El títol respon a una troballa d'aquestes imprevistes per internet. El corriol que porta fins a la imatge és el següent: De tant en tant dono cops d'ull a la gent de Worth 1000, l'enllaç als quals corre per aquest bloc. Una de les propostes més insistents dels obsessos del photoshop (que podríem traduir com fotopollanc) és un aplicatiu en línia que han batejat com a Aviary. Darrerament han penjat algunes galeries com a reclam. Per exemple: Com en Pollock hauria pintat la Mona Lisa (segons Meowza Katz). O potser preferiu saber les capes que han fet servir per a confegir aquesta imatge (obra també d'en Meowza): I tot, remenant un ratolí connectat misteriosament amb un ordinador de vés a saber on (potser a Mollerussa, però passant per Silicon Valley via Bombay). ¡Quines ganes de tornar a abocar el revelador a la cubeta i omplir novament la casa dels ferums de l'àcid acètic!
Aquest missatge s'havia de dir "Amb tots els respectes i cap dels permisos". Però la cosa no ha sortit bé. Els darrers números de la revista Enderrock han estat especialment generosos amb els CD que hi encarten. Un dels darrers, en Pascal Comelade, em va fer concebre idees que després han resultat absurdes pretensions. És un disc amb vuit versions comeladianes dels Stones. La primera del disc, Satisfacció, consisteix en la música a la que en Sergi López hi afegeix la veu recitant la traducció del text. Immediatament se'm va fer la llum. Jo faria exactament el mateix amb Brown Sugar. Mans a la feina. Fer una versió del text, agafar l'Audacity, fer la barreja de música i veu, penjar-la al Goear, i esperar la multa de la SGAE. Tot ha anat anant com estava previst. Però escoltant el resultat, després de diversos intents, he vist clar que no ho podia exposar públicament i impúdica. Frustració absoluta. Hi ha d'haver un mínim d'àutoexigència, que cadascú se la gestiona, i aquest mínim m'ha impedit arrossegar el pla fins a la fi. O no sé expressar la morbositat que la lletra reclama, o el meu to de veu no és tan rolling com jo em pensava. En tot cas, reconec el meu fracàs. I encara que potser resultaria elegant i terapèutic de posar el resultat a la consideració pública, penso que podria caure en mans d'alguna persona inadvertida i deixar-la traumatitzada per sempre més. Us poso la cançó. Us poso la traducció (en gentils decasíl·labs). I us poso el repte que ho faci algú altre. Algú amb més gust, amb veu més adequada, i que vulgui agafar la idea "amb tots els respectes i sense cap dels permisos".
Vaixell d’esclaus cap als camps de cotó Subhastada al mercat de New Orleans Sempre ha tingut bon ull el vell cacic Si el sentíssiu pels volts de mitjanit
Sucre morè, com pots ser tan gustós? Sucre morè, tan jove, tu sí pots.
Timbals que baten i escalfen la sang La dama prega quan s’aturaran El noi de casa tampoc li treu ull Si el sentíssiu pels volts de mitjanit
Sucre morè, com pots ser tan gustós? Sucre morè, tan jove, tu sí pots.
Ta mare fou ballarina, segur La festejaven noiets de setze anys No sóc cap escolar i sé el que vull Si em sentissis pels volts de mitjanit
Ah, ves fent, sucre morè, com pots ser tan gustós? Ah, fes-me sentir, sucre morè, com sols tu, negra, pots. Sucre morè, com pots tenir tan bon gust, noia? Ah, sucre morè, com només una noieta sí pot.
Castell de Quermançó. L’Ajuntament de Sant Pere Pescador n’organitza una visita entre els actes de celebració del bicentenari de la Guerra del Francès.
Hi va un autocar amb moltes places lliures. L’Associació d’Amics del Castell de Quermançó els ha preparat una visita escenificada. Expliquen la història del lloc amb ajut d’un agosarat Simonet de Garriguella.
Entre la història hi encabeixen la Comtessa de Molins, com a deferència als seus visitants. No només hi ha soldats francesos sinó també la Teresa que intenta robar els visitants, tot i que es fa enrere en saber que són santperencs.
Una visita completa, sense Dalí i sense Orgue de la Tramuntana. Finalment la Ginesta llegeix uns versos del romanç que un servidor havia refet a partir dels trossos conservats, presumptament escrits pel Gegant de Ventalló.
"¿Sents, Gegant, una campana? ¿Sents, Gegant, el seu ressò? ¿Que no sents que per mi clama i que em crida a fer oració? ¿Què m'hi espera a Quermançó si no l'ombra d'una estrella? Abadessa, el perdó em dareu a Garriguella. Sols novícia humil serà la que un jorn fou Canongessa i blanc hàbit vestirà qui vestia de Comtessa. La que més obeirà, qui farà més penitència, nit i dia pregarà a la Verge sa clemència, que perdoni sos pecats i sa joventut perduda, tots els crims i els disbarats d'una vida trista i dura; la que avui tot penedida dóna un crit de deslliurança, sent desig de nova vida de repòs i d'esperança. Suau campana que em convides, amb cançó de coure, bella. És a mi a la que crides... Bon Gegant..., a Garriguella!"
Un intent de l’Ajuntament de Sant Pere de difondre la història i la rondallística local. ¿Poca repercussió? Potser sí, però cal continuar intentant-ho. Mirar quines vies poden servir per a arribar a la gent, i anar insistint. Encara que costi diners i decepcions.
M’estava llegint el llibre de poesia quasi completa d’en Joan Margarit que m’havia passat en Joan. Però va caure a les meves mans un dels llibres de moda. Els homes que no estimaven les dones del suec Stieg Larsson. Un cas curiós. L’home escriu una trilogia quasi d’amagat i abans de publicar el primer lliurament, que serà rècord de vendes mundial, va i es mor.
En algun lloc he llegit que el protagonista de l’obra és una mena d’alter ego del propi Larsson. Si és així, tira cap a indulgent l'home, perquè en Mikael Blomkvist, és una mena de superheroi modest i amable, l’extrema integritat del qual arriba al punt de passar per sobre de la pròpia integritat per respecte a persones més febles i vulnerables. Heus aquí el que fan els súperherois quan se superen com a tals. Quan em quedi poc per morir-me també em buscaré un alter ego d’aquests.
De tota manera semblaria que un dels personatges més curiosos i ben perfilats de la novel·la, la Salander, és més protagonista que ell. Ho semblaria perquè hi ha dedicat un esforç notable a dibuixar el procés de socialització d’una asocial visceral, sempre gràcies al mantell miraculós d’en Blomkvist. Curiosament la traducció anglesa de l’obra es titula La noia del drac tatuat, que és ella mateixa, tot i que el tatuatge en qüestió apareix un sol cop i d’una manera més aviat tangencial.
Sorprèn el canvi de títol. Potser han considerat que això dels homes que no estimaven les dones era poc comercial o que, donada l’actualitat de la violència de gènere, resultava massa incisiu. Així i tot la novel·la fa contínues referències a la violència de sexes, i en algun moment, aquesta violència esdevé l’eix narratiu central, un eix que finalment no és exposat a la llum pública per motius humanitaris.
Ara bé, les sis-centes pàgines del llibre es llegeixen d’una esgarrapada. No es pot negar que és un llibre addictiu. Quan cap a la meitat del llibre, l’autor es deixa de fer literatura per a dedicar-se exclussivament a fer novel·leta d’intriga, tu ja estàs atrapat per la trama, amb ganes de saber quin destí i quin desllorigador ha previst per a cada situació, per a cada personatge, per a cada relació. I sempre li queda un tirabuixó més per al seu joc de malabars.
I tot molt modern, amb molt d’internet i de correu electrònic encriptat, amb molt de discos durs i de tractament digital de la imatge. Bé, ¿no?
Espanta saber que hi ha dos llibres més al darrera. En aquests moments no sé si m’hi posaré. Però de moment ja he donat el meu exemplar a la família, que corri.
No cal que us informi que ja tenen la pel·li quasi a punt...
Situem-nos a data d’avui. Encara que és evident que som a 18 de Bromari de l’any 217, els calendaris oficials s’entesten a situar-nos al novembre. Novembre, mes número nou i reconvertit en onzè. No és un mes especialment pròdig en tradicions, encara que començar amb una festa pels morts ja té el seu suc. Quan Piotr Illich va composar per encàrrec Les Estacions, que es publicaven mensualment a la revista de música Nouvellist, per tal de posar música al mes –cosa que feia pocs dies abans d’acabar cada termini, segons es diu– es va inspirar en els versos d’en Nikolai Nekarsov: “En la teva solitud no et preocupis pel camí, No tinguis cap pressa amb el trineu I oblida per sempre més la tristesa que et crema el cor” Un bon consell. Fem-ne cas. No xurriaquem els tres cavalls del trineu, doncs. Uns romàntics, aquests russos. ¿Voleu sentir el carruatge sobre la neu amagat entre l’antic piano d’en Konstantin Igumov? És una versió baixada del Iutiub. Diuen que alguns acords volen recordar els tòpics cascavells que tots portem als trineus.
I encara una altra cosa: ¿heu vist la pàgina de Viquidites dedicada a recollir els refranys de cada mes de l’any? Igual en sabeu algun i l’hi podeu afegir.
Vull tornar a ser ermità un dia a la setmana –ni que fos– indiferent a les temptacions oblidat de conxorxes sembrant sols per collir i collint per sembrar només bastint paret pel fred d’avui i pensant que algú altre podria tenir fred demà
Vull tornar a ser ermità una estoneta al dia –ni que fos– pregant a déus en què valgui la pena creure deixant que sedimentin els records que es metamorfosegin i que esdevinguin carn i esperit xarbotats –si calia– amb lentitud extrema
Vull tornar a ser emità un tancar d’ulls –ni que fos– assaborint l’instant i el lapse veient de prop el terra que trepitjo veient de lluny el cel que em cobreix pensant en la gent que vaig deixant i en els que vull retrobar, si em consenten
Vull tornar a ser ermità ara que ni recordo quan vaig deixar de ser-ho