divendres, 27 de febrer del 2009

Vol nocturn


fem la nit de través
llevem a contralluna
som la cua del núvol
d'aquest núvol amb cua
passatgers passatgers
d'una anada i vinguda
migradors anellats
sense instint sense ruta
de la falç fins al punt
vetlladors de preguntes
el neguit a la bossa
quan n'hem tret tots els dubtes
sobre el mapa arrugat
creix una nova arruga
pensem que lluny enllà
deu ploure una altra pluja
busquem no sabem qui
som nosaltres qui ens busca

dilluns, 23 de febrer del 2009

Cara a cara


Deixeu-me declarar-vos que he estat consumidor recent de dos èxits garantits. Per tant, el motiu d'aquest missatge no és ni promocionar-los, que no cal, ni fer-los la trabanqueta, que no s'ho mereixen.
No tinc xifres ni de l'un ni de l'altre, tot i que suposo que són fàcils d'aconseguir. El segon llibre del Stieg Larsson és rècord de vendes en un piló d'idiomes. La pel·lícula dirigida per Danny Boyle (Trainspotting, La Platja) acaba de ser comercialment beneïda amb vuit òscars.
He llegit el llibre i n'he gaudit. És dels que em felicito que tingui èxit.
He vist la pel·lícula i n'he gaudit. És de les que em sorprén que guanyi premis.
Tinc la sensació que caldria fer una lectura més aprofundida d'aquest èxit compartit. Així, d'entrada i precipitadament, se me n'acuden algunes.
1. Situen l'acció en societats suficientment exòtiques: la sueca i la hindú. Hi ha una certa relació amb la nostra, però encara hom pot marcar prou distàncies si algun element de la trama resulta molesta (alguna injustícia social, per exemple, o alguna actitud vers la prostitució).
2. Els protagonistes són estranys, marginats simpàtics, perdedors que l'encerten davant de guanyadors que la caguen, aspirants a carn de canó, però no són tan perillosos com sembla, ens en podríem fer amics i tot i fer-nos-en una foto amb la mà a l'espatlla.
3. Les històries són trepidants, magistralment explicades a base de flaixos, amb un ordit ferm i amb molt de color per sobre, necessites saber què passarà sense donar-te temps a preveure-ho, com si acceptessis que intuir-ho és el que l'autor vol per després girar-te la truita.
4. Agafen com a fort referent els mitjans de comunicació. Un d'ells el famós concurs de la tele que fa poc també feien en alguna cadena estatal. I les masses seguint-lo fidelment a l'espera del senyal d'esperança. L'altre és la premsa escrita, de diaris i setmanaris i revistes mensuals, amb bons i dolents i regulars (la majoria) periodistes. I les masses seguint-los fidelment a l'espera de la confirmació de les crues realitats.
5. Tenen un ball al final, quan ja dones la història per acabada.
6. Me l'estic pensant. Així que la tingui us la poso. S'accepten suggeriments.
Així i tot, si esteu dubtant, us recomano que caigueu en la temptació. Per més aclariments:
La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina (Stieg Larsson) amb la parella estelar de la Lisbeth Salander i en Mikael Blomkvist, i Slumdog Millionaire (Danny Boyle) interpretats per Dev Pastel que fa de Jamal Malik, i per Freida Pinto que fa de Latika.

dijous, 19 de febrer del 2009

Rèquiem per un càdec


Tal dia com avui -dinou de febrer- comença el tercer mes d'hivern del calendari republicà: Ventós. En els dos mesos anteriors -Nivós i Pluviós- la meteorologia ha estat a l'altura de l'esperat, i sembla que en aquest tercer mes continuarà esforçant-s'hi. De fet, avui mateix hem estat al cap de Creus i el vent de tramuntana ha fet generós acte de presència. Durant el recorregut per entre esquistos i pegmatites hem enregistrat una ràfega de 80 km/h.

El missatge d'avui estava previst que es titulés "les febres del febrer" i que parlés de les Februa romanes, els actes de purificació abans de l'inici de l'any: el març sota la potestat del déu de la Guerra. El tema ja donava de si per fer-ne un missatge, pensava.

Però al cap de Creus hi ha hagut un fet que ha apartat tots els altres del mig. En arribar a sa Cova de s'Infern hem trobat a faltar el càdec que hi sobrevivia, completament ajagut sobre els filons de pegmatita, amb la capçada abocada al pendent, assenyalant l'entrada de la cova, amb les arrels allargassant-se torrent amunt; doncs el que us deia: aquell càdec ha desaparegut. Ja no hi és. Queden les arrels simplement estripades. Suposem que ha estat el torrent, l'aigua de les pluges que pronosticava el mes republicà, allò que s'ha endut la part que li falta.

Amb la fotografia, que no és gran cosa, li fem aquest darrer i sentit homenatge.

diumenge, 15 de febrer del 2009

Un gran amic meu (tot i que ell no ho sap)



Us presento l’Ian McNeice. En parlo perquè té una aparició fugacíssima de 10 segons a la pel·lícula Operación Valquiria, una producció força menys efectista del que era d’esperar d’en Tom Cruise.
I és que és un gran amic meu (l'Ian, no en Tom) perquè l’any 2004 vaig tenir-hi dilatades, profundes i sovintejades converses, a vegades debats ponderats i altres simples discussions, sempre sense ell saber-ho, sobre la seva participació en un telefilm de la BBC que es va titular Conspiracy. Alguns dels protagonistes d’aquell telefilm que explicava la reunió de Wannsee, quan els nazis van trobar la solució definitiva al problema jueu (el problema de l’existència dels jueus), apareixen a la pel·lícula de Valkyrie. Crec que hi ha un dissimulat homenatge al programa aquell de la BBC.
En Richard va dirigir La Funcional en la seva versió teatral de La Solució Final. A un servidor li van confiar el paper d’un dels personatges, un en concret que assolia l’excel·lència intel·lectual i política en aquella trobada: Gerhard Klopfer. Un dels protagonistes de l’Holocaust que va esquivar la justícia i que va esdevenir funcionari fins que va morir el 1987. Com presentar a escena un personatge d’aquella categoria humana era el repte que vaig discutir i platicar amb l’Ian McNeice, l’actor de la gran papada. La transformació de l’Ian en Gerhard era insuperable. La transformació d’en Càndid en Gerhard va ser, si més no, voluntariosa.
La pel·lícula que ara està en els cinemes potser no és gran cosa (a mi no m’ho ha semblat), però està bé que revisi temes de la història recent, i encara està millor que hagi donat aquest petit paper al meu gran amic. Tot i que, per ser sincers, hauria guanyat moltíssim si el protagonista fos ell en comptes del guaperes cienciològic.

dimecres, 11 de febrer del 2009

quAsihomAnAtjA A brossA


Hi ha gent tan insensible –i alguns s’autoproclamen artistes– que tot sovint fan servir la A sense adonar-se de fins a quin punt estan marginant i essent insolidaris amb les altres lletres de l’alfabet, quan és cosa sabuda de tothom amb un mínim de sensibilitat que totes les grafies tenen els mateixos drets. Des d’aquesta plataforma voldria fer una crida popular perquè posem fi a aquesta mena de tracte xenòfob a critatures que ens són totalment dependents. Crec que caldria perseguir aitals pràctiques i també les persones que les perpetren, ara per ara impunement.
I completaré el missatge amb la resta de lletres no usades o amb les que no he arribat al nivell de paritat desitjable, per tal de donar exemple. De tota manera no tinc en compte aquella que va entre la V i la X perquè li tinc molta mania i la margino directament i absoluta.
Aaaaabbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggghhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiijjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkklllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooopppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrsssssssssssssssssssssssssssssssssssssssttttttttttttttttttttttttttttttttttttuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz

dissabte, 7 de febrer del 2009

Queda't amb mi

En David P. em fa arribar un enllaç a un vídeo que crec que he de compartir.


Playing For Change: Song Around the World | Stand By Me from Concord Music Group on Vimeo.

És un vídeo de l'arxiconeguda Stand by me. La toquen músics de carrer. Veureu que comença un músic a Califòrnia, després s'hi afegeix un altre a Lousiana, un tercer a Amsterdam, un grup d'indis a Nou Mèxic, i més músics a Tolosa, a Riu de Janeiro, a Moscou, a Nova Orleans, a Caracas, al Congo, a Sudàfrica, a Barcelona, a Pisa...
Vas veient i, encara que no tinguis el micro empelfat del vídeo, vas fent playback o percussió o el que sigui.
Si és veritat el que proclamen: Playing For Change: Peace Through Music, són molt bons. I si no és veritat, continuen sent molt bons.

dimarts, 3 de febrer del 2009

Ski Fit


Vaig a Font Romeu via Figueres-La Jonquera-El Voló-Trullàs-Thuir-Illa de Tet-Marquixanes-Prada-Vilafranca de Conflent-Oleta-Fontpedrosa-Montlluís-Font Romeu. Això vol dir 69 rotondes. Les rotondes de la Catalunya Nord són especials, són més rotondes, com si fossin franceses. I no us estranyi que en siguin 69. De fet el 69 ja és una combinació de rotondes.

¿Què hi vaig a fer a Font Romeu? Una sessió d'un nou sistema de posar-se en forma que es diu Ski Fit. M'agradaria pensar que és un sistema nou, però em fa l'efecte que les ganes. Això de passar el dia esquiant pràcticament sol no és nou. Sol perquè no hi ha gent a les pistes. Sol perquè no he d'esperar ni perseguir ningú. Sol amb les meves divagacions. Ski Fit.

(No havia fet el viatge sol del tot, però els meus acompanyants anaven amb la planxa, al seu aire, o sigui al seu terra, o sigui a la seva neu...)

¿Heu esquiat a Font Romeu? Les pistes són tan planes que excepte les negres totes són de doble sentit. De fet quan hi cau algú aprofiten per declarar la pista negra.

És maco no estar pendent de ningú perquè et pots fixar en tothom. Diuen que despullats tots ens assemblem, no ho tinc gaire clar. El que sí tinc clar és que vestits per a esquiar sí que ens assemblem tots. Fer el ridícul esquiant és fantàstic, perquè no et reconeix ningú.

I l'estona del lavabo. Uf, allò són maniobres. I quan aconsegueixes el que pretens t'hi estàs una mica més del compte, per gaudir-ne. I vas pensant en en Txumari, el de la tele. És un que aconsella anar al lavabo amb un tamboret per tenir els genolls més drets i així prémer la musculatura que afavoreix la tasca. Que ho provi de fer amb les botes d'esquí posades. És perfecte. Genolls amunt i musculatura premuda al 100%.

Ja veieu, anar sol és perillós. Quan vas sol no et pots dir a tu mateix imbecilitats qualssevol; han de ser imbecilitats de categoria.

La propera vegada intentaré esquiar amb més gent; ajuda a autocontrolar-se. A més, si és cap de setmana i la pista és plena de novells, sempre pots fer-te el fatxenda esquivant-los. (Ep! a les verdes i blaves! A les altres són els que en saben que m'esquiven com poden).