dijous, 31 de desembre del 2009

Bon Any

Els de la foto: en Càndid, l'Helena, la Margarita, la Laura, l'Enric, la Ginesta, l'Iñaki, en Cristian, la Sara, l'Eva i en Josep-Esteve desitgen...

que l'any 2010 sigui un bon any per recordar
per haver aconseguit societats més justes
i més respectuoses amb el planeta
(i perquè a tots els de la foto els hagi anat de conya
-per no dir-ho d'una altra manera- i també
a tots els que llegeixin aquest missatge).
Amèn!

diumenge, 27 de desembre del 2009

Cameron deu venir de càmera

Em refereixo a James Cameron, és clar. Fa dotze anys, quan Titanic esdevenia la pel·lícula més rendible de la història, es podia haver fet l’acudit que Cameron devia venir de camarot (o sigui, cambra, que també hi té relació, per la cosa aquella de la camara obscura). Bé, un cop fet l’acudit inicial, anem al que toca.

El que toca es diu Avatar, i és que aquest dia de Nadal, per seguir la tradició familiar, ha tocat la novetat. Com que sóc impressionable de mena, doncs he quedat impressionat. Fins al punt que crec que hi tornaré.

3 hores de durada, 3D, 300 milions de pressupost, 3 lustres de feina...

Després de seguir una història prou elaborada, amb uns personatges prou consistents, amb una escenografia delirant, sense oblidar les màquines de matar sofisticades, un es queda amb el dubte de què hi ha d’en Cameron en aquest producte: ¿el disseny original? ¿l’embastament del guió? ¿quatre nocions sobre els personatges? ¿la coordinació, l’assumpció contínua de petites decisions? ¿l’aconseguiment del finançament necessari? O potser realment el senyor Cameron té tota la capacitat que aparenta, i realment Avatar és un producte seu de cap a peus, des del missatge ecologistòleg fins a les muntanyes flotants, passant per la connexió còsmica entre dracs i helicòpters orelluts...

Recordem-li al senyor Cameron els seus Terminators, el retorn de l’Alien, l’Abyss, el Mentides Arriscades, el Titanic i ara aquesta faula de dibuixets i final feliç. A tall de resum em quedo amb la insinuació final de la història: si volem ser bons (alliberar-nos de la malícia humana) ens hem de reconvertir en personatges virtuals, forts, àgils, sempre joves, sense vicis ni artrosis. Ai, com resulti que el Cameron tingui raó.

dilluns, 21 de desembre del 2009

Sol parat

Imatges de saharapiksie a Photobucket. La de sota és un gif animat.


Ho he preparat tot perquè aquest missatge es publiqui el dilluns a un quart de sis de la tarda. És el moment que els astrònoms i astrònomes diuen que es produeix el solstici d’hivern (bé, a l’Argentina, per exemple, és el solstici d’estiu, però allò ens cau una mica lluny). ¿I a mi de què em ve de celebrar el solstici? Doncs per dos motius: per ignorància i per romanticisme.

Per ignorància tiro de veta de la Viquipèdia i quedo enlluernat de saber que el nom li ve de sol i stare, perquè dóna la sensació de no moure’s. El dia dura unes 9 hores, i la nit unes 15. Els romans, que això s’ho curraven molt, se les enginyaven perquè el dia tingués 12 hores i la nit també. Això els obligava a fer hores de 45 minuts durant el dia (de manera que a migdia fos l’inici exacte de l’hora setena) i hores de 75 minuts durant la nit. Avui en dia amb la matemàtica implacable dels rellotges i els ajustaments horaris politicoeconòmics, resulta que a les 12:00 mai no és migdia ni mitjanit. Ja veus. El rellotge mai no ens diu l’hora que és en realitat.

I la Viquipèdia encara va més lluny: en aquest solstici el Sol és quan es troba més al sud (-23°26’ de declinació), o sigui sobre el tròpic de Capricorn. ¿I sabeu què diu també? Doncs que “físicament, el solstici d'hivern correspon al moment en què l'eix de rotació de la Terra es troba més allunyat a la direcció Terra-Sol”. Això us ho poso literalment perquè, ignorant com sóc, no ho he entès.

Per romanticisme, m’és una mica més difícil explicar-me, bàsicament perquè a la xarxa no hi ha cap “Poetipèdia” a què recórrer. Però la cosa és musical i coreogràfica. De música podríem posar el December dels Waterboys o bé la simfonia Hivernal (la núm. 1) d’en Txaikovski. I la coreografia ja la posen els astres. Un ball estrany, resultat d’equilibris i atraccions, distàncies i paràboles. I nosaltres, reis de la creació, criatures predilectes de déu, segons alguns, i causants darrers de devastacions fins arribar a l’autoaniquilació, segons altres; de cop i volta convertits en elements insignificants, distorsions ínfimes d’una harmonia il•limitada. No arribem a ser no-res en una immensitat que sí és.

Feliç Solstici, humanes i humans!

Primidi de Nivós de l’any 218.

Photobucket

dijous, 17 de desembre del 2009

Caganers

He estat fent el xafarder aquests dies en què anar a mercat i mercats i mercadets m'ha estat inevitable. I m'he trobat amb figures de caganers molt adients. M'ha agradat que en Tiger Woods en fos un, perquè mentre encertava els forats dissimulava davant de la puritana opinió pública americana.
També m'ha agradat trobar-me amb la col·lecció de polítics habituals, tant els que juguen al Govern FC com els de l'Athletic Oposició. Però, ep! Me n'hi falta un! No pot ser que no puguem posar el Tete al pessebre. ¿Com pot ser que no disposem del caganer Ernest? Per torcar-se el cul li podem donar fulls de calendari.

I l'altre que he trobat a faltar suposo que ja sabeu qui és. El que passa és que no tinc tan clar que l'hagi cagat. Perquè el veig molt fresc i desinhibit, l'home. Potsr sí que abans el veurem com a Conseller d'Economia que com a defecaire darrera una mata.

Ara bé, està clar que la tradició del caganer no s'ha de perdre. Ni tota l'escatologia relacionada amb el Nadal. (¿Escotologia no és la ciència d'interpretar les sagrades escriptures?) Doncs, fixeu-vos en el ressò internacional que ha tingut. El qui ho explica molt bé és en Jaume Subirana al seu bloc Flux. Però crec que el primer a donar l'avís va ser l'inefable Xavier Caballé.

¿Podríem fer un pessebre només de caganers? Si el situéssim a Copenhaguen no sé si hi cabrien tots; tots cagant-la, i el planeta amb merda fins al coll.

diumenge, 13 de desembre del 2009

L’edat mitjana al cinema

Doncs sembla que està de moda.

Per una banda tenim en Jaume I. No, no ens referim a la pel·lícula amb aires pitarrians del 94, protagonitzada per Joan Borràs. Ens referim a una producció quasiinternacional (De Palacio Films) titulada King Conqueror, protagonitzada per Tim Roth i Jude Law. De tota manera el guió original és obra d’un català, un tal Jaume (nascut a Montpeller, mort a Alzira i enterrat a Poblet).

Després tenim lo nostro Tro d'Empúries, reconvertit en Thunder Captain.

També parlem d’una producció quasiinternacional (Maltés Producciones) amb actors com Álex González i Elsa Pataky. El títol previst: El Capitán Trueno y el Santo Grial. En aquest cas el guió de referència també és d’un català, un tal Víctor Mora (nascut a Barcelona i educat a França a causa de l’exili familiar).



I ara la meva proposta personal: Behind the Walls. Encara falta la productora, la directora o el director, el llistat d’actors (tot i que reservaria un paper per Martí Gironell, que en la presentació del llibre va demostrar ser un bon comunicador, i jo que també em reservaria un petit paper, si cola). El que sí tenim és la història. El guió és de la Núria Esponellà (nascuda a Celrà, i resident a Ventalló). El que també tenim són els decorats, darrerament força endreçats: Sant Pere de Roda (sic). Ja que tot el tema del rodatge va una mica endarrerit –i per aquest motiu no us en puc oferir el tràiler– podeu decidir-vos a llegir la novel·la que acaba de publicar, Rere els murs.

dissabte, 12 de desembre del 2009

El fúmbol


Ahir, divendres a la nit, vaig anar al cine club a Torroella. Presentaven la pel·lícula O ano em que meus pais saíram de férias (L'any que els meus pares se'n van anar de vacances). Al Brasil del 1970, sota una devastadora dictadura política que comportà un nombre indeterminat de víctimes, se celebra el Mundial de futbol i el Brasil surt guanyador. La política perd pes i importància, fins i tot en el cas dels afectats directes, davant del sentiment nacional de glòria futbolística. I és que el futbol és el futbol.

Avui, dissabte, hi ha un partit que també és decisiu a nivell nacional, allò que en diuen un derbi. Un dels equips és el paradigma del sentiment nacionalista; l'altre, simplement es diu Español. L'acte s'aprofitarà per a promoure un altre acte emotivament popular i que tindrà lloc demà: la Marató.

Curiosament demà, diumenge, també hi ha un seguit de referèndums a un piló de localitats del país. Hi ha qui comenta que si el president i l'entrenador de l'Español es diguessin Laporta i Guardiola, i si els del Barcelona es diguessin Sánchez Llibre i Pocchettino, segurament no se celebrarien les consultes populars. Qui diu això deu pensar que els èxits futbolístics de persones que s'han significat políticament en un sentit avalen iniciatives com les de demà. I és que el futbol és el futbol.

Potser els que diuen això, exageren.
Ara bé, la pel·lícula és altament recomanable.
I anar a votar també.
Jo no podré. Algun dia us confessaré que visc a l'Escala.

dijous, 10 de desembre del 2009

Deixeu-me fer de vident


Vet aquí com va anar la cosa: santa Llúcia quedà embadocada mirant el solstici d'hivern tot trencant els dècims de loteria que no li havien tocat, mentre un paio amb barba blanca i grotescament vestit s’enfilava als balcons i a les xemeneies. A dins, però, un bon tió, després de dies d’alimentar-se de peles de taronja, cagava un nen Jesús, el qual, a base de torrons i cops de simbomba, i a l'ombra d'un avet carregat de boles, s’anava convertint en sant Esteve, un tipus molt afeccionat als canelons. L'aire de les cases era força enterbolit a causa d'un tal Fumera, que s'havia format de cremar el tió aquell. Al cap de poc, aquest mateix personatge sense cara, mig sant Esteve i mig Fumera, carregat de llufes i fart de bromes, se n’anava a fer de caganer al pessebre. Allà hi establia breu amistat amb el senyor dels Nassos; res, cosa d’un dia, perquè en arribant la nit, es van mudar ben mudats però amb complements de plàstic i cartró, tronats i sorollosos. Després de sopar i inundar els mòbils de missatges de bon rotllo (la majoria), tothom va estar pendent dels campanars per fer unes postres comptades i coreografiades. En sortir el sol (i passades unes hores més) tothom feia cara de circumstàncies i canviava fulls de les parets com qui canvia d’any, tot amb música de vals. De tant en tant els carters i les carteres portaven cartes decorades dels darrers despistats. Mentrestant, els nens i nenes que en comptes d’anar a escola anaven als supermercats, i alguns pocs també a veure els Pastorets, i encara alguns altres a esquiar, preparaven uns fanalets –o no– per a una estranya desfilada monàrquica, un triumvirat multiracial i efímer, curiosament consentit per les monarquies residuals existents. L’endemà tots, tots, tots tenien regals, i si algú no en tenia és que era pobre i, per tant, no se’n mereixia. Passada aquesta diada esmerçant-se a trencar embolcalls, obrir capses i acumular papers, resulta que tornaven a sortir els mateixos de sempre a la tele, i allò volia dir que aquella febrada ja havia passat i només quedava llençar les joguines ja espatllades i repassar les estadístiques corresponents. O sigui, el govern en feia una lectura positiva i l’oposició deia que tot era culpa del govern. I al cap de dotze mesos ja faria un any i hi tornaríem a ser. Vet aquí com va anar la cosa.

dilluns, 7 de desembre del 2009

Colors amb unes hores i uns quilòmetres de diferència



Entre una imatge i una altra hi ha unes poques hores de diferència. També hi ha uns pocs quilòmetres. La primera és feta al matí al mar d'Amunt des de Sant Pere de Roda (de Rodes, segons els mapes). La segona és feta a la tarda en un centre comercial del Gironès.
Totes dues fan Nadal, a la seva manera. La primera pel temps que hauria de fer i tanmateix no fa. La segona pel consumisme que no hauria de ser i tanmateix sí és. O sigui que es va acostant el ditxós Nadal no pas amb els millors auguris, ni de pau, ni d'economia, ni de respecte al planeta, però potser ens hi haurem d'anar acostumant.

dissabte, 5 de desembre del 2009

Un rot de gos a Emporion


Un servidor és un bon amant d'allò que anomenen "humor gràfic". Un d'aquells que començava el diari per la pàgina on en JAP o en Ferreres treien la punta del que passava. Una manera -la del somriure involuntari- d'enfrontar-se a la realitat crua i estopenca.

Això em passa de nou amb Emporion, una revista de Torroella de Montgrí. Una revista des de 1915 i que actualment difon els seus continguts en format digital. Notícies i articles d'opinió en clau local, o sigui: en clau emporitanocatalanomundial.

I entre els seus autors, esclar, en Jordi Fenosa, el responsable de l'humor gràfic. La seva secció es diu "Fet i fumut". En Jordi va penjant els seus dibuixos, els mateixos que es publiquen a Emporion, en un bloc propi: rot de gos. Encara que el nom del bloc faci referència a un gos, en Tatay sovint se serveix de dos gavians XXX: xafarders, xerraires i xurriaquers. No sé si el nom dels gaviats és Fet i Fumut. Podria ser.

Us ho recomano: el bloc, la revista i l'humor. Diuen que la revista El Jueves ha censurat un dels seus autors. ¿Serà veritat? ¿De què devia anar l'acudit censurat?

dilluns, 30 de novembre del 2009

Xuvia, ven!

Pujo al castell del Montgrí a congriar la pluja. Allà provo els meus sortilegis i les meves invocacions, i només es presenta el garbí. Bé, ja és quelcom, penso. Una bona garbinada ja fa tardor. Ja plourà al vespre, o demà, si vol.

Ja que hi sóc, m’entretinc mirant de les torres estant. El paisatge com un espectacle. El paisatge com a decorat que esdevé el protagonista de l’obra. L’Empordà partit per aquest rocam que s’ha colat. Un intrús que ha quedat integrat amb tots els ets i uts. El pati de butaques enmig de l’escenari. ¿Què seria de l’Empordà sense aquest intrús grisós?

I el castell inacabat com a clau de volta, el botó de roda, l’eix emporità, el melic del món, el centre de l’univers, la galeta galàctica, la quadratura del cercle, la metàfora definitiva.

El castell que mai no va ser en el massís que era on no devia. I la pluja que no acaba d’arribar. Buscaré el disc de les Luthiers que cantaven: “Xuvia, ven a mi, te necesito, desde que te fuiste estoy sediento de ti, ay, ven, empápame, mójame todo, humedéceme, salpícame, rocíame, riégame, chorréame, ay, ven, nebulízame, vaporízame, escúpeme...” Potser si canto jo...


dimarts, 24 de novembre del 2009

Pulp Friction

Mai de la vida hagués dit que jo havia estat àvid lector de pulp. Però mai no és tard per aprendre coses noves o rectificar-ne de velles. I és que aquelles novel·les de western de quan no havia aconseguit ni el títol de teenager, resulta que eren Spanish pulp.

Eren novel·les que costaven un duro al quiosc. Però un cop en tenies una, la podies anar canviant per una altra, per una pesseta cada cop, en el mateix quiosc, ininterrompudament. Simplement havies de vigilar que la que agafaves no estigués en un evident pitjor estat que la teva, no fos cas que després de llegir-la el quiosquer no te la deixés canviar per una altra. Aquest era un problema. L’altre problema és que quan ja portaves uns quants canvis, ja no recordaves quines havies llegit i quines no.

En aquell llavors el que tenia més novel·les era un tal Marcial Lafuente Estefanía. En devia llegir tres o quatre. No m'entusiasmava. No hi havia tensió sexual. Després vaig descobrir en Keith Luger, molt més descarat, més cínic, més irònic, més suggerent. Molts de dolents, un de guapo que no és bo del tot, una situació realment difícil, una noia guapa i virginal, una relació impossible, molts trets pel mig, una mica de violència però sense passar-se, el desvetllament d’un secret del guapo que el fa una mica més bo, encara una relació impossible amb la guapa, molts diàlegs, un 0,1% de descripcions, 100 pàgines, el desvetllament d'un secret de la guapa que la fa una mica menys virginal, un parell de sorpreses, una mica més de violència, uns quants trets més, els dolents en estampida, un petó, un final feliç. Del Luger en devia llegir... ¿una vintena?

I aquí i així es va quedar la cosa. He estat fent neteja de capses antigues quan han aparegut un parell de novel·letes corcades.

Una mica d’investigació i una cara d’atònit. Pulp español. Qui li ho havia de dir a l’Editorial Bruguera. Un Marcial Lafuente Estefanía que havia estat enginyer i havia viatjat pels Estats Units abans de la Guerra Civil, que havia fet de capità d’artilleria republicà, per la qual cosa havia anat diverses vegades a la presó en la fantàstica postguerra. Allà diu que arreplegava els papers que podia per anar escrivint. Va acabar la seva carrera literària amb 2500 novel·les d’un duro. En canvi, el meu preferit, Keith Luger, que en realitat es deia Miguel Olivero Tovar, funcionari de l’Ajuntament de València, només en va escriure 700. Per contra va conrear tots els gèneres artístics en voga: western, ciència ficció, policíaca...

He tornat a guardar les novel·letes en una altra capsa. M’ha fet por tornar-les a llegir. Si hagués sabut... quan les llegia. Ara ja és tard, massa tard.

Simplement mirant les portades em sembla que ja es podria fer un estudi en profunditat. Les primeres: l'heroi tot sol enfrontat al destí, i el premi és continuar sol. Les segones: l'heroi continua tenint l'arma però ja no està sol, i el premi ve quan la novel·la s'acaba...

dissabte, 21 de novembre del 2009

Plafó per Vilanera

A l'exposició escalenca de fotògrafs joves, inaugurada dissabte, el Fòrum l'Escala-Empúries hi contribueix amb un mosaic sobre Vilanera. Aquest:
A pams:

© Assumpció Vila

Porta i finestra del mas de Vilanera. És un mas dels segles XVI o XVII, amb una torre de defensa de base quadrada. En la construcció es devien aprofitar estructures properes del monestir de Santa Maria de Vilanera i fins d'una anterior vil·la romana.

A la imatge hom pot veure la porta dovellada i un finestra decorada, tots dos elements barroerament emblanquinats.

© Assumpció Vila
Recipient decorat fet amb la meitat d'un ou d'estruç. És un dels objectes que certifica la presència fenícia a la contrada. Trobat en una de les tombes de la necròpolis de Vilanera (s.VIII abans de Crist) encara no excavada del tot.

© Antoni Canals
Ophrys arachnitiformis (Grenier&Philippe)
Es tracta d’una planta esvelta, 15-30 cm d’alçada, amb sèpals que poden presentar una coloració molt variable (blancs, roses, verds). Amb un label fosc i amb pilositat submarginal. Màcula molt variada, sovint amb forma de H. Cavitat estigmàtica petita, estrangulada a la base i fosca. Pseudoulls grans i grisosos. El seu hàbitat es troba de plena llum a mitja ombra, en substrats alcalins, de secs a un xic humits: herbeis magres, garrigues, màquies des del nivell del mar fins a 800 m d’altitud. Es troba des de Catalunya fins a la Provença i la costa ligur septentrional. Floreix aviat, des del febrer fins l’abril aproximadament. A la zona de Vilanera se n`hi troben en quantitat i és destinació obligada d’orquidòlegs d’arreu.

© Càndid Miró
Ruïnes del convent de Santa Maria de Vilanera del segle XIV. Lligat a interessants llegendes i contalles estudiades per Jordi de Puig i presentades en la conferència: "Vilanera, el canonge, l'abadessa i el monestir", molt significatives per a explicar determinats usos socials de l'època.

© Jaume Comas
Fotografia realitzada durant la sortida a Vilanera de l'estiu de 2009. El recorregut per les Corts i Vilanera acabava als peus del Pi Gros de Vilanera on diversos artistes llegiren textos i poemes i
cantaren cançons sobre l'espai visitat. A la imatge es veuen els assistents quan la llum del dia ja declinava.

© Càndid Miró
Panoràmica de Vilanera a l'estiu, el darrer reducte agrícola del terme municipal de l'Escala. El mas és visible a la dreta de la imatge. Un espai important com a connector biològic entre les zones d'aiguamolls de l'Alt Empordà i del Baix Empordà. Un espai que ja va ser amenaçat fa poc per la construcció d'un camp de golf i d'urbanitzacions relacionades. Un espai que no es pot deixar a mercè de l'especulació.

Observetllatori del Paisatge

Aquests dies he assistit a un Seminari Internacional a la capital de Catalunya (uiuiui).
A la presentació hi havia diversos representants polítics de diversos departaments governamentals amb corbates també diferents (uiuiui).
També hi havia un representant de l’entitat bancària que auspiciava el Seminari i els oferia les seves instal·lacions (uiuiui).
El tema del seminari era Paisatge i Educació. Sí, sí, com sona. No, no era la continuació del programa de TV3 del Paisatge Preferit de Catalunya. De fet s’hi va fer alguna referència no del tot amable.
¿Us puc justificar la meva assistència? Ho intento: durant molt de temps jo havia estat d’acord amb el criteri presumptament d’esquerres que el paisatgisme era una de les branques artístiques més caduques, inútils i autocomplaents; un gènere per a la burgesia panxacontenta. Però després va venir en John Berger, i em va convèncer de tot el contrari. Que l’aparició del paisatge com a gènere pictòric, més enllà d’un fons patrimonial del retrat dels propietaris, va ser l’inici del respecte a l’entorn, un reconeixement a la natura i a les tasques dels pàries, una base vital per a arribar al concepte de patrimoni col·lectiu que tant molesta i ha molestat als propietaris de tots els temps.
I parlar de paisatgisme és parlar de paisatge.
Per això a la capçalera d'aquest bloc hi ha el que hi ha. I per això vaig anar al Seminari. A més a més de per feina, que també.
Hi ha hagut una ponència inaugural simplement imperdible. I presentacions i ponències interessants. Altres no tant. En general diria que benintencionades. En general intents emotius però esporàdics, anecdòtics. Iniciatives gallegues, eslovenes, alemanyes, italianes, irlandeses, catalanes.
Doncs sí, a Catalunya tenim una Llei del Paisatge, i una entitat, l’Observatori del Paisatge, i uns inversors i promotors immobiliaris voraços, i un país ensonyat i indiferent. I una crisi que dóna la raó a tots els espavilats que vulguin fer... el que sigui, i entre tots els hem de donar la raó i els diners, perquè ara els bancs, pobrets, no en tenen, i tot s’ha de fer amb diner públic.
Pel que fa al paisatge... no sé si hi serem a temps. Fins i tot encara que els que creiem que el paisatge és força més que una postal, i que forma part indissoluble de la nostra identitat, ens hi poséssim a fons i a totes; encara que les paraules de l’Administració tinguessin alguna traça de sinceritat i hi posessin idees i recursos; encara que a nivell mundial ens conscienciéssim sobre l’escalfament global i sobre les injustícies cròniques que impedeixen els acords; encara que... No sé si hi seríem a temps.
Potser podríem proposar un nom nou per al xiringuito que tenen a Olot: l’Observetllatori del Paisatge. Insisteixo: potser (i espero que no).

dimarts, 17 de novembre del 2009

Somriure


És difícil i cansat, certament; però compensa.
A vegades fins i tot s’encomana.

Nota al/la cap: aquell dia que vareu somriure, em vau semblar amb més autoritat natural.
Nota a la parella: ¿recordes com ens anava de bé quan somrèiem?
Nota al carrer: somriu encara que no t’estiguin enregistrant.
El senyor Cela –Nobel que mai no he llegit– sempre deia que no somreia a la càmera per no induir a engany les generacions futures. Però ¿què hi ha de més estimulant que enganyar les generacions futures?

Tanmateix tots els manuals diuen als polítics que han de somriure. Sempre que hi hagi una càmera, sempre que hi hagi un elector.
Somriuen mentre pensen: mira si en sou de babaus, voteu-me i que us donin pel cens.


¿Fingir un somriure és com fingir un orgasme?
¿Somriure no és l’última arma que ens queda als babaus?
I amb el somriure, la revolta.

dimarts, 10 de novembre del 2009

Curs accelerat de figuerenquisme

Fa un temps que patia d’un mal lleig. Sí, jo. Llegia llibres d’autors nostrats que trobava absolutament adotzenats i prescindibles. Alguns amb premi literari i tot. És clar, no era qüestió de dir-ho públicament, ni que fos en un bloc sense comptador.
Però avui me n’he acabat un de diferent. Per fi. Per fi un de diferent, i per fi me l’he acabat. És Els jugadors de whist, del figuerenc Vicenç Pagès. Us dic què li he trobat.

Inventa el neorealisme pop a través de retrats i descripcions punyents i implacables, amb molt de ritme i color.
Es passa bona part del llibre lluitant contra la incontinència creativa, tot i que al final es deixa anar i passa el que passa.
És un llibre atramuntanat, o sigui generós i intens alhora que despietat i insensible. La crueltat com a forma de compromís. El compromís com a forma de surrealisme.
Al principi juga a la desmesura controlada, després es descontrola mesuradament. Sap què no cal explicar i què de redundant explicarà a més a més, perquè sí.
És especialment estimulant, murri, jocs de comportes entre universos complexos i multièdrics, o sigui, la nostra trista generació frontissa, matxacats pels grans, matxacats pels joves, havent renunciat a ser allò primer, i incapaços de ser allò segon.
És una crònica sense prejudicis d’una generació que sí en tenia. Però amb una història al darrere, un joc de jocs, el whist. Fins aquí puc dir.
Dels 45rpm al Facebook. De les notes en un paperet al fotolog. Del janomenrecordo a l'encaranoséquèés.

Resumint, no es pot resumir.
En començar el llibre jo no era figuerenc. En acabar-lo, ja no ho sé.

diumenge, 8 de novembre del 2009

Volem ser un país normal


Aquest no és un país prou normal. Admetem-ho sense complexos. Ens falten coses, cosetes, per poder considerar-nos ciutadans d’un país amb tots els ets i uts (o amb tots els pets i puts).
Tenim alguna cosa semblant a premsa, és cert. Sàpiens té una tirada de 31 000 exemplars mensuals. Està bé. ¿Però què és això comparat amb els 1 100 000 exemplars setmanals de la revista Pronto? L’èxit de Sàpiens pot resultar encoratjadora però no arriba ni tan sols a la mateixa tirada del Play Boy en castellà (33 000 exemplars). Està clar que tenim un repte davant nostre.

Necessitem una revista popular. Una revista per a gent normal. Hi he estat pensant i com que no hi puc aportar ni un trist ral per al projecte, intentaré proposar idees.

Títols possibles: l’evident Aviat. O bé Comvà? O encara el gir gironí de Nèèèèèèèna!

Titulars possibles: Descobert l’afer secret del cap de colla dels Bordegassos de Terrassa amb la pubilla de Sabadell. Rumor: un compositor de sardanes declara la seva intenció de fer-se rehonejador. La família reial andorrana ancora el seu iot a les Cases d’Alcanar. La famosa cantant d’havaneres composa una cançó pel seu promès, ex-alcalde de Miami, mentre l’estan jutjant per corrupció i prevaricació immobiliària. El fons d’armari de la Comtessa d’Empúries a Nova York.

Seccions possibles: Pane Nostrum, L’entre-vista impres-cindible, Escudella de notícies, Sucietat, Catorama, El bodòrriu i el divorciòrriu del moment, La Genitalitat de Catalunya, El darrer premi literari d’escàndol.

Estratègies possibles: promocions especials per a perruqueries i sales d’espera de dentistes. Preu especial presentant un tiquet de transport públic vigent o el carnet de CatSalut. (Sí, ja sé que són poques i migrades, però és que no se m'acuden altres. La qüestió econòmica és la que sempre he portat més fluixa.)

No sabeu a quants periodistes catalans podríem donar feina, que ara malviuen publicant arti-culets als dominicals foranis.

Mentre la cosa s’engega i pren forma, jo m’ofereixo a fer un article trimestral a roialtis deguts (és a dir, fins que la revista generi beneficis, i aleshores cobrar amb efectes retroactius).

Visca la normalitat!

diumenge, 1 de novembre del 2009

Escriure

Escriure perquè no caldria.
Escriure per si calgués.


Escriure per la impossibilitat.
Escriure per la impotència.


Escriure’ns per creure’ns.
Escriure’ns per esdevenir-nos.

Escriure perquè som textos.
El que escrivim ens és.


Escriure per posar ordre
en un racó de galàxies de caos.


Escriure per alliberar els mots.
Per deslliurar idees i credos.


Escriure per reciclar i reduir.
Per reutilitzar. Per respectar.


Escriure perquè se’n riguin.
Les burles alienes basteixen.


Escriure per sobreviure.
Tot escrivint sobre qualsevol cosa.

Escriure per partir o compartir.
O departir, o repartir, o impartir.


Escriure perquè no quedi dins.
I tant li fa si queda a fora o no.


Escriure per cridar i alhora
escriure per evitar els crits.


Escriure per dir i desdir.
Escriure per patir o planye’s.


Escriure per alimentar-nos.
Cruspir-nos el que hem escrit.


Escriure per sembrar i regar.
Escriure per collir i tenir nova llavor.


Escriure per escriure, en fi.
¿què hom pot fer, sinó?