divendres, 30 de novembre del 2012

Claus

Cada cop tinc més claus al clauer.

I davant de cada porta
em costa més d'encertar la clau.

I no atino de posar-la al pany
amb aquests forats cada cop més petits.

I m'esforço a recordar
què passarà quan obri.

Segurament hi haurà 
una altra porta tancada
que es deu obrir amb una altra clau
que segurament també tinc al clauer.


Imatge: Old man walking in a key forest  - Sarolta Ban

dissabte, 24 de novembre del 2012

Demòcrata l'últim


Dia de reflexió. Com aquell que diu ja ha passat. Queda la nit de reflexió. El coixí, o no.

Vindrà el nou dia, a no ser que els maies s’hagin equivocat d’unes quantes setmanes.

En tot cas millor dormir i aixecar-se descansat, no fos cas que posem la llesca a l’urna i el sobre a la torradora.

Martín Tognola (Time Out)

Miro el dibuix dels candidats. Sembla que no hi siguin tots, però no és cert. Sí que hi són, a la seva manera.

Bé, els que no es veuen és que han corregut més i no han quedat retratats. Diguem-ho així.

També hi ha el vot en blanc. I el vot nul. I, si m’apureu, hi ha l’abstenció. 

dijous, 15 de novembre del 2012

També a Nàpols es fan bolets, quan plou



La guerra passava a través dels llençols estesos.

El llit era a tocar de la porta d’entrada a la casa.

Matalàs i somier eren la caixa forta de la misèria.

L’estraperlo es juga amb fitxes de gana en un tauler
Que és sempre el mateix i completament nou cada dia.

Gennaro és una veritat de cartró pedra.
Amalia és una mentida de carn i ossos.

Gennaro condemna el mercat negre de cafè
davant d’una tassa que vol sempre plena.


L’Amalia es lliura totalment a l’ofici de sobreviure
i encara li sobra temps per parir i intentar fer de mare,
d’esposa, de veïna, d’amant, de napolitana.


Es pot entendre la història com un triomf de la moral.

Però darrere les cortines i sota les catifes hi ha una altra història.

Una moral molt més confusa, més ambigua, més certa.

Nàpols Milionària! és una obra d’Eduardo De Filippo, que els de la Funcional Teatre representen aquests dies a Figueres.

dilluns, 5 de novembre del 2012

càndid a l'escala

El de dalt de tot de l'escala
triava i remenava
i feia seu el caramull
i en deia prerrogativa
no li ho discutia ningú
ans li oferien nous presents
perquè veiés qui l'estimava.

El de baix de tot de l'escala
collia el que n'havia caigut
sabedor del seu esglaó
i deslliurat d'altres mesures
i d'exigències qualssevol
vers l'escala i son redós.

I el que corria pel mig
ara pujant ara baixant
i mirava d'atrapar coses al vol
allò que refusaven més amunt
convençut que no podia 
fer altrament d'allò que feia
que no en tenia ni culpa ni opció.

Cap d'ells no estava disposat
a acceptar que era allò
digues-li escala o planeta
l'únic que els mantenia vius.