Escapada casual a Barcelona

"Jo hi era... Sort n'han tingut!"

Això és el que pensava encertadament cadascú dels que vam anar dijous a Barcelona.

"Jo hi era... Sort n'hem tingut!"

Capital de dia / capital de nit

Escapada diürna a la capital amb un romanent de tres propostes plàstiques, una de fa dos segles, Pissarro, una altra de fa un segle, Vida de Picasso, i una altra des de fa mig segle cap aquí, les fotos de Colom. I també algunes imatges d’una ciutat sota núvols de densitat creixent. 

Escapada nocturna a la capital amb un romanent de dues peces de circ, una amb molts mitjans, The Hole, i una altra amb molt pocs, Aaart! I també algunes imatges de la il·luminació urbana per minimitzar la llargada de les nits.

El millor espectacle del món, ¿no?

Un servidor –i 8000 servidors més– érem ahir a la nit a un espectacle de circ de Barcelona.

Just darrere hi havia una família de servidors especialment entusiasmada. O, en tot cas, el pare i portantveu. Brutal, ¿no? Els pallassos també són molt carismàtics, ¿no? Fantàstic, ¿no? Quina bona fila que us he trobat, ¿no? Des d’aquí es veu perfecte, ¿no? Increïble, ¿no? Quins diners més ben invertits, ¿no? El millor espectacle del món, ¿no? Ostres, hi ha hagut un moment que... ¿no? Ningú de la família no li contestava. No vaig gosar girar el cap per veure si assentien amb el cap o miraven cap a una altra banda per dissimular.

L’espectacle duia per títol “Al·lèrgia” o potser era “Agre-lia”, o... bé, alguna cosa per l’estil.

Amb alguns números de circ se’t queien els elàstics. Barres russes, trapezis sincronitzats, contorsions, malabarismes, equilibrismes... I algun número dels  pallassos amb bones idees. També música en directe, caracteritzacions, vestuari, maquillatge, efectes de llum...

Tot plegat mitja horeta. ¿I la resta? Doncs més música en directe, caracteritzacions que podien haver fet una desfilada i amagar-se i deixar de fer nosa, passejades ultrapassant l’absurd, anades i vingudes per anar omplint, efectes de llum... I algun pallasso que devia ser el fill de l’amo, perquè si no, no s’entén.

Encara sort de la família del darrere.

Desfilada de cap de setmana

Divendres vaig fer festa. Vés. Tenia la bandera a punt per anar a la manifestació de Barcelona, però no. No cal que la busqueu a la foto dels diaris, no hi era. Vull dir la foto aquella que es veu la plaça Catalunya, amb força gent. En comptes d’això era a Cervera (sí, sí, la Cervera del Felip Quint, que ara diuen que no va ser tan felipista com deien). I, com és tradició, acabant el dinar amb un cigaló-carahillo d’anís (d’Anís del Mono, sí, sí, la marca que va comprar Osborne, sí, sí, la del toro de la bandera que tenia preparada...).

Dissabte sí que vaig ser a Barcelona. I de fet vaig prendre un bany d’hispanitat, perquè vaig anar a veure Campanades de boda, d’uns que es diuen cubans i que parlen en català i en castellà i que juguen a barrejar-se amb els hindús tot fent broma amb els francesos i romanesos. L’obra, divertida, és el que en altres temps en dèiem una “espanyolada”.

Diumenge –o sigui avui– m’he estat a l’Escala, mirant una desfilada de núvols i discutint amb mi mateix si és diumenge l’últim dia de la setmana –i per això, abans a les comarques occidentals, en dèiem “fi de setmana”– o bé, com consideren els anglesos, n’és el primer, i per això el tema del “cap de setmana” li queda millor, tot i que cap també vol dir punta, ni que sigui la del final. O no.

Sigui com sigui, demà a treballar...

NOticiarios y DOcumentales (de lo acaecido el martes 11 de septiembre)

En el día de ayer, un escaso e indefinido número de centenares de individuos diéronse a reunir, aprovechando que era día de asueto, en varias calles periféricas de la ciudad condal.

Si bien es cierto que alguno de los allí reunidos lanzó alocadas consignas en contra de la unidad de España, hay que resaltar que la absoluta mayoría de los presentes mostró simplemente la intención de dar rienda suelta a sus ganas de inocente algarabía.

La variopinta reunión fue diluyéndose como el rosario de la aurora sin que las fuerzas del orden público, estratégicamente situadas por las autoridades competentes, se vieran obligadas a intervenir.

Como en otras ocasiones, determinada prensa extranjera se hace desmedido eco del hecho, dando inusitada credibilidad a los desmanes judeomasónicos de los alborotadores.

Dadas las circunstancias, en la reunión ordinaria del Consejo de Ministros, bajo la presidencia del Generalísmo, no se prevé dedicar ni un simple comentario a tan insignificante altercado, sin perjuicio de la más enérgica protesta del Ministro de Asuntos Exteriores a los gobiernos de los susodichos periódicos.

Extra! Extra! En Sherlock era al Liceu el dia de la bomba

Un s’imagina en Sherlock Holmes amb la seva pipa de bruc boal i escampant una incorrectíssima fumèrria com una barrera infranquejable entre el que dedueix amb els ulls semitancats i la boca completament oberta d’en Watson.

Doncs, no ben bé. Ara és un home d’acció, que salta i grimpa per entre el clavegueram barceloní, es disfressa de rodamón llefiscós, lluita contra els traïdors a la classe obrera, localitza l’Ictineu d’en Monturiol i salva la vida de centenars de burgesos al Liceu.

Ja que el guió del que estic parlant és obra d’un sherlockià d’upa, he de suposar que la meva visió era contaminada per les sèries angleses de sobretaula, que en Holmes era capaç d’això de Barcelona i de molt més.

Estic parlant del còmic Sherlock Holmes i la conspiració de Barcelona. Un cop et situes en la Barcelona del 1893, que ja costa, encara et costa més d'encabir-hi el protagonista. Li suposo una recerca històrica important a l’hora de col·locar l’investigador en un període feixuc i determinat sense afectar la presumpta biografia original, la que li va atorgar en Conan Doyle, el sir, els drets d’autor del qual han caducat. Els meus respectes, doncs, al guionista, Sergio Colomino.

Els altres respectes són per al dibuixant, en Jordi Palomé (que treballa en una empresa de vídeojocs), que amb el seu estil gòtic i fosc (no hi ha cap escena de dia a la llum del sol) deu haver provocat una despesa extra en tinta. A l’edició acabada d’aparèixer hi ha epílegs i material addicional que fan molt més entenedor el projecte.

Impressionat

El senyor Sterling Clark va heretar la marca de la màquina de cosir Singer –i amb la marca, tota una fortuna.

Quan tenia 39 anys –després d’un munt de viatges a París amb la seva dona, francesa– va comprar el seu primer quadre impressionista. El primer d’una llarga col·lecció de quan es descobreix una nova passió i cap problema per a sufragar-la.

Aquesta col·lecció –o una bona part, si més no– ara la tenen exposada a Barcelona en unes instal·lacions d’una entitat bancària, com no podria ser altrament.

Si deixem el tema financer a part, tant de la família Clark com de la Caixa, l’exposició és una passada. Impressionant, fent un acudit fàcil.

Hi trobareu Renoir, Monet, Manet, Pissarro, Degas, Sisley, Boudin, Corot, Rousseau... Trobareu informació a bastament.

Però, si m’ho permeteu, dedicaré el missatge a un dels que potser no hi haurien de ser, un dels meus preferits, l’efectista, precís, escènic, exòtic, l’“academicista”, Jean-Léon Gérôme.

Tres quadres seus a l’exposició.

L’encantador de serps (1866). Els decorats són del palau Topkapi que havia visitat el 1854. L’escena és potent i permet alguna que altra petita malícia.

Pageses egípcies van a buscar aigua (1875). Ell havia visitat Egipte el 1857. De fet, el mateix escenari apareix en altres quadres i en altres escenes.

El mercat d’esclaus (1879). Un altre cop visual. El presumpte comprador valora el producte despullat i no s’està de posar-li la mà a la boca per comprovar l’estat de les dents.

Poder contemplar aquestes obres a pocs centímetres, mentre altres perdien la vista amb puntillismes i traços suggerents, bé valien una concessió a la gran capital i una altra al gran capital. 

Des(í)dia

Dia desvalgut, sense esma, sense iniciativa, sense energia, sense entusiasme, sense vida.
He anat i he tornat, com si no m'hagués calgut tornar-ne per no haver-hi anat.
Immòbil, de dins i fora, malgrat tots els xarbotaments. Inexistent de mi.
Desdia. Un dia perdut, a la meva edat, hauria de ser pecat mortal.
En totes les filosofies i en totes les religions. Imperdonable.
Necessito ràpidament un confessor, fer ofrenes a alguna deessa, algun acte de purificació.
He estat tot un dia a Barcelona per fer només aquesta foto (i comprar dos discos).

S'adequa progressivament.

Imatges capturades a http://blogs.eldiariomontanes.es/INJUSTICIA/2007/6/25/por-favor-sagrada-familia-no-derriben

Me n’he adonat davant de la Sagrada Família. A la ràdio del cotxe tornava a sonar la primera cançó del disc UP d’en Peter Gabriel, una que es diu Darkness i que té severs contrastos sonors (per dir-ho suaument). Doncs, digueu-li coincidència. Però la música i la imatge del temple a través dels vidres no massa nets del cotxe han estat u. I alhora la pregunta ha estat inevitable: I quan estigui acabat, ¿tindrà sentit? Quan treguin bastides i grues, ¿s’aguantarà? (vull dir estèticament; dono per descomptat que físicament sí que deuen haver previst que s’aguanti). És evident que l'obra va endavant. Hom deu considerar que progressa adequadament. Tanmateix, vés a saber si el que justifica l’obra és el mateix que justifica el tema de la cançó: el contrast sever, marca dels nostres temps.
Però us he dit que tornava a sonar la primera cançó. O sigui que el disc havia donat la volta sencera, per entendre’ns. I això és el més al·lucinant. Per a fer un viatge és obligat portar la música adequada, cada vegada una diferent, perquè cada viatge és diferent. Al d’avui corresponia aquest. Però fins fa poc sortir de l’autopista significava parar la música i estar amb tots els sentits concentrats en la bogeria que és transitar per la gran ciutat, amb cues infinites, vigilant el cotxe de l’esquerra a mig pam i la furgoneta de la dreta a un altre mig pam, malfiat de semàfors, rètols, desviacions. ¿Què us he d’explicar? Si també us passa ja ho entendreu. Si no us passa difícilment us ho arribareu a imaginar. Total que avui, davant de la Sagrada Família m’he adonat del gran canvi: no havia parat la música. Tota la Meridiana i mig Mallorca i sense parar la música. Aquell nebot de la rutina, més conegut com pilot automàtic, que portem a dins però que fins ara, quan arribàvem a Barcelona, s’amagava acollonit sota el seient o al maleter, avui girava el volant amb una sola mà i traginava els pedals amb aquella tranquil·litat. Fins i tot em permetia donar un cop d’ull a estímuls visuals com el temple etern.
¿Això vol dir que jo també progresso adequadament?