dimarts, 29 d’abril del 2014

Llibres primaverals

O bé no he tingut darrerament gaire sort amb les lectures o bé les neurones se m’han tornat més esquerpes i no hi ha manera que obrin els braços amb actitud acollidora.

Per aquest motiu crec que és millor no especificar els títols dels llibres que han anat circulant per la tauleta de nit. Prosa i poesia, no hi ha hagut manera.

El que més m’ha convençut dels llegits els últims mesos ha estat, precisament, un dietari.


Parlo de La Primavera a Pequín, d’en Francesc Parcerisas. En el llibre l’autor recull comentaris sobre allò vist i viscut a Pequín durant un mes, sol o amb la seva dona, o amb els col·legues xinesos. De tant en tant hi combina un poema xinès, traduït al català a partir de la traducció anglesa. I tot sovint, com fent un pont amb la seva realitat catalana, un somni. Gairebé sempre situats, els somnis, en llocs pijos i selectes.

Pinzellades encuriosides, solemnes, ordinàries, senzilles, rebuscades, vehements. Un mosaic fet amb peces molt diverses, fins i tot amb materials diversos, però diria que ben travat, compacte, amb zones més interessants i amb altres que no tant.


Algun dia tenia la temptació d’agafar el llibre i anar-lo a llegir a la placeta de sota casa. 

És la placeta de Pequín.

dilluns, 28 d’abril del 2014

La setmana de Sant Jordi

Dilluns va ser el dia de la Mona (quants records de la meva adolescència!)

Dimecres va seguir els ritus ancestrals com si fossin acabats d'inventar.

Dijous va ser protagonitzat per la Maria Mercè Cuartiella que explicava com s'havia convertit en escriptora als dotze anys, amb els referents culturals que tenia llavors.

Divendres es va deixar protagonitzar per l'Eudald Carbonell que explicava la seva visió neolítica del Montgrí com a gran xarxa social. També va dir que o bé aprenem quatre coses o només ens queden quatre dies.

Dissabte va ser ocupat per la inabastable exposició preparada a Grècia sobre el Mediterrani, en què es revisa el pas del mite a la raó que es va anar produint a les cultures clàssiques.

Diumenge de fires a Figueres. No sé si heu vist la moguda yarnbombinística de la plaça de l'Ajuntament.



diumenge, 27 d’abril del 2014

Crònica búlgara 05

La llegenda urbana diu que l’escultor del lleó es va suïcidar en no digerir les crítiques a la seva obra. Potser es podrien anar generant llegendes urbanes contínuament. Sofia es basta per a això i per a molt més.


L’església russa en obres. Hom diria que ben custodiada.


Seguim despistats, malgrat els senyals. Però anem arribant als llocs.


Maneres de coronar. Paral·lelismes que són dissemblances.



Contrastos (alerta: qualsevol semblança a expressions castellanes és pura coincidència).

dissabte, 26 d’abril del 2014

Crònica búlgara 04

La primavera fa tard o és que amb tanta mullena alguns arbres glaciars s’emmandreixen; necessiten senyals més contundents de bonança.


Algú que hi viu no et dóna informació de la ciutat sinó que et lliura la clau per desencriptar els seus codis urbans secrets. Gràcies, жинеста.


Bizantinitat com a ADN latent. Els règims es pensen que aplanen una muntanya però a sota hi ha un volcà.


Poder i cerimònia van de bracet. L’un sense l’altra defalleixen.


  

Pausa de la parafernàlia. Actors secundaris entre caixes. Fan cara de saber-se el paper.

dimarts, 22 d’abril del 2014

Crònica búlgara 03

Sofia, la corona de llorer i el mussol, el triomf de la saviesa. No sempre els símbols que hi anem incorporant estan en consonància.


Temples d’espirals inacabables, per a conceptes circulars de la divinitat.


Recuperar la història en restes escadusseres. Vestigis que justifiquen. Passat que suporta i sosté.


No podem pretendre que tot giri al voltant de la pedra, encara que sigui duradora: fa el seu paper, decora, suggereix, fa nosa.


¿No ha de ser pesat anar tot el dia amb l’aura a sobre? ¿No ve de gust algun mal pensament de tant en tant per alleugerir-ne el pes? ¿Se’l treuen per anar a dormir i no deixar els coixins socarrimats?


dilluns, 21 d’abril del 2014

Crònica búlgara 02

De vegades és difícil resistir-se a la temptació d’un autoretrat on el context faci de tu algú presumptament nou. Truculències simples però reconfortants.


Personatges locals que es van repetint. Valors que acaben fent-se necessaris pertot, com si al final no importés el país ni el segle ni la llengua ni la manera que trobarem d’agrair-los-hi.


La cultura és el joc que fem quan no patim per l’imprescindible. Els esglaons que ens fan anar per sobre del sobreviure (del pa a l'aire condicionat)


La ciutat és quelcom que es reinventa contínuament, per la gent que hi viu i s’hi mou, i per les bèsties que s’hi simbiotitzen.


Espiritualitat, també aprofitada pels que saben girar cada batec en benefici propi. Aquí i arreu.


diumenge, 20 d’abril del 2014

Crònica búlgara 01

¿Quan comença un viatge? Potser quan poses un peu fora de “casa”. O potser quan fas les maletes. O potser quan en prens la decisió.
¿Pots començar un viatge quan encara no has acabat l’anterior?


El destí sempre és un mateix; el lloc permet un canvi d’escenari per a la continuació de la recerca.


Un lapse de sol, l’únic que trobarem en cinc dies. Sofia abans de sucumbir dins del núvol.


Semblen restes d’una ciutat vigilada, però gens interessada a vigilar-nos. Una ciutat defraudada. Amb poca esperança però intensa.


Temps de Pasqua, aquí és temps d’ous i conills, allà és temps de processons, pertot és temps de tòpics. 
Cal pensar que les tradicions es justifiquen en elles mateixes, com les hores del dia, com els dies de pluja, com els rebrots i les poncelles, com els comiats i les salutacions.



divendres, 11 d’abril del 2014

Empúries per pasqües

Aprofiteu que queda poc temps per fotografiar aquests espais sense gent.


I tal com van les coses, potser simplement queda poc temps per fotografiar aquests espais (sense tenir en compte si hi ha gent o no).


Recordeu de fer dejuni, abstinència i molta penitència.

divendres, 4 d’abril del 2014

No sé si hi sentiu la tramuntana


I potser sentiu com s'endú 
els núvols cap a l'Empordanet.
I m'ha semblat veure alguna vaca 
agafada als freixes del rierol 
perquè no se l'endugués.
Lògicament m'he protegit entre les pedres antigues 
per mirar-hi el món a través.