L'Obama i el meu nom

L'Obama té problemes lèxics, bàsicament amb el meu nom.

Diguem-ho clar i americà: el sap començar

però no hi ha manera que el pugui acabar

      

Pont de maig - 11

Trencadís centreeuropeu. 

A la Viena clàssica fins i tot els rodamóns anaven a les exhibicions hípiques amb muntura pròpia.

Rellotge jueu per mesurar un temps més compartit del que ens entestem a creure.

Desfilada d’autoritats, periòdica, metòdica, eterna; heus aquí la metàfora de l’infern (ja pot ser bonic, el rellotge, ja).

Un pont i una ciutat. Més avall, cal intuir-hi un riu (no tan blau ni tan dansaire com la fama diu).

I una altra monstruositat

I així van les coses.

Tries un llibre sense saber de què va, sense tenir cap referència ni de l'autor ni de l'editorial.

I trobes que és un llibre enorme, farcit de jocs i idees i capgirades de mitjò.

I trobes que l'autor té un altre llibre i un blog obert d'això que en diuen microrelats.

I ja tens feina per dies.

I és que passar-s'ho bé és tan dur!

Pont de maig - 10

Experiència és allò que queda conforme es van dissipant els records.

Llums retolats. Austriaganda. Propavienna. Publiciutat.

Òpera a la fresca. La Flauta Màgica d’Hamelin.

A sa plaça fan façanes, mare, deixeu-m’hi anar.

Darrere cada finestra-mirall hi ha els policies i comissaris que contemplen els interrogatoris de carrer.

Aturem les Prospeccions a la costa catalana

Assistim, a l’Escala, a una xerrada de la plataforma Aturem les Prospeccions.

O som alarmistes o la cosa és clara. Destruïm l’entorn perquè algú es pugui fer una mica més ric. L’esquer són les quatre engrunes que reparteixen entre els que sacrifiquen paisatge i salut. Potser no ens convé als que estimem al país i que el volem lliurar als nostres fills en les millors condicions possibles, però sí que convé als malalts del diner, de la compra-venda de poder. Els malalts d’ara manen. Els malalts del futur a creure i a callar.

O la cosa és clara o som alarmistes. I el que passa és només que aquests emprenedors que intenten crear llocs de treball per a la població ignorant i necessitada, es troben amb els quatre eixelebrats de sempre fent fressa i aprofitant la credulitat de la bona gent per espantar-la. Els espantadissos i els seus atiadors intentant frenar el progrés i la prosperitat.

No érem gaires, a la xerrada. O potser érem massa. 

Em sembla que la cosa és clara.

Pont de maig - 9

Entre les llambordes, pols de llessamins. Xarxa de flaires.

L’antiga Grècia a la nova Àustria. Els símbols a l’auxili dels conceptes.

La vista s’atura en un pla. La mirada sempre imperfecta. Sortosament. 

Atenea, marca’ns el retorn a l’Olimp i seguirem els núvols que viatgen amb vela llatina.

Gent llegida. Gent il·lustrada. 

La lluna, la pruna

Imatge: http://www.biosfera.cat:8888/biosfera/wp-content/uploads/2012/02/Lluna-nova.jpg

La lluna, la pruna, vestida de dol...

En quin bon embolic ens han posat des de petits!

Perquè, a veure...

¿Què significa exactament que el pare “la crida”?

¿Quin és el paper que hi juga la mare? ¿”La vol” o “no ho vol”?

Fa temps que penso que aquí s’hi haurien d’haver posat els serveis socials i escatir quins traumes provoca tot això en la lluna (que l’obliga a canvis constants i a no poder donar mai l’esquena a tot).

Premis llibreter d'enguany

Veig a la premsa que els llibreters catalans ja han concedit els premis Llibreter d’enguany. Quan pugui els buscaré a la llibreria ja que aquest premi encara no m’ha exhaurit el crèdit de criteri.

L’any passat també els vaig comprar, però em va costar posar-me a llegir-los. De fet, un l’estic llegint ara, A dalt tot està tranquil, de l’holandès Gerbrand Bakker. Vaig per la meitat i encara promet. Però que consti que promet molt.

L’altre me’l vaig “llegir” fa un poc temps (de viatge per Viena). Dic llegir entre cometes perquè no el vaig poder acabar. No per decisió pròpia. Si no perquè les últimes pàgines del llibre, justament quan semblava que havia de passar alguna cosa –per fi, després d’haver fet vomitar la perdiu unes quantes vegades, de tant marejar-la–, un grup de pàgines repetides ocupaven l’espai d’un grup de pàgines desaparegudes. Ai, las. Com que el tiquet vés a saber on parava, a la llibreria no m’hi van estar. Vaig pensar que, sent l’editorial de Figueres, allà m’ho resoldrien. Els vaig escriure un correu que no van contestar. Vaja, que si algú em pot passar el pdf il·legal de l’últim capítol (l’epíleg ja el tinc) podré continuar dormint tan bé com fins ara, però amb una feina pendent de menys. Si no, el buscaré a la biblioteca aquest estiu. M’estic referint a Germans, gairebé bessons, de la Mercè Cuartiella.

Curiosament l'altre llibre guanyador, el de l'holandès, també va de germans bessons.

Els premiats enguany, segons el diari, són Francesc Parcerisas, Mordecai Richler i Roberto Innocenti.

Pont de maig - 8

El parxís ha fet molt més mal psicològic del que mai es podrà demostrar científicament.

Un simple embornal convertit en gàrgola. L’expressió horroritzada és comprensible.

La intoxicació cromàtica estimula la massificació de les transaccions econòmiques de curta volada.

L’aigua acarona la pedra i li presta fluïdesa que els sòlids van perdre fa milions d’anys.

Hi ha espais que reflecteixen magníficament els estats febrils i l’esfondrament de la lògica.

Pont de maig - 7

Palaus per als que, pobrets, no podrien passar amb menys. 

Necessitat de sacralitzar els que es van desmarcar en vida. Tampoc no caldria.

No entrance. No exit. No barregem el que hi ha a una banda i a l’altra.

Bèsties insensibles, irrespectuoses amb la bellesa. Vés a saber si tenen les seves pròpies raons.

Dèria escultòrica. No n’hi ha prou amb domesticar la botànica. També cal mostrar-ne el domini amb l’absurd. 

Pont de maig - 6

Van tenir la previsió de deixar una franja blanca al senyal perquè no desentoni del tot.

Hi ha noms que ni tan sols Viena (Wien) pot endolcir. 

Catedral subaquàtica. Fe profunda (d’un pam d’aigua).

Incongruència i grandiloqüència. Heus aquí el que la fi de les guerres desperta i manifesta en els seus homenatges.

¿Estàtues eternes? ¿Flors efímeres? Potser el més perdurable és allò que menys ho sembla.