Males notícies

Des de l'Escala. Tot esperant que sigui notícia passada. I que siguin imatges anecdòtiques i pedagògiques.

Jo també, ai las!

Darrerament s’ha convertit en una mena d’esport nacional això de parlar de política i d’economia, i fer-ne acudits barroers i maldestres, prova fefaent de la pròpia ignorància sobre temes tan delicats i elevats.

Tothom s’hi atreveix.

No vull ser menys.

Tres excuses i tres fotos

He trobat, algun cop, blocs dedicats a buscar cares on se suposa que no n'hauria d'haver. Com que no en tinc cap d’enllaçat us poso aquí una fotografia d’aquest vespre mateix.

He trobat, algun cop, blocs dedicats a buscar rètols i cartells xocants, a poder ser amb errors ortogràfics. Com que no en tinc cap d’enllaçat us poso aquí una fotografia d’aquest vespre mateix.

He trobat, algun cop, blocs dedicats a penjar fotografies de viatges. Com que l’economia no està enguany per fer-ne gaires, de viatges, us poso aquí una fotografia del lloc on visc, d’aquest vespre mateix.

A veure què trobo demà i quines excuses faig servir per penjar-ho...

Gairebé mil nou-centes vuitanta-quatre pàgines

Hi ha un japonès que es dedica a escriure històries sense cap ni peus i que, a sobre, són interminables.

En aquestes històries llarguíssimes els primers capítols són impecables, i sembla que després l’escriptor es va relaxant, com si fes el guió i n’encarregués la redacció als aprenents dels tallers de literatura creativa, i que potser hauria de repassar i corregir amb més dedicació.

Els personatges són d’aquells que no se sap d’on han pogut sortir, i d’entrada es veuen obligats a fer actuacions tan trepidants com inversemblants.

Però de tant en tant s’abandonen als seus propis dubtes existencials, i naveguen en mars inacabables de retòrica i redundància.

El món és i no és. Com un dau, que, en el millor dels casos, en pots arribar a veure tres cares i dones per fet que saps el que hi ha a les altres tres.

Això sí: de tant en tant se citen autors clàssics, músiques glamuroses, marques d’aquí i d’allà, fins a donar un ambient d’erudició cosmopolita.

Tot llegint, hi ha vegades que et quedes de pedra –compte!!!: no pas com alguns personatges de la novel·la es tornen de pedra...– i altres vegades et quedes tipus plastilina. I no hi ha més remei que creure que la pedra i la plastilina al Japó funcionen diferent que aquí.

Segur que no sabeu que m’he acabat les 800 pàgines de les dues primeres parts –en un sol volum– de la presumpta novel·la el nom de la qual no us diré, ni tampoc la del seu autor. Quedarà com un secret.

Això sí, per acabar, ho confesso: corro a aconseguir la tercera i darrera part. A veure si l’Aomame i en Tengo... (ui, ja anava a parlar més del compte).

Quan se li acaba la corda al rellotge

Posem per cas que hom vol escriure una narració sobre la mort. Però no com els vius es prenen la mort, amb més o menys condescendència si se la veuen més a prop o més lluny, sinó com se la pren el mort mateix.

I el novel·lista busca un protagonista que viu la mort en primera persona, i tria els records de vida que el situen millor en aquesta rampa de sortida cap a una altra cosa. I els records d’infantesa els posa en una altra carpeta que són els records del seu propi pare, com aquell qui diu també moribund, però que la mort del qual no és pas l’important.

Bé, ja veieu quin panorama. Se l’ha empescat en Paul Harding en la seva primera novel·la. Va ser publicada el 2009 en una editorial petita, amb una tirada de cinc-cents exemplars. I aquí s’hauria acabat la cosa. O aquí s’hauria d’haver acabat.

El 2010 li van donar el Premi Pulitzer de Ficció, mentre que Publishers Weeekly, Amazon.Com i el Library Journal la declaraven una de les millors novel·les del 2009.

El 2012 se n’ha fet la primera edició en català (Llauners) i en castellà (Vidas de hojalata). El títol, Tinkers, fa una clara referència a l’afició del protagonista pels mecanismes dels rellotges. El cert és que entre engranatge i engranatge hi ha unes impressionants escapades cap a la natura, retrats lluminosos entre capítols d’una foscor impenetrable, capítols que esperes que acabin per tornar-los a llegir amb altres que esperes que acabin per altres motius més prosaics, això sí: poca dona i sempre secundària. Un llibre estrany, que sense premi difícilment hauria arribat a les meves mans, i que alhora et fa barrinar com és que li han donat el premi, quina combinació estel·lar hi ha coincidit perquè cridés l’atenció del presumpte jurat.

Un llibre només recomanable per a aquelles persones que s’hi han sentit intrigades.

Al defora

Imatge: http://www.last.fm/group/People+with+no+social+lives+that+listen+to+more+music+than+is+healthy+who+are+slightly+scared+of+spiders+and+can+never+seem+to+find+a+pen/forum/21349/_/514759/30

M’estava al sofà, tan tranquil·lament. Em digueren: sortim, anem al centre, a prendre alguna cosa. Em costa negar-me. Dir “no” sempre és l’inici d’un embolic o altre. Vaig pensar que anar al centre a prendre alguna cosa i tornar, no seria tan greu. Vaig apagar la tele.

Però només de sortir de casa ja vaig veure que la cosa no anava bé. No sabria dir-vos el què, però allà fora havia passat alguna cosa. Sí, em semblava reconèixer els carrers, les voreres, les cases, però...

Semblava com si s’haguessin conxorxat a canviar les coses, detalls petits o no tan insignificants, però de manera que no es notés gaire. ¿Com us ho diria? Un petit canvi de color a les façanes. Les papereres d’un altre tipus i potser en un altre lloc. Les portes de les cases uns metres més cap aquí o més cap allà. O uns centímetres. Portes reconvertides en finestres i finestres reconvertides en balcons. Com si les botigues s’haguessin intercanviat de lloc: on hi havia la farmàcia ara hi havia la sabateria i on hi havia la sabateria, la farmàcia. Les rajoles de les voreres, les llambordes, l'asfalt, els fanals... 

I la gent que ens saludava –amb el dubte de si també em saludava a mi– com si haguessin acabat de sortir de la perruqueria o de la barberia o com si el seu esteticién estigués experimentant amb el seu vestuari... Em sonava tothom i no acabava de reconèixer ningú.

Tot era com sempre però diferent de sempre. I la plaça de l’Ajuntament, que sempre havia estat tan plana, ara s’inclinava cap al... ¿nord, sud, est o oest? No gosava preguntar. Tothom em mirava amb una indiferència teatral, molt sospitosa, com si formessin part d’un complot extraordinari, com a algunes pel·lícules de la tele, aquelles pel·lícules que canviava de canal ràpidament. Em mirava de reüll l’edifici de l’Ajuntament i també l'hi veia alguna cosa estranya, imperceptible, intencionadament imperceptible, però real. ¿Aquelles escales ja hi eren? ¿Què representaven aquelles banderes? ¿Abans ja era tan alt?

Vaig fer els possibles per dissimular. Em pensava que en algun moment o altre em dirien que es tractava d’una broma, que hi havia una càmera oculta pendent tothora de la meva expressió d’estranyesa, i per això intentava no quedar malament davant l’audiència. A la tele en feien molts d’aquests programes. Tanmateix no vaig descobrir res al respecte. No, no era una broma televisiva. Era quelcom més seriós.

I així que anàvem tornant se suposava que cap a casa, anava barrinant què hauria passat a casa en aquella estona. ¿Seria la de sempre? ¿Què li hauria passat al meu sofà mentrestant? ¿Hauria canviat la programació ara que ja me la sabia? Ja intuïa jo que no m’hauria d’haver deixat convèncer tan fàcilment.

Veles e vents e noms

Fem, en un poble empordanès, una lectura de poemes medievals. Després d’un pregó fet per en Toni Albà, el públic assegut a taula mentre esperen el sopar que van cuinant al pati del costat des d’on arriben premonitòries bafarades, a l’aire lliure sota una tramuntaneta que toca de ple a l’escenari, mentre els que van arribant saluden i són saludats efusivament, mentre la mainada es fa passar la gana jugant a empaitant-se entre les taules, en unes hores en què realment tots –mainada, músics, rapsodes i públic en general– haurien d’estar sopant i no escoltant poemes i músiques medievals, o esperant que acabin d’una vegada aquells de l’escenari, que tampoc no han provat ni equalitzat els micros inalàmbrics, i encara amb un miraculós grup d’oïdors que van escoltant amb dificultats i aplaudint voluntariosament. I la tramuntaneta impedint de col·locar la pantalla on unes projeccions haurien donat més color i digestibilitat a segons quins versos.

I ja està. Aquest és el resum de “Cap home és visible”. Alguna cosa no estava prou estudiada.

Suposo que quan heu llegit que era una selecció de poemes medievals catalans, la majoria ja heu pensat en alguns autors. Segur que n’heu encertat uns quants. Podríem posar la mà al foc que un que no ha faltat és el del cavaller valencià Ausiàs March. I un que diu, un moment, ¿però no és Ausias? I un altre, doncs jo he vist escrit alguna vegada Àusias. I és cert, com també podem haver vist escrit Auzias, Ausies, i qui sap si alguna altra forma que no tinc controlada. ¿Sabíeu que hi ha treballs d’erudició dedicats íntegrament a aquesta qüestió? A saber d’on coi deu venir el nom que es va posar de moda a la València del XV, i a saber, sobretot com devia el poeta anomenar-se a si mateix, ja que això dels accents en l’època medieval era, en la major part dels casos, inexistent.

Fotografia: http://aprovantvalencia.blogspot.com

Fotografia de Mireia Puig Llopart

O sigui, per si de cas els de la Funcional decideixen repetir el seu espectacle de música i versos en condicions més adients, se us demana que, si voleu venir de públic, ja hàgiu llegit i debatut el tema. Aquí teniu un enllaç de la primera lliçó; és un article d’en Germà Colon Domènech.