dimecres, 28 d’abril del 2010

Ja n'hi ha prou!

Sento crits al barri. Que si l’Slatan. Que si el Pedro. Que si el Leo.
Jo, d’ells, em plantava.
I és que no hi ha dret.
Haver aconseguit papers per a això. Si els fem currar i els fem córrer més que els que no en tenen.
Els fem treballar el cap de setmana, i ara també entre setmana. I en canvi els del Madrid cada vespre a la disco. Això és injust.
I a sobre, tothom cridant i exigint. ¿Que potser ho diu, en el seu contracte, alguna cosa de “remuntar”?
Jo, d’ells, anava als sindicats. M’afiliava a qualsevol (menys als CCOO, que amb el nom ja recorden massa les pilotes) i muntava una pancarta així de grossa el proper 1 de maig.
Prou explotació!
Prou expilotació!

diumenge, 25 d’abril del 2010

Veça i fumdeterra

Dues noves coneixences. Imperdonable: mig segle de veïnatge, i les ignorava completament. En Gerard fa les presentacions.
Imatge de la Viquipèdia


Una és la fumària (Fumaria officinalis). També es coneix com fumdeterra o angelets. Una que prefereix els terrenys calcaris. El nom li ve de la tradició llatina. Segons Plini el seu suc té una olor i provoca un llagrimeig semblants als produïts pel fum. Un dels seus principis actius és la fumarina. S’ha fet servir d’antic en cataplasmes per a malalties de la pell. La seva infusió també és depurativa i diürètica. A un nivell més pràctic, la seva infusió escampada per la casa crida els diners i defuig els mals esperits. I jo, en la inòpia.

Imatge capturada del web http://www.nohihaquienspari.com


L’altra és la veça (Vicia sativa). És enfiladissa i de fruits lleguminosos. És menjar típic dels coloms, tot i que altres animals la defugen pel seu gust. Es cultiva com a planta farratgera o com a adob verd. Se sembra com a pastura de bestiar boví i de cavalls. El seu conreu prové de la cultura romana clàssica, però hi ha evidències del Neolític de formar part de l’alimentació humana.

Les vaig conèixer la setmana passada, una a Besalú i l’altra a Empúries. D’aleshores ençà, me les trobo pertot. I és que només cal conèixer-se per començar a freqüentar i fer amistats de les bones.

dissabte, 24 d’abril del 2010

El teu país


El teu país
és on comproves dins teu mateix el pas del temps
és on resten les traces que t'expliquen
és on viu la gent que tant estimes i algú que no estimes tant
és on creix el que et reconforta i t'alimenta
és on es parla com a tu t'agrada d'entendre
és on cauen abaltits els pensaments que vas tenint
és on escrius o sobre allò que escrius
és on procures tornar quan deixes de ser-hi

El teu país
és el marge on t'atures a descansar
és l'horitzó que escrutes sense cercar res en particular
és el que hi ha a banda i banda del camí que fas
és l'aire que et respira i l'alè que hi tornes
és el que s'il·lumina amb el sol que t'escalfa
és el nom de cada cosa i és cada cosa en ser anomenada
és el que t'ateny faci el que faci

El teu país
ets tu i els teus
és l'ara i l'adès
és l'aquí d'aquí mateix.

Dedicat als participants i assistents en el Cafè Poètic de Sant Pere Pescador

divendres, 23 d’abril del 2010

Sant Gordi


Si no ho tinc mal entès: Sant Jordi, que és el símbol del valor, va matar el drac, que és el símbol de la maldat, el qual es volia menjar la princesa, que és el símbol de la bellesa, la qual era filla del rei, que és el símbol de la inoperància.

Aleshores Sant Jordi li va regalar a la princesa una rosa, que és un símbol fàl·lic (bé acaba amb un capoll ben vermell), i la princesa li va regalar un llibre, que és el símbol de... de...

Vaja, en aquesta part tinc alguns dubtes. Potser la princesa li regalava el llibre com dient: Millor que et culturitzis una mica, maco! O potser, simplement, volia dir: Aquesta nit, no, que tinc molt mal de cap!



dilluns, 19 d’abril del 2010

Badia per dia


Kenneth Koch, poeta, va intentar demostrar que la força dels poemes no s’amaga exclusivament en la sonoritat de les paraules o del ritme del vers. L’exemple que fa servir era canviar simplement una consonant del primer vers del sonet 18 de Shakespeare. “Shall I compare thee to a summer’s day” esdevé “Shall I compare thee to a summer’s bay”.

Harry Mathews, poeta, agafa aquest primer vers alternatiu per elaborar una obra nova. Dia per badia. No és en Shakespeare, però a mi m’ha enlluernat. Us n’ofereixo la traducció, com sempre millorable però voluntariosa.

Indiferència lateral


¿Et compararé a una badia a l’estiu
un penya-segat carbassa que reneix de les seves aigües cap a l’est
cap a l’oest un pendent de terra vermellosa amb tirabuixons d’oliveres grises
i entremig un arc de roca, després sorra, i després un port petit
quatre cases de pedra d’un blau esvanit i teulats vermells
i ben bé sota d’una parra de fulles grosses una terrassa amb taules i bancs
de les quals un migdia el fum d’una graella daurada
porta una ràfega de nostàlgia al vianant que es mira la badia
des d’un cingle on el camí polsós i serpentejant
condueix cap a un grup desordenat de figueres abocades a l’aigua
(llurs fruits primerencs madurant al sol del juliol)
a l’esquerra de les quals sobre roques planes les xarxes han estat eixugant-se
a la dreta de les quals a la sorra–verda, groga, verda, vermella−quatre llaguts
reposen al llarg de lànguides hores del dia blau
només avarades de nit cap a les clares aigües fosques
a través de les quals els llums atrauen els peixos curiosos
cap a xarxes que interrompen les seves àgils curses
per ser xarbotats a coberta en pilons relliscosos
i a l’albada tornar a casa entre blaus més brillants
la glòria del món que banya les pedres i les fulles de la terra
terra i mar reafirmen les diferències llurs
en un intercanvi tan suau que el vianant creu per un moment
que ha estat sòlidament suspès en una llum acabada de néixer
la felicitat i la justícia de la matinada
ja no somia de continuar la llaurada sobre el fang espès?

Poema extret del llibre que ja us comentava anteriorment: The Best American Poetry 2004.

SUBpervivència



Un piló de dies sense fer cap aportació al bloc, sense ni llegir els blocs que abans llegia a diari. Alguns d'ells, si tenen comptador, ho hauran notat. En Càndid s'ha esfumat.
Era qüestió de deixar que el temps anés fent. I fa, el paio. És inexorable. Segueix el seu ritme prescindint de tot. Vés a saber si algun dia tot plegat fa un pet com una gla, si ell continua impertèrrit. S'han anat escolant els dies de Pradal i demà comença Floreal (any 218), però jo, ni cas.
Hem anat veient el quart minvant fins la lluna nova, i ara ja esmola "el filo de su guadaña" que deia l'Aute, que demà passat és quart creixent, però jo, ni cas.
Tancat dins la clova, gesticulant com un esperitat, però sense donar senyals de vida. I és que dins la clova no es donen senyals de vida, per més que facis. A no ser que l'ou es vagi trencant, que ja podria ser.
Doncs bé, em dono l'alta i intento posar-me al dia. Tinc unes quantes anotacions que volia penjar i reviscolar el Tròpic de Tramuntana i les Músiques Sense les Quals... Tot s'anirà fent.

dissabte, 3 d’abril del 2010

Premis amb permís

Mireu si n'és de dolent això de disposar de temps, que m'ha donat per buscar a la xarxa tots els premis Enderrock 2009 que van donar fa un parell de setmanes. Un cop satisfeta la meva curiositat, ho penjo per si algú li passa semblantment i es vol estalviar la recerca. Són premis adjudicats per votació popular. Heus aquí el que van decidir els 8000 vots que la revista va rebre:

Millor artista pop-rock: LA PEGATINA
També van rebre el premi al millor web 2009


Millor directe pop-rock: MANEL


Millor disc pop-rock: AT VERSARIS (A cada passa)


Millor cançó pop-rock: WHISKYN'S (Vitralls)


Millor artista de cançó d'autor: CESK FREIXAS


Millor directe de cançó d'autor: ELS AMICS DE LES ARTS
També van rebre el premi a la millor cançó per L'home que treballa fent de gos, a la millor lletra de cançó, al grup revelació i al millor disseny de portada.



Millor disc de cançó d'autor: GERARD QUINTANA (Deterratenterrat)


Millor artista d'altres categories: PEP GIMENO "BOTIFARRA"
També va rebre el premi al millor disc per Te'n cantaré més de mil i a la millor cançó per Cant del batre


Millor directe d'altres categories: AL TALL


Millor artista català en altres llengües: LOVE OF LESBIAN


Millor videoclip: ANNA ROIG I L'OMBRE DE TON CHIEN (Je t'aime)


Millor DVD musical: LAX'N'BUSTO (Lax'n'Busto a l'Apolo)


No deuen pas ser els únics que creen, i pel fet d'haver tingut prou sort segur que tampoc no s'estan fent rics. Se'ls felicita, fins i tot els que no m'agraden, perquè la feina l'havien feta abans del premi.
Ha estat bé disposar d'aquesta estona!

dijous, 1 d’abril del 2010

Paisatge amb un Recés (de Poussin a Clark)

En Joan em passa una antologia de poesia americana del 2004. Un bagul de sorpreses. Entre elles un poema d’un tal T.J. Clark (suposo que és Timothy James Clark, historiador i historiador de l’art) en què descriu un quadre d’en Nicolas Poussin. Llegit el poema, em vénen ganes de conèixer el quadre. El trobo. Rellegeixo el poema, i sento l’impuls de traduir-lo. Com que tinc temps, ho faig. Us ho adjunto, per si fa pasqua, o no, que no en tinc gaire idea d’això.

Paisatge amb un Recés

L’home amb les cabres ha vist aquesta llum abans.
Li agrada, se la pren seriosament, però no recula
Per trobar una vista millor. El gos espera instruccions.
La gent com ell ha entrat al mateix riu dos cops.

Admeto (imagineu-ho bordat per un Labrador) que blaus i grocs
De vegades capgiren les coses de com són normalment.
Per exemple, l’herba del turó que baixa cap al sud
Es vincla vers el sol de cada tarda, com si un bon pasturatge
Pogués continuar per sempre, com lava o gel d’una glacera, però refredant-se, reduint-se,
Verd com l’herba, potser, però herba triturada amb pedra tosca
Feta una pasta seca i eterna. Epidèrmica, cosmètica,
Ombra d’ulls en un rostre.

Les dues dones a les finestres del castell més alt
No es preocupen del verd. El món els arriba
Bàsicament com un so, una calidesa, una inundació d’energies suaus en flascons de formes estranyes.
Música de gaita (per fi tolerable). Fulles de bedoll. L’olor de la crema de rostoll quan el ruixen.

No doneu per fet que els homes sobre els cavalls a galop tinguin pressa.

És la mateixa història de sempre (tal com diu la llei de mercat). Les cabres no necessiten gaire cura.
El gos està desvagat la meitat del temps,
Però han tornat a entabanar-nos
I tornem a ser al costat equivocat del riu quan es pon el sol.
Un piló de cops que m’han mesurat els últims dos quilòmetres i escaig
Contra la inclinació de l’ombra al terrat del safareig
I han decidit que no.

No crec que aquestes flaires, fins i tot la de cendra, siguin terapèutiques
No pas més que el bust a la sala més interior del castell, ònix, esmalt−
Esperant els temps foscos, oferint-los el nas Romà.
L’art no és pas un paquet d’habilitats per la supervivència. La ciutat a l’aigua
Ja és prou estereotip, havent-nos fallat la ciutat dalt del turó.

Per ser precisos, mireu el cel. No el mateix blau de pertot
Però no canviable, no buit, no el blau d’una casa ran de mar.
No un filòsof meditant allunyat dels detalls
O un pintor prement la carn i prenent èter que fos al davant;
Blau cel, però d’un cel com tocat per quelcom no d’aquest món,
Un pinzell o un guant, fins que es vegi exactament igual durant una setmana.