dimarts, 27 de novembre del 2007

Tiramisú


Us ho explico.
M'he convertit en tiramisuaddicte. Això m'ha comportat alguns moments excelsos i d'altres de molt miserables.
Finalment he passat a l'acció directa. En Joan m'ha detallat la recepta que ell considera infal·lible i he començat a treballar-hi a fons.
Crec que m'estic situant en una progressió molt prometedora. La primera vegada va sortir prou bo. La segona i tercera millors. Em veig amb cor d'aconseguir una certa excel·lència amb unes quantes proves més. Que tremoli la família aquest Nadal.
Arribat a aquest punt cal fer una major i més ampla indagació. Us recomano que feu el mateix (no la preparació de les postres, que no hi teniu res a fer; vull dir que investigueu). Són unes postres recents, de mitjans del segle passat, nascut en els bordells, com a plat energètic per a moments de represa -el nom li ve d'aquesta capacitat-, té tantes variants com cuiners i cuineres, i els ingredients són simples variacions sobre un nucli invariable.
Gràcies, Joan.

dijous, 22 de novembre del 2007

Frimari o Rufolari


Avui comença Rufolari del 216 (abans li deia Frimari).
Fa dos mesos de l'inici d'aquest bloc.
Mentre enceto l'entrada anava escoltant el Delicatessen de l'Albert. L'he hagut de parar. Algú, darrere meu, ha engegat la tele i com que el programa deu ser interessant (entrevisten una actriu que és biòloga i que se li han declarat dos implants per sobre dels abdominals) ha pujat el volum fins a un nivell atordidor. Després es queixen que escolto la música massa forta.
Deu ser molt bona actriu perquè l'entrevisten, declara que va ser número tres de la promoció a la universitat, però que per donar via lliure a la seva vocació ha hagut de fer cursos d'interpretació als EUA.
Pateixo; pateixo molt. Pateixo perquè sé que si canvien de canal posaran un d'aquells que va un senyor a declarar-se a una senyora tot i que ja havien estat casats però que s'havien separat perquè ell l'havia estat infidel amb les noies del cor en el que assajava però no va poder suportar el saber que ella l'enganyava amb el seu cosí-germà que ell no coneixia perquè el pare havia estat casat d'amagat en el poble veí justament amb la... O sigui: millor que continuïn amb la dels biquinis de Mallorca.
En aquestes condicions ambientals se'm fa molt difícil de dir gaire res en el bloc. Doncs hi poso una foto del túmul funerari de les Corts. Puc semblar asocial, però tinc la sensació que tot i el fred, allà, mirant el paisatge, hi estaria força millor.
Us deixo, no fos cas que us passés el mal rotllo que m'està entrant.

diumenge, 18 de novembre del 2007

La Ronda

S’ha acabat la Ronda. Després de la representació de dissabte a Roses (havent passat per Figueres i Girona) l’obra de Arthur Schnitzler, segons la versió d’en Josep Maria Cortada, passa a millor vida: la del record.
L’obra té molla, i crostó. Sota l’aparença d’una obra circular en què els personatges es van trobant de dos en dos, s’amaga una visió apocalíptica de les relacions i de la comunicació.
L'argument és una espiral d’històries en què cada vegada la volta del tirabuixó és més gran i més espessa: cada nova relació té més condicionants, més emocions, més menjada de tarro. Fins arribar a la darrera en què l’obra cau al buit. En l’última escena no hi ha contacte entre els dos protagonistes, simplement intenten establir si n’hi ha hagut abans o no, i aquesta és l’única relació: saber si el contacte ha existit.
Fins a quin punt aquesta obra reflecteix el que hi ha pel món, ens costaria posar-nos d’acord. Com més ho reflecteixi, més cardats estem. La moral és devastadora: no hi ha comunicació possible; tot plegat és un joc d’emocions (sense cap sentiment compartit) en què cadascú va a la seva i prova de valer-se dels altres, ni que només sigui per justificar-se.
Sortosament aquesta punyalada filosòfica te la clava amb l'escenificació de situacions que, de tan ridícules i ordinàries, et fan riure. Et fan riure perquè resulten caricatures del que tots hem vist i hem viscut. Un riure agredolç.

Total, que ja s’ha acabat. Si l’heu vista podreu pensar si tinc raó o no. Si no l’heu vista, també podeu pensar-ho, però ja heu perdut l’oportunitat històrica de pensar-ho amb fonament.
Com a actor, deixeu-me acabar amb una abraçada agraïda a tots els que han parit, patit i paït aquesta proposta. Un privilegi ser-hi.

dijous, 15 de novembre del 2007

Hermanos Oligor


És l'últim dia que fan la pel·lícula a Girona. Som sis persones a la sala. I dos, com a mínim (o sigui nosaltres), hi som una mica de casualitat: l'Estel, que treballa amb la meva companya, és cunyada de l'ajudant de realització.

La pel·lícula és sobre un conte de fades que va d'un conte de fades. Un túnel cap a la infantesa des de la suposada edat adulta, travessant d'amagat el mur que separa els dos continents. Els germans Oligor han trobat aquest pas i els ha sortit bé. S'expliquen la seva història jugant a nines i autòmats.

Si mireu la pàgina web de l'obra, veureu que des de la seva estrena a Olot el 2002 fins avui, l'han estat passejant per tots els escenaris amb pretensions alternatives. Aquest desembre la fan a París i a Riga.

La pel·lícula explica el pas de ser el projecte d'uns penjats a esdevenir l'obra antisistema d'èxit absolut. Suposo que ha significat més d'un any d'anar seguint l'invent fins a ordir el documental final.

Cal dir que és un documental que s'explica sol, no necessita veus en off ni subtítols, gairebé no necessitaria ni traducció dels espectadors alemanys. Va passant el fil fent zigazagues fins a sargir tots els descosits. Passa com si res, amb canvis de ritme sobtats que encaixen perfectament; la fotografia exquisida, la llum impecable...

Sobre els personatges, no m'acabo de posar d'acord amb mi mateix. Un d'ells, el de les rastes, autèntic. L'altre, el prota, de tan escènic, no hi ha manera de creure-se'l. I això que se suposa que és l'objectiu principal de la pel·lícula (fer-lo creïble). Deu ser un problema meu.

Ara només queda anar a veure l'obra original.

dissabte, 10 de novembre del 2007

Paisatges


Amb el col·lectiu Veus refem un espectacle anterior sobre Paisatges. En tractar-se d'una revisió podria dir-se paIIsatges. Segur que a la resta del grup no els agrada.

Us adjunto una de les propostes, Postal.

dimarts, 6 de novembre del 2007

Treballs de recerca

Quan jo anava a estudi això no ho fèiem.

Aquests mesos he estat al cas d'un parell de treballs de recerca. Un sobre el castell de Sant Mori (la Laura) i l'altre sobre el número phi (l'Helena).

I no fa pas tant en Josep-Esteve n'enllestia un treball d'investigació sobre el Casal d'Estiu de Sant Pere Pescador, i la Sara un altre sobre làmpades de paper. I en un altre punt d'aquest bloc parlo del que fa la Ginesta sobre la Comtessa de Molins.

Garratibat estic. De debò. Per la quantitat i qualitat de la feina, i per les oportunitats que la tecnologia ofereix als estudiants i adolescents d'avui dia de presentar uns treballs amb un acabat professional que fins fa poc era inimaginable. De fet, si algú s'ho imaginava era titllat de sonat, quan no de perillós.

Aquests adolescents dels quals n'he vist el treball de prop han presentat un dossier que és un autèntic llibre, amb un tractament del text, de la imatge i de la tipografia, que fan morir d'enveja. Especialment aquells que amb la seva edat fèiem treballets cagamandúrries, amb fulls mecanografiats plens de retocs més o menys evidents, amb poques fotografies mal enganxades i que no acabaven de tenir relació amb el tema, però és que no en trobàvem de millors.

Una enveja insana i infinita. Vull tornar a ser adolescent i així cremar un treball de recerca que vaig presentar sobre "la cerda y su camada" i que estic segur que ningú no es va llegir. Sortosament.

divendres, 2 de novembre del 2007

Robert Plant


¡Això sí que és un canvi!

L'he sentit a la ràdio i m'han vingut ganes d'escoltar-lo amb calma. I aquí el tinc. És el darrer disc d'en Robert Plant, amb una tal Alison Krauss.

Han passat els anys. L'esgargamellament dels zeppelin ha donat pas a un to de locutor de ràdio en un programa de consells personals.

El disc és suau, que crec que és el que toca, amb una mena de country deixat a marinar. Una la canta un, l'altra la canta l'altra, una tots dos perquè no sigui dit, una altra amb una mica de veus ara-tu-ara-jo de fons, fins i tot una en què intervé en Jimmy Page (de compositor).

Deu ser que ara volen reagrupar-se els LedZep. ¡Déu meu! El que fan les peles. Jo crec que podrien tocar amb en Serrat i en Sabina.

La caràtula del disc ens mostra unes fotos en blanc i negre que dissimulen els estralls més físics de l'edat. Una enganxina negra diu que és "one of the best albums of the year". Tinc ganes de creure-m'ho, encara que això signifiqui dir que la resta de discos de l'any són carn d'escombraries (selectives). Me'l vaig escoltant per veure si, de mica en mica...