com quan es fa de nit
a poc a poc i no passa res,
o com l’herbei que s’asseca i no passa res,
o com un gos que borda i no t’adones
de quan ha de deixat de güixir,
o com travessen els núvols el cel
i no t’entretens a veure on van.
Tot es va fondre i sí que durant uns dies
notàvem l’ombra que no acabava de dissipar-se,
aquell buit en l’aire, i en uns pocs racons
que t’havies fet teus perquè ningú altre
no els reclamava, i quan els endreçàvem
era com trair-te aprofitant que ja no podies
protestar, i que tampoc no ho hauries fet.
Tot es va fondre i no pas tu només
perquè es fonia tot el que recordàvem
en veure’t, es fonia la gana i una guerra
i un motocultor i les tremuges dels mamellons
i l’anar a fer herba amb la dalla
i les curtíssimes migdiades d’estiu
abans de tornar al tros a collir.
Tot es va fondre i no en sabem res
perquè no ens en vas dir res,
perquè no te’n vam preguntar res,
perquè ningú no va considerar
que valgués la pena saber-ne res,
perquè cadascú ja té els seus maldecaps
i ens emparàvem en què tot és llei de vida.
Es va fondre i no cal dar-hi més voltes.
Com a molt comprovem que el camí fa baixada
per més que intentem mirar sempre enlaire,
com a molt sabem que on ets també hi cabrem
però que ja no hi ha retrobada possible,
ni cal, a hores d’ara. un cop esgotada
l’última oportunitat i totes les que precediren.