diumenge, 28 de febrer del 2010

Un cap de setmana amb lluna plena


Doncs, sí. Un assaig intens de Recepció, digui’m (Properament, més informació).
Doncs, sí. La primera truita de l’any amb espàrrecs de la Muntanya Gran.
Doncs, sí. Una incursió força profitosa per Grooveshark (tip dels clips de propaganda del Goear).
Doncs, sí. Un vot a l’urna de l’Escala Decideix (un dels 1400 vots emesos, un dels 1333 vots afirmatius, un 0,012 % de participació del 17,04 % total).
Doncs, sí. Un parell de bones xerrades sobre l’Argentina (els dos dinars del cap de setmana han estat dedicats a aquest país).
Doncs, sí. Una visita al bosc de can Ginebreda, que no havia visitat (Us adjuntem una petita galeria, a més d’un parell d’entrades a Tròpic de Tramuntana).
Doncs, sí. La lluna plena.
Doncs, sí. Un cap de setmana profitós.

diumenge, 21 de febrer del 2010

L'Stalin a Txevengur

Va ser en un programa de llibres de TV3. Recomanaven llibres per a l'estiu. Lectura gruixuida a tocar de la sorra fina. Una noia molt progre i de natural simpatia (la Marina Espasa) va parlar de Txevengur. Em va convèncer. Deia que si eres capaç de resistir les dues-centes primeres pàgines, després xalaves d'allò més, entraves en un nou món.
Vaig intentar esbrinar més coses i resulta que vaig topar amb un exèrcit d'intel·lectuals reivindicant l'autor, l'Andrei Platónov, com a figura cabdal de la literatura russa i universal, ignominiosament censurat i silenciat pel règim soviètic. Un artista stalinitzat i mort en la misèria.
Doncs, bé, me'l vaig comprar, el llibre, i me l'he llegit. M'ha costat, però me l'he acabat. M'ha costat tant que no em puc permetre de no dir-ho.
La primera part, aquella que en el programa televisiu es considerava una formalitat prescindible, l'única que el règim soviètic va permetre'n la publicació sota el títol La procedència del mestre, és la que més m'ha agradat. La que més i amb molta diferència. 85 primeres pàgines d'absoluta antologia.
La part que havia de ser un orgasme de llegir, una experiència iniciàtica, m'ha semblat tediosa -amb alguns petits passatges excepcionals però sense que vinguessin a tomb-, capciosa -els homes són purs per naturalesa, les dones una simple eina de perversió, en el millor dels casos-, vagarosa -l'acció va i ve i torna i no saps per on para, sense gaire sentit-, una cançó enfadosa que durés no hores, sinó setmanes. Mentre llegia m'anava creixent la simpatia per l'Stalin i pels seus criteris censors. I això que el llibre havia de servir exactament per a tot el contrari.
En fi, em queda només reconèixer la meva ceguesa literària i incapacitat crítica. Em penso que no em convidaran al programa L'hora del lector.

dimarts, 16 de febrer del 2010

Vilanera again

Aquests dies estan discutint al Parlament sobre Vilanera. Segur que també discuteixen sobre altres temes, però d'aquest en tenim constància. Si Vilanera ha de formar part o no del Parc Natural del Montgrí, Illes Medes i Baix Ter.
Si el tema us interessa us podeu mirar el vídeo del Canal 10 Empordà(abans TV l'Escala).
S'aprova l'avantprojecte del Parc Natural Del Montgrí
Si ho feu comprovareu com la representant del PP, Eva García, diu que felicita el Conseller de Medi Ambient perquè ha estat capaç de posar d'acord tot el territori en contra seva. Ella assegura que ha buscat per tota la zona alguna persona o entitat que hi estigui a favor, del Parc Natural, i no ha aconseguit trobar ningú. És mentida. Ningú del PP ha buscat pel territori ni persones ni entitats. Si ho haguessin fet n'haurien trobat. Molts en contra i fent molt de soroll, és cert, però altres que també aporten raons en sentit contrari. Gent que no va en contra dels pagesos sinó dels especuladors. Gent que demana la protecció de Vilanera perquè no esdevingui una altra zona lamentablement urbanitzada. Gent que no excusa els polítics pel que fan i pel com ho fan, però que sí que creu que la defensa de Vilanera és necessària.
Una d'aquestes entitats és Fòrum l'Escala-Empúries. Els seus membres estan recollint informació sobre Vilanera convençuts que la informació clara i contrastada és la millor arma dels que no tenen interessos personals. Aquesta informació l'anireu trobant a http://sites.google.com/site/vilaneraparcnatural/.
S'agraeixen visites i comentaris, especialment les i els de bona fe.
I han editat un fulletó informatiu sobre l'espai de què parlem. Aquí el teniu.
EL CONNECTOR BIOLÒGIC DE VILANERA DINS DEL PARC NATURAL DEL MONTGRÍ
Tot i que la parlamentària del PP no els ha pogut trobar, els membres del Fòrum l'Escala-Empúries tenen una compareixença davant la comissió parlamentària que estudia el projecte de llei per tal d'exposar les seves raons als diferents grups polítics.
Tot això s'està coent en aquests moments. Us seguirem informant.

dimarts, 9 de febrer del 2010

La llum de la foscor


No m'esplaiaré en l'impacte que vaig tenir llegint La Carretera del Cormac McCarthy. Però ho faria, això d'esplaiar-me. La vaig comprar de patac. La vaig llegir de patac. I la vaig estar paint una llarga temporada. En Cormac deixa anar seqüeles que no es poden pair de patac.
Ara ha sortit la pel·lícula. Ui! No sabeu el desinflament que va ser veure la versió cinematogràfica de Tots els cavalls bells. No se salvava ni en Matt Damon, i ja no diguem la sosíssima Penélope Cruz.
Llavors un busca al fons de l'armari les restes d'esperança i de confiança, s'omple les butxaques, i cap al dia de l'espectador s'ha dit.
Bé, doncs tampoc no ha anat tan malament. Els actors se'n surten. El guió se'n surt. El ritme se'n surt. La història se'n surt. Fins i tot el fons musical d'en Nick Cave se'n surt. Tot funciona prou bé com perquè la pel·lícula estigui condemnada al fracàs. Una pel·lícula d'aquest tipus no pot tenir èxit. Ni catalogant-la de "film de terror" com he vist en alguna cartellera -que és una bestiesa inclassificable.
I un dels principals elements de la pel·lícula és la llum. I aquí hem de parlar de l'encarregat de la fotografia: Xabier Aguirresarobe.
¿Recordaríeu imatges de Secretos del corazón, o d'Obaba, de Montxo Armendáriz? ¿Recordaríeu imatges de Los Otros, o de Mar Adentro, de l'Alejandro Amenábar? ¿Recordaríeu imatges de Soldados de Salamina, o d'Obra maestra, de David Trueba? Doncs moltes d'aquestes imatges no són dels directors respectius, sinó del basc autor del llibre En el umbral de la oscuridad.
I alguns fotogrames de La Carretera poden passar tranquil·lament al catàleg del senyor Aguirresarobe.
Si la voleu veure caldrà donar-se pressa, perquè segur que desapareixerà de les cartelleres en un no-res. Vaja, crec.

dijous, 4 de febrer del 2010

Tròpic de Tramuntana

Era a principis dels noranta. Jo feia una feina com aquell que diu acabada d'inventar: mestre itinerant. Feia molts petits viatges. Feia moltes petites esperes. Em vaig proposar de tenir una petita conversa amb la natura cada dia. Cada dia. Sense fer trampa. Res, un holacomvà, o un vajaquinpentinatportesavui. ¿Resultat? Cada dia feia una petita anotació, amb data i lloc, en una moleskine que feia patxoca. De tant, alguna cita d'algun llibre que llegís, o d'una cançó, o del que fos que hi lligués. Del que fos.
L'any 95 vaig decidir agrupar-ho tot, per l'època de l'any, lògicament seguint el calendari republicà. Es va titular Viure al país de la tramuntana i així va quedar. Era un volum força gruixut.
Ara m'ha tornat a picar el mateix cuc. Xerradetes amb la natura. Perquè les converses segur que seran diferents, i la manera d'entendre què em diu i el que li puc dir, també serà diferent. La feina d'ara també s'hi adiu.
Per guarnir aquesta entrada us poso el fascicle quart de les obres completes d'un esverat capaç de micropauses. Sense criteri previ us ofereixo el Pluviós de fa setze o disset anys, mentre em preparo pel Pluviós d'enguany.
Crec que es titularà Tròpic de Tramuntana. No em feu dir per què.
PLUVIÓS