dilluns, 17 d’agost del 2015

Parlar d'Al Revés

Parlar d’aquesta pel·lícula ens permetria tocar el tema dels doblatges al català, de com de minsos han estat els resultats de tanta proclama i tant de debat entre les pretensions polítiques i el pragmatisme del mercat (que és una mena de política sense pretensions...).

Imatge: http://diarigran.cat/wp-content/uploads/2012/03/doblatge1.jpg 

Parlar d’aquesta pel·lícula ens permetria discutir sobre les emocions humanes, de les diverses maneres de visualitzar-les, de plantejar-les, de la necessitat emergent d’entendre’n el funcionament i les disfuncions, els records, els pensaments.


Parlar d’aquesta pel·lícula ens permetria comentar fins la sacietat els sistemes omnipresents d’animació, de dibuix per ordinador, dels efectes visuals, de les representacions oníriques, fins assolir una mena de pararealitat o de contrarealitat.


Parlar d’aquest pel·lícula ens permetria analitzar les marques registrades com Pixar (no pronunciar-ho a la catalana) o Disney, de la indústria que hi ha darrere, del negoci pur i dur que hi ha associat a l’èxit o al fracàs de taquilla, i ja no parlem dels missatges subliminals que es van distribuint entre els incauts espectadors.

Imatge: http://orig10.deviantart.net/6413/f/2012/040/3/2/animation_studios_by_chocoqueen21-d4p6ntq.jpg

Parlar d’aquesta pel·lícula ens permetria valorar l’evolució dels costums ubans fins arriba a la poca assistència de públic (persones físiques) a les sales del cinema, això sí, carregats amb llaminadures i begudes carbòniques.

Imatge: https://www.g-1.com/media/18730/Cinema-Queue.jpg


I això és el que vam fer, tot sopant, després de veure la pel·lícula “Inside out” o sigui “Del revés”. Si hi aneu, no desaprofiteu l'oportunitat de parlar-ne.

dissabte, 15 d’agost del 2015

Ara que volem recordar que érem feliços

No és que hi hagi diferència entre lectures d’estiu i les d’hivern, però les edicions més econòmiques van més bé per anar traginant el llibre d’un lloc a un altre i no sempre en les millors condicions de transport. Aquest l’havia comprat l'estiu passat en edició de butxaca i amb l’etiqueta no explícita de “lectura d’istiu”.

I ha anat romancejant entre els pilons de casa fins que ha passat tot un any. I, de cop i volta, sense cap motiu específic, li ha tocat el torn.

Ja és curiós, perquè he passat un curs visitant sovint –per motius de voluntariat laboral– el burg de Sant Pere de Galligants, i és aquí precisament on se situa bona part del llibre.


Ja heu vist que parlo de Quan érem feliços, d’en Rafel Nadal, el que surt en color a la portada del llibre.


És un llibre de memòries personals i familiars, sense gaires embuts i sense maquillatges aparents. Lògicament parlem dels dotze germans de la família Nadal Ferreres (el germà gran va ser alcalde de Girona i conseller de la Generalitat). El sisè dels dotze, l'autor, és periodista i va ser director del Periódico de Catalunya fins el 2010. Cap a la meitat del llibre confessa pertànyer a la “més ortodoxa pràctica petitburgesa”. Però se li ha d’agrair una contundent pàtina de desinhibició, tot parlant del barri, del Collell, de la Fosca, de política, de religió, de família, del mas d’Aiguaviva, dels seus inicis sexuals i laborals...

Autobiografia per capítols, píndoles separades d’un mateix tractament emocional, des de l’atalaia de saber-se d’una família inexorablement escollida pel destí, pedra angular d’un temps i d’un país. Però també unes descripcions vives de llocs, plats, costums, sensacions, amb mots rescatats directament del record.

¿El títol? Una mica tòpic, la veritat. El contingut del llibre no avala el títol, però tampoc no el desmenteix. No ho diu, però igual ara se sent molt desgraciat malgrat l’èxit professional –com a periodista– i artístic –com a escriptor–.  


No queda gaire estiu, però el llibre s’hi escau. Tampoc deu passar res si el llegiu quan marxin els turistes (o quan, com a turistes, tornem a casa)...

dissabte, 8 d’agost del 2015

Col·lecció de moments

És el nom d'un dels blogs de la Carme Rosanas

La Carme practica l'art del dibuix i de la pintura i sovint es basa en fotografies de blogs d'altri. No és el primer cop que n'aprofita una del blog d'un meu alter ego. Tot un honor. El blog és Ticket to Empurialand, aquell que es deia Empordà to take away fins que vaig descobrir que el nom ja estava agafat. 


Si hi doneu un cop d'ull comprovareu que la Carme acompanya les seves il·lustracions amb textos habitualment poètics i habitualment propis. I hi trobareu crítiques de llibres i altres propostes. 

La Carme és una blogaire activa i incansable, de les que deixen comentaris, que ja és molt d'agrair, i a sobre promociona els blogs que segueix, que ja només es pot agrair seguint l'exemple i el model. 

Si no ho feu ja de tant en tant, em sembla que hauríeu de donar un cop d'ull Col·lecció de moments i convertir-vos-en en seguidors.

dijous, 6 d’agost del 2015

De Portbou a Valladolid

La Rosa Font va escriure un llibre inspirat en la pintora Ángeles Santos Torroella, o més aviat inspirat en algú capaç de pintar un quadre com “Un mundo” als disset anys. L'obra la va titular "La dona sense ulls" i va guanyar el premi Llorenç Vilallonga de Novel·la 2013.


El personatge de la novel·la de la Rosa Font es diu Eugènia Duran i no pinta el quadre en qüestió a Valladolid sinó entre Girona i Portbou. La seva vida gira entorn d’una germana morta i un xicot irònic. Res a veure amb la vida de la pintora que ha inspirat el personatge.


A més, el llibre de la Rosa aposta per fer visibles personatges femenins que tendeixen a passar desaparecebuts. No sembla que fos el cas del personatge real que va obtenir èxits i reconeixements a dojo.



En tot cas, una excel·lent oportunitat d’entrar en contacte amb un món plàstic sorprenent, impactant, contundent... A més d'alguns capítols absolutament antològics.


dimarts, 4 d’agost del 2015

Relleus

Aquí teniu dos llibres en un.


Per una banda els contes de l’Iván Teruel, esmolat, amb  tendència als relats breus i sorprenents (algun tan sorprenent per la poca sorpresa que conté), sempre intentant pillar-te com a lector per on menys t’ho esperes, fins al punt que ja t’esperes que et pillarà per qualsevol banda. En tot cas, segur de la seva pròpia narrativa, quan juga a ser ponderat o quan juga a saltar-se totes les convencions. Fresc i suggerent, si més no. I alguna fiblada.



I per l’altra banda els dibuixos de la Mercè Riba. Un joc entre roca ingràvida, horitzons de núvols en moviment, robes estripades pel vent, cordes que subjecten el que poden, i uns quants ulls, i unes quantes mans. Tot regit per la força de la gravetat i per la seva negació.


Ah, això, el títol: El oscuro relieve del tiempo. Edicions Cal·lígraf.

diumenge, 2 d’agost del 2015

El Mai-Demà de l'Eco

És possible que la novel·la sigui la disfressa d’un assaig que apunta al cor mateix de la crua realitat mediàtica. Pot ser, i de fet algunes crítiques que he llegit, ho apunten.


A mi no m’ha semblat ben bé això. Hi he vist una idea original de fer un periòdic sobre el futur immediat, una teoria sobre la mort de Mussolini que no li devia cabre en cap novel·la anterior, i una reflexió cínica sobre les diferències (poques) entre una república bananera i les democràcies del sud d’Europa.


Tot això barrejat, i un parell de personatges que no feia falta de definir gaire per la feina que hi havien de fer, i ja tenim el Número ZeroEn italià, Numero Zero, una mena d’al·literació i cacofonia del nom de l’autor, Umberto Eco


Si després d'això us han vingut unes ganes boges de llegir-lo, millor que no us n'estigueu. Si no, segur que trobeu bons llibres i gens presumptuosos, per anar fent l'agost.