diumenge, 30 de setembre del 2012

Ara em surten els números


Segons la presidenta del PP a Catalunya, Alicia Sánchez Camacho, el seu amic Artur fa més cas dels 600 000 individus que es van manifestar a la Diada que de les 800 000 persones sense sostre que hi ha a Catalunya.


Jo hi era, a la Diada, i vaig quedar parat de saber que només n’era un, de poc més de mig milió. Però ara ho entenc. Allà hi havia els 600 000 manifestants i també els 800 000 sense sostre, els quals, tot i la calor, es tapaven instintivament amb el primer drap que tenien a l’abast que, casualment, era una estelada.


La senyora Alicia també va dir que ella era catalana i espanyola, però que si no manaven els espanyols, passaria a sentir-se estrangera, ella, la seva família, els seus amics, i tots els catalans silenciosos (no sé si també hi compta els sense sostre).


No vull pas frivolitzar sobre els que viuen al carrer. Confio que s’estengui que, de fet, frivolitzo sobre qui hi frivolitza, sobre ells i sobre tothom qui pot.


Va, d'acord, ho confesso. Simplement havia trobat aquestes imatges manipulades que fa en Mimaki i buscava una excusa per posar-les, encara que sigui parlar de qui segurament no s’ho mereix. 


Final d'estiu



El temps ha estat propici. Ha arribat l’hora / dels treballs pacients / amb els penjolls pesants d’una son terrenal. / Ha arribat l’hora / d’oferir sacrificis al déu cenyit de pàmpols / pel sol que ve i se’n va, per l’aigua avara, / per la terra calenta i els minerals secrets / que les arrels anhelen. / Gloriós serà el suc de la tardor imminent. Després de la febrada dels ferments / i el foc obscur de la convalescència, / escalfarà les nits del gran hivern.

Quim EspañolFinal d’estiu


Arriben les pluges i sembla que alguna cosa interior es prepara per fer balanç. Unes poques figues, un tros de formatge i un rajolí de vi ajuden a quadrar la liquidació d’estiu.


A les vinyes ja s’han collit les varietats primeres. D’altres, empeltades, triguen una mica més. Són al caure.


De nit, se m’acut jugar amb la copa de vi i una espelma. Amb vi és més fàcil trobar-hi el bokeh. No caldria ni càmera. Els llums petits i un puntet de llagrimeig fan guspires mòbils de colors als ulls.

Tot seguit hauria de fer el mateix un setrill d’oli, i potser també amb unes engrunes de pa, o amb la transparència d’una bona llesca. Massa feina. Massa tard. M'acabo el vi.


Pa acètic, most cereal, oli de pàmpols, vi d’olives, farina de raïm, oli de blat... Vaig a dormir sentint la pluja.

dimecres, 26 de setembre del 2012

Lo Tro d’Empúries (¿o l’Otro d’Empúries?)


Diuen que Víctor Mora es va inspirar en el comte Hug IV d’Empúries per donar vida al Capitán Trueno. Era una bona tria. El comte havia participat en la Tercera Croada a Terra Santa, en el combat de Navas de Tolosa, havia estat excomunicat pel papa per donar refugi als albigesos, i va participar a la batalla de Portopí, durant la conquesta de Mallorca.

El personatge dibuixat per Ambrós (Miquel Ambrosio) va omplir literalment milers de pàgines, sobretot a l’editorial Bruguera. L’escut que lluïa el personatge al pit era una brisura (simplificació de l’escut original que sovint s’utilitzava en fills bastards) del de la corona d’Aragó.

La història va donar peu a una novel·la d’en Ferran Juste, publicada el 1998, Lo Tro d'Empúries, en què explicava, amb un llenguatge que imitava el de l’època, la recreació de la participació d’Hug IV a la Tercera Croada. A la novel·la hi apareixen, amb total versemblança, la major part de personatges importants dels guions d’en Víctor Mora. Dono fe que el llibre val la pena, que un servidor l’ha llegit.

Del que no dono fe de cap mena, és de la pel·lícula, estrenada sense pena ni glòria el 2011: El Capitán Trueno y el Santo Grial. Molt em temo que aquesta obra no estigui gaire a nivell.

Del gruix d’imitacions i homenatges diversos, molts en forma de còmic, deixeu-me destacar-ne un, bàsicament perquè me’l vaig llegir el cap de setmana, i avui hi he tornat, i m’ha semblat que s’ho mereixia.

Estic parlant de Silencios. Un còmic de l’Alfonso López (argument i dibuix) i de Pepe Gálvez (guió). El dibuix de l’Alfonso és força agosarat, que xoca força amb l’estil ambrosià. El personatge que recrea juntament amb el guionista també té un aire ben diferent del d’en Mora. Fins i tot s’assaja una teoria sobre la seva identitat (Guillem, germà bastard del que serà comte, ¿recordeu allò de la brisura?) i sobre els motius pels quals surt d’Empúries a navegar sense data de tornada.
 
Jo li he trobat moltes virtuts, al còmic. Potser és per la meva debilitat pel personatge. Potser és perquè trobava a faltar noves teories que en fossin respectuoses. És cert que Silencios només conté una petita aventura, a Tortosa, i que ho deixa a pèl perquè la sèrie continuï i vagin apareixent la resta de protagonistes (espero que amb la Sigrid inclosa). ¿Continuarà? 

diumenge, 23 de setembre del 2012

Ja prou de bestieses, tornem al bon camí

Diuen que ja ens fem pesats, tot el dia parlant d'allò mateix, que si la secessió, que si l'estat propi, que si la independència.

I tenen raó. Ho fem només per provocar. ¿On estarem millor que allà on som? Som com uns fills desagraïts, uns envejosos, uns insolidaris.

Vaja, com un disc ratllat, que millor que parlem d'una altra cosa, O que no parlem de res, que calladets estem més macos.

Doncs, deixem el tema per als que en saben de veritati ja ens diran què hem de fer, o sigui, què hem de continuar fent.

Per això llenço a la paperera algunes imatges que recollia aquests dies de la xarxa. Us les comparteixo, perquè si les teniu, les puguem llençar plegats. Som-hi tots, cap a la paperera!




dissabte, 22 de setembre del 2012

Hokusai al Port de la Selva


Hi havia un arquitecte que calculava càrregues i estructures.

I calculant càrregues i estructures se li va morir una filla.

Va trobar un cert consol en llibres i músiques i quadres.

I va explicar el seu condol en petits poemes entenedors.

Es va anar fent gran i es va jubilar.

I es va dedicar als seus paisatges i als seus poemes.

Parlava d’arquitectura, de la seva filla, dels seus amors.

Dels llibres que llegia, de les músiques que escoltava.

També de records i viatges, d’ell mateix i de la mort.

Va decidir que ja era un vell i que podia mirar la mort a la cara.

Així i tot creia tenir dret a sentir-se “misteriosament feliç”.

"Cap d'home vell", de Hokusai (pintor japonès de qui es fa referència en el llibre)

I a proclamar-ho en els seus versos comprensibles,
encara que escriure “misteriosament feliç” trenqués el ritme del vers,
encara que fos un mal càlcul de càrregues i estructures.

I es justificava:
Aquests poemes parlen d’esperar.
Perquè, sempre, l’amor és un assumpte
de les últimes pàgines.
No hi ha cap més final que pugui estar
a l’altura de tanta soledat.


dimarts, 18 de setembre del 2012

La bòria


Quan un empordanès diu "Quina boira!", em passa el mateix que quan un lleidatà diu "Quina ventada!". No ho puc evitar. Se m'escapa un somriure.



La boira de l'Empordà no deixa de ser una provocació. La humitat es diposita amb un punt d'intranquil·litat, tothora pendent de l'Ull del Portús.



La boira en aquest país és com un joc, un canvi d'escenari, una exposició temporal que no té res a veure amb les sales permanents del museu, una nova perspectiva però sense perspectiva.



Davant meu, sobre la mar planíssima, en un punt indefinit enmig de la boira, els gavians fan els seus cànons matinals. Sembla que com que saben que no els podem veure, s'envalentonen a cantar més fort.

"Tot d'una em sento diluït / a dins d'aquesta fresca nit / que fas, oh boira! al mig del dia. / Tot delirós de llunyania / palp els contorns de l'infinit."

Jaume Agelet - Boira endins

dimecres, 12 de setembre del 2012

NOticiarios y DOcumentales (de lo acaecido el martes 11 de septiembre)



En el día de ayer, un escaso e indefinido número de centenares de individuos diéronse a reunir, aprovechando que era día de asueto, en varias calles periféricas de la ciudad condal.

Si bien es cierto que alguno de los allí reunidos lanzó alocadas consignas en contra de la unidad de España, hay que resaltar que la absoluta mayoría de los presentes mostró simplemente la intención de dar rienda suelta a sus ganas de inocente algarabía.

La variopinta reunión fue diluyéndose como el rosario de la aurora sin que las fuerzas del orden público, estratégicamente situadas por las autoridades competentes, se vieran obligadas a intervenir.

Como en otras ocasiones, determinada prensa extranjera se hace desmedido eco del hecho, dando inusitada credibilidad a los desmanes judeomasónicos de los alborotadores.

Dadas las circunstancias, en la reunión ordinaria del Consejo de Ministros, bajo la presidencia del Generalísmo, no se prevé dedicar ni un simple comentario a tan insignificante altercado, sin perjuicio de la más enérgica protesta del Ministro de Asuntos Exteriores a los gobiernos de los susodichos periódicos.


dilluns, 10 de setembre del 2012

Garrotades a Grècia


A Perpinyà, Visa pour l’Image. Ja sabeu de què va. Si hi vas un dia, com hem fet nosaltres, et prens una sobredosi visual que has d’anar paint de mica en mica. En aquestes estic. Paint. De mica en mica.

Tot preparant l’anada de demà a una petita romeria d’amics, a la capital, no sé per quins set sous d’associació d’idees, m’ha vingut al pensament la mostra fotogràfica de les manifestacions gregues contra l’ofec econòmic, el seu, sembla ser que prepetrat en connivència entre els seus governants i els que els governen. Vaja,  els que governen els governants. O alguna cosa així.

L’exposició es titula “L’onada expansiva grega” i és un recull d’imatges a tres càmeres.

Una de les càmeres és de la Louisa Gouliamaki
Aquesta és ella i, a sota, una de les seves imatges. Concretament una resposta policial amb gasos lacrimògens. 


Una altra de les càmeres és de l’Angelos Tzortzinis
El de la foto és ell (la foto del seu perfil Facebook) i, a sota, la imatge és seva: un policia encertat per un còctel Molotov. 


La tercera màquina és de l’Aris Messinis. Aquí teniu la foto del seu perfil Twiter.
La foto que teniu a continuació, òbviament seva, ha estat triada com a cartell de la mostra nordcatalana.

Doncs sí, aquesta era una de la vintena d'exposicions que vam seguir.

No puc garantir que si em volta pel cap alguna altra d'algú altre, no en faci més missatges. I és que amb l'edat ens tornem repetitius.

dissabte, 8 de setembre del 2012

Desbosc suite


"Qui faria sentir el gran crit sense veu de la saba? / I com puc, sense flames enceses, parlar-vos del foc? / Parlar-vos dels braços dels arbres, tan vius com els nostres / (...) Del cos que s'esquinça, / collat a la terra que el plora, negrós i ofegat?

Maria Àngels Anglada - El bosc cremat



Allò mateix que verd era reconfortant, ara cremat ens asfixia. 


El fum que vèiem enlairar-se era la vida que el foc arrencava dels arbres i les bestioles. Ara el bosc és un descampat plantat de cadàvers.


Esbatana els ulls i posa el cor a ralentí. Inventa nous camins per al coratge.



dijous, 6 de setembre del 2012

Adéu santa Màxima




A l'Escala, s'ha acabat la festa major de santa Màxima.

El castell de focs final s'ha reconvertit en un espectacle de foc a la platja, feta pels Diables de Sant Cugat. Econòmicament més justificable.

Us en comparteixo quatre imatges: el foc en la seva versió més lluminosa, més artística, més inofensiva. I l'aigua, sempre a favor de la llum, sempre a favor de l'espectacle.

dissabte, 1 de setembre del 2012

Tòpic de Tramuntana



El dia de lluna nova de gener del 2010 vaig començar el bloc Tròpic de Tramuntana. La intenció era fer una anotació diària sobre la natura, res, una petita conversa d’un minut. Una bestiola, una herbota, una animàlia, un paisatge, un patrimoni natural, un pensament sobre l’entorn, una observació impensada, allò de natura que encara ens queda... el que fos. Un cada dia. De tant en tant una cita. De tant en tant una foto. I anar fent.

En aquella disciplina m’hi ajudava molt la feina. Una feina tirant cap a silvestre.

Ara les coses han canviat. Estan canviant. No sé si heu sentit parlar de retallades. O de contenció econòmica. O d’optimització de recursos. O de rescati’s qui pugui. Doncs a la meva feina també li ha tocat el rebre. Una llàstima. No només per mi –que també– sinó per la feina en si, i per als usuaris a qui servia.

Bé, l’entrada del bloc no va per aprofundir en aquesta via. Va per explicar que el Tròpic de Tramuntana desapareix. La meva nova tasca serà –segur– força més sedentària i no em permetrà sorprendre’m tan sovint amb els canvis que hi haurà al meu voltant. I no voldria que la cosa es tornés repetitiva –que potser ja ho començava a ser–, i que hagués de canviar el títol del bloc: Tòpic de Tramuntana.

Millor que no. Vaja, com que l’últim dia d’agost era lluna plena, potser és un bon moment per enterrar el Tròpic, deixar-lo patir un temps de prudent i justa agonia, i anar plegant veles. Tapar els forats pendents i, quan sigui el moment, retirar-lo de la circulació.

Les noves converses aniran a parar a la llibreteta de sempre i, qui sap, potser algun dia, hi hagi una nova excusa per refer el bloc, o un altre de semblant, o un de molt millor, com la natura i l'Empordà es mereixerien.

Això sí: als que l’heu seguit i hi heu fet comentaris, no sé com agrair-vos-ho, i de debò que ho trobaré a faltar, que us hi trobaré a faltar, vaja. Però que ja coincidirem per altres vies, segur.