dimarts, 28 de setembre del 2010

Imagina't tres llibres


Editorial Joventut ha publicat tres llibres –pel que he pogut trobar– amb textos poètics molt simples de la Sarah L. Thomson i amb imatges imaginatives molt elaborades d’en Rob Gonsalves.
És evident que l’autora no m’ha cridat gaire l’atenció però sí l’artista gràfic. I pel que es pot veure a la xarxa, també a força més gent.
Els llibres es titulen Imagina’t un lloc, Imagina’t un dia i Imagina’t una nit. Es van publicar en anglès el 2008 i en català el 2009. I un servidor ha trigat temps a descobrir-los tot practicant un dels seus esports indoor preferits: el “librering” en la seva variant “non-spending-book-shopping”.
De les obres d’en Gonsalves només us en puc remarcar la cura en els detalls i el domini de la perspectiva. Els detalls es trastoquen i la perspectiva es capgira inapreciablement, i el que és simple es complica sense perdre la simplicitat.
¿És pura imaginació o una senzilla superposició de plans de la realitat? ¿La realitat no és una mera combinació de plans imaginaris?
O sigui: imatges de paradoxes, però de bon rotllo i amb forta càrrega daliniana, que segurament ens suggeriran textos més vius que els que figuren al llibre.

dimarts, 21 de setembre del 2010

L’esparver fa una nova volada

Fa una mica més de dues dècades van començar a sortir a França uns còmics amb guió d’en Patrick Cothias i dibuix d’André Juillard. Era una sèrie titulada Les 7 vies de l’Épervier. Evidentment era una sèrie de 7 llibres. En temps del franc a divuit pessetes anàvem a comprar a Perpinyà, i a vegades queia algun còmic. Així, de pas, practicàvem idiomes una mica. Algun d’aquells àlbums va caure. No recordo quin, no recordo quants.

L’altre dia vaig topar amb l’edició integral dels 7 llibres en un sol volum. Las 7 vidas del Gavilán. Norma Editorial. A la biblioteca pública. Doncs ja he tingut lectura per tot el cap de setmana. Lectura i gaudi visual.

No hi fa res que el guió faci dribblings estranys de tant en tant, que quedin un piló de serrells sense lligar ni tallar. Tant li fa. Queda la força de les imatges, la història explicada amb el traç, amb la composició, amb la seqüència. La creació i recreació física dels personatges. La documentació històrica que s’intueix impecable. L’execució preciosista dels paisatges, dels edificis, dels ambients, de les bèsties, del moviment.

Uf, m’he estat dient.

Uf, insisteixo.

dissabte, 18 de setembre del 2010

Solitud regalada

És difícil fugir
esquivant vetllatoris.
El destí és el destí:
anar fent fins que et moris.

diumenge, 12 de setembre del 2010

Això del circ ja no és el que era.

Potser el que era encara ho continua sent. Vull dir a l’Escala hi fa parada i fonda un circ o altre cada estiu. A vegades amb animals exposats com a reclam. Altres no. Però sempre amb grans cartells i un desplegament propagandístic curiós, com els vals aquells de descompte que no sé pas si funcionen o no. Tanmateix no tinc ni idea de com els va. Tinc entès que força malament.

Bé, jo m’estava referint a un altre circ. Al que he vist a Tàrrega aquest cap de setmana. Els espectacles de carrer cada cop tenen més tirada cap al circ. Però ja és un circ molt més complicat. És un circ en què els artistes actuen i interpreten, a més porten el ritme i ballen. Parlo d’espectacles estudiats de llum, d’escenografia, d’aparells, i amb música en directe. I música de nassos.

Us en podria fer una llista. Però no. Us en diré només dos, els que ara tinc al cap.

Un és l’espectacle inaugural. Muaré, de títol. Espaterrant. Una dotzena d’acròbates del grup argentí Voala Project (actualment instal·lats a Alacant) enfilats en uns mòbils psicodèlics i amb música dels Beautiful Taste. Glups. Un muntatge car, suposo, però un cop vist, necessari.

L’altre era de format més reduït. Els irlandesos Fidged Feet que presentaven Hang On. Dos ballarins que practiquen el que ara anomenen dansa aèria. Relacions de dos sobre un trapezi, però amb una coreografia i una posada en escena impecables. I us confessaré una cosa. Tot sovint em despistava de l’acció perquè els ulls se m’anaven al racó del músic. Música en directe, sintetitzada però efectista, percussió a banda, feta a mida de l’acció i del seu desenvolupament. Espaterrant.

Llàstima que ja començo a tenir un pèl d’edat, si no em posava a ballarí aeri.

dimarts, 7 de setembre del 2010

Fillols mil·lenaris

Han vingut en Pep i la Carme carrejant noves aventures sonores. La darrera se situa a Fillols, un poblet del Conflent, a mitja altura del Canigó. A la xarxa en trobareu algunes imatges –tampoc gaires– com la d’aquí a la vora.

El disc que portaven és de la cobla Mil·lenària. Ah, heu pensat, sardanes. Quasi que ho endevineu. Vosaltres ja sabeu els instruments que componen una cobla, pensats bàsicament per a la interpretació de sardanes. ¿Però què passa si es posen a tocar pasdobles, valsos, tangos, foxs...?
Ignoro si heu resistit imaginar-vos-ho. Ignoro si hi ha algun sardanista integrista llegint això o havent escoltat el disc. Ignoro si ja hi ha hagut ingressos hospitalaris per aquestes qüestions. El cas és que m’ha semblat oportú de compartir.

Per més inri, alguns dels temes que toquen són pensats expressament per a les curses de braus a què alguns nord-catalans i/o austral-françaises són tan afeccionats. Perquè no sigui dit, la peça que toca la cobla en aquest missatge es diu Entre dos corridas.

Evidentment no he trobat cap tema seu en els servidors de so habituals. El que us poso aquí l’he penjat jo. Vés a saber; igual no és l’últim. Per cert, algun servidor s'ha negat en rodó a penjar-lo. No sé si és la ela geminada o algun altre criteri musical o nacional. No sé...