dijous, 21 de juliol del 2016

Murakami a finals dels setanta

S’han publicat les dues primeres novel·les d’en Murakami. Les va escriure entre els anys 1978-1980.


Segons ell mateix va ser la provatura indecisa d’algú que no sabia si seria escriptor. Lògicament el resultat va ser que sí.


Havent llegit altres llibres d’aquest senyor, és evident que en aquestes dues ja marcava el seu particular estil. I al mateix temps és evident que els marcava d’una manera incipient, insegur.


D’entre les dues novel·les, amb espais i protagonistes compartits, la que m'ha semblat amb més entitat és la segona, Pinball 1973.


Quasi que podríem dir que la protagonista és una màquina de pinball (quan érem joves en dèiem flipper) anomenada Space Ship, i que correspon a una màquina real, a les que jugàvem pels descosits a la dècada dels setanta.


No us n’explico el guió, perquè no me’n sortiria. Amb en Murakami em passa que mai no sé si un personatge (o capítol o xarbotada de la història) és necessàriament metafòric o simplement casual i accidental; si és buscat o aprofitat.


En tot cas, no m’estranyaria que la novel·la i el que explica fos semblant a una partida de flipper, aleatòria, per més tècnica i experiència que hi tingui qui hi juga.



No sóc fan de Murakami, però trobo estimulant llegir-lo.

dimarts, 19 de juliol del 2016

Pons a Lormarin


Evidentment, marejats per la Provença, vam visitar Lourmarin. De vespre potser no vam gaudir com calia de carrers, vistes al castell i al seu entorn. I el que tampoc no vam fer va ser veure la tomba de Camus.


Potser hagués estat interessant, no perquè Camus sigui un dels meus ídols, però sí que n’és d’un poeta que em mereix tota l’admiració: Ponç Pons, el menorquí.


En un dels seus darrers llibres, d’en Ponç, apareix “Tres poemes provençals”. I a les notes al marge explica que en una visita a la Provença, a fer una conferència a Ais va “aprofitar per veure l’atélier de Cézanne, flâner per l’Arles de Van Gogh i Gauguin, visitar la casa de Jean Giosco a Manosca, la tomba de Camus a Lourmarin i la famosa llibreria de Banon.”

De tot això, nosaltres no vam fer res. Queda pendent, com tantes altres coses.

En el poema dedicat a Camus, en Ponç diu:
Paradis des insectes, / sur la croix de l’exil, / les cigales éblouies / vont battant leur prière / et ces vers frémissants / deviennent papillons.


Més endavant, en el mateix poema: “mais a l’encrier de nos jours / il fait nuit dans les mots.

dissabte, 16 de juliol del 2016

Un fill que vol ser la Mary Poppins

Vaig regalar el llibre el Sant Jordi del 2015 a algú de casa havent llegit la contraportada i pensant que faria per a una persona en concret.

La persona no el va llegir, però jo sí. Després el vaig portar a escola amb la intenció de llegir el primer capítol a un grup d’alumnes de sisè de primària.

Com que va funcionar també ho vaig fer amb un altre grup d’alumnes de sisè. I encara vaig llegir-los un capítol d’entremig del llibre, que em va semblar especialment suggerent.

Després ha resultat que alguns alumnes me l’han demanat -i en tornar-me’l em diuen que els ha entusiasmat- i que alguns altres nois i noies de la classe el van comprar.


Jo no coneixia l’autor, l'Alejandro Palomas, ni n’havia llegit res seu. El llibre el vaig anar trobant entretingut amb alguns moments més potents, fins i tot la part graficopsicològica, o l'escolar, o l'emotivoemocional; però el que em va encantar és que al final li donés la volta tan ben travada, fins al punt que t’entabana sobre qui és el veritable protagonista de la història.

També queden alguns serrells pengim penjam, però suposo que és un recurs intencionat, o, si més no, considerat negligible. No li perdonaria la desaparició de l’única amiga del nen. Potser n’està fent el seguiment en una altra novel·la.

Informant-me sobre l’autor, resulta que se l’ha de considerar gairebé prolífic. Que escriu i publica tant en català com en castellà. Que l’anterior a aquest, que també va ser èxit, es titulava “Una madre” però que no té res a veure amb “Un fill”. Que l’havia començat en castellà però que no li funcionava i va provar de fer-lo en català. Que es considera un llibre crossover (igualment llegible per preadolescents com per adults) amb diferents nivells de missatge. Que ha guanyat el premi Joaquim Ruyra de literatura juvenil. Que té un component autobiogràfic perquè l’autor, quan tenia nou anys, també volia ser Mary Poppins, com el protagonista d’Un Fill.


No sé si dir-ne gaire més. Millor que no. Ha estat una sorpresa agradable, suposo que amb repercussions personals (buscar més llibres d’aquest autor). I el fet que hagi agradat a alguns alumnes de sisè, és un valor afegit que jo no menystindria.

dijous, 14 de juliol del 2016

Lavandulisme

Bé, anem per feina. Sembla que hem vingut a Provença bàsicament a fotografiar lavanda i no podem pas tornar amb les targetes buides. Seguint pistes i imatges de la xarxa ens dirigim a Valençòla (Valensole, en francès). De seguida que pugem a l'altiplà ja ens trobem els camps posats com un escenari i plens de figurants voluntaris i artistes del sensor.

Allà, in situ, al costat dels punts de venda de bosses d'olor, de sabons, de potets d'essències, d'olis i cremes, de caramels, de postals, d'estovalles plastificades, de receptes i de prestatges al contingut dels quals no vaig estar gaire atent; hi ha també rètols que diferencien la lavande (més menuda i de tons més discrets) de la lavandine (menys menuda i de tons menys discrets).

Hi ha algun punt de la xarxa que parla de les veritables lavandes, pel que tinc entès híbrids entre espígol i barballó, diferenciant-les de les lavandes clonades. Aquestes últimes floreixen alhora facilitant determinades feines, però pel que es veu són més sensibles a plagues. Deixem l'ampliació de la informació a persones amb més coneixement del tema.

I, per suposat, com ja veieu, hem fet les fotos de rigor, abans d'anar a sopar a Lormarin (Lourmarin, en francès).
















dilluns, 11 de juliol del 2016

Ais de Provença

Ais va ser la capital de la Provença. Es veu en alguns dels racons i carrerons que et vas trobant mentre t’abandones a l’incorregible vici de passejar. Feia calor. Fins i tot els coloms (recordant la fundació romana d’Aquae Sextae) ens donaven pistes del que hauríem d’haver fet.


Ciutat comercial i turística. Fan el mercat el dissabte. Quan hi vam anar van tenir el detall de baixar els preus a la meitat. Tot i així no vam fer gaire despesa. Bé, una mica sí. I no vam tenir la sensació que ens reduïssin gaire el preu.


Per la ciutat van retent homenatge continu a les figures locals i provençals. Diria que el de la foto és Sant Eugeni de Mazenod que va ser bisbe de Marsella al segle XIX. Quan ens en vam adonar ja ens havia beneït.


És un bon lloc per parlar de l’occità, mare de l’aranès i del provençal. Bé, la veritat és que, ben mirat, aquesta entrada de blog no és el millor lloc per enrotllar-se sobre llengües mortes, moribundes, agòniques i altres mantingudes com a simple exotisme per a gaudi de turistes i ociosos. Vull dir que per poc preu podem acabar parlant del català.


Avui no toca.

diumenge, 10 de juliol del 2016

Les Plus Beaux Villages de France: Gòrda.

Les Plus Beaux Villages de France és una associació de viles franceses creada el 1982 que ha acabat generant el 2012 la formació d’una altra associació: Les Plus Beaux Villages de la Terre, del qual formen part França, Itàlia, Japó, Valònia, Québec i no sé si també Romania.


L’acte de constitució d’aquesta associació de major abast va tenir lloc al poble de Gòrda (Gordes en francès). Gòrda forma part de qualsevol ruta per la Provença, ni que sigui ràpida i precipitada, com la que he fet el cap de setmana passat.



És a dir, després de visitar Lei Bauç (que també n'és) vam visitar Gòrda. A part de la foto de conjunt que no vam poder repetir ja que resultava impossible parar al lloc, en vam fer unes quantes altres que us compartim. Podem donar fer de racons de ruralitat preservada i de pastisseria elaborada.


Per variar, el poble aprofita un dels inacabables turons per exposar-se al sol i deixar els edificis nobles a la part més alta. Com en altres llocs, això permet veure el paisatge que l'envolta des de miradors de vegades improvisats entre carrers costeruts.

I a tocar del poble, hi ha el punt de pelegrinació fotogràfica que és l’abadia de Sénanque que vam veure de fora estant i amb la botiga tancada, ai las!


divendres, 8 de juliol del 2016

Santa Maria, Santa Magdalena i embolica que fa fort.

Hem anat a veure Maria de Magdala. Hem anat fins a Maià de Montcal i després fins a Santa Magdalena, sota la Mare de Déu del Mont.



Dins del temple romànic hi ha la imatge de santa Maria de Jonqueres, una imatge de bona mida, feta amb alabastre de Beuda, d’estil gòtic, que seria la imatge principal del priorat que hi va haver des del segle XII. Segons la documentació, la policromia de la imatge és quelcom més que sospitós. Se’n diu “grollerament policromada (colors blaus, vermells, verds) que desfiguren el treball de tall original”. Porta el nen Jesús al maluc esquerre a i una magrana a la mà dreta.



El que no hi ha al temple és la imatge de santa Magdalena, petita, també amb alabastre de Beuda. La tenen guardada al mas veí. És la imatge de Maria de Magdala penitent, és a dir, escabellada, amb la creu de fusta i la calavera.



La figura de Maria de Magdala és apassionant perquè ve a ser el paradigma dels conflictes que ha tingut l’Església Catòlica amb la figura femenina. Menystinguda per pecadora, que sesgadament es venia a traduir com a “prostituta”, tot i ser de les dones que apareixen en els moments claus de la vida de Jesucrist.

Germana de Marta i de Llàtzer, trobareu teories fonamentades sobre la relació de Maria de Magdala amb el mateix Jesucrist, fins les que afirmen que van fer vida matrimonial. Hi ha evangelistes que en parlen en uns moments concrets i altres que en parlen a bastament, per no esmentar els evangelis apòcrifs.

Mort Jesús a la creu, i convenientment ressuscitat, hi ha qui l’envia (a Maria Magdalena) a Efes a morir, i hi ha qui la fa anar fins a Ais de Provença.

Sembla que a Santa Maria de Jonqueres, un cop desvallestat el priorat de Santa Maria, la devoció del lloc es decantà per santa Magdalena, que en el segle XV ja tenia un altar propi dins del temple.

Els colors de la figureta d’alabastre també són sospitosament recents. De fet, la senyora que en té custòdia diu que va ser “el meu cosí que va pintar les figures de color blau, molt bonic.” Doncs fins i tot el color blau del seu cosí s’ha anat esvaint.

dijous, 7 de juliol del 2016

Lei Bauç

Lei Bauç és un poble en pendent de cases amb portes i finestres de fusta, parets de marès i fonaments d’alumini.

Expliquem-ho breument.

A la Provença fan un tipus de moble amb acabat típic. La fusta sol ser de roure (i també de pi, per suposat). Ja tenim la porta i la finestra.

Les parets són de pedra calcària, sobretot marès (roca sedimentària detrítica que són grans de sorra cohesionats amb carbonats, molt fàcil de treball i també molt fàcil d’erosionar). Ja tenim les parets.

Els fonaments ja són més difícils de demostrar. Però val a dir que en aquesta localitat es va descobrir per primera vegada el 1821, pel geòleg francès Pierre (un geòleg no pot tenir un altre nom) Berthier, una pedra d’alumini que es va anomenar bauxita en honor al lloc. Aquesta roca s’extreu a 4 o 6 metres de fondària. Ja tenim els fonaments d’alumini (amb forta llicència litopoètica).

De la fusta només puc afegir que els provençals estan molt orgullosos del seu estil decoratiu, i que realment he vist exemplars de roure molt interessants a les múltiples zones protegides que tenen.

De l’extracció del marès només puc afegir que em van fer venir una forta nostàlgia de Menorca i que em consta que una de les eines que feien servir els picadors era l’escoda, cognom d’una de les meves branques familiars de la Noguera (vés a saber si eren picapedrers).

De l'erosió del marès només puc afegir que el vent carregat de partícules n'arrenca formes d'erosió alveolar molt característiques, com al cap de Creus amb l'esquist. Igual però diferent. 

I de l’alumini només puc afegir que veig que a la Provença encara es resisteixen que aquest material passi de sota els fonaments a les portes i finestres de les cases. A veure quant de temps s'hi resistiran.

dimecres, 6 de juliol del 2016

De l'Enfer a la Lumière

Al poble de Lei Bauç (Les Baux de Provènce), a la zona de les Alpelles, s’hi va explotar unes pedreres de marès fins l’any 1935. Aquest material calcari, humil, s’havia fet servir per construir, entre altres, el poble i el seu castell, enlairat ja sobre un important monticle calcari.
El nom d’aquesta pedrera el prenia de la vall cap a on s’obria: la Val d’Enfer. Com sempre, la toponímia popular tan suggerent i tan cristianitzant.


Al 1959 el senyor Jean Coctau, impressionat pels laberints d’aquesta pedrera, hi va filmar la seva pel·lícula autometafòrica (que no autobiogràfica) titulada El Testament d’Orfeu. 
Imatge: https://jennifermilarski.files.wordpress.com/2012/09/loracle_des_baux_lidole_le_testament_dorphee.jpeg?w=958 

Des del 1975 és un lloc privat on s’hi projecten imatges. S’hi crea una societat que s’autoanomena Cathédrale d’images. La pedrera passa a anomenar-se Carrières de Lumière. L’infern se’n va a l’ídem.


L’any 2008 l’Ajuntament de Lei Bauç reclama la gestió de l’espai a favor de la societat Culturespaces. En aquest moment comença una guerra judicial i econòmica que encara dura a data d’avui.


Actualment s’hi projecta un audiovisual sobre Marc Chagall, nascut a Bielorússia però mort a la Provença. A mi el pintor m’agrada força. L’espectacle molt menys. Però deixeu-m’ho dir amb la boca ultrapetita perquè no he trobat a la xarxa ningú que em doni la raó.
Imatge de l'obra de Chagall al Museu de Tossa de Mar: http://www.mon.cat/cat/img2/violinistacelest_467x350.jpg 

L’equipament compta amb 100 videoprojectors connectats amb fibra òptica que omplen de coloraines uns 6000 m2. El sistema de so es veu que també està megaestudiat perquè no provoqui cap ressonància entre les parets, les columnes, les diferents altituds, el sostre, etc. Diria que sí, que tècnicament és impressionant. Artísticament és més aviat pressionant.

I si ets a dins i en algun moment estàs fart de tanta parafernàlia pots sortir a prendre l’aire a les Salles du Nord de la pedrera, la zona que va fer servir en Coctau per al seu film i on han posat una petita sala de projecció, els lavabos, la cafeteria i uns altres espais que ara per ara estan buits a l’espera que se’ls acudeixi de posar-hi alguna altra cosa.