dilluns, 26 de juliol del 2010

Mira que és complicada l’arqueologia!

Darrerament em miro el programa Sota Terra (una mica per força per gust i una altra mica per gust per força). El programa no m’emociona i, precisament per aquest motiu, em posa en un compromís. Estic envoltat de gent que diu pestes del programa perquè desvirtua i trivialitza l’arqueologia. I estic envoltat de gent que diu que per fi algú s’ha decidit a difondre i a desmitificar l’arqueologia. Suposo que com que no sóc arqueòleg em puc permetre el luxe d’anar a dormir tranquil cada dilluns després del programa, però he de vigilar molt què dic quan surt el tema entre els que sí són arqueòlegs (o se’n senten o hi estan sensibilitzats).
I continuant amb el tema de Sota Terra, estic preparant l’anada imminent a Menorca. (Oh, sí, jo també!) Com cada altra vegada (i ja en són unes quantes) em preparo algunes coses a veure, i després que passi el que passi. Una que m’ha cridat l’atenció són les recents excavacions en coves on s’han descobert veritables meravelles. Parlo de la Cova des Càrritx, la des Mussol i la des Pas. No us atabalaré amb detalls (a no ser que quan hi sigui ho cregui inexcusable, però això ja es veurà). Però sí que crida l’atenció les troballes de la Cova des Càrritx, a tocar de Ciutadella, mai espoliada, on han descobert els estris i les evidències d’un ritus funerari absolutament inèdit: pintar els cabells, pentinar-los, tallar-los i guardar-los en pots...; els cabells dels morts. Ja he dit que us n’estalviaria els detalls, i a més podeu trobar informació per poc que busqueu. Jo us acompanyo una imatge que va aparèixer a la revista Cavall Fort sobre el tema. Quan he vist el dibuix, automàticament he pensat: Ui, la Xon! (l’Assumpció Vila, arqueòloga). Mireu la il·lustració i imagineu-vos una veu incisiva dient: “Ah, vaja, ¿ja s’ha demostrat que fa 6000 anys també eren les noies les que assistien massivament als mòduls professionals de perruqueria?” Alerta: no li ho he sentit dir, només m’ho he imaginat!

dilluns, 19 de juliol del 2010

Corxeres a canvi de bales


Doncs aquest matí m’ha trucat en Peter Gabriel, que ja ho fa de tant en tant, i va i m'ha deixat anar:

−HiKand. Howareyagoin’? Whatyathink ofputtinganewpostinyourblog onthis issueinUganda, Iguessya’veheard. I’mnowonthis...

−Coi, Pita. A poc a poc, home.

−SorryKand. Imean, vull dir que si has sentit la newversion del Neighborhood del Waits...

−Ah, en Tom, ¿què fa?

−Beure. Però Imean que els de TheVoiceProject...

−¿Els Boys Project?

−Noshit, theVoiceProject, don’tyaknowit?

−Allò dels nens soldats d’Uganda.

−Ya, inNorthernUgandaSoutherSudanandEasternCongo.

−Sí, ¿i què dius, que hi col·labores?

−OfcourseKand, dóna’ns cop de mà, home.

−¿Cantant?

−Betternot. Fes servir weblog better.

−¿I què deies d’en Tom?

−LookKand, mira-t’ho inthenet, que ara Iminahurry. Everythingsalright? See you!

I ja està. Sempre amb un coet al cul en Peter. Ni un moment per passar-se per l’Escala i anar a fer un pa amb tomata. Ara, no em podia negar a la seva sol·licitud. Ell ja us ho explica millor en el vídeo.

Peter Gabriel » Tom Waits from The Voice Project on Vimeo.

diumenge, 18 de juliol del 2010

Setmana d’estiu

Les setmanes d’estiu no solen tenir set dies. No és que en tinguin més, tampoc no en tenen menys. El que passa és que no solen tenir dies. Dies i nits es confonen, es canvien els torns, es deixaten...
En tot cas el calendari insisteix que del diumenge passat fins a avui ha transcorregut una setmana justa. Però no sé on ni quan encabir les coses. No sé on col·locar el concert de la provençocatalana Àlèxia Ramió crec que a la plaça Víctor Català (i amb quin magnífic embolcall musical d'en Jordi Armengol), tampoc no recordo quan he estat mirant els quadres i les escultures de la Rosa Masdeu al Gavià (formes d’opus signinum, formes d’onades i formes de l’Empúries intangible), o les peces de ceràmica de la Margarita Geronés d’Albons (quant de color, sort d’alguna composició abstracta entre els figurins), tampoc en quin moment he estat parlant amb en Jordi malveient-nos a través d’ulleres de silicona (doncs, hi ha més peixos que no em pensava, aquí a la platja del poble llàstima de no coneixe’ls només conec els de la peixateria, que tenen etiqueta), o quin dia va ser que feien sardanes davant del mar (per a celebrar el Carme; no sé si ballaven aquella dedicada a l’Escala que els de Tossa han denunciat per plagi)...
Amb prou feines sí que recordo que ahir es va fer un acte de celebració de la preservació de Vilanera en particular i de l’aprovació del Parc Natural del Montgrí en general. Recordo que en sortir de l’acte hi havia cremat. I també em ve a la memòria haver estat parlant d’aquelles coses que espanten tant alguns dels qui estan en contra. La bèstia negra i peluda anomenada expropiació. Personalment no en tinc ni idea de si caldrà o caldria expropiar o no, i el què; en tot cas, estic convençut que la pitjor serà l’expropiació d’espectatives. No sé si aquestes tenen preu de mercat.
Això sí, eh, tot molt difús, entremesclat, estival...

diumenge, 11 de juliol del 2010

Ja hi som

Em demano si hi haurà prou aire a Barcelona per a tanta gent.
Som un milió. Som set milions. Som quatre gats. Som quatres descerebrados.
Això de la independència deu ser l’òstia. I ara tots hi combreguem.
Els cartells de les botigues parlen de moda independent. Els pàrquings tenen el rètol de “lliure” encès.
La bandera espanyola en algun balcó amb una porta tancada al darrere.
Espanya: si els nostres polítics són tan ineptes i corruptes com els vostres, ¿per a què us necessitem?
Aquesta nit dormirem i demà, en obrir els ulls, esperem que alguna cosa hagi canviat.
Si Espanya sa rompe, no em sentiré especialment content, ni especialment trist, ni especialment culpable. Deixem Espanya als espanyols.

dissabte, 10 de juliol del 2010

Nosaltres dissidim

Proposta de pancarta: NOSALTRES DISSIDIM
Variació de pancarta: MANTILLA, ¿DISSIDEIXES DE DECIDIR?
Jo també dissideixo.
Dissideixo d’una idea d’Espanya l’única ideologia de la qual és ser UNA i  GRANDE.
Dissideixo d’una classe política els interessos de la qual neixen i moren en ells mateixos.
Proposta de pancarta: SI ELS POLÍTICS SÓN UNA CLASSE, QUE VAGIN A ESTUDI.
Variació de pancarta: SI ELS POLÍTICS SÓN UNA CLASSE, ¿PER QUÈ FUGEN D’ESTUDI?
Dissideixo de considerar que algun dels carnets, papers o bitllets que porto (o que pugui portar) a la cartera siguin més importants que jo mateix.
Dissideixo d’una idea de Catalunya repartida entre faccions monopolitzadores i excloents.
Dissideixo d’una idea de Catalunya els pitjors dels lladres de la qual estan protegits.
L’habilitat política consisteix a protegir i incentivar qui espolia el poble mentre hom parla d’una altra cosa.
Pancarta: MILLET FOR PRESIDENT (MONTULL FOR CONSELLER) ((SOLAZ FOR TRIBUNAL CONSTITUCIONAL))
M’adono que estic barrejant les coses, però per algun motiu crec que tot va a parar a allà mateix. En fi, mentre em manifesto, hi aniré pensant.

dimarts, 6 de juliol del 2010

Requisits de lectura estival

Necessiteu que per Nadal algú us hagi regalat de tot cor un llibre d’aquells que no llegiríeu ni sota tortura; però, és clar, recordeu que us l’han regalat de tot cor.
Necessiteu haver tingut el llibre en un lloc visible tot l’hivern i tota la primavera i, és clar, resulta que ja ha arribat l’estiu, i a l’estiu de tot s’escriu i bé que ho llegiu.
Necessiteu anar a la platja i que anar a la platja no sigui el súmmum dels vostres plaers estivals, i que una cosa que ho fa més suportable és llegir, i que portar un llibre significa que hi queden restes de sorra i fins i tot gotes salades que eixugades de cop per un sol justicier deixen senyal i, és clar, ha de ser un llibre que estigueu disposats a castigar físicament.
Necessiteu que l’autor del llibre sigui un supervendes del qual ja en vau llegir el primer i vau decidir unilateralment i definitiva que també era l’últim però, és clar, no vau pensar que us en regalarien un altre per Nadal (de tot cor).
Necessiteu que l’autor s’hagi posat una mica al dia. Per exemple, si va escriure, posem per cas, El Cas Da Vinci, doncs que s’hagi impregnat una mica de les tècniques del Stig Larsson i que les faci servir amb més o menys professionalitat al seu nou llibre que es podria titular, per exemple i posem per cas, El Símbol Perdut.  
Necessiteu que la calor i la llum i la brisa del mar hi ajudin i que patiu alguna lleu al·lucinació. Per exemple: si tota l’estona està parlant d’una escala de cargol de pedra i ara sou a l’Escala davant de la roca que li diuen El Cargol, ¿no us estaran enviant un missatge xifrat i personal? ¿No serà un senyal? ¿Hi haurà una escala sota del Cargol? ¿No serà tota l’Escala una metàfora d’una piràmide? ¿O potser el Pedró? ¿No estarà el símbol perdut a la pedra angular del safareig al costat de rec? ¿No serà l’Olla un passadís secret al missatge d’aigua?
Necessiteu acabar-vos el llibre i fer-vos una bona dutxa. És igual si us l'acabeu a mitjanit. Compte amb les neurones assolellades. Durant uns dies millor que no parleu amb els vostres amics francmaçons de Torroella, que no se us barregin els símbols. Millor que no feu sudokus.
Necessiteu pensar si en són, d'estranys, els americans, que els tallen un braç però continuen xerrant i portant tot quisqui d’excursió per sota del Capitoli amb aquella alegria, que els de la CIA semblen dolents però són més bons que el pa de pessic, que si sou rics i poderosos heu d’anar amb compte amb la família (si no sou rics i poderosos, no patiu, que no hi sortiu a la novel·la).
Necessiteu, o sigui, tenir un piló de recursos com a lector. (Si sou americà i bonifaci, que no us passi res, que la reencarnació us agafi confessats...).
Necessiteu tenir un altre llibre a punt per continuar amb la fal·lera literària, que us l’hagin regalat o no, però que vagi d’una altra cosa. O potser dediqueu-vos un parell de setmanes als vídeos que heu anat comprant amb el diari i que encara no heu pogut veure. Tingueu una escapatòria a punt.