divendres, 29 d’agost del 2008

Chillida Leku



mira encaixa't desencaixa't
frega doblega't replega't
investiga torça't contorça't
observa forma't reforma't
palpa escapçat emmolla't
busca busca't instiga't
tasta per fora perfora't
sent tomba't entreobre't
toca rebrega't poleix-te
trenca trenca't desprèn-te
calla emmudeix emmudeix-te

dilluns, 25 d’agost del 2008

La Nau dels Bojos

Hyeronimus Bosch, La Nef des Fous, entre 1490 i 1500. Oli sobre fusta. 58 x 33 cm. Museu del Louvre, París.

Al llibre Tretze Tristos Tràngols, de l’Albert Sánchez Piñol, hi ha un conte que se situa en una Nau dels Bojos. Mentre el llegeixo m'assalten les neurones unes músiques. Una cançó dels Doors. I al cap d'un moment: Ostres, si també n'hi ha una altra del Robert Plant. Les cançons tenen aquest mateix títol: Ship of Fools. Vés quina casualitat. ¿Però no havíem quedat que les casualitats no existien? Doncs, per gratar-se la curiositat no hi ha res com la xarxa!

No cal dir que hi surt de tot: pel·lícules (especialment una d’en Kramer de l’any 65), un munt de versions musicals (la dels Doors: http://www.youtube.com/watch?v=O1dtKp8PtBA; la d’en Robert Plant: http://www.youtube.com/watch?v=iYhDPgRvSaU; una molt celebrada dels Grateful Dead: http://www.youtube.com/watch?v=V9JV0E-Y5KQ; una altra dels Erasure: http://www.youtube.com/watch?v=d1MYwyDm5hA; i altres), fins a una cooperativa d’espectacles.

Cal fer un pas més. Diu la Wikipedia (en anglès):
“El Vaixell de Bojos és una al·legoria que durant molt de temps ha estat un element recurrent dins la literatura i l’art occidentals. L’al·legoria dibuixa un vaixell poblat per humans trastornats, frívols o inconscients, passatgers d’una nau sense pilot, i aparentment ignorants de la seva pròpia condició. Aquest concepte serví de marc per al llibre del s XV, Das Narrenschiff (1494) de Sebastian Brant, el qual inspirà la famosa pintura del Bosco amb el mateix nom. Un vaixell –en principi era tota una flota– surt de Basilea cap al paradís dels bojos. A les composicions artístiques i literàries dels segles XV i XVI, el motiu cultural del vaixell de bojos també va servir per parodiar “l’Arca de la Salvació” (paper que s’autoatribuïa l’Església Catòlica).”

Michel Foucault, en el seu llibre Història de la bogeria a l'època clàssica dóna per fet que moltes ciutats europees van veure arribar aquests vaixells de bojos.

Bé, pel que es veu la cosa ha donat de si i continua donant. En tot cas, la metàfora al·legòrica del llibre d’en Sánchez Piñol està bé. Seguirem informant (si arribem a port).

dijous, 21 d’agost del 2008

Fructidor


Dilluns passat era el primer dia de Fructidor.

Per a algú que s'ha passat tots els estius de la infantesa, preadolescència, adolescència i postadolescència collint fruita a Lleida, dia sí i dia també i l'altre no cal dir-ho, el nom del mes porta tants referents bucòlics i enyorívols com de maledicció humana i divina.

Lluny dels camps d'aquells temps, ara visc a la vora d'uns altres camps. Diria que la feina ha variat molt però la continuen fent -en la major part- pàries de la societat, o si voleu que no soni tan fort: gent per obligació inexcusable o per necessitat imperiosa (tal com jo aleshores).

Els temps eren més durs, el pa més bo però també més escàs, i ens adaptàvem tant com podíem.

Un cop dit, canviem de registre. tornem al quartidi de Fructidor de l'any CCXVI. He trobat una pàgina de la Viquipèdia que us penja el calendari republicà d'enguany i també de l'any proper. Si a hores d'ara encara us pica la curiositat, grateu-vos fent-hi una visita. A la capçalera del missatge us he posat les al·legories dels mesos republicans, d'autor desconegut. La imatge és extreta del Flickr.


diumenge, 17 d’agost del 2008

Catosfera literària 08

No és que l'hagi vist als aparadors de les llibreries, però buscant per l'interior, i després de preguntar al taulell (No em sona, esperi que miro l'ordinador. Doncs, sí, sí que el tenim, a veure a quina secció el devem haver posat. Ai, sí...) he pogut adquirir el llibre del que ja havia fet un comentari.
És tan varidivers i divervariat que te l'has d'anar fent a petites dosis. Aprofitant l'actualitat televisiva més rabiosa, diria que és com uns Jocs Olímpics en què cadascú s'inventa un esport i tot seguit intenta demostrar que té opcions a l'or.
Ordenats alfabèticament pel nom del bloc/blog, no saps mai per on et sortirà el següent. No cal dir que això forma part de "l'encant" del llibre. Permeteu-me que us faci esment d'algunes de les troballes que m'han semblat més suggerents (alerta: moltes són llegides a l'estona de la migdiada d'estiu; no sé si és el moment més adequat per a fer seleccions equànimes). Us en trio unes poques:
Josep Maria Pinto, Duquena: Postdata
David Figueres Felip: Adéu
Toni Ibàñez: Ciberlitaratura
Xavier Caballé: Stanislav Petrov
Alejo Sans: Decàleg per a publicar o la desesperació del neòfit (en castellà)
El llibreter: Clàssics
Emili Samper: Fábulas: Las mil y una noches (y sus días)
Núria Aupí: Els mercats d'abans
Oportunitats: Pla
Juli Capilla: "La llengua és la casa de l'ànima"
¿Voleu sentir amb quina seriositat l'Ibàñez presenta el llibre i el seu metacontingut?

dimecres, 13 d’agost del 2008

Era un home menut darrera un paraigua sense tela


"De l'aire a l'aire", i també "Cosa lírica" (1933), de Leandre Cristòfol

Els paisatges no s'han d'entendre. Si són els de la teva infantesa, simplement els vas integrant i sempre més són els teus paisatges.
Quan era preadolescent i anava a escola a Lleida, tot sovint m'aturava davant d'un aparador que hi havia al costat de l'escola. Un fuster ebenista hi tenia posats tota mena d'objectes estranys. No sé quants. Posem que n'hi havia set o vuit. De tant en tant en substituïa un per un altre.
Les primeres vegades devia pensar qui era el boig que feia allò, i com se li acudia de posar-ho a la vista. Després allò es va anar convertint en paisatge, i vés per on, el vaig anar integrant. De tant en tant tocava aturar-s'hi i veure si n'havia algun de nou.
Lluny de Lleida vaig anar sabent que allò era art i que el boig que ho feia, de mica en mica, se l'havia reconegut com a artista. De fet, com que li feien exposicions a Barcelona, París i Tòquio, els de Lleida van pensar que potser també l'haurien de tenir en compte.
Ara a Lleida li dediquen una superexposició i hi he anat a trobar, a recuperar, aquell element del meu paisatge.

Era un home menut darrera un paraigua sense tela.
Era un home amb el cor de fusta viva solcat per venes de filferro.
Era un home que buscava pels marges del seu poble i hi descobria galàxies sense batejar.
Era un home que empaitava un equilibri. Però havia de ser l'equilibri més petit, més fràgil, més impensable, per poder contenir tots els altres equilibris possibles.

Era un home que parlava amb els objectes, i els feia cas, i feia que uns objectes es coneguessin amb uns altres, i els donava llibertat per tenir relacions del tipus que fos.
Era un home tossut, que estimava els seus pares, la seva terra, i altres coses per l'estil.

"Harmonia estel·lar" (1957) de Leandre Cristòfol

dissabte, 9 d’agost del 2008

Aleksandra


Encara hi ha pobles que mantenen la sala del cinema, com ara Torroella de Montgrí. I no només això, mantenen fins i tot el Cine Club. Això vol dir la possibilitat de veure pel·lícules que no entren en els circuits comercials, coses al marge d’indianes i mòmies.
L’altre dia hi vam anar. Déu n’hi do la gent que hi havia. Feien Aleksandra. Una pel·lícula de guerra en què no es dispara ni un tret. Hi surten russos, que ara estan de trista actualitat. Era sobre la Guerra (sic) de Txetxènia.
Interpreto que la pel·lícula és una faula moralitzant. Una faula en la qual en comptes d’animals hi surten persones. Si algú vol anar més lluny amb el raonament i les consegüents conclusions és cosa seva.
No sé si a Rússia és tan fàcil que l’àvia d’un soldat el visiti i es quedi uns dies xafardejant a lloure pel campament. Diria que no.
No sé si és tan automàtic que una àvia russa faci amistat amb una àvia txetxena. Diria que no.
En tot cas, com a les faules, tothom fa el seu paper i al final arriba la moral de la història. Però és una moral en forma de pregunta: ¿Què passaria si en els exèrcits deixessin entrar les àvies? ¿Quant de temps durarien les guerres?
Llàstima que només sigui una faula (de persones, no d’animals; o potser aleshores es diu d’una altra manera... Ai, això de la literatura! Sort que en el cinema tot s’hi val.)

dimarts, 5 d’agost del 2008

Hipgnosis

L’eMule i els mp3 han canviat moltes coses, és cert. Abans va fer-ho el CD. Però hi va haver fins i tot un abans al CD. Sí, sí, com us ho dic.
Hi va haver un temps en què els discos eren de vinil (clorur de polivinil, segons la Viquipèdia). Eren normalment negres. Tenien la meitat del disc a una banda i l’altra meitat a l’altra banda. En dèiem Cara A i Cara B. N’havien de diferents tipus i es podien escoltar a diferents revolucions per minut. Els que fan al cas es deien LP (long play) i es reproduïen a 33 i 1/3 rpm. Hi solia haver uns vint minuts de música per cada cara. Solien anar en una bosseta de plàstic fi i tot plegat dins d’una funda de cartró. A vegades dins la funda de cartró hi havia un paper quadrat amb els textos de les cançons (moda que van introduir els americans perquè cantaven i ni ells mateixos s’entenien què deien). I la funda de cartró solia tenir una portada amb personalitat, que donava carácter al disc, i que moltes vegades era la carta de presentació del disc, el motiu pel qual t’hi fixaves, i vés a saber si la causa final de la compra.
Anaves a les cases de discos, amb temps, miraves i remenaves, com qui passa fulls d’un àlbum de fotos, triaves el que t’interessava (o els que t’interessaven, segons el pressupost disponible), te’ls emportaves a casa. Era un temps en què la música era primordial. Un dels primers sous anaven a parar a l’equip de música. L’agulla del toca-discos es revisava curosament i periòdica. El vinil es netejava sistemàticament. Una de les primeres coses a fer amb els discos de culte era enregistrar-ho en una cinta de cassette (aquest aparell l’haurem d’explicar en una altra ocasió) perquè el disc no es fes servir tant i així evitar el risc de les ratllades.
Era habitual escoltar la música amb la funda a les mans, assegut a la cadira o al sofà, atentament i amb temps, llegint els textos, mirant les fotos, i així un dia o altre succeïa (segons la música que escoltaves, és clar). Tard o d’hora no era difícil topar amb un nom: Hipgnosis. En aquell moment en què no existia Internet les investigacions eren molt lentes. Així i tot, entre el que sabia un i el que sortia en una revista i el que trobaves en un llibre i el que anaves deduint tu pel teu compte, podies arribar a saber que:
–Hipgnosis era un grup artístic que es dedicava sobretot al disseny de portades de discos.
–El formaven els britànics Storm Thorgerson, Aubrey Powel i Peter Christopherson.
–La primera portada que van fer fou per als Pink Floyd l’any 1968. Com a grup es van desfer l’any 1983, però Thorgerson ha continuat amb la mateixa tasca individualment.
–Han fet centenars de caràtules per grups com ara Led Zeppelín, Genesis, Peter Gabriel, 10cc, Pink Floyd...

Podies estar tanta estona com sonava la música mirant-te les portades, buscant detallets, pensant-ne el significat. I al final, d’alguns discos te’n revenien més les imatges i el disseny que no pas la música que contenien.
Clar que això era quan les fundes feien una mica més de 30 x 30 cm. Dic feien, però de fet, encara fan les mateixes mides, i la música continua dins del vinil. Ara que és estiu potser és el moment: trobar els discos (uf!), el tocadiscos (uf, uf!), l’agulla (uf, uf, uf!) i la nostra cadira de fa vint o trenta anys (uf, uf, uf, uf!!!). I tornar a tenir les imatges dels Hipgnosis a les mans.

divendres, 1 d’agost del 2008

1558 (anys després de 1492)


A Ciutadella visitem l'exposició del Roser dedicada al 1558, "s'Any de sa Desgràcia". Ciutadella és atacada, devastada i anorreada pels turcs. L'exposició ens encanta; el plantejament dels espais, l'audiovisual, la composició text-imatge...
Total, que ens vénen ganes de saber més. I el que trobem són dues coses:
1. Repetició del discurs amb poquíssimes variacions
2. Un discurs absolutament diferent, fins i tot contrari a l'oficial
Llegeixo amb calma (relativa) les argumentacions de Es Poblat d'En Talàiòtic i em quedo astorat. Us cito un fragment de les conclusions:
"Després d'aquest brevíssim resum dels fets, es pot afirmar que l'any de Sa Desgràcia del que aquest 9 de juliol es compliran 450 anys, representa un claríssim i autèntic intent de GENOCIDI contra el poble de Menorca per part del regne de Castella i la Corona espanyola de la segona meitat del s. XVI com a primer pas cap a la descomposició de la Nació Catalana a la Mediterrània."Retorno a les converses amb Jordi Bilbeny sobre la descoberta d'Amèrica i tot el que va venir després.




Catalans, ciutadans, escoltem-nos! Dediquem-nos una estoneta a saber.