Bon Any (reloaded)

Senyores i senyors, interrompem la nostra programació sobre la visita americana per poder compartir amb vostès els desitjos habituals pel que fa al canvi d'any. Sincerament esperem tenir més sort i encertar més amb els nostres pronòstics generals que no pas l'any anterior, tot i que certifiquem que ens mou la mateixa bona intenció.

No tot ha estat dolent el 2014 però pensem que podria millorar. Si els sembla en tornem a parlar d'aquí un any. De moment, a partir de demà reprenem la programació habitual.

Àlbum dels EUA - pàgina 04

Si totes es malalties apuntessin amb tanta vehemència els hàbits que les desencadenen, hauríem de revisar la totalitat de les nostres actituds socials.

Dèria urbanística, cases dins de cases, miralls dins de miralls.

L'arbre del retrobament al parc de la rosa dels vents.

Horitzontal i vertical. Aquesta societat és adoptiva per natura, tot s’ho fa seu.

Àlbum dels EUA - pàgina 03

Repetició obstinada, desinhibida, sense fissures...

Recuperant allò que dels nostres avantpassats amb prou feines si hem sabut actualitzar.

El futur es mou entre dreceres d’utopies i maresmes d’amenaces.

I sempre queda el recurs del detall, de la síntesi dosificada.

Àlbum dels EUA - pàgina 02

Espais desconeguts que ja teníem incorporats a moltes de les cèl·lules de l’orguenisme.

Obsessió pels símbols, reflectits, refractats, ondulats, quadriculats, mil·limètrics.

Hecatombe de caos, llum contra la llum, bogeria planificada.

Esmicolaments vagues del concepte de llibertat, enllà de la nit i encara enllà del dia.

Àlbum dels EUA - pàgina 01

¿Un altre món? Un món, si més no, més nou, més gran, més ric.

Primers contactes, preferències per materials, colors, disposicions, sonoritats, tractes.

¿Trobarem la manera de comunicar-nos més enllà del comerç d’instants i guirigalls?

Potser els núvols porten la mateixa aigua, que gent i país aprofiten de maneres semblants a les nostres.

Andorra, anada i tornada

Andorra és un país petit. Però no us penseu que només siguin quatre cases. En realitat en són set, com podeu veure al cartell.

Sigui com sigui, Andorra compta amb un exèrcit modest però lleial, d’un heroisme i una abnegació fora de tot dubte.

I a Andorra, a més de soldats, hi ha tota la mena de gent que se suposa que hi ha de viure: el mestre, l’hostaler, el fuster amb els seus treballadors, el mossèn amb l’escolà, el doctor, algú que sempre riu, l’idiota del poble... Ah, i també algunes dones.

La veritat és que a Andorra les dones no hi pinten gaire. Tot i que n’hi ha una que quan arribes te la trobes pintant i quan te’n vas resulta que torna a pintar.

Andorra manté les seves tradicions ancestrals, com emblanquinar les cases per Sant Jordi perquè el país sigui blanc, blanc com la neu. Però hi ha gent malpensada que diu que les emblanquinen per dissimular les taques... de terra vermella, de sang...

Ai, quasi que me n’oblido. A Andorra hi viu un jueu. Tothom sap que és jueu, però és que a més es nota. ¿Algú ha vist mai un jueu que no se li noti que ho és?

¿Què hi fa un jueu a Andorra? Ai, si ho sabéssiu... La seva arribada forma part d’una història entendridora, una mostra més de l'ancestral heroisme andorrà.

Andorra viu un moment convuls. Els negres de l’altra banda tenen intencions d’ocupació i conquesta. És molt probable que, de moment, hi estiguin enviant agents secrets (i fins i tot agentes secretes)...

Si Andorra és envaïda, ¿l’exèrcit serà capaç de repel·lir l’atac?, ¿com es defensaran els seus valents vilatans?, ¿quin paper hi jugarà el jueu que hi viu?

Si el jueu es veu amenaçat, ¿qui sortirà en la seva defensa?, ¿la madrastra que s'ha descobert enganyada pel marit?, ¿la germanastra?, ¿el padrastre?, ¿el mossèn que és cristià de professió?, ¿o potser el jueu mateix? 

En tot cas, i ja d'entrada, queda clar que Andorra és un país d’innocents. Tots actuen de bona fe i amb la millor intenció possible.

Si algú us convidés a anar a veure Andorra, ¿ho acceptaríeu? I encara, ¿us veuríeu capaços de pensar què hauríeu fet vosaltres, a Andorra, si us haguéssiu trobat en aquella situació? ¿També hauríeu optat per la innocència a ultrança?

Crec que teniu fins al dia 21 per fer aquesta excursió, que surt de Figueres mateix i hi torna al cap de dues hores i escaig. Amb música, vídeo i comèdia durant el trajecte, tot inclòs!

Dels aiguamolls al sistema dunar

La vella ruta de sempre que sempre és una ruta nova. 

Us en deixo un sarpat d'imatges i així és com si m'haguéssiu acompanyat (tot i que vosaltres hauríeu fet millors fotos, ho admeto.)

Tampoc ara ens posarem a discutir per això.

Bé, aquest és el meu recapte d'avui. Fins la propera.

Informe a les termes

Algú em va recomanar que no el llegís. Que no valia pena.

Algú va decidir el contrari i me’l va regalar.

Un recent viatge als EUA em va convèncer que era el moment. De llegir-lo.

I el començament em va entusiasmar. Una primera part en què l’Auster repassa la seva infantesa i com ell percep la construcció lenta i tenaç, i sempre amb un punt de fortuïta eventualitat, de la seva personalitat.

Després hi ha un llarg capítol dedicat a explicar les pel·lícules que li van marcar l’adolescència. Aquí m’hi ha semblat trobat fragments palpitants amb altres en què no sabia si la somnolència em venia del cansament o del llibre mateix.

I un últim capítol en què ell segurament ha xalat buscant-se. La seva exdona li retorna les cartes dels començaments de la seva relació amorosa, i l’home es torna boig reescrivint-les per al llibre.

Un àlbum de fotos del món exterior, dels elements que en algun moment o altre han estat citats en els diferents capítols, completa el llibre.

Un cop acabat no sé si donar la raó al primer algú o al segon algú. Però tampoc no em sembla haver descobert res de nou de l’escriptor.

Una sessió a les termes. Una estona en aigua freda, vigoritzant. Una altra estona en aigües tèbies i insípides. I una tanda final en somnolents aigües calentes. I cap a casa. 

¿On neda?

L’íntima i crònica inquietud del mar

quan sent la costa a prop esdevé onada,

com el desig d’anada i de tornada

d’un vell llagut que busca el seu escar.

"Jo hi era... Sort n'han tingut!"

Això és el que pensava encertadament cadascú dels que vam anar dijous a Barcelona.

"Jo hi era... Sort n'hem tingut!"

A la porta de la cova

Dos dies. Això és el que m’ha durat.

Hi ha sis històries. Pastoràlia, que dóna títol al llibre, n’ocupa quasi la meitat. Ve a il·lustrar el sistema laboral en un parc paleolític per a gent postmoderna. Winky és un xou televisiu d’autoajuda, que també podria ser d’autodestorb. Roure marí és una zona urbanitzada de la que cal ser una zombie per sortir-ne. El final del FIRPO en tot el planeta explica com l’atzar es venja injustament de tu abans que tu puguis venjar-te justament de la resta del món. La infelicitat del barber ens situa en la relativitat de la felicitat davant de l'absolutisme de la infelicitat. I el darrer, la cascada, flueix inexorablement riu avall, com el nostre comportament, facin el que facin els que ens envolten.

L’autor és en George Saunders.

Passejos imprevisibles, sense destí, entre el costat fosc i el lluminós, de cadascun dels seus variats personatges, inacabables, explicant el poder, les relacions, el sistema social que va mutant per garantir-se la perpetuació. Sense manies. Sense concessions. Sense pal·liatius. Sense límits. Sense pautes. Sense compromisos. 

Diuen que en Saunders és un fenomen. Enginyer de mines castigat pel sistema capitalista, ha trobat en la literatura i en els premis literaris la via per pagar-li al món amb la mateixa moneda: Així em veus tu, i així et veig jo.

A l’Empordà hi té un nou seguidor. Si n'hi ha algun altre, podríem fundar un club tipus Pastoràlia i Sirenàlia. Estil empordanès, esclar.

Fotografia històrica

De retorn de BCN ens hem posat un moment al voral de l'autopista per fer una foto. Aquesta: 

My old car's stil working.

(No patiu, simplement faig pràctiques.)

Escher Egan

Allò que llegeixes ho ha escrit algú, normalment algú altre. I pot ser que aquest algú altre faci veure que ho ha escrit encara una altra persona, potser amb la intenció de simular que realment ho ha escrit una quarta persona.

Arribat a aquest punt ja no estàs tan segur que ets tu qui ho llegeix. Potser ets algun dels algú-altres que hi ha intervingut o que ho feia veure.

“La torre mestra” de la Jennifer Egan té quelcom d’això. De lectura fàcil, però que en convertir-se en la visió o interpretació d’algú que ho escriu o que ho llegeix, es va complicant sense saber quantes voltes més pot complicar-se.

Al final sembla que tot s’ha d’acabar lligant, perquè creus que es descobriran les cadenes que lligaven una lectura a una altra, però, és clar, això també seria massa fàcil.

Per l’escala de cargol anem pujant a la torre mestra, però es tracta de l’escala impossible d’Escher, de la Tribar de Penrose, i dins de la torre mestra hi ha altres torres amb les seves escales que pugen fins al laberint dels soterranis del que només podem sortir si tenim prou por de quedar-nos-hi per sempre.

¿Respostes? ¿Qui vol respostes? ¿Qui en necessita?

Altre cop a la Seu Vella

En pocs dies un nou retorn als paisatges d'infantesa. L'atzar deu tenir la seves pròpies lleis de funcionament.

Aquesta vegada per un casament. En Sergi i la Núria.

Com deia el mossèn: Ora pro nobis (que vol dir que és l'hora dels nuvis).

I perquè els pugueu veure de perfil:

Empòrion i el Zoo

Carles Fages de Climent és fantàstic (¿Què s’ha de dir, si no?).

I això justifica que es faci recerca exhaustiva de tot el que va escriure, i que es vagi publicant perquè la munió de fans pugui actualitzar periòdicament la seva devoció.

Els darrers lliuraments han estat dos llibrets de la col·lecció Les Closes de l'editorial Brau.

Un és Empòrion, la de les tres muralles, divertiment teatralitzat. Un pròleg d’en Santi Vila i una introducció d’en Joan Ferrerós i Jordi Pla precedeixen un text en què Fages les deixa anar pels dos brocs intentant mostrar com grecs i ibers compartien un desordre més enriquidor que l’ordre primmirat dels rics romans.

L’altre és Zoo, bestiari nodrit de versos esparsos però també d’epigrames i poemes breus publicats en altres reculls, segons s'explica. La introducció i les notes també són d’en Joan Ferrerós i Jordi Pla i l’edició s’engalana amb dibuixos d’en Miquel Capalleras.

Me'ls he llegit (¿Què s'ha de fer, si no?).

Ja em sap greu el to d'aquesta entrada. Encara no sóc prou empordanès. Però que consti que ho intento. Potser m’hi falta una mica de fervor.

Núvols nus

Sovint els núvols són un paisatge canviant però coherent, context imprescindible.

Passen conscients que els estàs mirant, que en valores les formes i els tons, l'espectacle de vapor i pressions, de capes i filtres, de tamisos i matisos... reinvenció contínua d’horitzons provisionals.

Incansables i lliures, peregrins de la mare mar.

Anada al Segrià amb bon motiu

Escapada al Segrià, a un acte esforçadament acadèmic.

L'espai era la Seu Vella on el sol repetia els seus jocs de cada tarda.

Fet i fet, enhorabona, Josep-Esteve! Enhorabona, Sanitat Pública!