dimarts, 31 d’agost del 2010

Juli i August.

S’han acabat.

Juli va ser assassinat a Roma, en fou l’últim governant republicà. Hi ha un llibre d’en Thornton Wilder que ho novel·la. Gasta una expressió mesurada i delicada que potencia un sarcasme contingut, dificilíssim. ¿Com es pot escriure una novel·la com aquesta sense haver-hi estat? Una obra mestra. Hi surt tothom i et sembla ben bé que els vagis coneixent. Cada personatge una troballa.

Els idus de març és un text publicat el 1946. En Thornton era arqueòleg però s’inspirava en un fet contemporani, una sèrie de cartes en cadena que circularen contra Mussolini i la seva dictadura feixista. En tot cas, una obra d’art, el llibre.

El vaig llegir l’any passat, i en un primer moment vaig pensar: t’esperaràs als idus de març per fer-ne el comentari. Però se’m va passar. ¿I com és que hi he pensat ara? ¿Per què ha estat juliol?
No ben bé. La casualitat ha volgut que durant el mes d’agost anés passejant el llibre El somni de Tàrraco, de Xulio Rodrigo Trigo. Avui, darrer dia d’agost, me l’he acabat.

Un llibre d’amor i aventures situat a finals del segle I aC. El rereprotagonista –que no hi surt– és Octavi August, l’etern malalt. Els protagonistes, de fet, són la seva dona, Lívia Drusil·la, i un ventall de personatges de major i menor rang social, que no val la pena detallar. El que té la clau del que va passar és un iber ausetà reconvertit en doctor romà. Cada personatge una nova ombra. L’acció va aconduint-se cap a una inevitable sorpresa final, decebedora. Des de la portada i el títol, enganyosos, fins a la confessió final, apressada i inconsistent,  es va fent un èxit del darrer Sant Jordi, una novel·la per oblidar.

Total, que amb un de freda i una de calenta s’han acabat les vacances. I ja hi som: comença l’any, canviem de xip.

Adéu Juli, adéu August.

diumenge, 29 d’agost del 2010

Les matinades de dissabte a diumenge, al bany maria

I aleshores va aparèixer aquella estranya capsa de botes amb una pantalla verda a sobre. L’anomenàvem ordinador. L’engegàvem, esperàvem una estona, ens demanava el disc 1 del sistema operatiu (MS-DOS), posàvem el floppy disk a la disquetera i tornàvem a esperar, després el disc 2, i quan ja tenia el sistema operatiu, podies triar quin programa faries servir. Sovint era el WordStar, allò que se’n deia un tractament de textos. Allò significava posar un nou disc (o dos, depèn). En acabat, encara introduíem un altre floppy a la disquetera, el lloc on endreçar el que escrivíem.
No gaire després (potser un any) ja no calia posar el sistema operatiu ni els programes habituals: ja hi eren en el disc dur de l’ordinador. Vam començar a treballar amb un paquet d’ofimàtica que es deia FrameWork III.
Comparat amb el que fem ara (a mitjans de 2010), el que fèiem fa vint-i-pocs anys era tota una aventura. Per no dir les ordres que calia memoritzar del sistema operatiu.
¿I imprimir? La impressora matricial tenia una cinta tintada, com les màquines d’escriure, i “dibuixava” les lletres a base de fer petits punts una vegada i una altra sobre el paper. Les impressores solien tenir una fressa característica i generosa, i un sol model de lletra i amb aquella passaves. Però al cap de no-res va aparèixer un programa anomenat Lettrix, que a través d’uns senyals (caràcters de sistema) que intercal•laves en el text podies fer diferents tipus de lletres, de diferents mides, de diferents estils... Una passada. I no parlem quan et posaves a dibuixar amb el codi ASCII.
Encara guardo materials en aquests formats. Feines tinc a recuperar-los. Sort que en informàtica tot es pot fer.
Aquests dies n’he estat rellegint un d'aquests materials. Un recull de poemes titulat genèricament “dissabtes” perquè jugava a recollir textos d’aquells que escrivies la nit de dissabte a diumenge, quan ja se t’ha començat a passar la fal•lera del Saturday Night i preferies quedar-te a casa, amb les criatures o petites o acabades de néixer, i fins i tot a trobar algun moment per a la reflexió i la introspecció. El recull és del 1991, amb textos recuperats del 90 i del 91, i imprès amb tota la parafernàlia que el Lettrix i el FW3 permetien.
Massa i tot. Parafernàlia que, des de la perspectiva actual, només eren màscares. Déu n’hi do. A través dels poemes s’entreveu una senyora crisi personal, matisada, desdibuixada, emmascarada, però perfectament constatable. És allò que té escriure: que després es pot tornar a llegir, i a entendre-hi més que quan ho escrivies.
Bé, com que m’havia proposat aprofitar el bloc i el Creative Commons per anar deixant anar píndoles diverses i esparses del que he anat acumulant al llarg de tants vespres d’insomni i llapis, crec que l’atzar ha volgut que ara li toqués als “Dissabtes”. Tal qual, però sense Lettrix i sense impressora matricial, i amb algun canvi –els mínims i assenyalats amb *.
El/s Poema/es de la/es matinada/es de dissabte/s a diumenge/s. Fascicle número 5 de les meves Obres Completes. Menjada de tarro, destil•lada i caducada. Si algú gosa, algun dissabte que no li toqui sortir...
dissabtes

dimecres, 18 d’agost del 2010

La resolució de Vilanera

¿Un altre cop Vilanera?
¿Ara ens tornarà a parlar de la resolució política del parc natural?
Doncs, no.
Parlo d'una altra resolució.
El número 96 dels Fulls d'Història Local reprodueixen la conferència d'en Jaume de Puig sobre la Vilanera del XIV, titulat "El canonge, l'abadessa, l'amant i la petita". Un text excel·lent.
Per esponjar el text els editors han decidit d'incloure-hi un seguit d'imatges. Algunes són meves.
Fins aquí tot perfecte.
Però ha passat alguna cosa. Algun error en la captura de les imatges (d'un àlbum Picasa), o en la tramesa, o en la inserció en el document pdf, o en la impressió... Allò que en diuen un "error tècnic".
Resum: un desastre. Les fotos (només les meves) tenen una resolució lamentable. ¿Què hi farem? A esperar la segona edició, ja corregida.
Les fotos en blanc i negre que haurien d'haver sortit són aquestes.
La paret de l'església de Santa Maria de Vilanera on es pot apreciar que se'n va esllavissar una part, per una forta tramuntanada, fa escassos anys.
El monestir de Santa Maria de Vilanera amb el Montgrí al fons.
Les sitges romanes i medievals vora el monestir i el mas Vilanera.
L'interior del monestir. Al fons, el mas Vilanera amb la torre defensiva.
Restes de l'escala del monestir.
El mas Vilanera amb la torre defensiva de planta quadrada. Al fons, el monestir.

dimarts, 17 d’agost del 2010

Mitologia de terrat

Imatge: lamalla.cat

Sopem al terrat.
Malparlem de la contaminació lumínica de l’Escala.
Tanmateix, a Xaloc, hi ha un punt persistent de llum.
Jo dic que és Venus, l’étoile du berger.
Els altres dos no ho veuen clar.
En J creu que és Mart perquè ha rebut un correu electrònic que aquest mes d’agost Mart es veurà tan gran com la lluna.
Els altres dos no hi estem d’acord.
L’A es treu el pda de la butxaca, tecleja una estona i a la fi assegura que el seu pda assegura que es tracta de Júpiter. Ens n'ensenya el mapa celeste.
Els altres dos dubtem de l’aplicatiu i del que l’aplica.
Ja hi som.
Una altra ampolla de vi i ens estaríem barallant mitològicament, tirant-nos el Sistema Solar pel cap.
Un puntet de llum, a la fi.
Mentrestant, el dia de la Lluna s’ha convertit en el dia de Mart.

diumenge, 8 d’agost del 2010

Currículum vitae tal com raja


¿Quin és el truc? ¿Dir les coses sense embuts? ¿Ser sincer fins a l’obcecació? ¿Centrar-se en les obsessions personals peti qui peti?

Sigui quina sigui l’estratègia, el llibre Coses que passen (Rapport sur moi) d’en Grégoire Bouillier, és una dosi biograficoliterària directa en vena i sense dissolvents.

Una manera d’explicar les coses a base de patacades. Microrelats magistrals que s’encadenen. Tocs de timbal que fan una simfonia. Cap timbalada que desentoni.

Referències contínues al sexe, com a gran motor de la vida, quasi l’únic. El sexe que fa, desfà, satisfà. El sexe que condiciona, provoca, frustra, marca, particularitza.

La necessitat de sortir de l’ordinari, de desmarcar-se de les masses, de viure la vida en una clau diferent, de canviar de clau contínuament, cercant sempre l’impensable, l’imprevist, la intensitat, la passió, el sexe.

Un perill, diuen, això de viure amb algú tan compromès amb ell mateix. A saber si els familiars que queden ben retratats, i la llarga llistat d’amants dibuixats segons els ulls de l’autor, estan totalment conformes amb els retrats respectius i amb les aventures atribuïdes.

En Grégoire Bouillier va escriure aquesta primera novel·la seva l’any 2002, quan ell en tenia 42. D’aleshores ençà ha publicat dues novel·les més. Caldrà investigar.

El llibre es llegeix d’una tirada i et sotmet a un xarboteig constant. És una espiral de vivències que es barreja amb una espiral de records que s’entortolliga amb una espiral de memòries que es cabdella en una espiral de... Si hi voleu fer un cop d’ull, aquí en teniu quatre pàgines a l'abast.

I encara una altra cosa: pel que he pogut veure, la traducció de la Isabel Olid i l'edició de Papers amb Accent (incloent-hi la portada) són absolutament impecables.

dissabte, 7 d’agost del 2010

Pedra

A veure. S’ha de notar que la pedra diu coses a la mà.
Tu tria la pedra i posa la mà, i deixa’t de collonades.
−Ha de ser una pedra que per ella mateixa ja s’expliqui.
−¿Quantes voltes més faràs a la naveta?
−Em penso que ja l’he trobat.
−¿Vols que també es vegi la planta aquesta?
−És una Parietaria officinalis...
−¿Vols la foto o que t’engegui a ...?
−Mm, la foto. 


Trio un carreu. Calcària destil·lada. Fa milers d’anys aquesta roca va ser triada expressament. Va ser triada per algú com jo. Sense fibres sintètiques sobre la pell, sense càmera digital a la motxilla, sense aftershave per a pells delicades. Però si fa no fa com jo. La va triar. La va contornejar. La va posar justament allà on és encara. Per preservar el descans i la memòria dels morts del seu poblat, dels seus morts. Per preservar potser el seu propi descans i la seva pròpia memòria. Tocant el carreu vull sentir tot això. No queden els morts. No sé si queden els seus descansos i les seves memòries. Sí queden les pedres. Sí queden els trenta segles que la pedra assumeix el seu destí i la seva meteorització. Amb un gest vull merèixer tan bon descans i tan bona ambientació, en el moment que correspongui. Segurament el meu no serà tan ben conservat. Vés a saber.


dijous, 5 d’agost del 2010

Un que no tant i un altre que sí

Sempre és un bon moment per llegir fins i tot a l’estiu, que no és pas el millor moment per a moltes coses.

Ja tenia Els Convidats a punt de començar quan l’Agnès em va dir que no li havia agradat. Vam comentar que Pa Negre sí que ens havia convençut i molt, però ella deia que aquest altre, que no gaire.

I crec que l’Agnès té raó. Hi ha un moment que sembla que l’Emili agafa les regnes i que està teixint una història consistent, amb uns personatges potents i una escenografia rica en detalls i amb moltes possibilitats. Però després es va tornant discursiu i retòric, preocupat a justificar els seus personatges, l’argument es torna una perdiu que es deixa marejar i tot i que hi ha la sorpreseta final, gairebé la veus passar sense saber en quina direcció va. Heus aquí un núvol de tempesta que no deixa anar ni un tro ni una gota. Ben escrit, eh, això sí.

Mentre el llegia em vaig comprar l’Olive Kitteridge, de l’Elizabeth Strout. N’havia vist la ressenya en algun bloc dels que segueixo i m’havia deixat convèncer. Mentre agafava el llibre, a la llibreria, una de les que hi treballaven em va dir, assenyalant el llibre de les meves mans: L’estic llegint i m’està atrapant. Res més. No coneixia la noia i es veu que anava per feina. No em va donar temps ni a respondre-li.

I crec que la llibretera té raó. Com diu una portada de l’edició en anglès: Thirteen tales, one unforgettable character. Efectivament, són contes en què hi apareix la senyora Kitteridge deixant la seva traça. Hi ha contes en què n’és la protagonista, en d’altres és un personatge secundari, i en altres simplement fa de figurant. Però els personatges són vius, mai no en saps tot de cadascú, sempre necessites més dades, i l’autora sap dosificar aquestes informacions. I sap fer ballar la història a la seva música, no se li escapa en cap moment, i tu dubtes com acabarà aquell número de màgia tan ben escenificat. Finalment penses: ¿i no en podria haver fet un altre? Recuperant qualsevol dels personatges d’algun dels contes, per exemple. Doncs, no. S’ha acabat.

Sembla ser que del Pa Negre se n’ha fet una pel·lícula. Tremolem. Però si ja està feta... Segurament d’Els Convidats no se’n farà cap. I esperem que no se’n faci cap ni una sèrie televisiva, que seria pitjor de l’Olive Kitteridge. Senyors i senyores guionistes, apreneu com es fa un personatge i inventeu-ne històries, però no cal que destrosseu aquest llibre. Ja està bé com està. 

dimarts, 3 d’agost del 2010

Vagances

Això hem fet. No t’has de fer el llit, no t’has de fer el menjar. Vagances. Els que no s’han de fer mai el llit ni el menjar no saben quin plaer s’experimenta quan t’ho pots estalviar, ni que només sigui una setmana. Pobrets, s’ho perden.

A Menorca. Raise your hands and sing it with me - no pertot però sí sovint. Em sap greu pels de l’anunci, però no m’agrada la cervesa. Així i tot he d’avisar-los. Els de Cruzcampo els hi estan segant l’herba sota els peus. Ja s’ho faran.

A Menorca sempre hi ha coses noves per viure. Enguany: el poc actualitzat Museu de Menorca, l’espaterrant barranc d’Algendar, l’afectuositat del pintor Francesc Bisquerra a Fornells, la pedra salabrosa de son Olivaret amb la maltractada naveta de Cala Blanca, i la bravada de cavall suat al jaleo d’Es Migjorn Gran.

I alguns dels clàssics inexcusables: Ciutadella de dia i de nit, cala Pilar amb el macar d’Alfurinet, la sorra grisa que es torna rosada de Sant Tomàs, cala Mitjana i la seva pedrera, un bon piló de navetes i talaiots, el tast habitual d'ensaïmades,  i uns quants tòpics més. Trobareu coses a faltar. I és clar. Guardem uns quants dels clàssics per a la propera. I encara ens queden uns quants que seran nous, a més dels que no sabem.

Em sembla que ja heu començat a entendre que no em calen gaires anuncis televisius per fer cap a Menorca. M’han dit que hi ha gent que no li agrada. No sé si creure-m’ho.