Bon Any

Les biòlogues fan posats a l'estiu en biquini.

Nosaltres els fem a l'hivern i aprofitem per felicitar el canvi d'any a tothom.

Sortida de la lluna / sortida del sol

Lluna plena i innocent

Solstici assolellat

Ens apleguem per ser-ne testimonis

Estiuet de l'entrada de l'hivern

BON SOLSTICI (I FESTES ANNEXES)

¿Ja ha passat, el diluvi universal?

Sembla que ja hi havia ciutats a Mesopotàmia quan faltaven un parell de mil·lennis perquè a l’Albera es decidissin a fer dòlmens i a aixecar menhirs.

Alguna d’aquestes ciutats arribava als 40.000 habitants. I això vol dir déus compartits i recintes sagrats. I això vol dir arquitectura monumental. I això vol dir escriptura. I això vol dir comptabilitat.

Els sumeris van començar una història que continua, una que té molts punts febles, però que potser no en siguin ells els culpables.

Misteris com la deessa de les aigües primordials; una llengua no emparentada amb cap altra, ni d’anterior ni de posterior; l’escriptura cuneïforme; els mites de la creació de les persones; de la creació de les arts.

Desentranyar alguns dels seus misteris deu ser fascinant. 

L’exposició del CaixaForum de Barcelona hi ajuda una mica. També val a dir que observar les peces petites (plànols en ceràmica, figures fundacionals, segells cilíndrics...) entre una munió de gent que també hi vol badar i et mira malament si t’hi entretens...

¿I per què es parla de diluvi? Doncs, els sumeris van imaginar un gran diluvi que incorporaren a la seva mitologia. Els jueus la trobaren prou interessant com per copiar-la i posar-la al llibre sagrat que comparteixen amb altres religions. 

El Diluvi de les Civilitzacions –els múltiples diluvis– han anat enterrant la història sota les seves aigües, els seus llims i les seves sals. Remenar-hi té un què d'irreverent devoció. Pensar-hi et porta a laberints en espiral. Però, vaja, és inevitable retre-s’hi. Per mi ho és.

Anada i tornada a l'infern espiritual de la humanitat

La de la foto és la Neus Català. Si llegiu el llibre Un cel de plom sabreu com va aconseguir aquest vestit i per què es va fer la foto quan ja no necessitava portar-lo.

La de la foto és la Neus Català. Si llegiu el llibre Un cel de plom sabreu com va passar la seva infantesa i joventut als Guiaments i també com va ser que hi està passant la seva vellesa. Fins i tot sabreu com va ser que va anar passant per Barcelona, Darnius, Tolosa, Pau, Sarlat, Sarcelles, París, Ravensbrück, Holleschein, Rubí...

La de la foto és la Montserrat Roig, autora del llibre Els catalans als camps nazis. Si llegiu el llibre Un cel de plom sabreu com va ser que en el seu estudi finalment es fessin visibles les víctimes femenines catalanes en els camps d’extermini.

La de la foto és la Carme Martí. Un bon dia va anar a parlar amb la Neus Català sobre la seva infantesa al poble. I al cap de poc hi va anar moltes vegades més per tal d’escriure el llibre Un cel de plom.

La foto és la portada del llibre, l’edició catalana i la castellana. Una crònica del segle passat –suposant que realment hagi acabat de passar (el segle)– i que molts voldrien fer veure que no ha existit (el que s'hi explica).

Carícies d'electroxoc

Divendres. Un institut de Roses. Quarta Jornada de Filosofia a la comarca. La cosa començava amb el documental sobre la Naomi Klein i la seva teoria politicoeconòmica “La doctrina del Xoc”.

Li he estat donant voltes a la seva teoria i m’ha semblat oportú tornar-m’ho a mirar. Sí, dura més d’una hora, però hi ha vegades que t’has de dedicar temps a les coses.

Un plaer conèixer en Milton Friedman i els seus Chicago Boys. I la colla d’adeptes que ha tingut: Pinochet, Bush, Reagan, Ieltsin, Thatcher... El millor de la llista són els punts suspensius, que ens portarien fins a noms que veiem repetits als diaris –els que venen a l’estanc cada dia–.

La Naomi Klein, periodista canadenca, ja era coneguda pel llibre No logo del 2001. El 2007 va publicar The Shock Doctrine. El documental és del 2009 –estrenat el 2011– i té l’habilitat de presentar en 80 minuts el que el llibre aprofundeix en 750 pàgines. El llibre està publicat en català per Empúries.

Per suposat que el llibre i el missatge han recollit crítiques ferotges tant del món econòmic com polític. No podia ser altrament.

Per cert, la Jornada de la Filosofia portava per títol “Poder i obediència”.

Entorn i èxit escolar

Així es titulava un article que vaig enviar per als Diàlegs d'Educació del setmanari Empordà.

De fet era un escrit que tenia fet des del maig anterior, quan no tenia previst que les retallades em portessin a canviar de lloc de treball. Em va semblar especialment adient per tot plegat.

El mes passat apareixia publicat amb un altre títol: "El fracàs escolar". Els dels setmanari diuen que no saben què devia passar perquè el títol agafés un canvi tan sobtat. 

Com que alguns altres fragments de l'escrit també van desaparèixer, m'ha semblat oportú de posar al bloc el text original.

Entorn i èxit escolar

Sóc mestre de primària, però fa set anys que treballo amb alumnat de totes les edats: des d'infantil fins a formació d'adults (sense oblidar cap dels passos entremitjos: primària, secundària, formació professional, batxillerat i universitat). Això és degut que estic en un camp d'aprenentatge.

La diversitat de nivells no és el més significatiu de la meva feina, però, sinó el fet que es desenvolupa fora de l'aula, directament en el lloc dels continguts que es treballen. Segons com es miri, un privilegi, però també un repte i una exigència inacabables.

Set anys no és pas tant de temps com per haver oblidat el treball a l'aula ordinària. I tampoc no és pas tant de temps com perquè l'educació hagi resolt un dels seus problemes enquistats: el fracàs escolar.

El fracàs escolar té múltiples causes i, en conseqüència, no pot tenir una sola solució, ni simple, ni fàcil, ni immediata. És un problema que es deu haver d'atacar a diari i amb sistemes i estratègies diverses, amb l'esperança de veure'n els resultats en un futur més o menys allunyat.

Diria que el model de treball dels camps d'aprenentatge hi pot ajudar. No resoldre el problema, però sí ajudar a reduir. Si no estic equivocat, una de les causes del fracàs és la manca d'arrelament en una societat, en un espai geogràfic, en una història a compartir. Si l'alumne/a no té implicació mútua amb el medi, no hi pot haver interès vers la natura, vers el patrimoni col·lectiu, vers la cultura.

Dins de l'aula es pot fer molt en aquest sentit, però cal una cosa més: s'ha de trepitjar allò de què es parla, sigui la localitat o el cap de Creus o les ruïnes d'Empúries. Simples exemples.

És dificultós, certament. Cada sortida és una feinada d'organització, costosa econòmicament, poc reconeguda per les famílies de l'alumnat ni tampoc per l'administració educativa; una complicació per al centre i un risc per a professorat. Malgrat això, alguns centres i alguns professionals continuen creient-hi.

Jo també hi crec. Per aquest motiu em sembla que la tasca dels camps d'aprenentatge han de seguir en el camí encetat: donar suport pedagògic i organitzatiu als centres. Continuar promovent la pedagogia de proximitat. Continuar apropant el territori als alumnes, i viceversa. Continuar bregant contra el fantasma del fracàs.

El camp d'aprenentatge Empúries hi està compromès.

Càndid Miró, maig 2012